EUROPA S'ENGANYA A ELLA MATEIXA, article al Periódico després del tancament d'Idomeni

  Xavier Rius, El Periódico a 25 de maig de 2016

El més greu del desallotjament del camp d'Idomeni, que va deixar de ser lloc de trànsit quan Macedònia va tancar la frontera, no és la seva clausura en si mateixa, sinó que Europa segueix sense donar una resposta humanitària i realista d'acord amb el dret internacional per acollir aquells que fugen de la guerra, cosa que traeix els seus valors fundacionals. I és que ni s'han habilitat vies segures per arribar a Europa -la ruta s'ha desviat a Líbia i Itàlia, molt més perillosa-, ni s'està complint l'acord dels Vint-i-vuit per reubicar els que havien arribat abans, ni es donen -i això és el més greu- els requisits perquè es pugui considerar Turquia un país segur i respectuós amb els drets humans, la premissa en la qual se sustenta el vergonyós acord del 18 de març amb què es va donar per tancada la ruta balcànica i es va acordar la devolució dels que arribessin a Grècia a partir del 20 de març.

Alliberar els estats del nord

Aquest acord es va fer per alliberar Alemanya, Àustria i altres estats del nord de la pressió migratòria arran de l'arribada per lliure de més d'un milió de refugiats i la incapacitat o la falta de voluntat de les institucions europees i de la majoria dels governs dels Vint-i-vuit per complir els acords de començaments de tardor de redistribuir 160.000 de les persones que estaven entrant per Grècia i Itàlia. Una xifra insignificant per a una Europa de 510 milions d'habitants. I és que malgrat que les autoritats espanyoles es van fer ahir la foto amb un grup de sirians i iraquians arribats a Barajas, fins fa dos dies només havien vingut a Espanya una trentena dels 15.000 refugiats acordats inicialment.

L'acord del 18 de març amb Ankara estableix que es tornarà a Turquia aquells que arribin a les illes gregues a excepció de menors, malalts i dones embarassades, ja que el dret humanitari impedeix la seva deportació. A canvi, la UE acollirà un màxim de 70.000 sirians o iraquians que es troben en camps de Turquia. I al marge d'això, la Unió hauria de reubicar els que van arribar abans del 20 de març.

Més enllà de la perversitat moral d'intercanviar unes persones per unes altres, i de la ridiculesa de la xifra de 70.000 nous refugiats que Europa s'ha compromès a acollir, ni s'ha dotat Grècia dels funcionaris i intèrprets per tramitar les sol·licituds dels que fa mesos que esperen o dels que segueixen arribant, ni hi ha un marc legal clar per decidir qui pot ser retornat.

El paper clau de Turquia

I tot això es fonamenta en la consideració de Turquia com a país en què es garanteix la vida als refugiats. A canvi dels 6.000 milions d'euros promesos a Turquia, s'externalitza fins i tot la frontera turco-siriana el mur on els exiliats seran detinguts per la policia i l'Exèrcit turcs i obligats a tornar a Síria, mentre Turquia readmetria els deportats des d'Europa. I Turquia rep com a compensació la supressió de visats als seus ciutadans per entrar a la Unió, l'acceleració del seu ingrés a la UE i la millora de les condicions comercials en el període transitori, oblidant la deriva autoritària del president Erdogan, que allunya més que mai aquest país dels estàndards i requisits precisos per ingressar a la Unió.

Els diferents governs europeus justifiquen el pacte amb Turquia i la pretensió de barrar el pas a nous refugiats per la insolidaritat d'uns i la necessitat d'aturar una ultradreta que creix. Però amb la inacció de la majoria dels Vint-i-vuit i la incapacitat de crear mecanismes i vies legals d'entrada no només engrandim el patiment dels refugiats -a qui neguem protecció alhora que enriquim les màfies de les noves rutes- sinó que alimentem el caldo electoral de la ultradreta. Mentim la ciutadania prometent, per aplacar els ultres, mà dura amb els que vulguin venir i un impossible (i contrari als principis europeus) tancament de portes. I amb més fracassos de la UE, més vots aconseguiran els que volen destruir-la.

  Llegir en català al Periódico

Lo más grave del desalojo del campo de Idomeni, que dejó de ser lugar de tránsito cuando Macedonia cerró la frontera, no es su clausura en sí misma, sino que Europa sigue sin dar una respuesta humanitaria y realista acorde con el derecho internacional para acoger a aquellos que huyen de la guerra, traicionando así sus valores fundacionales. Y es que ni se han habilitado vías seguras para llegar a Europa -la ruta se ha desviado a Libia e Italia, mucho más peligrosa-, ni se está cumpliendo el acuerdo de los Veintiocho para reubicar a los que llegaron antes, ni se dan -y eso es lo más grave- los requisitos para que se pueda considerar a Turquía un país seguro y respetuoso con los derechos humanos, la premisa en la que se sustenta el vergonzoso acuerdo del 18 de marzo con el que se dio por cerrada la ruta balcánica y se acordó la devolución de quienes llegasen a Grecia a partir del 20 de marzo.
Dicho acuerdo se hizo para liberar a Alemania, Austria y otros estados del norte de la presión migratoria tras la llegada por libre de más de un millón de refugiados y la incapacidad o la falta de voluntad de las instituciones europeas y de la mayoría de los gobiernos de los Veintiocho para cumplir los acuerdos de inicios de otoño de redistribuir a 160.000 de las personas que estaban entrando por Grecia e Italia. Una cifra insignificante para una Europa de 510 millones de habitantes. Y es que pese a que las autoridades españolas se hicieron ayer la foto con un grupo de sirios e iraquís llegados a Barajas, hasta hace dos días solo habían venido a España una treintena de los 15.000 refugiados acordados inicialmente.

El acuerdo del 18 de marzo con Ankara establece que se devolverá a Turquía a aquellos que lleguen a las islas griegas a excepción de menores, enfermos y mujeres embarazadas, ya que el derecho humanitario impide su deportación. A cambio, la UE acogerá a un máximo de 70.000 sirios o iraquís que se encuentran en campos de Turquía. Y al margen de ello, la Unión debería reasentar a los que llegaron antes del 20 de marzo.

Más allá de la perversidad moral de intercambiar a unas personas por otras, y de lo ridículo de la cifra de 70.000 nuevos refugiados que Europa se ha comprometido a acoger, ni se ha dotado a Grecia de los funcionarios e intérpretes para tramitar las solicitudes de los que llevan meses esperando o siguen llegando, ni hay un marco legal claro para decidir quién puede ser devuelto.

