A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

La conversió de la consulta del 9N en un procés participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics i la mateixa Assemblea Nacional Catalana plantegessin respondre a la suspensió amb la desobediència civil. I amb l'escenari actual d'unes possibles eleccions plebiscitàries i una Declaració Unilateral d'Independència també es torna a proposar la desobediència quan el Govern central no vulgui negociar. Però no sembla que algunes de les forces polítiques o socials que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat la impugnació de la consulta, estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les forces i lligams legals existents amb els que va arrencar el procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats a repetir.

El primer error va ser fer creure a la ciutadania que, després del fracàs de l'Estatut i la negativa al pacte fiscal, dificultat per dificultat, resultava més fàcil la independència. És allò que per a associar-se en calen dos, però per divorciar n'hi ha prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques soviètiques i iugoslaves. Així es deia: fem com la Via Bàltica, celebrem el referèndum, proclamem la independència i forcem a Espanya a negociar el període transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la nostra part del deute i del fons de pensions.

 Davant el retret que el cas català no és equiparable ni a Iugoslàvia ni l'URSS, atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i que Espanya no és ni l'URSS ni l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional". Però aquesta sentència només es pot entendre en un context que no s'assembla en res a Catalunya.

Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament per albanesos no eslaus, i vivia des de 1989 una situació d'apartheid amb la derogació de la seva autonomia. Després de la independència, amb o sense guerra d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, continuava sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després d'anys de desobediència civil, violència i neteja ètnica, fracassats els intents negociadors, el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional després de la qual l'ONU va establir una administració provisional, mentre s'instava a les parts a arribar a un acord. Kosovo, tutelada per l'ONU va consumar la desconnexió total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro com a moneda, mentre els líders de Belgrad es negaven a col·laborar amb l'administració transitòria i a plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989. I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars exercir plenament les seves responsabilitats.

En aquest context, i davant la impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo, les institucions internacionals van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar fes el 2008 una declaració d'independència que va ser votada per 109 dels 120 diputats. I dos anys més tard el Tribunal de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no va vulnerar el dret internacional. Però el significatiu de Kosovo havia estat la seva desconnexió de Sèrbia consumada anys abans.  I quan Junqueras diu emocionat de fer la independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com es força i s’aconsegueix la desconnexió.

  Al Procés hi ha hagut un segon error de gran calibre. Afirmar que la consulta seria possible malgrat la impugnació del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig preguntar a secretaris municipals i gerents d’ajuntaments de tot tipus si creien que la consulta seria possible si Rajoy la impugnava i tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis, seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes dels prop de 900 que van acompanyar a Mas el passat dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.

I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.

Quan Mas es va comparar amb aquests, es referia a que les administracions i funcionaris desobeirien i posarien les urnes el 9N, assumint ell les conseqüències penals que es poguessin derivar? O pensava en una desobediència civil ciutadana per forçar a negociar el 9N o l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de poders i fons econòmics, amb opcions com una vaga general intermitent o aturar el port de Barcelona sis mesos?

 És evident que el conflicte a Catalunya continuarà i només es resoldrà amb una votació en què estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara de plebiscitàries i després proclamar la DUI, que aclareixin quins instruments tenen i el preu que estan disposats a pagar per, després de la mateixa, forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima, però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves consecuències.

Xavier Rius 

Llegir a El Periódico en castellà
Llegir al Periódico en català

EL QUE CiU I ERC NO RESPONEN, publico aquest article al Periódico sobre si expliquen o no què fer l'endemà del no de Rajoy i la comparació amb Gandhi o Israel

Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013 

Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.

LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en  què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb  Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.

En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.

Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.

DESPRÉS  dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer  Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.

 Llegir-lo a El Periódico en català
 Leerlo en castellano en El Periódico

EN EL CRACK DEL 29 SE SUïCIDAVEN BANQUERS I ESPECULADORS. ARA SE SUïCIDEN FAMÍLIES DESNONADES

En la crisis del capitalisme de crack de 1929 se suïcidaven banquers, especuladors, i financers. Ara aquí se suïciden persones aturades desnonades pels bancs. I  la crisi actual amb les retallades salvatges encara s'agreuja més. (No és un acudit!)

 

 A la manifestació amb l'Iván, la Maria, la Maite, la Martina, la Carme i, a baix, en Siscu Baiges (abans de la COMRàdio, ara Xarxa) que era en el grup de professionals de la comunicació convocat pel Sindicat de Periodistes.

Fotos de la manifestació del 14-N al facebook, clica

 Membres de la Brigada Mòbil, BRIMO, dels mossos d'esquadra al carrer Aragó amb Pau Claris, moments abans del llançament de "salves" o pilotes de goma que ha generat la polèmica per la pèdua d'un ull d'  Esther Quintana, i les declaracions contradictòries de Felip Puig, Conseller d'Interior.