Analizo en Radio Euskadi, programa Boulevard con Eider Hurtado la presencia y el papel de la ultraderecha en los incidentes de Paiporta.

Escucha el audio de la entrevista sobre el papel de la ultraderecha  en los incidentes de Paiporta con el Rey y Pedro Sánchez, en el programa Boulevard de Eider Hurtado en Radio Euskadi del lunes 4 de febrero de 2024  

ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937

                                                    

Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa

Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció equivocada.

Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona, que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat, quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes. 

Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies, a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província. Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona. Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats. Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors d'escombraries. 

Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina. Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà que estaven buides. 

 

El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937, després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat, que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.

Un servidor que tinc fama de friki dels mapes, aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes. Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat, algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a la Catalunya Central, sent terra de frontera.

 

Confinament, Estat d'Alarma i Setmana Santa a Moià. Poso aquí fotos d'aquests dies tan estranys. Algunes s'han publicat a NacióDigital NacióManresa

NacióDigital NacióManresa, Xavier Rius Sant, 8 d'abril de 2020

Llegir a NacióDigital, 27 de març de 2020

 Llegir Nació Digital, Nació Manresa, 29 de març de 2020

Agents de la comissaria de districte del Moianès dels Mossos d'Esquadra

 Aquesta foto, es cedida per l'EAP de Moià. No l'he fet jo

Buch

QUÈ T'ENDURIES A UNA ILLA DESERTA? Publico al Triangle una reflexió sobre el confinament i allò que és realment important

Xavier Rius Sant, periodista,

El Triangle, 25 de març del 2020

Una pregunta habitual en tests de personalitat, jocs de grup o fins i tot en entrevistes que es fan a personatges de diversa índole és: quines tres coses t’enduries a una illa deserta? Moltes vegades la resposta que es dona seria difícil de portar a la pràctica, perquè si es tria un telèfon mòbil, un ordinador portàtil o qualsevol estri tecnològic, sigui una llanterna o un equip de música, necessita recarregar les bateries. I a les illes desertes no hi ha electricitat si no és que un dels tres objectes triats sigui un generador.

I en aquest confinament que fem en solitari, parella o família, sense poder trobar-nos amb els amics i la resta de família, els dos estris més importants crec que són la televisió, molt millor si és amb Netflix o la plataforma de la companyia telefònica, i el telèfon mòbil amb WhatsApp i videotrucades. El tercer probablement seria l’ordinador o la tablet. Estris que pengen d’un fil de fibra o d'una connectivitat que pot trencar-se en qualsevol moment. Tot i que a mesura que s’allargui el confinament, una prestatgeria plena de llibres pot acabar sent un dels elements més utilitzats. Segur que aquests temps de confinament generarà molta literatura de parelles que acaben separant-se en descobrir realment qui és l’altre, i d’amics o familiars barallats que es reconcilien per videotrucada.

Diuen els psicòlegs que moltes parelles decideixen separar-se durant unes vacances, i ara caldrà veure com afecten tants dies tancats. I potser una pregunta a fer en un test o joc quan acabi aquesta crisi serà: amb qui t’agradaria passar un mes tancat en un hipotètic nou confinament? També pel que fa als canvis de rutines serà interessant per als sociòlegs i psicòlegs veure els estudis que es faran de com ha afectat aquest confinament a les diferents tipologies de persones que l’han viscut soles o en companyia, o si al desembre hi haurà un nombre inhabitual de naixements.

Però, bromes a part, a mi que visc a Moià, amb els canvis d’hàbits i de disponibilitat de productes i serveis que s’han donat, i la incertesa sobre què passarà demà, aquest confinament em recorda situacions com el gener del 2003 quan jo era a Bagdad setmanes abans de l’inici de la guerra. Així, després d’uns dies que la gent acapara als supermercats i a les farmàcies i s’esgoten alguns productes, diumenge la gent es troba que al mercat setmanal que se celebra aquell dia només hi ha un terç de les parades habituals, i hi falta la més gran de fruita i verdura. Es comencen a fer cíviques cues a les portes de les botigues amb només dues persones a dins, i a les farmàcies no tenen alcohol i racionen el paracetamol. Correus ja no fa el repartiment normal, i s’esgoten les piles per a les llanternes i ràdios i també les espelmes. Tot i estar a les portes de la primavera, la gent es fa omplir el dipòsit de gasoil per a la calefacció i l’aigua calenta de la cuina i el bany. I es tornen a omplir els garatges amb llenya en un municipi on moltes cuines van amb electricitat, conscients que, si fallés la llum, es pot cuinar a la llar de foc. 

Passen els dies, i molts establiments essencials redueixen l’horari. I es treuen diners als caixers abans que s’imposin limitacions diàries. I hi ha gent que es desplaça a les grans superfícies de Vic o Manresa per si poden comprar una cassola, bateries noves per al mòbil o una coixinera, abans que vinguin més prohibicions i no es pugui sortir del municipi. I una sensació similar es té a totes les ciutats amb els carrers deserts i tot tancat, tret dels supermercats, com si estiguéssim en guerra esperant l’enemic. 