El papel clave de Turquía

Y todo ello se fundamenta en la consideración de Turquía como país en el que se garantiza la vida a los refugiados. A cambio de los 6.000 millones de euros prometidos a Turquía, se externaliza hasta la frontera turco-siria el muro donde los exiliados serán detenidos por la policía y el Ejército turcos y obligados a regresar a Siria, mientras Turquía readmitiría a los deportados desde Europa. Y Turquía recibe como compensación la supresión de visados a sus ciudadanos para entrar en la Unión, la aceleración de su ingreso en ella y la mejora de las condiciones comerciales en el periodo transitorio, olvidando la deriva autoritaria del presidente Erdogan, que aleja más que nunca a este país de los estándares y requisitos precisos para ingresar en la Unión.

Los distintos gobiernos europeos justifican el pacto con Turquía y la pretensión de cerrar el paso a nuevos refugiados por la insolidaridad de unos y la necesidad de parar a una ultraderecha que crece. Pero con la inacción de la mayoría de los Veintiocho y la incapacidad de crear mecanismos y vías legales de entrada no solo acrecentamos el sufrimiento de los refugiados -a quienes negamos protección al tiempo que enriquecemos a las mafias de las nuevas rutas- sino que alimentamos el caldo electoral de la ultraderecha. Mentimos a la ciudadanía prometiendo, para aplacar a los ultras, mano dura con los que quieran venir y un imposible (y contrario a los principios europeos) cierre de puertas. Y con más fracasos de la UE, más votos conseguirán los que quieren destruirla.
Leer en castellano en El Periódico 

EL QUE ALBIOL INSINUA. El líder del PP fa un tuit incendiari amb motiu de l'11-M que després retira

"Tal día como hoy unos canallas asesinaron a 192 personas. Algunas les siguen riendo las gracias #11M #NoOlvidamos", és el tuit que ha escrit aquest matí el dirigent del PP català, Xavier García Albiol, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Madrid. Tuit que ha retirat al cap d’una estona després de les crítiques generades, però mostra com l'exalcalde de Badalona, que va arribar a l’alcaldia gràcies al seu discurs demagog, populista i xenòfob, continua entestat en el seu registre, tot i que a no ha sigut beneficiós pel partit, i ens recorda que alguns dins del PP encara enyoren el tarannà de José María Aznar que primer va intentar fer creure que l’atemptat era obra d'ETA i després que hi havia hagut una complicitat o conspiració entre els terroristes gihadistes, ETA i les esquerres per fer-li perdre les eleccions de 2004.

Avui, que per primera vegada totes les associacions de víctimes han participat plegades a Madrid a l'acte d'homenatge, passant així pàgina a la resistència d'alguns sectors propers al PP a acceptar la veritat sobre l'autoria de la massacre, el diputat català, que presumeix d’haver estudiat tècniques de comunicació política a les universitats americanes, i és especialista en encendre polèmiques, ha fet aquest tuit que, poc després, en encendre la xarxa, ha retirat. 

Albiol a les passades municipals va intentar sense èxit guanyar vots recuperant el discurs xenòfob i islamòfob, fent que fins i tot a altres ciutats catalanes candidats del PP com els de Cornellà, Rubí, L'Hospitalet de Llobregat o Salt agafessin eslògans propis de Plataforma per Catalunya com "Primer el de casa" o "No a la mesquita". I afortunadament aquestes propostes no els van fer augmentar el nombre vots.

Ara que alguns partits exercint el seu dret i l’arimètica parlamentària, impedeixen que Rajoy sigui investit president, García Albiol ha tret de l’armari el discurs més verinós en el que, el més important, no és el que diu, sinó el que insinua: "Algunos les siguen riendo las gracias". No diu qui són aquests "alguns" rieun les gràcies i que celebrarien l’atemptat i les seves consequències polítiques, com tampoc no deia quina era la porqueria de la que estava netejant Badalona. Com bé deien els cartells del PP algunes ciutats catalanes el passat mes de maig "Nosotros pensamos lo mismo que tú", vostè ja m’entén, no?

 Xavier Rius, periodista
Llegir en català al Periódico 

 LO QUE ALBIOL INSINÚA
"Tal día como hoy Unos canallas asesinaron a 192 personas. Algunas les siguen riendo las gracias # 11M #NoOlvidamos", es el tuit que ha escrito esta mañana el dirigente del PP catalán, Xavier García Albiol,  con motivo del aniversario de los atentados de Madrid. Tuit que ha retirado al cabo de un rato tras las críticas generadas. Pero muestra cómo el ex alcalde de Badalona, ​​que llegó a la alcaldía gracias a su discurso demagogo, populista y xenófobo, continúa empeñado en su registro, pese a que no ha sido beneficioso para el partido, y nos recuerda que algunos dentro del PP aún añoran el talante de José María Aznar que primero intentó hacer creer que dichos atentados eran obra de ETA y después que había habido una complicidad o conspiración entre los terroristas yihadistas, ETA y las izquierdas para hacerle perder las elecciones de 2004.

Hoy, que por primera vez todas las asociaciones de víctimas han participado juntas en Madrid al acto de homenaje, pasando así página a la resistencia de algunos sectores cercanos al PP a aceptar la verdad sobre la autoría de la masacre, el diputado catalán, que presume de haber estudiado técnicas de comunicación política en las universidades americanas, y es especialista en encender polémicas, ha hecho este tuit que, tras encender las redes, ha retirado.

Albiol en las pasadas municipales intentó sin éxito ganar votos recuperando el discurso xenófobo y islamófobo, haciendo que incluso en otras ciudades catalanas candidatos del PP como los de Cornellà, Rubí, L'Hospitalet o Salt cogieran eslóganes propios de Plataforma per Cataluña como "Primero los de casa", "Nostros pensamos lo mismo que tú" o "No a la mezquita", pese a que, afortunadamente, dichas propuestas no les hicieron aumentar el número votos.

Ahora que algunos partidos, ejerciendo su derecho y la arimètica parlamentaria, impiden que Rajoy sea investido presidente, García Albiol ha sacado del armario el discurso más venenoso en el que, lo más importante, no es lo que dice, sino lo que insinúa: "Algunos les siguen riendo las gracias". No dice quiénes son esos "algunos" que ríen las gracias o celebrarían el atentado y sus consecuencias políticas, como tampoco decía cuál era la porquería de la que estaba limpiando Badalona. Como bien decían los carteles del PP algunas ciudades catalanas el pasado mes de mayo "Nosotros pensamos lo mismo que tú", usted ya me entiende, no?

