MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

LA SOLIDARITAT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA I PART DE L' ESPANYOLA AMB AL ASSAD, HEZBOL·LÀ I L'IRAN. Algú imagina a Josep Anglada a Damasc o Beirut com han fet el VB, BNP, FN o el MSR?

Veure vídeos de l'eurodiputat de BNP Nick Griffin a Damasc, acompanyat dels líders de BV flamenc i de FN italiana.

L'extrema dreta europea continua posicionant-se en favor del règim de Baixar al-Assad i Rússia, qualificant les massacres de l'exèrcit i les milícies governamentals de propaganda islamista wahabita-sionista. Una visió sorprenent, però coherent amb l'empatia de l'extremadreta amb les polítiques de Vladimir Putin. Així Marine le Pen ha establert bones relacions amb el Kremlin. L'extremadreta europea veu en Putin un líder fort que -vulnerant llibertats individuals- governa la nació i s'oposa a la política de Brussel·les i Washington.

 

La posició de la major part de l'extremadreta europea front el conflicte de Síria és donar suport al règim xiïta alauita d'Assad, que -des del seu punt de vista- estaria patint una guerra d'agressió impulsada per les monarquies del Golf, Al-Qaida i Israel, en un sorprenent aliança. L'extremadreta emfatitza -i això és cert- que els cristians catòlics i ortodoxes amb Assad, com esl coptes amb Mubarak a Egipte, estaven protegits

Tot i la diferència de matisos entre el que diu Marine Le Pen,  Filip Dewinter del Vlaams Belang flamenc, la Forza Nuova italiana o BNP britànic, tots donen suport a Al Assad i Putin directament, i indirectament a Hezbol·la i l'Iran, com a països que s'oposen al wahabisme, al salafisme a Al Qaida i a una suposada conspiració o aliança entre els Estats Units, Al Qaida, les monarquies del petroli i Israel per acabar els règims laics. Creuen equivocada la intervenció que es va fer a Líbia i qualifiquen de propaganda salafista, americana o sionista les denúncies de massacres del règim d'Al Assad contra la població.

Per aquest grups tots és una conspiració per acabar amb el que quedava dels règims laics no islamistes com el de Nasser, Arafat, Saddam Hussein i Al Assad. De fet un dels ideòlegs de l'extremadreta, JeanThiriart (clica) creador del símbol d ela Creu Celta   va acabar sent conseller d'Al Fatah.

Jo puc compartir que hi ha certa confluència d'interessos entre alguns dels països citats, però discrepo rotundament del negacionisme d'aquest grups d'extremadreta als crims que ha fets aquest dos anys i mig Bashar Al Assad contra la població, cosa que no significa que negui que Al-Qaida intenti treure profit o que grups salafistes violin també els drets humans. També discrepo de l'admiració que tenen per la Rússia de Putin i de la seva manera d'actuar.I sobre tot em xoca que, quan als seus països europeus sacsegen amb diferents matisos la islamofòbia, donin suport a una de les corrents de l'islam, el xiisme i als seu abanderat, l'Iran, que obliga a les dones a anar amb vel.

   

VISITA DE FILIP DEWINTER (VLAAMS BELANG), FILIP DEWINTER (BNP) I ROBERTO FIORE (FN) A DAMASC

Una d'aquestes mostres de suport a Al Assad va ser el viatge del passat mes de juny a Damasc de Filip Dewinter, líder dels Vlaams Belang flamenc belga -que ha vingut diverses vegades a donar suport a J Anglada a Catalunya i li va finançar part de la campanya de 2010-, de Roberto Fiori, ex eurodiputat de l'italiana Forza Nova, i Nick Griffin, eurodiputat i president del British National Party  (BNP). Uns d'aquest grups pertanyen a a l'Aliança Europea per la Llibertat (on estaria PxC) i altres a l'Aliança Eurpea de Moviments Nacionals (on està el MSR), les dues grans internacionals de l'extremadreta o àrea identitària populislta europea. El Front Nacional francès és membre de les dues.
 

