Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista que em van fer a 8TV Televisió llavors. També un altre vídeo que vaig publicar. Lamentablement el que dic continua sent actualitat

 Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista a 8 Televisió de llavors que em fa Albert Brosa. Lamentablement el que dic continua sent actualitat. Entrevista emesa el 28 de febrer de 2022

"U-craïna" significa la terra dels confins o de la nosta frontera en rus, però en ucraïnes "U craïna" significa la nostra terra, la pàtria, el país, la nació. 

Vídeo presentació a Mataró del documental sobre Christian Wütenberg, "Chris el Suís", periodista que l'any 1991 a Croàcia es va integrar i agafar les armes amb un grup de mercenaris d'extremadreta i va ser assassinat

Vídeo de de la presentació a Mataró del documental Chris el Suís, 3 al Cafè de Mar de Mataró que organitza DOCS del mes i  Clack.cat, que aquest mes tracta del periodista Christian Wütenberg, "Chris el Suís" que l'any 1991 anà a Croàcia per informar sobre la guerra per la independència d'aquesta república exiugoslava, i va acabar implicant-se agafant les armes amb un batalló de voluntaris internacional que lluitava contra l'exèrcit iugoslau i els paramilitars serbis. Presenta Joan Salicrú

A principis del gener de 1992 van trobar el seu cos sense vida estrangulat a Osijek , prop de Vukovar (Croàcia), uniformat com un mercenari. De fet, unes setmanes abans en Chris s'havia convertit en membre del PIV (Primer Batalló de Voluntaris Internacionals), un grup paramilitar que va ser fundat per Eduardo Rózsa‐Flores, "Chico", que s'encarregava de "netejar" la població sèrbia en les àrees frontereres. L'altre líder d'aquest grup de mercenaris d'extremadreta era l'espanyol, Alejandro Hernández Mora, actualment resident a Elx i explica la seva versió en el documental.
Vint anys més tard, la cineasta Anja Kofmel, cosina de Chris,  vitaja als Balcans i investiga el perquè de la seva mort i què va portar el seu cosí a la guerra. Gràcies a un diari personal que en Chris va deixar, l'Anja comença a imaginar com van ser els seus últims mesos de vida. El que comença com una curiositat per entendre les motivacions d'un noi suís de 27 anys que se'n va anar a cobrir una guerra, es converteix en una investigació acurada i personal. Per fer‐ho, reuneix testimonis com els membres de la seva família, els seus ex‐companys periodistes, mercenaris del PIV i, fins i tot , l'ex‐terrorista Carlos el Chacal.
La visió que a poc a poc es va creant en l'imaginari de l'Anja Kofmel sobre els últims mesos de vida d'en Chris, es transforma en un món animat molt personal que ens recrea els últims dies d'un jove periodista que es va perdre en la foscor d'una guerra brutal, com si es tractés d'una mort anunciada.
Poc després per investigar aquest grup de mercenaris seria assassinat el periodista  Paul Jenks, parella de Sandra Balsell, que va presentar el documental la setmana passada.  

 Del documental es desprén que Wütenberg, que amb 17 anys ja va lluitar a Sudàfrica amb les tropes de l'aparheid, es va unir i vestia l'uniforma d'aquesta brigada croata d'extremadreta per viure i veure de prop les atrocitats d'aquest grup paramilitar. Potser volia fer un llibre i per això el van magtar el seus companys, potser ni ell mateix sabia a quina banda estava. 

L'ABSOLUCIÓ DE SESELJ EN UNS BALCANS QUE NO PASSEN PÀGINA, publico a Nació Digital sobre l'absolució al Tribunal Penal per l'antiga Iugoslàvia del líder radical impulsor de la Gran Sèrbia i la neteja ètinica.