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Periódico

BLANQUERNA, UNA SENTÈNCIA INCOMPLETA, analitzo les penes imposades per la Secció 30 de l'Audiència de Madrid

Leer en castellano en El Periódico
La condemna feta pública ahir de la Secció 30 de l’Audiència de Madrid, de només 6 mesos de presó a 12 dels assaltants de la seu de la Generalitat a Madrid, el Centre Cultural Blanquerna, l’onze de setembre de 2013, de 7 mesos al que, amb la cara tapada, va empènyer al diputat Sànchez Llibre, i de 8 mesos al que va increpar i amenaçar al Delegat de la Generalitat a Madrid, Josep Maria Bosch, queda molt lluny del que demanava el Fiscal i les acusacions particulars. El Fiscal i l’advocat de TV3 –un càmera va ser agredit- demanaven dos anys per dotze dels acusats i quatre i mig, i cinc i mig pels dos responsables de les agressions a Sànchez Llibre i Bosch, mentre que les acusacions de la Generalitat i CiU, demanaven fins 14 anys de presó.  

Tot i que els acusats i els grups ultres als que pertanyen han criticat en públic la sentència, considerant-la un càstig polític per haver fet quelcom semblant als coneguts scraches, que habitualment acaben sent considerats només una falta, han rebut la sentència amb alleujament. En ser penes molt inferiors als dos anys, si paguen les multes que se’ls ha imposat i no tenen antecedents, no hauran d’ingressar a la presó.

Però la sentència resulta criticable pel fet que, quan l’acció va ser planificada, com demostra el tràfic telefònic previ, sabien que aquella hora el Delegat de la Generalitat, que és una autoritat, convocava a la seu de la Generalitat a Madrid un acte de commemoració de la Diada al que hi serien parlamentaris, absol als acusats d’atemptat a l’autoritat i del delicte d’impedir l’exercici del dret de reunió. 

Els condemna amb una pena mínima pels delictes de desordres públics i danys, però accepta el que van dir els acusats que desconeixien que dos dels agredits, el diputat Sánchez Llibre i el Delegat de la Generalitat, que era en aquell moment a la tarima iniciant el seu parlament, fossin càrrec públics.

La sentència no condemna a ningú pel llançament de gas irritant, fet que considera provat, però no pot determinar quins dels catorze acusats portava l’esprai. Consideració que contradiu nombroses sentències del Tribunal Suprem que entenen que en una acció violenta  col·lectiva, tots els participants en són responsables. I el fet que es llancés al gas irritant va obligar a desallotjar el local, impedint que l’acte es pogués fer, cosa que seria un delicte contra l’exercici del dret de reunió.

La sentència tampoc considera l’agravant d’odi ideològic, agravant que costa molt als tribunals d’arreu d’Espanya aplicar. Aquest agravant, regulat en paral·lel a l’article 510 d’incitació a l’odi, la violència i la discriminació per motius racistes, religiosos, homòfobs, ideològics, etc, pretén castigar amb més duresa agressions que són motivades pel fet que l’agredit pertany a un grup determinat o té unes idees confrontades amb les de l’agressor. I es aplicable tant a atacs de la ultradreta a militants d’esquerres o independentistes, com en atacs fets per militants antisistema o d’extrema esquerra a militants ultres, com es el cas encara no jutjat, de l’agressió a uns simpatitzants de Democracia Nacional i Falange que va ser agredits a un bar del barri de Sants el 12 d’octubre de 2013.

És evident que el cas ha estat polititzat per totes les parts. La Generalitat i CiU també demanaven que se’ls condemnés per ultratge a la bandera catalana que van tirar a terra, i crec que el fet que demanessin 14 anys de presó era excessiu i contraproduent. I si els acusats haguessin estat condemnats a penes de presó que s’haguessin de complir, es presentarien com a màrtirs patriotes empresonats per una justícia que castiga als defensors de la unitat d’Espanya.

Però la justícia hauria de ser aliena a consideracions polítiques. I un es pregunta, ¿quina hagués estat la sentència, si l’acció idèntica hagués passat a Barcelona en una seu del Govern central on se celebrés una efemèride espanyola, s’agredís a un diputat del PP i al Delegat del Govern central o a un Director General d’un ministeri? Se’ls hagués absolt del delicte d’atemptat a l’autoritat donant per vàlides les afirmacions dels agressors, que desconeixien que els agredits fossin autoritats públiques?  

 

La sentencia hecha pública ayer de la Sección 30 de la Audiencia de Madrid, que condena a sólo 6 meses de prisión a 12 de los asaltantes de la sede de la Generalitat en Madrid, el Centro Cultural Blanquerna, el 11 de septiembre de 2013, de 7 meses al que, con la cara tapada, empujó al diputado Sánchez Llibre, y de 8 meses en el que increpó y amenazó al Delegado de la Generalitat en Madrid, José María Bosch, queda muy lejos de lo que pedía el Fiscal y las acusaciones particulares. El Fiscal y el abogado de TV3 -un cámara fue agredido- pedían dos años para doce de los acusados ​​y cuatro y medio, y cinco y medio para los dos responsables de las agresiones a Sánchez Llibre y Bosch, mientras que las acusaciones de la Generalidad y CiU, pedían hasta 14 años de prisión.

Aunque los acusados ​​y los grupos ultras a los que pertenecen han criticado en público la sentencia, considerándola un castigo político por haber hecho algo similar a los conocidos scraches, que habitualmente acaban siendo considerados sólo una falta, han recibido la sentencia con alivio. Al ser penas muy inferiores a dos años, si pagan las multas que se les ha impuesto y no tienen antecedentes, no deberán ingresar en prisión.

Pero la sentencia resulta criticable por el hecho de que, siendo la acción fue planificada, como demuestra el tráfico telefónico previo, sabían que a esa hora el Delegado de la Generalitat, que es una autoridad, convocaba en la sede de la Generalitat en Madrid un acto de conmemoración de la Diada en el que estarían parlamentarios, absuelve a los acusados ​​de atentado a la autoridad y del delito de impedir el ejercicio del derecho de reunión.
Los condena con una pena mínima por los delitos de desórdenes públicos y daños, pero acepta lo que dijeron los acusados ​​que desconocían que dos de los agredidos, el diputado Sánchez Llibre y el Delegado de la Generalitat, que estaba en ese momento en la tarima iniciando  su parlamento, fueran cargo públicos.

La sentencia no condena a nadie por el lanzamiento de gas irritante, que se considera probado, al no poder determinar cuál de los catorce acusados ​​llevaba el spray. Consideración que contradice numerosas sentencias del Tribunal Supremo que entienden que en una acción violenta colectiva, todos los participantes son responsables. Y el hecho de que se lanzara el gas irritante obligó a desalojar el local, impidiendo que el acto se pudiera realizar, lo que sería un delito contra el ejercicio del derecho de reunión.