 Filip Dewinter es va reunir amb el representants de la comunitat cristiana i amb Faisal-al-Miqdad, adjunt al ministeri sirià d'Afers exteriors, mentre el diputat del VB al parlament flamenc, Frank Creyelman, ho feia amb el ministre sirià d'Informació, Omrane al-Zohbi. També va participar en una reunió amb els membres de la Comissió d'Afers exteriors del parlament sirià.  Nick Griffin es va reunir amb el primer ministre sirià, Wael Al Halqui, mentre Fiore ho feia amb el vice-ministre d'Afers exteriors. Llegir informació de les gestions de Griffin a la pàgina del BNP  i també de la de Fiori a la pàgina de Forza Nuova
A dalt hi ha dos vídeos gravats a Damasc on parla Griffin

 

 

Dewinter a un hospital i a una de les reunions amb dirigents del règim


Imatge de Roberto Fiori de Forza Nuova

EL MSR ESPANYOL A BEIRUT AMB HOKOK- ICAI (International Coalition Against Impunity) I  EL PARTIT SOCIALISTA NACIONAL SIRIÀ

 El Movimiento Social Republicano (MSR) s'ha posicional des de fa temps amb el règim de Bashar al Assad, i ja va fer organitzar fa uns mesos una sèrie de xerrades d'Adan Ezzdine del Partit Social Nacional Sirià en les que es va denunciar la suposada aliança "entre les monarquies wahabites, Al Qaida, Israel i els Estats Units per acabar amb el règim laic i multiconfesional de la Síria d'Al Assad".

PSNS és un partit de llarga trajectòria (clica)   amb presència als parlaments de Damasc i Beirut, que en els seus orígens defensava la Gran Síria que abarcaria Síria, El Líban, Palestina i, fins i tot, de Xipre. El PSNS sempre ha donat suport al clan dels Assad a Síria i el Líban. Pel seu nom i els seu ideari inicial se'l va vincular originàriament amb certes idees del nazisme. Ezzdine també pertany  HOKOK- ICAI.

El passat dimarts el Secretari General del MSR, Juan Antonio Llopart, i Jordi de la Fuente, responsable d'Acció Política, van participar a Beirut en una conferència de Hokok–ICAI (International Coalition Against Impunity) que va tenir forta difusió a la premsa de Beirut i Damasc  (veure informació a la TV xiïta d'Herbol·là, Al Manar)

Segons el comunicat del MSR, (clica) "el MSR fue invitado en calidad de Movimiento amigo y que comparte la misma visión que la organización respecto a los conflictos en la zona: el deber de luchar contra la impunidad de los crímenes de Israel y declarar como terroristas a los supuestos “rebeldes” sirios, los mismos que hace meses también destruyeron Libia.

       Jordi de la Fuente, como Secretario Nacional de Acción Política del MSR, explicó las ideas-fuerza de nuestro movimiento y nuestra postura al respecto del conflicto sirio: reivindicamos un Estado laico como el actual en Siria; condenamos todo terrorismo, desde ETA hasta el fundamentalista; este fundamentalismo ayuda a los intereses yankee-sionistas en aquellos países ricos en recursos naturales o bien molestos para Israel en la región; que los intereses de EEUU e Israel coinciden plenamente en la región y buscan la división de los pueblos de la zona y rodear a Rusia; y nuestro apoyo a todos los pueblos y países que luchen contra el imperialismo yankee-sionista, desde Serbia a Palestina, pasando por Libia, Iraq, Siria, Irán" Llegir informació íntegra del MSR a Tribuna de Europa

J.A Llopart i J de La Fuente, del MSR, aquesta setmana a Beirut, tal com recul Al Manar
Anar a la informació a la web de la televisió xiïta Al Manar

A les imatges que reprodueixo d'Al Manar es veu, a la de dalt a l'esquerra als participants guardant silenci i pregant per les víctimes del atemptats dels dies anteriors a un barri xïita de Beirut. A dalt hi ha fotos de Nick Griffin i Filip Dewinter amb líders polítics i religiosos musulmans de Síria. Algú s'imagina a Josep Anglada pregnat al costat de dones amb vel a Beirut o reunint-se amb els líders xiïtes de Damasc? 

Ja vaig explicar fa 10 mesos que Marine Le Pen va sortir espantada de la seva primera trobada amb Josep Anglada, cosa que, des del meu punt de vista, que rebutjo tant l'extremadreta educada de Marine Le Pen, com la gens educada de Josep Anglada, és una sort donat que, ara per ara, no està clar que hi hagi una candidatura espanyola amb possibilitats de cara a les eleccions europees de maig. Tot i que podria ser que, descartada l'opció que PxC l'encapçali, sembla que hi ha moviments a l'entorn del sindicat ultradretà Manos Limpias (clica) per impulsar una candidatura que pogués arribar al Parlament Europeu.

AH! Jo considero certes les informacions sobre l'atac amb armes químiques d'aquesta setmana a Damasc i em sap greu que la plataforma ATUREM LA GUERRA que convoca una manifestació a Barcelona per dimarts no vulgui o no pugui -per manca de consens donat que hi ha qui creu, com la mateixa d'extremadreta, que és un muntatge wahabita israelià- ampliar la convocatòria contra els crims a Egipte als que fa Bashar al Assad amb armes químiques a Síria.

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003