 Llegir a Nació Digital

 Una setmana després que el Tribunal Penal per a l’antiga Iugoslàvia condemnés a 40 anys de presó per genocidi i crims de guerra al líder dels serbis de Bòsnia, Radovan Kardzic, la cort internacional ha absolt de tots els càrrecs als líder ultranacionislta serbi, Vojislav Seselj, en entendre que tot i que defensés la Gran Sèrbia amb afirmacions que allà on hi hagués una tomba sèrbia, sempre seria Sèrbia, o que al setge de la ciutat de Vukovar “cap ustatxa” –terme amb el que es referien als nacionalistes croats- “havia de sortir-ne viu”, no es pot demostrar que els crims i deportacions fossin conseqüència de les seves paraules.
Seselj va fundar el Partit Radical Serbi que propugnava l’expulsió de tots els croats i bosnians del que considerava la Gran Sèrbia, i la dominació i apartheid cap la majoria albanesa de Kosovo. Durant uns anys el Partit Radical es va aliar amb el Partit Socialista de Milosevic, arribant a se viceprimer ministre, fins que Milosevic va considerar que el seu llenguatge era massa dur i se’l va treure de sobre.  
Per alguns analistes aquesta sentència és la torna de la que va dictar la cort internacional el 2012 absolent al general croata, Ante Gotovina, dels crims que es van cometre el 1995 a la Krajina croata, quan Zagreb va recuperar aquest part del país on s’havia proclamat una república sèrbia i s’havia expulsat a la major part de població croata. Llavors es va responsabilitzar a Gotovina de les matances i deportacions de població civil sèrbia autòctona de la Krajina croata. Aquesta sentència absolutòria tensa molt les relacions entre Croàcia i Sèrbia, no ajuda a  passar pàgina del passat i pot dificultar l’ingrés de Sèrbia a la Unió Europea, donat que Croàcia podria vetar-ne l’entrada.
Però tampoc ajuda a tancar les ferides a Bòsnia que continua presonera del forat negre del Acords de  Dayton que van posar punt i final a la guerra l’any 1995. Uns acords que van legitimar la línia de la neteja ètnica i va dividir el país en dues entitats: la Federació de Bòsnia Herzegovina, de majoria musulmana i croata, en la que també hi ha serbis, i la República Sèrbia de Bòsnia, on pocs no serbis han pogut tornar. Dayton també va imposar una presidència tripartita rotatòria, amb un bosnimusulmà, un croat i un serbi, i un repartiment de càrrecs a tots els nivells que impedeix al país avançar. El fet que l’entitat sèrbia s’anomeni república, sempre ha donat esperances als seus líders d’independentitzar-se de Bòsnia i a incomplir moltes de les coses que aconsegueix acordar el parlament estatal. Però més a més impedeix que Bòsnia sigui una república de ciutadans.
Així hi ha hagut diverses sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l’estat bosnià per impedir que un jueu, un gitano o un bosnià que es negava a qualificar-se com a musulmà, ortodox o catòlic, poguessin presentar-se a les eleccions presidencials. Tota l’estructura de repartiment de poder imposada pels Acords de Dayton a les dues entitats, els governs i parlaments cantonals o regionals, i els càrrecs rotatoris, són presoneres d’una corrupció i clientelisme de grans dimensions. I en aquest context i sense esperances d’entrar a la Unió Europea l’atur continua creixent, més gent vol emigrar, però Europa diu que ara ja no hi ha espai per rebre més immigrants dels Balcans.

DEPORTACIONS I TRACTATS, analitzo al Punt Avui el preacord amb Turquia per deportar als sirans, iraquians i afganesos que són a Grècia. Vulnera les lleis nacionals, comunitàries i els tractats internacionals

El Punt Avui, dimecres 9 de març de 2016


Segons les lleis vigents, cal estudiar les peticiosn d'asil cas per cas i protegir nens, malalts i embarassades. 
Els tractats internacionals i les lleis nacionals i comunitàries prohibeixen expulsions col.lectives

Xavier Rius - Periodista 
El principi d'acord entre els 28 estats de la Unió Europea (UE) i Turquia –per expulsar a aquest país els refugiats arribats les últimes setmanes a Grècia a canvi d'acceptar un nombre idèntic de refugiats sirians que són a Turquia–, en el cas que s'arribi a aplicar, significarà no només la mort dels principis de la UE, sinó una vulneració de les lleis nacionals i comunitàries d'asil, així com de la Convenció de Ginebra de Refugiats, a més del Conveni Europeu de Drets Humans.

Dic en el cas que s'arribi a aplicar, donat que no imagino com forces policials i militars de països democràtics deportaran per la força milers de persones, famílies senceres, amb infants, vells i malalts. Fins fa uns dies es creia que a la cimera es plantejaria donar a Grècia eines policials i de transport per deportar individualment persones originàries de països no considerats en conflicte. Però s'ha anat més enllà: se'ls ha qualificat tots d'immigrants il·legals, i s'ha anunciat que es pretén retornar també els sirians. I no s'ha aclarit si aquesta suspensió del dret d'asil s'aplicarà també als que arribin per Itàlia, Malta o Melilla.