La sentencia tampoco considera el agravante de odio ideológico. Agravante que cuesta mucho a los tribunales de toda España aplicar. Este agravante, regulado en paralelo al artículo 510 de incitación al odio, la violencia y la discriminación por motivos racistas, religiosos, homófobos, ideológicos, etc., pretende castigar con más dureza agresiones que son motivadas por el hecho de que el agredido pertenece a un grupo determinado o tiene unas ideas confrontadas con las del agresor. Y es aplicable tanto a ataques de la ultraderecha a militantes de izquierdas o independentistas, como en ataques hechos por militantes antisistema o de extrema izquierda a militantes ultras, como es el caso aún no juzgado, de la agresión a unos simpatizantes de Democracia Nacional y Falange que fueron agredidos en un bar del barrio de Sants el 12 de octubre de 2013.

Es evidente que el caso ha sido politizado por todas las partes. La Generalitat y CiU también pedían que se les condenara por ultraje a la bandera catalana que tiraron al suelo, y creo que el hecho de que pidieran 14 años de prisión fue excesivo y contraproducente. Y si los acusados ​​hubieran sido condenados a penas de prisión que se tuvieran que cumplir, se presentarían como mártires patriotas encarcelados por una justicia que castiga a los defensores de la unidad de España.

Pero la justicia debería ser ajena a consideraciones políticas. Y uno se pregunta, ¿cuál hubiera sido la sentencia, si una acción idéntica hubiera pasado en Barcelona en una sede del Gobierno central donde se celebrase una efeméride española, se agrede a un diputado del PP y al delegado del Gobierno central o a un director general de un ministerio? ¿Se les hubiera absuelto del delito de atentado a la autoridad dando por válidas las afirmaciones de los agresores, que desconocían que los agredidos fueran autoridades públicas?

Xavier Rius,

BLANQUERNA, EL JUDICI A QUELCOM MÉS QUE UN ESCRACHE. Valoració de la primera setmana del judici

Aquesta setmana s'han celebrat les quatre primeres sessions del judici a quinze ultres per l'atac al Centre Cultural Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, l'onze de setembre de 2013. Acció que va significar la presentació pública i mediàtica de La España en Marcha, un intent ja fallit d'aglutinar la ultradreta franquista, falangista, neonazi i nacional-revolucionària, amb la confluència i unitat d'acció de Democracia Nacional, Alianza Nacional, una de les tres Falanges -La Falange FE-, Nudo Patriota Español, i Movimiento Católico Español. 

Grups que amb la repercussió mediàtica d'aquella acció que va tenir lloc hores després de l´èxit de la cadena humana de la Via Catalana, es col·locaven a primera línia dels que des de l'Estat espanyol rebutjaven el Procés català cap a la independència. 

I quatre setmanes després, posaven a la primera plana informativa l'acte ultra fins llavors marginal de cada 12 d'octubre a Montjuïc. En aquell acte va intervenir el general Blas Piñar Gutiérrez, fill de l'històric Blas Piñar de Fuerza Nueva, que amb el currículum d'advocat i general que va comandar les tropes espanyoles a Bòsnia i, posteriorment l'any 2005, va ser cap de la delegació espanyola en en Comandament Central nordamericà d'USCENTCOM, a Tampa, Florida, esdevenia com la persona idònia per encapçalar la candidatura ultra a les eleccions europees. 

Però en aquell acte de Montjuïc, La España en Marcha va començar la seva crisis autodestructiva, quan el líder d'Alianza Nacional, Pedro Pablo Peña, condemnat per intentar llançar còctels molotov a un autocar que portava familiars de presos d'ETA, va fer una crida a la lluita armada i la resposta violenta front el Procés català. Allò va motivar dies després una dura desqualificació del president de Democracia Nacional, Manuel Canduela, que digué que semblava que Peña demanés que es detingués ja als líders de La España en Marcha i se la il·legalitzés, cosa que motivà una dura desqualificació personal de Peña cap a Canduela. I la possibilitat que el general Blas Piñar encapçalés la candidatura de les europees de maig de 2014 es va esvair i Democracia Nacional es va presentar pel seu compte, al marge de La España en Marcha. Unes eleccions en les que, a diferència del que va passar a la majoria de països europeus, els dividits grups ultres espanyols van treure uns resultats molt dolents.

En el judici d'aquesta setmana els quinze acusats han comparegut sense una estratègia comuna de defensa. I així, mentre tretze dels acusats es van negar a respondre a les preguntes de l'acusació particular, exercida pel grup parlamentari de CiU, per la Generalitat i per TV3 -pel càmera agredit-, altres dos, els vicepresident de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, que va tirar a terra el micro i va agredir al càmera, i el falangista Juan Luis López, que està acusat d'agredir i amenaçar al delegat de la Generalit Josep M Bosch, sí que ho van fer. 

Tots quinze, a preguntes del fiscal i els seus advocats han declarat que l'acció es va organitzar de manera espontània des de les xarxes socials per protestar contra un acte independentista que es feia a Madrid, i que només va ser una acció pacífica similar als scraches de la Plaforma d'Afectats per la Hipoteca.  I per aquest motiu, els seus advocats demanen que, com a molt, els fets siguin considerats una falta.

Tal com està anant el judici sembla poc probable que es condemni als quinze acusats als 16 o 17 anys que demanen les acusacions, però si que cinc d'ells acabin amb condemnes de tres o cinc anys de presó. Em refereixo al falangista Jesús Fernando Fernández, que anava amb la cara tapada, va empènyer i agredir al llavors diputat d'Unió, Josep Sánchez Llibre, i se l'ha identificat com el que va llençar gas pebre irritant; a Juan Luis López, que hauria sacsejat i amenaçat al delegat de la Generalitat; a Pedro Chaparro per tirar el micro a terra i va agredir al càmera de televisió; i Tomás Bor que, sorprenent a tothom, va reconèixer haver estat ell qui va trencar a patades la porta del local.

 A la sessió de dijous, en la que va declarar el ja ex diputat d'UDC, Sánchez Llibre, les organitzacions ultres van convocar a rebre'l a la porta de l'Audiència de Madrid amb pancartes i crits contra el separatisme, fet irònic quan els diputats catalans que eren aquell onze de setembre a Blanquera eren socialistes o d'Unió que, en no compartir el caire independentista de la Via Catalana, van preferir quedar-se a Madrid. Com es veu a les imatges quan s'empeny a Sánchez Llibre, té al seu costat als diputats socialistes Joan Rangel, Teresa Cunillera i Roman Ruiz, i és Rangel un dels que l'agafa del braç i l'atura quan el democratacristià té l'instint d'empaitar a l'ultra.

