Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.
L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.
No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.
I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.
La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.