Qualificar d'immigrants il·legals els refugiats significa ignorar el que diuen les lleis sobre asil i immigració, que estableixen que els que arriben de manera il·legal a un estat de la Unió poden ser expulsats, sempre que no siguin sol·licitants d'asil originaris de països en guerra o persecució. L'acord pretén, sense passar-ho pels parlaments, desvincular-se dels tractats internacionals i, sense modificar les lleis nacionals d'estrangeria i asil ni modificar la normativa comunitària, deixar d'aplicar unes lleis vigents. De fet, els 28 volen adoptar la pràctica de les devolucions en calent aplicades a Ceuta i Melilla. Devolucions que la comissària europea Cecilia Malmström va dir que eren il·legals.

Aquest preacord, que preveu doblar l'ajut de 3.000 milions d'euros per als refugiats que són a Turquia, preveu accelerar les negociacions per l'ingrés del país a la Unió. I sense negar que Turquia suporta la xifra més gran de refugiats, la política del president Erdogan, amb els atacs a la premsa i els bombardejos a les poblacions del Kurdistan turc, fa que avui estigui més lluny que fa dos anys dels requisits que cal complir per entrar a la Unió.

Ara caldrà veure què passarà les properes setmanes després que des de l'ONU, el Parlament Europeu, les agències internacionals i les ONG es repeteixi que les devolucions col·lectives massives vulneren totes les lleis nacionals i internacionals. La proposta s'haurà de concretar a la cimera europea de la setmana vinent.

Hi ha qui diu que la dràstica mesura s'ha anunciat, també, per evitar una derrota de la cancellera alemanya, Angela Merkel, a les eleccions de diumenge vinent a Baden-Württemberg, Renània-Palatinat i Saxònia-Anhalt, i que a la cimera comunitària del 17 i 18 de març es matisarà i s'anunciarà que només s'aplicarà als originaris de països sense guerra i als sirians i iraquians originaris de zones ara segures.

Però encara que finalment sigui així, com ho farà Europa per deportar per la força milers de famílies, si les lleis i tractats vigents diuen que cal estudiar de forma individualitzada cada petició i que cal protegir embarassades, malalts i infants?

Llegir al Punt Avui

ELS REFUGIATS QUE NO ARRIBEN, analitzo al Periódico les causes de que no arribin refugiats a Catalunya i Espanya procedents de la ruta balcànica, i explico les dificultats que tenen els que entren per Melilla a causa de la legislació espanyola d'asil

La falta de diligència de la UE i la restrictiva normativa espanyola deixen en simbòlic el flux d'asilats

Xavier Rius, El Periódico 8 de gener de 2016 

La crisi dels refugiats, aquestes imatges de l'èxode de milers de persones fugint de la guerra, arribant a les illes gregues i travessant els Balcans, esquivant els filats que es van aixecant, i aquestes imatges dels que van morir ofegats, van ser el tema principal de la majoria dels resums del 2015 dels programes televisius i els suplements de premsa a Europa. En aquests resums es va recordar l'acord de redistribuir 160.000 refugiats en els diferents països de la Unió Europea per alleujar la situació de Grècia, Itàlia i Hongria, així com d'Alemanya, el principal receptor, que ha convertit els poliesportius en albergs. L'impacte de la imatge del nen Aylan Kurdi va forçar que s'arribés a l'acord de redistribució, al qual havien cridat personalitats de tots els àmbits. I des de Barcelona i Madrid va sorgir la iniciativa de ciutats refugi.