En les sessions d'aquesta setmana, que han començat amb retard per la demora d'algun acusat resident fora de Madrid, s'han produït llargues esperes en els estrets passadissos, generant aquelles situacions tenses i còmiques en que, com el camarot del Germans Marx, acusats i acusadors coincideixen en un espai reduït. I dijous es va produir una situació d'aquestes que tant suc donarien en un programa d'humor. Així l'acusat Juan Luis López -el que va sacsejar i amenaçar al delegat de la Generalitat- coincidia colze amb colze amb Sánchez Llibre als urinaris. I López li diu educadament que només van fer una acció pacífica contra els independentistes com vostè que volen trencar Espanya, al que Sánchez Llibre respongué: "Jo independentista? Sóc d'Unió i precisament per no ser independentista, ara ja no sóc diputat!" 

Ara caldrà veure dilluns que es visionaran els tres vídeos de l'atac, com els valoren els advocats de la defensa que repetiran que allò només va ser un escrache, i què diuen els advocats de l'acusació. Els dies següents el fiscal, les tres acusacions i els advocats dels quinze faran les seves conclusions i les penes que demani el fiscal, seran molt indicatives de com anirà la sentència.  I encara que finalment només quatre o cinc acabin a la presó, no oblidem que miltiants d'algunes d'aquestes organitzacions com Democracia Nacional o Alianza Nacional han estat condemnats i són o han estat a la presó per actes com apunyalar un jove antifeixista al metro, per intentar matar a un antifeixista a Manresa o per intentar cremar un autocar amb familiars de presos d'ETA. Evidentment l'atac de Blanquerna va ser quelcom molt diferent, però es va rebentar de manera violenta un acte pacífic que, precissament perquè els agredits no van respondre amb el mateix llenguatge, no va anar a més. 

   

Clica per llegir l'article al Periódico en castellà

Clica per llegir l'article al Periódico en català
 

BLANQUERNA, EL JUICIO A MUCHO MÁS QUE UN ESCRACHE

Esta semana se han celebrado las cuatro primeras sesiones del juicio a quince ultras por el ataque en el Centro Cultural Blanquerna, sede de la Generalitat en Madrid, el once de septiembre de 2013. Acción que significó la presentación pública y mediática de La España en Marcha, un intento ya fallido de aglutinar la ultraderecha franquista, falangista, neonazi y nacional-revolucionaria, con la confluencia y unidad de acción de Democracia Nacional, Alianza Nacional, una de las tres Falanges -La Falange FE, Nudo Patriota Español, y Movimiento Católico Español.

Grupos que con la repercusión mediática de aquella acción que tuvo lugar horas después del éxito de la cadena humana de la Vía Catalana, se colocaron en primera línea de los que desde España rechazaban el Proceso catalán hacia la independencia.

Y cuatro semanas después, ponían en primera plana informativa el acto ultra, hasta entonces marginal, de cada 12 de octubre en Montjuïc. En aquel acto intervino el general Blas Piñar Gutiérrez, hijo del histórico Blas Piñar de Fuerza Nueva que, con el currículum de abogado y general que comandó las tropas españolas en Bosnia y, posteriormente en 2005, fue jefe de la delegación española en en Comando Central norteamericano de USCENTCOM, en Tampa, Florida, se convertía en la persona idónea para encabezar la candidatura ultra en las elecciones europeas.

Pero en aquel acto de Montjuïc, La España en Marcha comenzó su crisis autodestructiva, cuando el líder de Alianza Nacional, Pedro Pablo Peña, condenado por intentar lanzar cócteles molotov a un autocar que llevaba familiares de presos de ETA, hizo un llamamiento a la lucha armada y la respuesta violenta frente el Proceso catalán. Aquello motivó días después una dura descalificación del presidente de Democracia Nacional, Manuel Canduela, que dijo que parecía que Peña pidiera que se detuviera ya los líderes de La España en Marcha y la ilegalizara, lo que motivó una dura descalificación personal Peña hacia Canduela. Y la posibilidad de que el general Blas Piñar encabezara la candidatura a las europeas de mayo de 2014 se desvaneció y Democracia Nacional se presentó por su cuenta, al margen de La España en Marcha. Unas elecciones en las que, a diferencia de lo que ocurrió en la mayoría de países europeos, los divididos grupos ultras españoles sacaron unos pésimos resultados.

En el juicio de esta semana los quince acusados ​​comparecieron sin una estrategia común de defensa. Y así, mientras trece de ellos ​​se negaron a responder a las preguntas de la acusación particular, ejercida por el grupo parlamentario de CiU, por la Generalitat y por TV3 -por cámara agredido-, otros dos, el vicepresidente de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, que tiró al suelo el micro y agredió al cámara, y el falangista Juan Luis López, que está acusado de agredir y amenazar al delegado de la general, Josép M. Bosch, sí lo hicieron.

Todos quince, a preguntas del fiscal y sus abogados han declarado que la acción se organizó de manera espontánea desde las redes sociales para protestar contra un acto independentista que se hacía en Madrid, y que sólo fue una acción pacífica similar a los scraches de la Plaforma de Afectados por la Hipoteca. Y por este motivo, sus abogados piden que, como mucho, los hechos sean considerados una falta.

Tal como está yendo el juicio parece poco probable que se condene a los quince acusados ​​a los 16 o 17 años que piden las acusaciones, pero sí que cinco de ellos acaben con condenas de tres o cinco años de prisión. Me refiero al falangista Jesús Fernando Fernández, que iba con la cara tapada, empujó y agredió al entonces diputado de Unió, Josep Sánchez Llibre, y se la ha identificado como el que tiró gas pimienta irritante; Juan Luis López, que habría zarandeado y amenazado al delegado de la Generalidad; Pedro Chaparro que tiró el micro al suelo y agredió al cámara de televisión; y Tomás Bor que, sorprendiendo a todo el mundo, reconoció haber sido él quien rompió a patadas la puerta del local.

En la sesión del jueves, en la que declaró el ya ex diputado de UDC, Sánchez Llibre, las organizaciones ultras convocaron a recibirlo en la puerta de la Audiencia de Madrid con pancartas y gritos contra el separatismo, algo irónico cuando los diputados catalanes que eran aquel once de septiembre en Blanquera eran socialistas o de Unió que, al no compartir el carácter independentista de la Vía Catalana, prefirieron quedarse en Madrid. Como se ve en las imágenes cuando se empuja a Sánchez Llibre, tiene a su lado a los diputados socialistas Joan Rangel, Teresa Cunillera y Roman Ruiz, y es Rangel uno de los que lo coge del brazo y lo detiene cuando el democristiano tiene la instinto de perseguir al ultra.

