QUÈ PASSARÀ DESPRÉS DEL SÍ EN EL REFERÈNDUM DEL KURDISTAN IRAQUIÀ? Analitzo al Punt Avui

 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 22 de setembre de 2017
Dilluns se celebra al Kurdistan iraquià el referèndum d’independència. Un territori autònom on hi viuen sis milions dels 35 milions de kurds, repartits entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran. El Kurdistan és el territori i el poble més nombrós del món sense un estat, pertanyent des de l’any 1634 a l’Imperi Otomà, en el qual eren un grup ètnic més. Però va perdre el tren de la història el 1923, quan en el Tractat de Lausana els vencedors de la Primera Guerra Mundial, incomplint el que s’havia pactat en el Tractat de Sèvres, van definir el territori de la Turquia moderna.

El kurds dels quatre territoris van ser reprimits reiterades vegades per l’exèrcit del seu propi estat, i animats a la rebel·lió pels governs veïns. Per haver col·laborat suposadament amb l’Iran, van ser massacrats amb armes químiques per Saddam Hussein. Però el Kurdistan iraquià va iniciar la seva desconnexió de Bagdad l’any 1992, després de la primera guerra de l’Iraq.

Aquell any els Estats Units va decretar una zona d’exclusió aèria i, sense el vistiplau del règim i sense trencar del tot amb l’administració de Bagdad, van celebrar eleccions a la regió, i van constituir un govern i una administració que podia subsistir i prosperar gràcies a la venda de petroli i l’esquivament de les sancions imposades al règim. Després de la invasió americana del 2003 van continuar amb el seu estatus. I quan es va retirar l’exèrcit dels Estats Units, van passar a ser molt més que una regió autònoma. Però tant els Estats Units com els països àrabs i Turquia rebutjaven un desmembrament de l’Iraq en tres zones: la xiïta al sud, la sunnita al centre, i el Kurdistan al nord.

Per intentar acontentar els kurds s’acordà que, mentre que el primer ministre iraquià seria àrab xiïta, el president de l’estat seria kurd. Fins al 2014 ho va ser Jalal Talabani, líder d’una de les faccions kurdes, i el seu rival, Masud Barzani, seria el president del territori autònom. I mentre el Kurdistan prosperava econòmicament i socialment, els governs de Bagdad fracassaven una i altra vegada a l’hora de reconstruir el país, s’enfonsaven en la guerra sectària, i protagonitzaven reiterats escàndols de corrupció. La irrupció d’Estat Islàmic amb la conquesta de Mossul el juny de 2014, d’on l’exèrcit iraquià va fugir, va fer de les milícies kurdes l’única força capaç d’enfrontar-se amb el soldats del califat. I en aquest context de retirada de l’exèrcit iraquià, els kurds van aconseguir el control de Kirkuk, ciutat que fins llavors estava en mans de les autoritats de Bagdad i en la qual a més de la població kurda hi ha les minories turcmana, àrab i assíria. És cert que molts dels àrabs que viuen a Kirkuk van anar-hi portats per Saddam Hussein, que desitjava repoblar ètnicament aquella província rica en petroli. Però la inclusió de Kirkuk en un hipotètic territori autònom o independent kurd és rebutjada per Turquia, per Bagdad i les minories no kurdes, que temen ser convertides en ciutadans de segona.

 Cartell demanant el Sí en kurd, siriac o assiri, turc, àrab i armeni


Més enllà que Bagdad ha declarat il·legal el referèndum, si bé a diferència del que passa a altres llocs –uf, millor no barregem el tema!– no té capacitat coercitiva d’impedir-ho, tant Turquia com l’Iran, que són estats veïns, rebutgen la independència del territori, donat que seria un estímul per als seus propis kurds.

Del referèndum sortirà un sí a la independència. I llavors, donat que ni Bagdad ni els veïns la reconeixeran, i els Estats Units que els donen suport de moment tampoc, haurà de venir l’hora de la política. Intentaran els kurds tirar pel dret? Se’ls demanarà que esperin uns anys? Se’ls prometrà més beneficis del petroli? Però, què passarà amb Kirkuk? I tothom sap que una desestabilització del territori podria ser utilitzada pel derrotat Estat Islàmic per recuperar terreny.
 Llegir al Punt Avui

LES QUATRE GUERRES D'ERDOGAN. Publico al Punt Avui. "Pot Turquia afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? "

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, diumenge 8 de gener de 2017
(En alguna de les edicions del Punt Avui es va publicar el dia 6 de gener)   

Turquia pot afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? La resposta seria que no. Però a la regió, la que va ser la primera guerra d'un encadenament de conflictes que continuen, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, va començar després de la revolució de Khomeini, quan Saddam va creure que l'Iran, que havia depurat l'exèrcit i s'havia quedat sense pilots, no podria aguantar l'atac de l'Iraq. I la guerra acabà amb Khomeini reforçat.

La guerra de l'Iraq contra l'Iran va ser una nova manifestació de la lluita entre àrabs i perses, que ve d'abans de la lluita entre xiïtes i sunnites. I a aquesta pugna s'hi ha sumat sempre un tercer actor, Turquia i l'Imperi Otomà, que durant segles dominà el Pròxim Orient i ubicà a Istanbul el califat de tot l'islam. Però l'Imperi Otomà a la vegada tenia com enemic Rússia. Recordem que les guerres balcàniques prèvies a la Primera Guerra Mundial són fruit de la resposta russa per aconseguir una sortida al Mediterrani per Macedònia com alternativa a la restricció de pas de vaixells russos pel Bòsfor.
A la guerra de Síria hi ha confluït la pugna entre àrabs sunnites, perses xiïtes –amb aliats àrabs– i Turquia. Guerra en la qual Rússia ha intervingut tardanament per salvar el règim de l'alauita xiïta Al-Assad i guanyar influència. Inicialment Turquia donava suport als rebels per fer caure el règim. Però tal com va passar a l'Iraq, els kurds han consolidat territoris, fet que el president turc Erdogan no accepta, i més després de liquidar les negociacions amb el PKK turc.

Els EUA i els països europeus van donar suport a algunes de les milícies que lluitaven contra Al-Assad sense tenir un pla per l'endemà de la seva probable caiguda. La irrupció d'EI amb el califat feia més difícil una sortida sense el règim de Damasc, per més que l'exèrcit sirià hagi comès incomptables crims contra la població. Així les coses, amb l'aliança entre Erdogan –que vol evitar que es consolidi un Kurdistan sirià– i Rússia –que ha salvat el règim d'Al-Assad– s'ha pactat un fràgil alto el foc i unes negociacions que s'haurien de fer a Astanà, capital del Kazakhstan. Alto el foc del qual s'ha exclòs no només EI i Jabat Fatah al-Xam –antic Al-Nursa d'Al-Qaida–, sinó també, per exigència de Turquia, els grups kurds que controlen part del nord del país i les Defenses Democràtiques Sirianes –aliança d'àrabs i kurds–, que tenen el suport dels EUA. 
Ningú sap si de les negociacions d'Astanà, si es fan, en sortirà algun pla viable, ateses les diferències entre les parts i la fortalesa dels kurds, els quals Erdogan exclou. Però encara que no portin cap sortida a curt termini, resta l'element més imprevisible: Estat Islàmic, que Turquia combat després d'haver-lo deixat créixer. I ara que EI, després de l'atac de Cap d'Any a Istanbul, ha reiterat que continuarà fent atemptats, torna la pregunta d'abans: Turquia podrà aguantar quatre fronts militars i més atemptats?
Llegir al Punt Avui.