Xavier Rius Sant, 22 de febrer de 2020, NacióDigital NacióManresa
Llegir a Nació Digital, clica.
La imatge mediàtica d'aquest dies d'un febrer gairebé primaveral
als voltants de la presó de Lledoners, com també a les de Puig de les
Basses i Mas d'Enric, ja no és la de concentracions en suports als
presos, sinó de la majoria d'aquests sortint unes hores en llibertat els
dies feiners per anar a treballar o fer voluntariat o, també, sortint
48 hores de permís per ser amb la família i amics. Permisos que no els
permeten fer declaracions polítiques a l'entrada i sortida de la presó
on sovint hi ha periodistes o simpatitzants –sobretot alguns al vespres
pel ritual del Joan bona nit!-, ni aprofitar les hores del permís per
concedir entrevistes als mitjans de comunicació. Com ha constatat Jordi
Évole amb el seu magnífic programa sobre presos a
La Sexta, avui entrevistar un pres a l'Estat espanyol, és molt més complicat que fa vint anys.
Els presos catalans surten amb permisos que concedeixen
organismes administratius de la Generalitat i que, en alguns casos,
estan sent recorreguts per la Fiscalia, amb arguments com que els presos
no han mostrat penediment i podrien tornar a repetir el delicte.
Comparant-los tàcitament amb aquells violadors o atracadors que, sense
rehabilitar-se, aprofiten un permís per fer una agressió i reincideixen en el delicte.
Argumentació totalment surrealista donat que no imagino avui a Jordi
Cuixart enfilant-se, per exemple, en el més que qüestionable tall de la
Meridiana a Barcelona sobre un cotxe de la Guàrdia Urbana o del Mossos
i, fent-lo malbé, megàfon en mà, cridar a resistir.
Els nacionalistes bascos del PNB amb el seu sí, i els de Bildu amb una abstenció, que van plantejar-se canviar-la per un vot afirmatiu a última hora per por a un
tamayazo,
tenen clar que prefereixen o millor dit necessiten un govern
PSOE-Podemos per aconseguir que es transfereixi al País Basc les
competències sobre presons com ja s'ha acordat, donat que el Ministeri
de Justícia i Interior avalaria la fi del càstig extrajudicial
d'allunyament dels presos de la dissolta ETA. I, un cop els presos
siguin a Euskadi, organismes administratius del Govern basc seran els
competents de gestionar l'aplicació del reglament penitenciari i la
concessió de permisos i regim obert com té la Generalitat de Catalunya.
Més enllà que la situació dels presos independentistes
bascos i catalans no es comparable, per la tipologia dels delictes i
conductes pels que se'ls va condemnar, el nacionalisme basc té clar que
la lluita per la independència a curt termini està perduda, i que hi ha
molt més a guanyar que perdre si hi ha un govern PSOE-Podemos que
necessiti, com marca l'aritmètica parlamentaria, dels nacionalistes
bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar. Però a
l'independentisme català hi ha sectors importants que pensen que el que
va començar l'any 2012 i va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre
de 2017 no està perdut.
Per uns sectors de l'independentisme català mai s'havia anat tan lluny
i no s'ha de recular, mentre que altres sectors creuen que no es va
anar enlloc més que al 155 i a la condemna del Tribunal Suprem, en no
tenir l'independentisme català ni la suficient majoria social per
resistir, ni existir els suports internacionals que alguns com Raül
Romeva prometien. I aquest sector de l'independentisme que creu que s'ha
jugat i s'ha perdut, considera humana i políticament totalment estèril
que noves tongades de polítics acabin a Lledoners.
,,