En las sesiones de esta semana, que han comenzado con retraso por la demora de algún acusado residente fuera de Madrid, se han producido largas esperas en los estrechos pasillos, generando aquellas situaciones tensas y cómicas en que, como el camarote de los Hermanos Marx, acusados ​​y acusadores coinciden en un espacio reducido. Y el jueves se produjo una situación de estas que tanto jugo daría en un programa de humor. Así el acusado Juan Luis López -el que sacudió y amenazó al delegado de la Generalitat- coincidía codo con codo con Sánchez Llibre a los urinarios. Y López le dice educadamente que sólo hicieron una acción pacífica contra los independentistas como usted que quieren romper España, a lo que Sánchez Llibre respondió: "Yo independentista? Soy de Unió y precisamente por no ser independentista, ahora ya no soy diputado!"

Ahora habrá que ver el lunes que se visionarán los tres videos del ataque, como los valoran los abogados de la defensa que repetirán que aquello sólo fue un escrache, y qué dicen los abogados de la acusación. Los días siguientes el fiscal, las tres acusaciones y los abogados de los quince harán sus conclusiones, y las penas que pida el fiscal serán muy indicativas de cómo irá la sentencia. Y aunque finalmente sólo cuatro o cinco acaben en la cárcel, no olvidemos que miltiantes de algunas de estas organizaciones como Democracia Nacional o Alianza Nacional han sido condenados y están o han estado en la cárcel por actos como apuñalar a un joven antifascista en el metro, por intentar matar a un antifascista en Manresa o por intentar quemar un autocar con familiares de presos de ETA. Evidentemente el ataque de Blanquerna fue algo muy diferente. Pero se reventó de manera violenta un acto pacífico que, precisamente porque los agredidos no respondieron con el mismo lenguaje, no fue a más.

Xavier Rius, periodista

Pincha aquí para leer en la web del Periódico en castellanoo

DONAR ASIL O RECUPERAR FRONTERES?, text complert de l'article al Periódico d'ahir.

Els efectes de l'avanç de l'Estat Islàmic han desbordat la normativa europea sobre refugiats
 Xavier Rius, periodista
El Periódico, dilluns 7 de setembre de 2015
Malgrat que la imatge del petit Aylan Kurdi ha sigut el revulsiu perquè Angela Merkel, François Hollande i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, exigeixin que els països de la Unió Europea (UE) acullin 120.000 refugiats, alhora que es fixa un mecanisme permanent de repartiment, sembla difícil que els 28 països de la UE, amb els seus respectius governs i parlaments, estiguin a l’altura de la magnitud de la crisi. Perquè aquests 120.000 (l’ONU en reclama 200.000) són tan sols una petita part dels quatre milions de refugiats sirians que malviuen en camps de Turquia, el Líban o Jordània i que, davant l’eternització del conflicte, desitgen iniciar un projecte de vida a Europa o Amèrica. I com ells, també arriben  refugiats de l’Iraq, Somàlia, l’Afganistan i Líbia, a més dels palestins que feia dues generacions que vivien al Líban o Jordània i es veuen empesos per l’arribada d’aquests milions de sirians.

Per implementar un mecanisme permanent de repartiment és necessari l’acord dels Vint-i-vuit per modificar el Conveni de Dublín sobre asil, que exigeix que la sol·licitud es realitzi en el primer país de la Unió al qual s’accedeix i que el refugiat s’hi quedi. El govern conservador hongarès de Viktor Orbán, ens agradi o no, compleix amb el conveni i amb el tractat de Schengen quan intenta impedir l’entrada de refugiats, registrar-los i evitar que vagin cap a Àustria o Alemanya. La crisi actual és diferent de les anteriors donat que, mentre que en el cas de Bòsnia o Kosovo hi havia la certesa que el conflicte s’acabaria, ara no sembla que s’hagi d’arribar a la pau en els països dels quals fugen, i a més la població afectada és molt gran. El dret d’asil es va regular després de la segona guerra pensant en dictadures tercermundistes i conflictes llunyans i amb pocs demandants. Però tot ha canviat amb l’Estat Islàmic a uns centenars de quilòmetres d’Europa.

Per això, o les institucions europees i els 28 Estats tenen la valentia d’assumir aquesta realitat i s’explica sense por, o el que es farà serà només un petit pegat, que es veurà desbordat per centenars de milers de nous refugiats que arribaran els pròxims mesos, amb més tragèdies al mar o en camions frigorífics i nous episodis vergonyants com els que es viuen aquests dies a Hongria. Patètic ha sigut el paper del president espanyol, Mariano Rajoy, que fa dos mesos argumentant la taxa d’atur espanyola es va negar a acceptar la quota inicial de 5.849 refugiats que sol·licitava Brussel·les, i patètiques van ser les declaracions que va fer a Berlín al costat de Merkel fa set dies, quan es va mostrar generós afirmant que estava disposat a acollir-ne un màxim de 2.749, encara que després de l’impacte per la imatge del petit Aylan s’hagi mostrat disposat a incrementar aquesta xifra.

Rajoy, com molts altres governants europeus, s’escuda en estadístiques macroeconòmiques. Però, ¿és que potser la situació econòmica de Turquia, Jordània o el Líban, que acullen quatre milions de refugiats, és pròspera?  És una qüestió de valors i drets humans que no es van proclamar per incloure’ls amb orgull en els primers capítols de les constitucions dels països europeus, sinó per aplicar-los. I si es creu en el dret a la vida i que això significa donar refugi i asil a persones la vida de les quals està en perill, aquest dret s’ha de garantir donant-los asil, a la vegada que s’ajuda econòmicament i materialment els països pròxims que acullen més refugiats.

Ara ens trobem amb una pregunta que ningú a Brussel·les s’atreveix a respondre. ¿Què passarà amb aquells Estats de la Unió els governs dels quals, en nom de la seva sobirania nacional, la seva situació econòmica o per temor a ser derrotats electoralment, es neguin a complir l’acord d’acollir la seva quota dels 120.000 o a sumar-se a aquest mecanisme permanent de repartiment? ¿Sortiran de l’acord de Schengen aquells que vulguin evitar l’entrada o la circulació de refugiats per les seves fronteres? La lliure circulació de Schengen, que ja desitgen revocar forces com el Front Nacional francès, pot desaparèixer si es tornen a aixecar algunes de les fronteres interiors de la Unió. Pensàvem fa uns mesos que l’euro podia ser el taló d’Aquil·les del projecte d’unitat europea, i potser ho acabarà sent el dret d’asil i el rebuig a la lliure circulació de Schengen.

