ISRAEL ÉS UN ESTAT RACISTA I NO DEMOCRÀTIC. La diputada palestina, Haneen Zoabi, a la Kneset israeliana, considera incompatible que un estat que es defienix jueu, pugui ser democràtic.

Aquesta setmana amb motiu dels actes de commemoració de la Nakba palestina -el dia en que es commemora l’inici de l’expulsió de més de 800.000 palestins de les seves terres, l’any 1948-, la diputada palestina, Haneen Zoabi, a la Knesset israeliana, ha estat a Barcelona participant en diverses activitats organitzades per Complicitats que maten, la comunitat palestina i la campanya BDS (Boicot, sancions i desinversions. De fet l'acció d'ahir a la Secretaria d'Universitats de la Generalitat va ser el primer dels actes de commemoració de la Nakba de les entitats solidaries amb Palestina i la comunitat palestina catalana.

Després de comparèixer al migdia davant la comissió d'exteriors del Parlament de Catalunya, en una sessió a la que hi han assistit diputats de la CUP, ICV-EUiA, PSC i ERC, però no els de CiU, PP i C'S, aquesta tarda ha fet una conferència a Barcelona. L'acte celebrat al Centre de Cultura de les Dones al carrer Sant Pere més Baix, ha explicat el seu punt de vista del conflicte, discrepant del paper que fa l'Autoritat Nacional Palestina, que continua en unes negociacions que no porten a res i fent de policia dels propis israelians dins del Cisjordània.

Zoabai, que és la primera dona palestina membre del parlament israelià, nascuda en una família musulmana de Natzaret implicada políticament, pertany al partit nacionalista àrab Balad, Assemblea Nacional Democràtica.  El seu nom va donar la volta al món després de la seva participació el maig de 2010 en la flota de la llibertat que pretenia trencat el setge a Gaza, motiu per la que va patir diverses causae judicial i parlamentàries que van estar a punt de fer-li perdre l'escò i la immunitat.

Apasionada com és, primer al Parlament i després a la xerrada d'aquesta tarda a Barcelona ha exposat el seu punt de vista del conflicte palestí, de les lleis racistes que aplica Israel vers la ciutadania àrab palestina amb nacuionalitat israeliana,  i de la política equivocada, segons ella, de l'Autoritat Naciuonal Palestina. 

Així Zoabi lamenta que els acords de pau d'Oslo, dels que va néixer l'Autoritat Nacional Palestina, van presentar a jueus vinguts com a ocupants i als palestins com a iguals, víctimes del conflicte des de 1967 que va portar a Israel ocupar Gaza i Cisjordània per garantir la seva seguretat. Per Zoabi, que pertany ala anomenats àrabs de 1948 que es van quedar al que seria l'estat d'Israel, el conflicte d'abordar des d'aquesta data quan 800.000 palestins van haver de marxar -els descendenst dels quals són ara cinc milions-, i de la situació no només de Gaza i Cisjordània, sinó dels àrabs o palestins amb nacionalitat israeliana que viuen sota unes lleis racistes. 

Així Israel ha expropiat cinc milions d'hectàrees a àrabs israelians, s'aproven lleis per fer fora a palestins amb ciutadania israeliana de ciutats com Haifa, s'impedeix que els àrabs visquin a 570 pobles i ara es vol expulsar als 30.000 beduins del desert Negev. Hi ha també molts pobles àrabs que jurídicament no existeixen i no disposen d'aigua ni llum, mentre l'aigua d'aquells llocs la porten al pobles veïns reservats només per jueus.  Una mostra del caire racista d'Israel és que "un àrab israelià no pot casar-se amb un palestí que viu a Europa o Amèrica, ni a Cisjordània, i portar-lo a viure amb ell a Israel, mentre Israel obre les portes a qualsevol persona que diu que té avantpassats jueus o casat amb algú amb avantpassats jueus". 

Per ella és incompatible definir-se Israel com estat jueu i democràtic, quan una bona part dels seus ciutadans no són jueus, otorgant-lis a aquest nombroses restriccions, prohibint que s'estudii la història de Palestina o la seva geografia anterior a 1947. Per Zoabi "Israel és pitjor que els colonialisme, donat que els francesos no consideraven als algerians ni estrangers a la seva terra ni pretenien fer-los fora, tal com sí fa Israel amb els palestins"

Pel que fa a l'actitud dels palestins o àrabs amb ciutadania israeliana  reconeix que el 50% no voten donat que senzillament no volen tenir problemes. "Israel els diu que no es queixin donat que els àrabs a Síria o Jordània estan pitjor, però no es tracta de comparar-se amb aquests països, sinó amb la resta de ciutadans d'Israel". 

Zoabi és molt crítica amb l'autoritat palestina que continua en negociacions que no porten enlloc i planteja que potser haurien d'aixecar-se la taula i trencar relacions amb Israel, més quan la Lliga Àrab i diversos països àrabs han promés aportar els sous dels funcionaris palestins si trenquen amb Israel que és qui els transferix fons dels impostos recaptats i l'IVA del comerç. I sobretot demana que si les negacions no aporten res "que l'Autoritat Palestina deixi de fer de policia a Gaza per Israel". Ha valorat les accions de boicot, denúncia i sancions del BDS i ha manifestat que sigui la sortida un sol estat o dos estat, Israel no serà demopcràtic mentre es defieneixi com estat jueu.

 Haneen Zoabi a la xerrada d'aquesta tarda

Haneen Zoabi amb Salam Almaslamani, de la Casa Palestina

 Aquest migdia al Parlament després de la seva compareixença a la Comissió d'Exteriors amb representants d'associacions i diputats de PSC, ERC, ICV-EUiA i la CUP.