Però quatre mesos després encara no s'ha activat la distribució d'aquestes 160.000 persones. Alemanya segueix rebent el gruix del flux, mentre que en molts llocs, com a resposta a aquest flux i als atacs gihadistes del novembre a París, s'ha restringit la lliure circulació que estableix Schengen. I a Catalunya i Espanya, les associacions i municipis que es van oferir a acollir refugiats no entenen per què no n'estan arribant.
Tot i que algun polític, com el regidor Alfred Bosch, ha acusat el Govern que encapçala Mariano Rajoy de bloquejar l'acollida de refugiats a Catalunya, les causes són més complexes. A l'abril, Rajoy va rebutjar assumir el primer contingent de 4.288 persones, però després de la mort d'Aylan, quan la Unió Europea va acordar el repartiment dels 160.000, va canviar i va dir que Espanya acceptaria 19.219 persones procedents de Grècia, Itàlia i Hongria. Però fins ara la Unió solament n'ha redistribuït -d'aquell total de 160.000- dos centenars, 19 d'ells cap a Espanya, mentre que en fronteres com la de Macedònia únicament es deixa passar ciutadans sirians, iraquians, afganesos o eritreus i es bloqueja el pas a la resta, fins i tot als que fugen de la franquícia africana de l'Estat Islàmic, Boko Haram.
Les causes del bloqueig d'aquest repartiment no estan principalment a la Moncloa, sinó que s'han de buscar en la falta de diligència dels que executen les decisions de la Unió Europea. Aquest repartiment ha de ser paral·lel a la creació de punts d'identificació a Grècia i Itàlia i a l'assumpció per part d'aquests països d'una política de control de les seves costes per evitar l'arribada de migrants, disminuir el flux de refugiats i fer retornar els que no procedeixin de Síria, l'Iraq, l'Afganistan o Eritrea. En aquesta línia va el cos policial europeu que proposa crear Brussel·les i les contrapartides de 3.000 milions d'euros d'ajuda que s'ofereixen a Turquia per alleujar el cost dels dos milions de refugiats que té. És a dir, es pretén que els estats costaners de la Unió facin el filtre, i que Turquia, a canvi d'aquests fons i d'altres contrapartides en la seva negociació amb la UE, contingui els que fugen de Síria i retorni els originaris d'altres països. I mentrestant, la majoria de persones que superen el corredor balcànic segueixen arribant espontàniament a Alemanya, i posen en una difícil situació Angela Merkel, que veu com al seu país creix la xenofòbia.
Sí que hi ha molta responsabilitat espanyola en el fet que Espanya gairebé no rebi refugiats arribats de manera espontània, a causa del procediment legal que se segueix en aquests casos. Molts dels que arriben a Europa no volen venir aquí perquè saben que, mentre que a Alemanya o Suècia s'accepten més del 50% de les peticions d'asil, a Espanya fins fa un any només se'n concedien el 5%. A més, a Espanya el procediment és més complex i dificulta que els sol·licitants puguin reunir-se amb compatriotes que ja estiguin aquí. Així, s'exigeix als sol·licitants que visquin en pisos gestionats per la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, la Creu Roja i la Comissió Catòlica de Migracions a la ciutat que se'ls assigna. I si rebutgen aquest allotjament perquè desitgen anar allà on tenen compatriotes, perden totes les ajudes socials i econòmiques del programa de refugiats. El fet que no s'hagi aprovat el reglament de la llei d'asil del 2009 no facilita l'exercici d'aquest dret.
Escandalosa és l'espera -en molts casos, de més d'un any- dels sol·licitants sirians que es troben a Melilla i dels menys afortunats que esperen al Marroc. Quan va obrir una oficina d'asil a la frontera melillenca, Espanya va pactar amb el Marroc que només se'n deixaria passar uns 25 al dia. I si fa un any i mig els sirians havien de comprar un passaport fals marroquí per poder sortir del Marroc, ara, que ja poden travessar la frontera marroquina amb la seva documentació autèntica, han de pagar a màfies pròximes a la policia per poder estar entre els 25 elegits del dia. Tot això ha motivat que molts sirians retrocedeixin i optin per la via de Líbia cap a Itàlia. En això sí que la responsabilitat és tota la nostra. 
Periodista.

 