Europa s’enfronta ara al seu desafiament més gran, i el pitjor de tot no és el risc d’un retrocés en el procés d’unitat. El pitjor és que, amb impediments perquè arribin com a refugiats, no s’evitarà la seva entrada, però creixerà el seu patiment i la pèrdua de vides, i això només beneficiarà aquelles màfies disposades a transportar com a bestiar o a deixar morir aquells que Europa no sap si deixar entrar com a persones.

Periodista.

Llegeix en català al Periódico

¿DAR ASILO O RECUPERAR FRONTERAS?
Xavier Rius, El Periódico, lunes 7 de septiembre de 2015

Pese a que la imagen del pequeño Aylan Kurdi ha sido el revulsivo para que Angela Merkel, François Hollande y el presidente de la Comisión Europea, Jean Claude Juncker, exijan que los países de la Unión Europea (UE) acojan a 120.000 refugiados a la vez que se fija un mecanismo permanente de reparto, parece difícil que los 28 países de la UE, con sus respectivos gobiernos y parlamentos estén a la altura de la magnitud de la crisis. Porque esos 120.000 (la ONU reclama 200.000) son solo una pequeña parte de esos cuatro millones de refugiados sirios que malviven en campos de Turquía, Líbano o Jordania que, ante la eternización del conflicto desean iniciar un proyecto de vida en Europa o América. Y como ellos también llegan refugiados de Irak, Somalia, Afganistán, Libia, además de palestinos que llevaban dos generaciones viviendo en Líbano o Jordania y se ven empujados por la llegada de estos millones de sirios.

Para implementar un mecanismo permanente de reparto es necesario el acuerdo de los Veintiocho para modificar el Convenio de Dublín sobre asilo, que exige que la solicitud se realice en el primer país de la Unión al que se accede y que el refugiado se quede allí. El gobierno conservador húngaro de Viktor Orban, nos guste o no, cumple con el convenio y con el tratado de Schengen cuando intenta impedir la entrada de refugiados, registrarlos y evitar que vayan hacia Austria o Alemania. La crisis actual es distinta a las anteriores dado que, mientras en el caso de Bosnia o Kosovo había la certeza de que el conflicto acabaría terminando, ahora no parece que se vaya a alcanzar la paz en los países de los que huyen, siendo además la población afectada mucho mayor. El derecho de asilo se reguló tras la segunda guerra pensando en dictaduras tercermundistas y conflictos lejanos y con pocos demandantes. Pero todo ha cambiado con el Estado Islámico a unos cientos de kilómetros de Europa.

Por ello, o las instituciones europeas y los 28 estados tienen la valentía de asumir esta realidad y se explica sin miedo, o lo que se hará será solo un pequeño parche, que se verá desbordado por cientos de miles de nuevos refugiados que llegarán los próximos meses, con más tragedias en el mar o en camiones frigoríficos y nuevos episodios vergonzantes como los que se viven estos días en Hungría. Patético ha sido el papel del presidente español, Mariano Rajoy, que hace dos meses argumentando la tasa de paro española se negó a aceptar la cuota inicial de 5.849 que solicitaba Bruselas, y patéticas fueron la declaraciones que hizo en Berlín junto a Merkel hace siete días, cuando se mostró generoso afirmando que estaba dispuesto a acoger un máximo de 2.749, pese a que tras el impacto por la imagen del pequeño Aylan se haya mostrado dispuesto a incrementar dicha cifra.

 Rajoy, como otros muchos gobernantes europeos, se escuda en estadísticas macroecónomicas. Pero, ¿es que acaso la situación económica de Turquía, Jordania o Líbano que acogen a cuatro millones de refugiados es boyante? Es una cuestión de valores y derechos humanos que no se proclamaron para incluirlos con orgullo en los primeros capítulos de las constituciones de los países europeos, sino para aplicarlos. Y si se cree en el derecho a la vida y que ello significa dar refugio y asilo a personas cuya vida está en peligro, este derecho debe garantizarse dándoles asilo, a la vez que se ayuda económica y materialmente a los países cercanos que acogen más refugiados.

 Ahora nos encontramos con una pregunta que nadie en Bruselas se atreve a responder. ¿Qué pasará con aquellos estados de la Unión cuyos gobiernos en nombre de su soberanía nacional, su situación económica o por temor a ser derrotados electoralmente, se nieguen a cumplir el acuerdo de acoger a su cuota de los 160.000 o a sumarse a este mecanismo permanente de reparto? ¿Saldrán del acuerdo de Schengen aquellos que quieran evitar la entrada o circulación de refugiados en sus fronteras? La libre circulación de Schengen, que ya desean revocar fuerzas como el Frente Nacional francés, puede desaparecer si se vuelven a levantar algunas de las fronteras interiores de la Unión. Pensábamos hace unos meses que el euro podía ser el talón de Aquiles del proyecto de unidad europea y quizá lo acabará siendo el dereho de asilo y el rechazo a la libre circulación de Schengen.

Europa se enfrenta ahora a su mayor desafío, y lo peor de todo no es el riesgo de un retroceso en el proceso de unidad. Lo peor es que con impedimentos a que lleguen como refugiados no se evitará su entrada, pero crecerá su sufrimiento y la pérdida de vidas, beneficiando solo a esas mafias dispuestas a transportar como ganado o a dejar morir a quienes Europa no sabe si dejar entrar como personas.
Leer en castellano en El Periódico 

EL CONSELLER JORDI JANÉ I LA TRÀGICA MORT DE SALOU

Al nou conseller d'Interior, Jordi Jané se li ha canviat la cara aquesta setmana amb motiu de les compareixences i declaracions per la mort del senegalès Mor Sylla, el manter que va caure la matinada de dimarts des del balcó del seu pis a Salou. 

Jané, que va arribar a la Conselleria a finals de juny, tot i la seva llarga trajectòria al Congrés del Diputats, era gairebé un desconegut per la ciutadania, i va tenir el seus primers telenotícies de glòria amb motiu de l'incendi d'Òdena amb unes llargues intervencions en directe en les que, en algun moment, més que un conseller que informa del treballs d'extinció, semblava un comentarista esportiu, que fent un gran ús del llenguatge corporal, retransmetia amb entusiasme el combat dur, però victoriós dels bombers, forestals, ADFs i mitjans aeris contra el foc. Dies més tard donava una nova mostra del seu caràcter comunicatiu analitzant l'increment d'accidents de trànsit motivats per l'ús del mòbil i, mentre brandava davant les càmeres el seu propi telèfon, lamentava que molta gent envii WhatsApps mentre condueix.

