Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de març de 2022
El que no va ser possible al 2015 i 2016, acollir de manera àgil sense incrementar el patiment als refugiats que fugien de la guerra de Síria i altres conflictes bèl·lics, que arribaven a la Unió Europea per Grècia des de Turquia, ara sí que està sent possible amb els milions de persones, que venen fugint de la invasió russa d’Ucraïna. El 2016 Brussel·les va proposar repartir entre els diferents estats de la Unió 120.000 refugiats per alliberar la pressió a Alemanya que en va acabar acollint prop d’un milió. I llavors, uns sense embuts de paraula, altres amb els fets, gairebé tots els estats s’hi van oposar. A Espanya n’hi tocaven 14.931, la majoria dels quals no van venir.
L’agost de 2015, quan ja n’havien arribat a Europa 292.0000 i es calculava que a finals d’any s’arribaria al mig milió, el llavors màxim responsable de l’ACNUR, l’agència de l’ONU pels refugiats, Antonio Guterres, afirmava que la Unió Europea amb cinc cents milions d’habitants podia assumir sense cap mena de problemes mig milió de refugiats que significava l’u per mil de la seva població. Però no va ser possible. Els països de l’anomenat Grup de Visegrad format per Hongria, Polònia República Txeca i Eslovàquia s’hi van negar d’entrada. Altres com Espanya o Itàlia donaven llargues i argumentaven que ja acollien als que arribaven en pastera des del nord d’Àfrica. I finalment va ser Alemanya que es va quedar amb la majoria, més enllà del fet que molts refugiats volien anar a Alemanya, França, Bèlgica o Holanda perquè era on hi tenien familiars o coneguts. Ningú volia quedar-se a Grècia, Romania o Hongria.
Després d’aquesta crisi del 2015 i 2016 la Unió Europea es va empantanar en discussions si calia o no modificar el Reglament de Dublín. Reglament que estableix que és el primer país de la Unió que el demandant d’asil trepitja o arriba l’encarregat de tramitar la petició de protecció internacional i fer-se’n càrrec fins que en sis mesos o en dos anys es resolgui la seva sol·licitud. I mentrestant milers de demandants d’asil es quedaven retinguts indefinidament a Lesbos i altres illes gregues on encara molts continuen.
Les discussions a la Unió Europea sobre modificar o no el Reglament de Dublín van quedar aturades sobtadament amb l’arribada fa dos anys del cigne negre, o fet imprevist que ho capgira tot, de la pandèmia. I al menys el primer any de Covid es va frenar de cop l’arribada de migrants i demandants d’asil. I ara que s’esvaïa la Covid a Europa, es deia que aprendríem la lliçó o avís de la natura, mentre economistes, antropòlegs i epidemiòlegs repetien que els humans només evitaríem l’extinció de l’espècie canviant de paradigma i anant cap a un desenvolupament diferent. Però mira per on, de sobte ha arribat un segon cigne negre o fet inesperat amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i un nou fluxe bíblic de refugiats. I la supervivència de l’espècie humana o una devastació global no perilla ja a dos segles vista pel nostre model de desenvolupament, sinó a un mes vista per les decisions que pot prendre Vladimir Putin si es veu acorralat i prem el botó nuclear.
Però allò que va ser impossible pels que fugien de l’Estat Islàmic, la guerra civil a Síria i també de la devastació que l’exèrcit rus feia per evitar la derrota de Baixar al Assad, sí que ha estat possible pels milions d’ucraïnesos. No només perquè els països abans més reacis a rebre refugiats, els del Grup de Visegrad —Eslovàquia, Hongria, Polònia i la República Checa— ara els hi obren la porta. Sinó perquè la Unió Europea ha activat un mecanisme de protecció internacional ja previst en la legislació comunitària per acollir i donar immediatament papers i permís de treball als que arriben d’Ucraïna. Uns refugiats que més enllà que ara sí que se‘ls vol perquè son rossos i cristians, tenen unes diferències a tenir en compte a l’hora de gestionar la seva acollida. No em refereixo només a que són dones, nens i gent gran. Em refereixo que són persones que no han fet el dol. Que fa un mes pensaven on anirien de vacances aquest estiu ara que s’acabava la pandèmia i si potser compraven un cotxe nou. I no ens enganyem, donada la devastació que està provocant Putin, la majoria no tindran cases on tornar. I molts de qui la seva casa no acabi destruïda es trobaran que tampoc serà fàcil el retorn perquè haurà estat ocupada per ucraïnesos que no van marxar. Així que no ens enganyem, si la guerra no acaba ja, la majoria d’ucraïnesos que ara arriben no podran tornar a viure al seu país.
