Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 

Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

Llegir en català al Triangle

                   

Tregua en el Líbano, esperando a Trump

El Triangle, miércoles 27 de noviembre de 2024

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás

Xavier Rius sant, periodista

Leer en castellano en El Triangle

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

LA SOLIDARITAT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA I PART DE L' ESPANYOLA AMB AL ASSAD, HEZBOL·LÀ I L'IRAN. Algú imagina a Josep Anglada a Damasc o Beirut com han fet el VB, BNP, FN o el MSR?

Veure vídeos de l'eurodiputat de BNP Nick Griffin a Damasc, acompanyat dels líders de BV flamenc i de FN italiana.

L'extrema dreta europea continua posicionant-se en favor del règim de Baixar al-Assad i Rússia, qualificant les massacres de l'exèrcit i les milícies governamentals de propaganda islamista wahabita-sionista. Una visió sorprenent, però coherent amb l'empatia de l'extremadreta amb les polítiques de Vladimir Putin. Així Marine le Pen ha establert bones relacions amb el Kremlin. L'extremadreta europea veu en Putin un líder fort que -vulnerant llibertats individuals- governa la nació i s'oposa a la política de Brussel·les i Washington.

 

La posició de la major part de l'extremadreta europea front el conflicte de Síria és donar suport al règim xiïta alauita d'Assad, que -des del seu punt de vista- estaria patint una guerra d'agressió impulsada per les monarquies del Golf, Al-Qaida i Israel, en un sorprenent aliança. L'extremadreta emfatitza -i això és cert- que els cristians catòlics i ortodoxes amb Assad, com esl coptes amb Mubarak a Egipte, estaven protegits

Tot i la diferència de matisos entre el que diu Marine Le Pen,  Filip Dewinter del Vlaams Belang flamenc, la Forza Nuova italiana o BNP britànic, tots donen suport a Al Assad i Putin directament, i indirectament a Hezbol·la i l'Iran, com a països que s'oposen al wahabisme, al salafisme a Al Qaida i a una suposada conspiració o aliança entre els Estats Units, Al Qaida, les monarquies del petroli i Israel per acabar els règims laics. Creuen equivocada la intervenció que es va fer a Líbia i qualifiquen de propaganda salafista, americana o sionista les denúncies de massacres del règim d'Al Assad contra la població.

Per aquest grups tots és una conspiració per acabar amb el que quedava dels règims laics no islamistes com el de Nasser, Arafat, Saddam Hussein i Al Assad. De fet un dels ideòlegs de l'extremadreta, JeanThiriart (clica) creador del símbol d ela Creu Celta   va acabar sent conseller d'Al Fatah.

Jo puc compartir que hi ha certa confluència d'interessos entre alguns dels països citats, però discrepo rotundament del negacionisme d'aquest grups d'extremadreta als crims que ha fets aquest dos anys i mig Bashar Al Assad contra la població, cosa que no significa que negui que Al-Qaida intenti treure profit o que grups salafistes violin també els drets humans. També discrepo de l'admiració que tenen per la Rússia de Putin i de la seva manera d'actuar.I sobre tot em xoca que, quan als seus països europeus sacsegen amb diferents matisos la islamofòbia, donin suport a una de les corrents de l'islam, el xiisme i als seu abanderat, l'Iran, que obliga a les dones a anar amb vel.

   

VISITA DE FILIP DEWINTER (VLAAMS BELANG), FILIP DEWINTER (BNP) I ROBERTO FIORE (FN) A DAMASC

Una d'aquestes mostres de suport a Al Assad va ser el viatge del passat mes de juny a Damasc de Filip Dewinter, líder dels Vlaams Belang flamenc belga -que ha vingut diverses vegades a donar suport a J Anglada a Catalunya i li va finançar part de la campanya de 2010-, de Roberto Fiori, ex eurodiputat de l'italiana Forza Nova, i Nick Griffin, eurodiputat i president del British National Party  (BNP). Uns d'aquest grups pertanyen a a l'Aliança Europea per la Llibertat (on estaria PxC) i altres a l'Aliança Eurpea de Moviments Nacionals (on està el MSR), les dues grans internacionals de l'extremadreta o àrea identitària populislta europea. El Front Nacional francès és membre de les dues.
 