Un sentiment que a mi em recorda al Bagdad del gener de 2003, que un dia t’avisaven que ja hi havia limitacions per sortir de la ciutat, un altre et trobaves que a l’habitació de l’hotel t’havien posat tires de cinta adhesiva a les finestres per si hi havia detonacions, i un altre un restaurant tancava fins que passés tot. I malgrat que, des de la distància, com a periodista, eres un privilegiat que marxaries al cap d’uns dies, veies en els ulls de la gent la por per la incertesa d’un món que efectivament
es descomponia i l’angoixa per si hi hauria més o menys morts.

Tant de bo que aquí, quan passi tot, ens haguem amoïnat més per les dificultats del confinament i per quins objectes són realment essencials, que no per veure com el coronavirus s’emporta la vida de molta gent.

¿QUÉ TE LLEVARÍAS A UNA ISLA DESIERTA?

Leer en El Triangle el artículo en castellano.
Xavier Rius Sant, periodista, miércoles 25 de marzo de 20202 

Una pregunta habitual en tests de personalidad, juegos de grupo o incluso en entrevistas que se hacen a personajes de diversa índole es: ¿qué tres cosas te llevarías a una isla desierta? Muchas veces la respuesta que se da sería difícil de llevar a la práctica, porque si se elige un teléfono móvil, un ordenador portátil o cualquier aparato tecnológico, sea una linterna o un equipo de música, necesita recargar las baterías. Y en las islas desiertas no hay electricidad si no es que uno de los tres objetos elegidos sea un generador.
Y en este confinamiento que hacemos en solitario, pareja o familia, sin poder encontrarnos con los amigos y el resto de familia, los dos enseres más importantes creo que son la televisión, mucho mejor si es con Netflix o la plataforma de la compañía telefónica, y el teléfono móvil con WhatsApp y videollamadas. El tercero probablemente sería el ordenador o la tablet. Enseres que dependen de un hilo de fibra o de una conectividad que puede estropearse en cualquier momento. A pesar de que a medida que se alargue el confinamiento, una estantería llena de libros puede acabar siendo uno de los elementos más utilizados. Seguro que estos tiempos de confinamiento generará mucha literatura de parejas que acaban separándose al descubrir realmente quién es el otro, y de amigos o familiares peleados que se reconcilian por videollamada.
Dicen los psicólogos que muchas parejas deciden separarse durante unas vacaciones, y ahora habrá que ver como afectan tantos días encerrados. Y quizás una pregunta a hacer en un test o juego cuando acabe esta crisis será: ¿con quién te gustaría pasar un mes encerrado en un hipotético nuevo confinamiento? También en cuanto a los cambios de rutinas será interesante para los sociólogos y psicólogos ver los estudios que se harán de cómo ha afectado este confinamiento a las diferentes tipologías de personas que lo han vivido sólas o en compañía, o si en diciembre habrá un número inhabitual de nacimientos.
Pero, bromas aparte, a mí que vivo en Moià, con los cambios de hábitos y de disponibilidad de productos y servicios que se han dado, y la incertidumbre sobre qué pasará mañana, este confinamiento me recuerda situaciones como en enero de 2003 cuando yo estaba en Bagdad semanas antes del inicio de la guerra. Así, después de unos días en que la gente acapara en los supermercados y en las farmacias y se agotan algunos productos, el domingo la gente se encuentra con que en el mercado semanal que se celebra ese día sólo hay un tercio de las paradas habituales, y falta la más grande de fruta y verdura. Se empiezan a hacer cívicas colas a las puertas de las tiendas con sólo dos personas dentro, y en las farmacias no tienen alcohol y racionan el paracetamol. Correos ya no hace el reparto normal, y se agotan las pilas para las linternas y radios y también las velas. A pesar de estar a las puertas de la primavera, la gente se hace llenar el depósito de gasóleo para la calefacción y el agua caliente de la cocina y el baño. Y se vuelven a llenar los garajes con leña en un municipio donde muchas cocinas van con electricidad, conscientes que, si fallase la luz, se puede cocinar en el hogar de leña.
Pasan los días, y muchos establecimientos esenciales reducen el horario. Y se saca dinero de los cajeros antes de que se impongan limitaciones diarias. Y hay gente que se desplaza a las grandes superficies de Vic o Manresa por si pueden comprar una cazuela, baterías nuevas para el móvil o otros utensilios, antes de que vengan más prohibiciones y no se pueda salir del municipio. Y una sensación similar se tiene en todas las ciudades con las calles desiertas y todo cerrado, salvo los supermercados, como si estuviéramos en guerra esperando al enemigo.
Un sentimiento que a mí me recuerda el Bagdad de enero de 2003, cuando un día te avisaban que ya había limitaciones para salir de la ciudad, otro te encontrabas con que en la habitación del hotel te habían puesto tiras de cinta adhesiva en las ventanas por si había detonaciones, y otro un restaurante cerraba hasta que pasara todo. Y a pesar de que, desde la distancia, como periodista, eres un privilegiado que marcharías al cabo de unos días, veías en los ojos de la gente el miedo por la incertidumbre de un mundo que efectivamente
se descomponía y la angustia por si habría más o menos muertos.
Ojalá que aquí, cuando pase todo, nos hayamos preocupado más las dificultades del confinamiento y por qué objetos son
realmente esenciales, que no por ver como el coronavirus se lleva la vida de mucha gente.