Refugiados que ahora sí podemos acoger
Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de marzo de 2022
Leer en El Triangle
En agosto de 2015, cuando ya habían llegado a Europa 292.0000 y se calculaba que a finales de año se llegaría al medio millón, el entonces máximo responsable de ACNUR, la agencia de la ONU para los refugiados, Antonio Guterres, afirmaba que la Unión Europea con quinientos millones de habitantes podía asumir sin problemas medio millón de refugiados que significaban el uno por mil de su población. Pero no fue posible. Los países del llamado Grupo de Visegrado formado por Hungría, Polonia República Checa y Eslovaquia se negaron de entrada. Otros como España o Italia daban largas y argumentaban que ya acogían a quienes llegaban en patera desde el norte de África. Y finalmente fue Alemania quien se quedó con la mayoría, más allá de que muchos refugiados querían ir a Alemania, Francia, Bélgica u Holanda porque era donde tenían a familiares o conocidos. Nadie quería quedarse en Grecia, Rumanía o Hungría.
Tras esta crisis de 2015 y 2016 la Unión Europea se empantanó en discusiones sobre si era necesario o no modificar el Reglamento de Dublín, reglamento que establece que es el primer país de la Unión que el demandante de asilo pisa o llega el encargado de tramitar la petición de protección internacional y hacerse cargo de ella hasta que en seis meses o en dos años se resuelva su solicitud. Y mientras tanto miles de solicitantes de asilo se quedaban retenidos indefinidamente en Lesbos y otras islas griegas donde todavía siguen muchos.
Las discusiones en la Unión Europea sobre modificar o no el Reglamento de Dublín quedaron paradas repentinamente con la llegada hace dos años del cisne negro, o hecho imprevisto que le da la vuelta todo, de la pandemia. Y al menos en el primer año de Covid se frenó de repente la llegada de migrantes y demandantes de asilo. Y ahora que se desvanecía la Covid en Europa, se decía que aprenderíamos la lección o aviso de la naturaleza, mientras economistas, antropólogos y epidemiólogos repetían que los humanos sólo evitaríamos la extinción de la especie cambiando de paradigma y yendo hacia un desarrollo diferente. Pero mira por dónde, de repente ha llegado un segundo cisne negro o hecho inesperado con la invasión de Ucrania por parte de Rusia, y un nuevo flujo bíblico de refugiados. Y la supervivencia de la especie humana o una devastación global no peligra ya a dos siglos vista por nuestro modelo de desarrollo, sino a un mes vista por las decisiones que puede tomar Vladimir Putin si se ve acorralado y pulsa el botón nuclear.
Pero lo que fue imposible para los que huían del Estado Islámico, la guerra civil en Siria y también de la devastación que el ejército ruso hacía para evitar la derrota de Bashar en Asad, sí ha sido posible para los millones de ucranianos. No sólo porque los países antes más reacios a recibir refugiados, los del Grupo de Visegrado —Eslovaquia, Hungría, Polonia y República Checa— ahora les abren la puerta. Sino porque la Unión Europea ha activado un mecanismo de protección internacional ya previsto en la legislación comunitaria para acoger y dar de inmediato papeles y permiso de trabajo a los que llegan de Ucrania. Unos refugiados que más allá de que ahora sí se les quiere porque son rubios y cristianos, tienen unas diferencias a tener en cuenta a la hora de gestionar su acogida. No me refiero sólo a que son mujeres, niños y ancianos. Me refiero a que son personas que no han hecho el duelo. Que hace un mes pensaban dónde irían de vacaciones este verano ahora que se acababa la pandemia y si quizá comprarían un coche nuevo. Y no nos engañemos, dada la devastación que está provocando Putin, la mayoría no tendrán casas a las que volver. Y muchos de los que su casa no acabe destruida se encontrarán con que tampoco será fácil el regreso porque habrá sido ocupada por ucranianos que no se fueron. Así que no nos engañemos, si la guerra no termina ya, la mayoría de ucranianos que ahora llegan no podrán volver a vivir en su país.