 Filip Dewinter es va reunir amb el representants de la comunitat cristiana i amb Faisal-al-Miqdad, adjunt al ministeri sirià d'Afers exteriors, mentre el diputat del VB al parlament flamenc, Frank Creyelman, ho feia amb el ministre sirià d'Informació, Omrane al-Zohbi. També va participar en una reunió amb els membres de la Comissió d'Afers exteriors del parlament sirià.  Nick Griffin es va reunir amb el primer ministre sirià, Wael Al Halqui, mentre Fiore ho feia amb el vice-ministre d'Afers exteriors. Llegir informació de les gestions de Griffin a la pàgina del BNP  i també de la de Fiori a la pàgina de Forza Nuova
A dalt hi ha dos vídeos gravats a Damasc on parla Griffin

 

 

Dewinter a un hospital i a una de les reunions amb dirigents del règim


Imatge de Roberto Fiori de Forza Nuova

EL MSR ESPANYOL A BEIRUT AMB HOKOK- ICAI (International Coalition Against Impunity) I  EL PARTIT SOCIALISTA NACIONAL SIRIÀ

 El Movimiento Social Republicano (MSR) s'ha posicional des de fa temps amb el règim de Bashar al Assad, i ja va fer organitzar fa uns mesos una sèrie de xerrades d'Adan Ezzdine del Partit Social Nacional Sirià en les que es va denunciar la suposada aliança "entre les monarquies wahabites, Al Qaida, Israel i els Estats Units per acabar amb el règim laic i multiconfesional de la Síria d'Al Assad".

PSNS és un partit de llarga trajectòria (clica)   amb presència als parlaments de Damasc i Beirut, que en els seus orígens defensava la Gran Síria que abarcaria Síria, El Líban, Palestina i, fins i tot, de Xipre. El PSNS sempre ha donat suport al clan dels Assad a Síria i el Líban. Pel seu nom i els seu ideari inicial se'l va vincular originàriament amb certes idees del nazisme. Ezzdine també pertany  HOKOK- ICAI.

El passat dimarts el Secretari General del MSR, Juan Antonio Llopart, i Jordi de la Fuente, responsable d'Acció Política, van participar a Beirut en una conferència de Hokok–ICAI (International Coalition Against Impunity) que va tenir forta difusió a la premsa de Beirut i Damasc  (veure informació a la TV xiïta d'Herbol·là, Al Manar)

Segons el comunicat del MSR, (clica) "el MSR fue invitado en calidad de Movimiento amigo y que comparte la misma visión que la organización respecto a los conflictos en la zona: el deber de luchar contra la impunidad de los crímenes de Israel y declarar como terroristas a los supuestos “rebeldes” sirios, los mismos que hace meses también destruyeron Libia.

       Jordi de la Fuente, como Secretario Nacional de Acción Política del MSR, explicó las ideas-fuerza de nuestro movimiento y nuestra postura al respecto del conflicto sirio: reivindicamos un Estado laico como el actual en Siria; condenamos todo terrorismo, desde ETA hasta el fundamentalista; este fundamentalismo ayuda a los intereses yankee-sionistas en aquellos países ricos en recursos naturales o bien molestos para Israel en la región; que los intereses de EEUU e Israel coinciden plenamente en la región y buscan la división de los pueblos de la zona y rodear a Rusia; y nuestro apoyo a todos los pueblos y países que luchen contra el imperialismo yankee-sionista, desde Serbia a Palestina, pasando por Libia, Iraq, Siria, Irán" Llegir informació íntegra del MSR a Tribuna de Europa

J.A Llopart i J de La Fuente, del MSR, aquesta setmana a Beirut, tal com recul Al Manar
Anar a la informació a la web de la televisió xiïta Al Manar

A les imatges que reprodueixo d'Al Manar es veu, a la de dalt a l'esquerra als participants guardant silenci i pregant per les víctimes del atemptats dels dies anteriors a un barri xïita de Beirut. A dalt hi ha fotos de Nick Griffin i Filip Dewinter amb líders polítics i religiosos musulmans de Síria. Algú s'imagina a Josep Anglada pregnat al costat de dones amb vel a Beirut o reunint-se amb els líders xiïtes de Damasc? 

Ja vaig explicar fa 10 mesos que Marine Le Pen va sortir espantada de la seva primera trobada amb Josep Anglada, cosa que, des del meu punt de vista, que rebutjo tant l'extremadreta educada de Marine Le Pen, com la gens educada de Josep Anglada, és una sort donat que, ara per ara, no està clar que hi hagi una candidatura espanyola amb possibilitats de cara a les eleccions europees de maig. Tot i que podria ser que, descartada l'opció que PxC l'encapçali, sembla que hi ha moviments a l'entorn del sindicat ultradretà Manos Limpias (clica) per impulsar una candidatura que pogués arribar al Parlament Europeu.

AH! Jo considero certes les informacions sobre l'atac amb armes químiques d'aquesta setmana a Damasc i em sap greu que la plataforma ATUREM LA GUERRA que convoca una manifestació a Barcelona per dimarts no vulgui o no pugui -per manca de consens donat que hi ha qui creu, com la mateixa d'extremadreta, que és un muntatge wahabita israelià- ampliar la convocatòria contra els crims a Egipte als que fa Bashar al Assad amb armes químiques a Síria.