Tot i que el nombre d’immigrants i refugiats que arriben per mar a Europa
per les rutes de l’Estret, d’Itàlia, els Balcans i les illes gregues ha disminuït
un 30% en el que portem d’any, en comparació amb el mateix període de l’any
anterior, segons dades de l’agència europea Frontex, el vicepresident italià, Matteo Salvini, ha rendibilitzat
aquesta problemàtica. Salvini va finquitar l’operació europea de salvament Sophia, a la
vegada que tancava els ports italians als vaixells humanitaris i feia una llei
que penalitza amb fortes multes i presó l’entrada a ports italians de vaixells
d’ONGs. Per Salvini el rescat ha de quedar en mans exclusives de vaixells de
militars que, enlloc de traslladar als migrants, refugiats i nàufrags a ports
europeus, els ha de retornar a Líbia i lliurar-los als guardacostes d’aquest
país, que no obeeixen l’autoritat d’un govern real, sinó a les diferents
milícies, màfies i forces armades que combaten entre elles i operen en aquest
estat fallit i abusen sexualment de moltes migrants.
Tot i que els partits populistes xenòfobs no van treure a les passades
eleccions europees tan bons resultats com auguraven algunes enquestes, Brussel·les
és incapaç de respondre al populisme que creix i governa o influeix als governs
de certs països. I el més greu no és que a Itàlia mani el xenòfob Salvini. El
més greu és que altres estats com Espanya, que fa un any van donar una lliçó
acollint el vaixell Aquarius, ara mirin cap una altra banda tot i l’opinió
favorable de bona part de la classe política i els mitjans de comunicació a
acollir-los. Des que Salvini va començar la seva creuada contra els rescats,
dos mils migrants o refugiats han quedat bloquejats durant setmanes al mar o a
ports sense poder desembarcar, dels quals la Comissió Europea amb acords ad hoc amb la meitat dels estats membres,
en va aconseguir distribuir i traslladar 840. Però als amics ultres de Salvini
d’altres països no els agrada que Itàlia els hi enviï de rebot més migrants,
pel que la cosa ara és que no puguin atracar ni per abastir-se als ports
italians.
Si fa sis setmanes va ser la capitana alemanya, Carola Rackete, amb el Sea
Watch 3, ara el pols Itàlia i la Unió Europea el té amb els 147 nàufrags de la
catalana Open Arms i els de l’Ocean Viking de Meteges Sense Fronteres i SOS
Mediterrani. I el govern de Pedro Sánchez que al·lega que Espanya ja fa molt
amb el salvament a les costes de l’Estret, no té cap explicació moral que
justificar el canvi de postura entre la de fa un any amb l’Aquarius i ara amb l’Open
Arms. Tot i que sap que negar l’entrada a Espanya de l’Open Arms l’allunya dels
socis de Podemos i els nacionalistes bascos i catalans que necessita que votin
per ell o s’abstinguin en la sessió d’investidura que hi hauria d’haver el mes
vinent. Per això, i per la pressió de l’agencia de refugiats de l’ONU i de bona
part de l’opinió pública, és probable que Madrid accepti acollir a bona part
dels migrants de l’Aquarius, sempre i quan algun altre país faci el mateix amb
la resta o amb els de l’Ocean Viking. Però l’endemà que desembarquin estarem en
la mateixa situació. No és pot aplicar amb Líbia la solució turca de la guerra
de Síria perquè Líbia és un estat fallit i els migrants o refugiats no són nacionals
de països veïns. I tampoc és pot aplicar el que va fer Espanya el 2005 amb la crisi
dels cayucos a Canàries, que amb la política del pal i la pastanaga, va arribar
a acords amb Senegal, Gambia i Mali, donat que els que salten a Europa des de
Líbia venen d’un gran nombre de països, molts d’ells amb situacions reals de conflicte
i sequera. Senzillament Europa ho ha d’assumir com una realitat a afrontar consustancial als seus propis valors
més enllà que els ultres i populistes voldran sacsejar-ho per guanyar vots.
