El Punt Avui, 20 de juliol de 2020
El nou esclat del conflicte de Nagorno-Karabakh, enclavament de
majoria armènia dins l’Azerbaidjan, amb xocs entre Armènia i
l’Azerbaidjan i amenaces de destruir les centrals nuclears de l’altre i
l’embassament de Mingaçevir a l’Azerbaidjan, torna a posar sobre la
taula aquest conflicte. El de Nagorno-Karabakh o Alt Karabakh és un dels
territoris del Caucas, cruïlla de diferents mons, encara en disputa i
línies de fronteres no reconegudes internacionalment que, com les
d’Abkhàzia i Ossètia, no van quedar resoltes després de la dissolució de
l’URSS, degut als interessos creuats de Turquia, Rússia o l’Iran, les
disputes pels nous oleoductes i les diferències ètniques i religioses
que durant l’existència de la Unió Soviètica van quedar ajornades sota
germanor socialista.
I
en el cas de l’Alt Karabakh no pesen només els greuges viscuts per uns i
altres durant l’època soviètica, sinó que està molt present el genocidi
armeni comès per Turquia entre el 1915 i el 1923. Com als Balcans, les
diferències ètniques i les matances de fa tres o cinc generacions pesen
massa a l’hora d’arribar a acords.
Aquest
no és un conflicte atribuïble a les deportacions de Stalin. Perquè el
líder soviètic va preferir en aquest territori al sud de la seva Geòrgia
natal la política de la pastanaga. Els armenis són cristians i acabaven
de patir el genocidi turc. Els azerbaidjanesos són musulmans
majoritàriament xiïtes, com el veí Iran, però ètnicament i
lingüísticament turcòfons. Al segle XVIII tribus turcòfones es van
instal·lar a l’Alt Karabakh en una zona poblada per armenis. I Stalin va
optar per no permetre la integració del Karabakh a la cristiana
Armènia, sinó donar-li només una autonomia dins de la integritat
territorial de l’Azerbaidjan, cosa que segons uns ho va fer per
acontentar la veïna Turquia i segons altres per imposar el “divideix i
guanyaràs”.
I
poc abans de dissoldre’s l’URSS, l’Alt Karabakh, poblat per un 78%
d’armenis i un 22% d’àzeris, va votar sortir de l’encara República
Soviètica de l’Azerbaidjan i passar a formar part de la d’Armènia, canvi
que Moscou va aturar.
Però morta l’URSS i declarats independents
l’Azerbaidjan i Armènia, l’Azerbaidjan va derogar l’autonomia de l’Alt
Karabakh, i van convocar allà els armenis un referèndum que va ser
boicotejat pels àzeris. Va esclatar la guerra entre Armènia i
l’Azerbaidjan, que va acabar amb un acord d’alto el foc el 1994 que no
va portar la solució política, i va mantenir la guanyadora Armènia, o
les seves milícies satèl·lits, el control d’aquest territori de majoria
armènia dins de l’Azerbaidjan.
Des de llavors hi ha hagut diversos
rebrots. Però esclata ara de nou en un moment que Rússia, que
teòricament és aliada militar d’Armènia, en ser membre tots dos estats
de l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva –una mena
d’OTAN de sis repúbliques exsoviètiques–, ha establert molt bones
relacions comercials, també de venda d’armes, amb l’Azerbaidjan.
I
Moscou ja no té cap interès en aquest conflicte, prou ocupat en el de
Síria, en el qual Rússia i Turquia estan, per cert, en bàndols
diferents. Rússia no té cap voluntat que s’encengui aquest conflicte ni
que canviï l’statu quo. I és Ucraïna, que va perdre part del seu
territori fa sis anys en mans de Rússia, que està movent fitxa en favor
de l’Azerbaidjan, que té el dret internacional a favor seu. Potser
Ucraïna ho fa perquè l’Azerbaidjan pot oferir petroli. I demanar que es
respectin les fronteres a l’Azerbaidjan és també recordar que les
fronteres d’Ucraïna, també a la cruïlla d’Europa i Àsia, van ser
esborrades de facto per Rússia fa sis anys no gaire lluny d’allà.
