Occident, la Xina i Rússia necessiten tenir Teheran al seu costat davant l'ofensiva terrorista creixent de l'EI
Més enllà del fet que ni Barack Obama ni el president iranià, Hassan Rouhani,
podien permetre's el fracàs de les negociacions que van acabar la
setmana passada, i dels matisos que van demorar l'acord, com si l'Iran
podia mantenir 7.000 centrifugadores d'urani o només 6.000, o si la
reimposició de les sancions es podrà fer de manera unilateral o haurà de
ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU, hi ha la necessitat
dels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina de tenir Teheran
del seu costat a l'hora d'afrontar els conflictes que pateix el món
islàmic, aguditzats després de l'aparició de l'Estat Islàmic (EI). No
oblidem que la Xina i Rússia tenen una important població musulmana.
Clarificadores van ser les declaracions d'Obama quan va dir que
només hi havia tres opcions. Una, retirar-se de les negociacions, una
cosa que permetria a l'Iran seguir acostant-se a la bomba; una altra,
bombardejar l'Iran iniciant una guerra; i la tercera, aconseguir l'acord
amb unes condicions molt estrictes, que evitaran que l'Iran pugui
fabricar-la. Malgrat que Obama no ho va dir, el resultat de la
segona opció, els intents de debilitar o enderrocar un règim a base de
bombardejos, no han portat mai l'estabilitat. I la primera opció,
imposar més sancions, no garantia l'èxit, com s'ha vist amb Corea del
Nord, que ja té la bomba. I sembla evident que a l'hora de plasmar la
lletra menuda de l'acord d'aquí al 30 de juny -data després de la qual
s'haurà d'iniciar l'aixecament de les sancions- estarà a la rebotiga de
les negociacions l'exigència d'una actitud positiva de l'Iran per
desactivar l'enfrontament entre sunnites i xiïtes del qual s'alimenta
l'EI. Ja no es tracta només de la coordinació amb l'Iran per derrotar
l'EI a l'Iraq. El seu paper és determinant per apaivagar el conflicte a
Síria, fer retrocedir els rebels hutis del Iemen i el retorn a Sanà del
president Mansour al-Hadi. I pel que s'ha vist aquesta setmana, Teheran, rebent el primer ministre turc Erdogan,
o enviant el seu ministre d'Exteriors al Pakistan, països que
participen en la coalició que lidera l'Aràbia Saudita al Iemen, ja està
treballant per la sortida diplomàtica.
Per poc de fiar que sigui
el règim dels aiatol·làs, gran part de la responsabilitat de l'extensió,
primer d'Al-Qaida i posteriorment de l'Estat Islàmic o Daesh, és de les
monarquies amigues dels Estats Units, amb l'Aràbia Saudita al
capdavant, que els han alimentat amb fons i prèdiques. El Daesh és un
grup que, a diferència d'Al-Qaida, no es conforma a atacar Occident,
sinó que ha pres un territori ampli a Síria i l'Iraq, i es guanya
l'adhesió de grups de tot el món, fins i tot a Catalunya. I, com hem
vist a Síria, Líbia i el Iemen, avança als països on la primavera àrab
va desembocar en guerra civil. Sense l'Iran col·laborant serà difícil
frenar els hutis al Iemen que no s'han detingut amb els bombardejos
aeris, o aconseguir algun avanç a Síria.
Síria o Líbia quedaven
lluny de Riad, però la descomposició del Iemen -amb la minoria xiïta
huti controlant l'estret d'Aden pel qual passa una gran part de
l'exportació de petroli i punt estratègic de la ruta cap al Canal de
Suez-, mentre l'Estat Islàmic realitza atemptats indiscriminats contra
xiïtes a prop de la seva frontera, ja és un perill per a l'estabilitat
del règim saudita.
És evident que Obama necessita l'Iran
per apaivagar l'Iraq i frenar l'extensió de l'EI. I des de la conquista
de Mossul per part de l'EI fa deu mesos hi ha hagut una coordinació
entre els bombardejos de la coalició que lideren els Estats Units i les
tropes i assessors iranians que lluiten a l'Iraq. Però només amb un Iran
rehabilitat internacionalment, amb les seves sancions retirades, el
règim dels aiatol·làs col·laborarà.
D'aquí al 30 de juny -quan
s'haurà de concretar com es dilueix o trasllada l'urani enriquit, o què
es fa amb les centrifugadores d'urani retirades-, l'Iran es veurà forçat
a col·laborar per frenar l'auge dels grups xiïtes a la regió. I sap que
si no col·labora sempre es podrà trobar alguna excusa tècnica per
bloquejar l'aixecament de sancions. És cert que Obama corre el perill que els senadors republicans, que van aplaudir Netanyahu
quan es va desplaçar a Washington, intentaran bloquejar l'aixecament de
sancions. Però s'ha de recordar que -com passa davant un hipotètic
acord sobre un Estat palestí que Netanhyahu sempre rebutja dient
que és una trampa-, el líder israelià no vol cap acord amb l'Iran. I no
oblidem que l'acord ha estat subscrit no només pels Estats Units, sinó
per totes les potències i la Unió Europea. I de poc serviria que els EUA
mantinguessin alguna sanció si Europa, Rússia i la Xina deixen
d'aplicar-les.
