Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.

La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.                    

 Llegir a NacióDigital

La nova imatge de Lledoners. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa els canvis de la situació dels presos independentistes amb els permisos per treballar o fer voluntariat, i les diferents estratègies dels diferents sectors de l'independentisme català i el basc

 Xavier Rius Sant, 22 de febrer de 2020, NacióDigital NacióManresa 
 Llegir a Nació Digital, clica.
La imatge mediàtica d'aquest dies d'un febrer gairebé primaveral als voltants de la presó de Lledoners, com també a les de Puig de les Basses i Mas d'Enric, ja no és la de concentracions en suports als presos, sinó de la majoria d'aquests sortint unes hores en llibertat els dies feiners per anar a treballar o fer voluntariat o, també, sortint 48 hores de permís per ser amb la família i amics. Permisos que no els permeten fer declaracions polítiques a l'entrada i sortida de la presó on sovint hi ha periodistes o simpatitzants –sobretot alguns al vespres pel ritual del Joan bona nit!-, ni aprofitar les hores del permís per concedir entrevistes als mitjans de comunicació. Com ha constatat Jordi Évole amb el seu magnífic programa sobre presos a La Sexta, avui entrevistar un pres a l'Estat espanyol, és molt més complicat que fa vint anys.

Els presos catalans surten amb permisos que concedeixen organismes administratius de la Generalitat i que, en alguns casos, estan sent recorreguts per la Fiscalia, amb arguments com que els presos no han mostrat penediment i podrien tornar a repetir el delicte. Comparant-los tàcitament amb aquells violadors o atracadors que, sense rehabilitar-se, aprofiten un permís per fer una agressió i reincideixen en el delicte. Argumentació totalment surrealista donat que no imagino avui a Jordi Cuixart enfilant-se, per exemple, en el més que qüestionable tall de la Meridiana a Barcelona sobre un cotxe de la Guàrdia Urbana o del Mossos i, fent-lo malbé, megàfon en mà, cridar a resistir.

Els nacionalistes bascos del PNB amb el seu sí, i els de Bildu amb una abstenció, que van plantejar-se canviar-la per un vot afirmatiu a última hora per por a un tamayazo, tenen clar que prefereixen o millor dit necessiten un govern PSOE-Podemos per aconseguir que es transfereixi al País Basc les competències sobre presons com ja s'ha acordat, donat que el Ministeri de Justícia i Interior avalaria la fi del càstig extrajudicial d'allunyament dels presos de la dissolta ETA. I, un cop els presos siguin a Euskadi, organismes administratius del Govern basc seran els competents de gestionar l'aplicació del reglament penitenciari i la concessió de permisos i regim obert com té la Generalitat de Catalunya.

Més enllà que la situació dels presos independentistes bascos i catalans no es comparable, per la tipologia dels delictes i conductes pels que se'ls va condemnar, el nacionalisme basc té clar que la lluita per la independència a curt termini està perduda, i que hi ha molt més a guanyar que perdre si hi ha un govern PSOE-Podemos que necessiti, com marca l'aritmètica parlamentaria, dels nacionalistes bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar. Però a l'independentisme català hi ha sectors importants que pensen que el que va començar l'any 2012 i va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 no està perdut.

Per uns sectors de l'independentisme català mai s'havia anat tan lluny i no s'ha de recular, mentre que altres sectors creuen que no es va anar enlloc més que al 155 i a la condemna del Tribunal Suprem, en no tenir l'independentisme català ni la suficient majoria social per resistir, ni existir els suports internacionals que alguns com Raül Romeva prometien. I aquest sector de l'independentisme que creu que s'ha jugat i s'ha perdut, considera humana i políticament totalment estèril que noves tongades de polítics acabin a Lledoners.

,,