Zoabi, en una tensa sesió del parlament en la que es debatia la seva inhabilitació

EL QUE CiU I ERC NO RESPONEN, publico aquest article al Periódico sobre si expliquen o no què fer l'endemà del no de Rajoy i la comparació amb Gandhi o Israel

Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013 

Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.

LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en  què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb  Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.

En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.

Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.

DESPRÉS  dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer  Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.

 Llegir-lo a El Periódico en català
 Leerlo en castellano en El Periódico

NETANYAHU, EN MANS D'ULTRES, publico avui aquest article al Triangle sobre les eleccions a Israel

.

Obrir pdf i llegir

Tot i que del resultat de les eleccions d’Israel, en les que s’havia produït un empatat entre els partits de la dreta, els colons i els religiosos, amb els de centreesquerra, laboristes i àrabs, deixava obertes diverses opcions de govern, sembla que queda descartada l’opció d’una coalició de centre esquerra encapçalada pel periodista televisiu  Yair Lapid, de Yesh Atid (Hi Ha Futur), amb els laboristes, Hatnuka, Meretz, Hadash (llista d’àrabs i jueus) i els partit àrabs. Yair Lapid, la sorpresa d’aquestes eleccions ha recollit el vots dels indignats i la classe mitja. Lapid demana la fi dels privilegis dels ultraortodoxes exempts de fer el servei militar i, en molts casos, de treballar. I vol la reanudació de les negociacions amb els palestins. Però desitja un estat palestí que prescindeixi del Jerusalem Est i que es mantinguin la majoria d’assentaments i colònies que ha quartejat Cisjordània, fet que fa impossible l’acord amb els diputats àrabs i part de l’esquerra.

            Així, l’única opció possible sembla que serà un govern liderat per la coalició guanyadora del Likud i Beitenu, de Benhamin Netanyahu i l’extremista Avigdor Lieberman, amb 31 escons, en la que també entraria Lapip amb els seus 19 diputats, que arribarien als 60 amb l’entrada d’altres forces, excloent els religiosos i àrabs. Aquest més que probable govern no tindria els 500.000 colons en contra, però si als religiosos si es volgués  portar a la pràctica la reducció de subvencions i exempcions als ultraortodoxes. Però hauria de reprendre o al menys escenificar, el retorn  a les negociacions amb l’Autoritat Palestina de cara a la creació d’un estat palestí. Una Autoritat Palestina de Mahmud Abbas força debilitada per les victòries polítiques Hamas aconseguides, en part, gràcies a les maniobres de Netanyahu per debilitar-lo, però que aquests últims mesos ha escenificat primeres passes de reconciliació entre Hamas que governa Gaza, i que ha obtingut la victòria moral de ser admesa a l’ONU com estat observador.

            Un govern amb Lapid que recuperés el diàleg amb els palestins estaria ben vist per la nova administració d’Obama. Però aquest desig teòric de tornar a les negociacions no anul·la la voluntat de Netenyahu i Lieberman de no descartar un atac a l’Iran, cosa que podria fer trontollar el nou equilibri a la regió després de les primaveres àrabs, la inacabada guerra de Síria i els governs islamistes, sobretot Egipte, que pretenen mantenir bones relacions amb Europa i els Estats Units. En aquests moments l’adminsitració Obama manté bones relacions amb els dos poders reals del nou Egipte: els militars que continuen amb el seu poder a l’aparell econòmic, i el president islamista,  Mohamed Morsi. I un atac a l’Iran podria trencar els equilibris actuals. Recordem que Hillary Clinton es va implicar fa mesos en desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar en una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la solució de la crisis. Una crisis que es va tancar amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

                 RETORN AL PROCÉS DE PAU?

      Un dels reptes del nou govern, previ al retorn a les negociacions per l’estat palestí, serà aturar o no l’expansió de les colònies jueves al Jersusalem Est, i descongelar el traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, que va decidir fer com a resposta a l’ingrés de Palestina a l’ONU com estat observador.

       

Al marge del fet que el procés de pau no es podrà iniciar amb les condicions de Lapid de no tocar ni els assentaments ni Jerusalem, el procés està mort des de l’intent fallit de 2010 impulsat per l’administració Obama després que la cimera àrab de Kuwait donés al suport a una negociació que impliqués el reconeixement d’Israel, al voltant de les fronteres de 1968.

Tot el procés de pau s’inicia amb els Acords d’Oslo de 1993, que va permetre la creació de l’Autoritat Palestina. Però s’estimbà amb la visita d’Ariel Sharon a l’Explanada de les Mesquites que provocaria la Segona Intifada de l’any 2000. Després es va intentar salvar amb el Full de Ruta de 2003, i va tenir l’última revifalla agònica amb la Cimera d’Annapolis de 2007. Però ara topa amb el fet que els últims deu anys s’han multiplicat per tres el nombre de colons jueus a Jerusalem Est i Cisjordània. Més de mig milió de persones que no voldran deixar el que consideren casa seva. Uns colons que tampoc vol que marxin Lapid. Per això, en aquest context de negociacions molt difícils, el falcó Lieberman, amb el vistiplau de Netanyaju, continuarà amb les seves amenaces d’atacar l’Iran, desviar l’atenció i desestabilitzar la regió on no han acabat ni les transicions democràtiques, ara liderades islamistes, ni la guerra de Síria. I, mentre, els ortodoxos tenen més i més fills, com també ho fan els palestins i àrabs, conscients que serà la demografia qui imposarà d’aquí unes decàdes el que no han aconseguit ni les guerres ni les negociacions. 

Xavier Rius