Occidente, China y Rusia necesitan tener a Teherán a su lado ante la ofensiva terrorista creciente del Estado Islamico
Más allá del hecho de que ni
Barack Obama ni el presidente iraní,
Hassan Rouhani,
podían permitirse el fracaso de las negociaciones que concluyeron la
pasada semana, y de los matices que demoraron el acuerdo, como si
Irán podía
mantener 7.000 centrifugadoras de uranio o solo 6.000, o si la
reimposición de las sanciones se podrá hacer de manera unilateral o
deberá ser aprobada por el
Consejo de Seguridad de la ONU,
está la necesidad de EEUU, la Unión Europea, Rusia y China de tener a
Teherán de su lado a la hora de afrontar los conflictos que padece
el mundo islámico, agudizados tras la aparición del
Estado Islámico (EI). No olvidemos que China y Rusia tienen una importante población musulmana. Clarificadoras fueron las declaraciones de
Obama cuando dijo que solo había tres opciones. Una, retirarse de las negociaciones, cosa que permitiría a Irán seguir
acercándose a la bomba;
otra, bombardear Irán iniciando una guerra; y la tercera, conseguir el
acuerdo con unas condiciones muy estrictas, que evitarán que Irán pueda
fabricarla. Pese a que
Obama no lo dijo, el resultado de la
segunda opción, los intentos de debilitar o derrocar un régimen a base
de bombardeos nunca han traído la estabilidad. Y la primera opción,
imponer más sanciones, no garantizaba el éxito, como se ha visto con
Corea del Norte que
ya tiene la bomba. Y parece evidente que a la hora de plasmar la letra
pequeña del acuerdo de aquí al 30 de junio -fecha tras la que se deberá
iniciar el levantamiento de las sanciones- estará en la trastienda de
las negociaciones la exigencia de una actitud positiva de Irán para
desactivar
el enfrentamiento entre sunís y chiís del
que se alimenta el EI. Ya no se trata solo de la coordinación con Irán
para derrotar al EI en Irak. Su papel es determinante para apaciguar el
conflicto en
Siria, hacer retroceder a los rebeldes huthis del Yemen y el retorno a Sanaá del presidente
Mansour al-Hadi. Y por lo que se ha visto esta semana, Teherán, recibiendo al primer ministro turco
Erdogan,
o enviando a su ministro de Exteriores a Pakistán, países que
participan en la coalición que lidera Arabia Saudí en Yemen, ya está
trabajando por la salida diplomática.
Por poco de fiar que sea
el régimen de los ayatolás, gran parte de la responsabilidad de la extensión, primero de Al-Qaeda y posteriormente del Estado Islámico o Daesh, es de
las monarquías amigas de EEUU, con Arabia Saudí a la cabeza, que los han alimentado con fondos y prédicas. El
Daesh es
un grupo que, a diferencia de Al-Qaeda, no se conforma con atacar a
Occidente, sino que ha tomado un territorio amplio en Siria e Irak, y se
gana la adhesión de grupos de todo el mundo, incluso en
Catalunya. Y, como hemos visto en Siria, Libia y Yemen, avanza en los países en los que la
primavera árabe desembocó
en guerra civil. Sin Irán colaborando será difícil frenar a los huthis
en Yemen que no se han detenido con los bombardeos aéreos, o conseguir
algún avance en Siria.
Siria o Libia quedaban lejos de Riad, pero la descomposición de
Yemen -con
la minoría chií huthi controlando el estrecho de Adén por el que pasa
gran parte de la exportación de petróleo y punto estratégico de la ruta
hacia el Canal de Suez- mientras el Estado Islámico realiza atentados
indiscriminados contra chiís cerca de su frontera, es ya un peligro para
la estabilidad del régimen saudí.
Es evidente que
Obama necesita a Irán para apaciguar Irak y
frenar la extensión del EI. Y desde la conquista de Mosul por parte del
EI hace diez meses ha habido una coordinación entre los bombardeos de la
coalición que lidera EEUU y las tropas y asesores iranís que luchan en
Irak. Pero solo con
un Irán rehabilitado internacionalmente, con sus sanciones retiradas, el régimen de los ayatolás colaborará.
De aquí al 30 de junio -cuando deberá concretarse cómo se diluye o
traslada el uranio enriquecido, o que se hace con las centrifugadoras de
uranio retiradas- Irán se verá forzado a colaborar para frenar
el auge de los grupos chiís en
la región. Y sabe que si no colabora siempre se podrá encontrar alguna
excusa técnica para bloquear el levantamiento de sanones. Es cierto que
Obama corre el peligro de que los senadores republicanos, que aplaudieron a
Netanyahu cuando
se desplazó a Washington, intentarán bloquear el levantamiento de
sanciones. Pero hay que recordar que -como ocurre ante un hipotético
acuerdo sobre un Estado palestino que
Netanhyahu siempre rechaza
diciendo que es una trampa-, el líder israelí no quiere ningún acuerdo
con Irán. Y no olvidemos que el acuerdo ha estado suscrito no solo por
EEUU, sino por todas la potencias y la UE. Y de poco serviría que
Estados Unidos mantuviera alguna sanción si Europa, Rusia y China dejan
de aplicarlas.
Leer en castellano en El Periódico