Però la seva cara ha canviat radicalment en les compereixences i entrevistes fetes amb motiu de la mort del manter senegalès a Salou. I si en les compareixences i entrevistes sobre l'incendi el seu semblant mostrava un entusiasme i optimisme, fins i tot potser exagerat, el que ha mostrat aquesta setmana pels fets de Salou semblava el propi d'algú conscient que ha iniciat un calvari en el que segons con vagi, ell serà la víctima expiatòria tot i no ser-ne en cap cas responsable.

I és que de la mateixa manera que el cos de Mossos d'Esquadra, el conseller Felip Puig, i el Director General de la Policia, Manel Prat, van patir un fort desgast en contradir després les proves o les resolucions judicials les seves primeres i segones versions sobre el cas Ester Quintana o el cas Benítez del Raval, el conseller Jané i el director dels Mossos, Albert Batlle, han apostat sense deixar lloc a cap dubte, per la versió de l'atestat policial. Una versió que afirma en cap cas va haver-hi contacte físic ni al pis ni al balcó entre el senegalès mort i l'agent, pel que el motiu pel que va caure seria bé, per voler fugir, bé a causa d'una resposta irracional i accidental motivada pel pànic generat per la irrupció de la policia. 

En cap cas estic insinuant que el senegalès caigués empès per l'agent i considero reprobable que alguns parlin d'assassinat o homicidi. Però si la versió del company de pis que afirma que sí que hi va haver-hi contacte físic amb estrebades entre l'agent i el senegalès és verificada per nous testimonis o considerada com probable per la instrucció judicial, Jordi Jané i Albert Batlle ho tenen ara molt magre.  

He de dir que aquest cas és el segon cop que pateix el cos dels mossos des que Jané és conseller. Fa dues setmanes va succeir un altre fet que qüestiona o desautoritza els mossos que del que gairebé no se n'ha parlat. ¿Recorden el cas del  militant ultra Diego Frías, detingut i empresonat el passat abril en el marc de l'operació anti-gihadista, amb motiu de la desarticulació del grup de Sabadell i Terrassa?  Segons la versió dels mossos, Frías havia planificat amb el seu amic i cap de la cèl·lula gihadista, Antonio Sáez Martínez, Alí el Peluquero, atemptar contra una llibreria jueva de Barcelona i tenia a disposició dels gihadistes un arsenal d'armes i explosius. Per aquest motiu el militant ultradretà ingressà a la presó amb la resta de la cèl·lula. I s'obrí una polèmica entre la Generalitat i el Departament d'Interior d'una banda, i el ministre Jorge Fernández Díaz de l'altra, quan trascendí que en el curs de la investigació del mossos, un agent de la Policia Nacional va fer avisar als gihadistes que estaven sent vigilats pels mossos.

Doncs bé, mentre la resta del grup continua a presó, el passat 29 de juliol l´últra Diego Frías fou posat en llibertat sota fiança de 3.000 euros, si bé continua imputat. Així doncs, hi ha més peces que no quadren en aquesta operació feta pels Mossos, interferida potser pel la Policia Nacional, i no estaria de més que el gabinet del conseller Jané ho aclarís.   

 Llegir en català al Periódico
 Leer en castellano en El Periódico

A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

La conversió de la consulta del 9N en un procés participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics i la mateixa Assemblea Nacional Catalana plantegessin respondre a la suspensió amb la desobediència civil. I amb l'escenari actual d'unes possibles eleccions plebiscitàries i una Declaració Unilateral d'Independència també es torna a proposar la desobediència quan el Govern central no vulgui negociar. Però no sembla que algunes de les forces polítiques o socials que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat la impugnació de la consulta, estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les forces i lligams legals existents amb els que va arrencar el procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats a repetir.

El primer error va ser fer creure a la ciutadania que, després del fracàs de l'Estatut i la negativa al pacte fiscal, dificultat per dificultat, resultava més fàcil la independència. És allò que per a associar-se en calen dos, però per divorciar n'hi ha prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques soviètiques i iugoslaves. Així es deia: fem com la Via Bàltica, celebrem el referèndum, proclamem la independència i forcem a Espanya a negociar el període transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la nostra part del deute i del fons de pensions.

 Davant el retret que el cas català no és equiparable ni a Iugoslàvia ni l'URSS, atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i que Espanya no és ni l'URSS ni l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional". Però aquesta sentència només es pot entendre en un context que no s'assembla en res a Catalunya.

Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament per albanesos no eslaus, i vivia des de 1989 una situació d'apartheid amb la derogació de la seva autonomia. Després de la independència, amb o sense guerra d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, continuava sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després d'anys de desobediència civil, violència i neteja ètnica, fracassats els intents negociadors, el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional després de la qual l'ONU va establir una administració provisional, mentre s'instava a les parts a arribar a un acord. Kosovo, tutelada per l'ONU va consumar la desconnexió total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro com a moneda, mentre els líders de Belgrad es negaven a col·laborar amb l'administració transitòria i a plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989. I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars exercir plenament les seves responsabilitats.

En aquest context, i davant la impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo, les institucions internacionals van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar fes el 2008 una declaració d'independència que va ser votada per 109 dels 120 diputats. I dos anys més tard el Tribunal de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no va vulnerar el dret internacional. Però el significatiu de Kosovo havia estat la seva desconnexió de Sèrbia consumada anys abans.  I quan Junqueras diu emocionat de fer la independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com es força i s’aconsegueix la desconnexió.

  Al Procés hi ha hagut un segon error de gran calibre. Afirmar que la consulta seria possible malgrat la impugnació del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig preguntar a secretaris municipals i gerents d’ajuntaments de tot tipus si creien que la consulta seria possible si Rajoy la impugnava i tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis, seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes dels prop de 900 que van acompanyar a Mas el passat dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.

I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.

Quan Mas es va comparar amb aquests, es referia a que les administracions i funcionaris desobeirien i posarien les urnes el 9N, assumint ell les conseqüències penals que es poguessin derivar? O pensava en una desobediència civil ciutadana per forçar a negociar el 9N o l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de poders i fons econòmics, amb opcions com una vaga general intermitent o aturar el port de Barcelona sis mesos?

 És evident que el conflicte a Catalunya continuarà i només es resoldrà amb una votació en què estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara de plebiscitàries i després proclamar la DUI, que aclareixin quins instruments tenen i el preu que estan disposats a pagar per, després de la mateixa, forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima, però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves consecuències.

Xavier Rius 

Llegir a El Periódico en castellà
Llegir al Periódico en català