 Xavier Rius, El Periódico, 8 de enero de 2016 

La crisis de los refugiados, esas imágenes del éxodo de miles de personas huyendo de la guerra, llegando a las islas griegas y atravesando los Balcanes, sorteando las alambradas que se van levantado, y esas imágenes de aquellos que fallecieron ahogados, fueron el tema principal de la mayoría de los resúmenes del 2015 de los programas televisivos y los suplementos de prensa en Europa. En esos resúmenes se recordó el acuerdo de redistribuir a 160.000 refugiados en los distintos países de la Unión Europea para aliviar la situación de Grecia, Italia y Hungría, así como de Alemania, el principal receptor, que ha convertido los polideportivos en albergues. El impacto de la imagen del niño  Aylan Kurdi forzó que se consiguiera el acuerdo de redistribución, al que llamaron personalidades de todos los ámbitos. Y desde Barcelona y Madrid surgió la iniciativa de ciudades refugio.
Pero cuatro meses después no se ha activado aún la distribución de esas 160.000 personas. Alemania sigue recibiendo el grueso del flujo, mientras que en muchos lugares, como respuesta a ese flujo y a los ataques yihadistas de noviembre en París, se ha restringido la libre circulación que establece Schengen. Y aquellas asociaciones y municipios que se ofrecieron a acoger refugiados no entienden por qué no están llegando.

Pese a que algún político, como el concejal Alfred Bosch, ha acusado al Gobierno de Mariano Rajoy de bloquear la acogida de refugiados en Catalunya, las causas son más complejas. En abril, Rajoy rechazó asumir el primer contingente de 4.288 personas, pero tras la muerte de Aylan, cuando la UE acordó el reparto de los 160.000, cambió y dijo aceptar en España a 19.219 procedentes de Grecia, Italia y Hungría. Pero hasta ahora la UE solo ha redistribuido -de ese total de 160.000- a dos centenares, 19 de ellos hacia España, mientras que en fronteras como la de Macedonia solo se deja pasar a sirios, iraquís, afganos o eritreos y se bloquea el paso al resto, incluso a los que huyen de la franquicia africana del Estado Islámico, Boko Haram.
Las causas del bloqueo de este reparto no están principalmente en la Moncloa, sino en la falta de diligencia de quienes ejecutan las decisiones de la UE. Este reparto debe ser parejo a la creación de puntos de identificación en Grecia e Italia y a la asunción por parte de estos países de una política de control de sus costas para evitar la llegada de migrantes, disminuir el flujo de refugiados y retornar a los que no procedan de Siria, Irak, Afganistán o Eritrea. En esta línea van el cuerpo policial europeo que propone crear Bruselas y las contrapartidas de 3.000 millones de euros de ayuda que se ofrecen a Turquía para aliviar el coste de los dos millones de refugiados que tiene. Es decir, se pretende que los estados costeros de la Unión hagan el filtro, y que Turquía, a cambio de estos fondos y de otras contrapartidas en su negociación con la UE, contenga a los que huyen de Siria y retorne a los originarios de otros países. Y mientras, la mayoría de los que superan el corredor balcánico siguen llegando espontáneamente a Alemania, poniendo en una difícil situación a Angela Merkel, que ve como crece la xenofobia.
Sí hay mucha responsabilidad española en el hecho de que España apenas reciba refugiados llegados de manera espontánea, debido al procedimiento legal ante los mismos. Muchos de los que llegan a Europa no quieren venir aquí porque saben que, mientras que en Alemania o Suecia se aceptan más del 50% de peticiones de asilo, en España hasta hace un año solo se concedían el 5%. Además, en España el procedimiento es más complejo y dificulta que los solicitantes puedan reunirse con compatriotas que ya estén aquí. Así, se exige a los solicitantes que vivan en pisos gestionados por la Comisión Española de Ayuda al Refugiado, Cruz Roja y la Comisión Católica de Migraciones en la ciudad que se les asigna. Y si rechazan dicho alojamiento porque desean ir allí donde tienen compatriotas, pierden todas las ayudas sociales y económicas del programa de refugiados. El hecho de que no se haya aprobado el reglamento de la ley de asilo del 2009 no facilita el ejercicio de este derecho.
Escandalosa es la espera -en muchos casos, de más de un año- de los solicitantes sirios que se encuentran en Melilla y de los menos afortunados que esperan en Marruecos. Cuando abrió una oficina de asilo en la frontera melillense, España pactó con Marruecos que solo se dejase pasar a unos 25 al día. Y si hace un año y medio los sirios debían comprar un pasaporte falso marroquí para poder salir de Marruecos, ahora, que ya pueden cruzar la frontera marroquí con el suyo auténtico, deben pagar a mafias cercanas a la policía para poder estar entre los 25 elegidos del día. Todo eso ha motivado que muchos sirios retrocedan y opten por la vía de Libia hacia Italia. En esto sí que la responsabilidad es toda nuestra.

Leer también en El Periódico de Aragón