De Medina a la Meca. Analitzo al Punt Avui la pràctica depredadora de diner públic de la família reial i el descrèdit de la institució monàrquica, que és rebutjada cada vegada per més gent a l'Estat espanyol, com es va veure amb les cassolades arreu d'Espanya mentre Felip VI feia el seu discurs

Xavier Rius Sant - Periodista

El Punt Avui, divendres 20 de març de 2020 (setè dia de confinament i Estat d'Alarma) 

L’any 622 Mahoma va fugir de la Meca cap a Medina perquè la població de la Meca va rebutjar la religió sorgida, segons la tradició islàmica, després que l’arcàngel Gabriel li revelés que ell era l’últim profeta del tronc de Moisès. Mahoma va fer el viatge de 450 kilòmetres cap al nord i, després d’enfrontaments i batalles, l’any 630 tornaria triomfal a la seva ciutat, la Meca, on s’imposaria aquesta religió. Un dels preceptes de l’islam que ha de complir tot musulmà, si té mitjans, és el pelegrinatge a la Meca.

Per portar els milions de peregrins a la ciutat santa, el rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud va fer construir un tren d’alta velocitat que unís les dues ciutats, obra que va ser feta per un seguit d’empreses espanyoles.

És habitual en obres realitzades a països de poca transparència fiscal que els dirigents del país que les encarreguen rebin suborns d’alguna de les companyies que concursen per l’adjudicació. Però el que no és habitual és que el cap d’estat del país al qual pertanyen les empreses que executen el projecte rebi una mena de suborn a la inversa, com són els 100 milions de dòlars que va percebre el llavors rei Joan Carles.

Des d’abans de la seva abdicació ja circulaven informacions sobre la fortuna en paradisos fiscals i els negocis que tenia amb la seva amant, Corinna Larsen. I aquestes informacions van créixer amb el safari a Botswana i el ja famós “m’he equivocat, no tornarà a passar”.

Diumenge, després que diversos mitjans estrangers donessin detalls de les investigacions de la fiscalia suïssa sobre el blanqueig de diners, que vindrien dels 100 milions de dòlars que hauria donat el rei Abdullah a Joan Carles, del regal de 65 milions d’euros que l’actual rei emèrit hauria fet a Corinna i del seu dipòsit en una fundació de la qual Felip VI seria beneficiari, va motivar que, en plena crisi per l’estat d’alarma pel coronavirus, la Casa Reial fes un comunicat que anunciava que es retirava l’assignació econòmica de Joan Carles i que Felip renunciava a l’herència del seu pare.

Que es digui que un rei renuncia a l’herència del seu pare és un oxímoron, atès que el llegat principal que llega un rei al seu fill és la corona.

Però, bromes a part, la gravetat del moment en què es troba Espanya per l’estat d’alarma i el coronavirus ha evitat que esdevingués el tema central de l’actualitat política, més quan la família reial no està sent una família exemplar, com vam veure també amb la pràctica de depredador de diners públics d’Iñaki Urdangarin, i una infanta que, tot i treballar a La Caixa, en el judici va fer el paper de no saber què signava.

Felip VI es va coronar, de cara a una part important de la societat espanyola, amb el discurs del 3 d’octubre que va legitimar l’A por ellos!. Però tal com es va veure dimecres al vespre, no només a Catalunya, sinó també a moltes ciutats i pobles de tot Espanya amb les cassolades de protesta a la mateixa hora que ell feia el discurs –per demanar que torni el que s’ha robat i es gasti en la compra de respiradors i mascaretes–, el trencament amb la institució monàrquica no es només cosa d’una gran majoria de catalans, sinó també de molta gent d’arreu de l’Estat espanyol.

Certament, hi ha estats com ara el Regne Unit, Holanda i el països nòrdics on la institució hereditària del cap de l’estat té acceptació, i en alguns d’aquests també fulletons de bragueta que en el fons humanitza els monarques.

Però el rei Felip VI, en el seu discurs de dimecres, més enllà de paraules retòriques sobre que superarem la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19, no va fer cap autocrítica sobre la seva família.

Les cassoles que sonaven abans-d’ahir al vespre fan pensar que la institució viu els seus moments més baixos. Veig dubtós que pugui fer com Mahoma, que, vuit anys després de fugir a Medina, va poder tornar a la Meca victoriós.

 Llegir al Punt Avui

EL SILENCI DEL REI. Vídeo al meu Canal de Youtube

 Dijous, 19 de març, 6è dia de confinament.

Vídeo al meu canal de Youtube analitzant el discurs de rei Felipe VI sobre la crisi del Coronavirus, Covid-19 en el que no va fer autocrítica sobre la Família Real i l'evolució dels escàndols econòmics de Juan Carlos I

 Ves al meu Canal de Youtube, Xavier Rius Sant, periodista