L'Afganistan, 20 anys després de l'11-S. El Triangle

                                           

                                                                             

El Triangle, 8 de setembre de 2021

Xavier Rius Sant, periodista

Es compleixen vint anys dels atemptats de l’11-S que van tenir com a primera resposta l’ofensiva militar a l’Afganistan per capturar Bin Laden i fer fora el règim talibà que donava suport a Al-Qaida. Els Estats Units i la resta de països que, amb el vistiplau de l’ONU, van implicar-se en una missió militar, humanitària i política per construir un nou règim, s’han retirat d’una manera humiliant per l’equivocada estratègia de Joe Biden, i la voluntat d’aquest de complir el que va pactar a Qatar Donald Trump amb els talibans.

L’enfonsament de l’estat afganès, mentre molts dels que van creure en un nou Afganistan on es respectarien els drets humans i es donarien oportunitat a les dones intentaven agafar un avió en el caos de l’aeroport, ha generat dolor en els països occidentals que van creure en el que feien, van enviar-hi tropes, molts soldats hi van perdre la vida i van aportar-hi milions de dòlars per a la reconstrucció.

Mentre George Bush pare, el de la primera guerra de l’Iraq de 1991, feta amb el vistiplau de l’ONU, un cop expulsats de Kuwait els ocupants iraquians, va fer cas al general Norman Schwarzkopf quan tenia les tropes a punt d’ocupar Bagdad, que va aconsellar retirar-se, en no haver-hi ni un mandat, ni un pla per administrar l’Iraq si s’eliminava Saddam Hussein, George Bush fill, un any i mig després l’11-S, sense el mandat de l’ONU, va fer el contrari i va dissoldre temeràriament l’estat iraquià.

Amb els talibans derrotats i Bin Laden fugit, George Bush fill i els falcons de la Casa Blanca Donald Rumsfeld i Dick Cheney van inventar-se la història que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i col·laborava amb Al-Qaida per envair l’Iraq. Mentre a l’Afganistan els EUA i l’ONU comptaven amb els senyors de la guerra i els líders tribals per crear una nova administració allà on els talibans no havien deixat res, Bush fill va ocupar l’Iraq sense el vistiplau de l’ONU, i va dissoldre l’estat iraquià, des de l’exèrcit fins a la policia, el sistema judicial i l’administració municipal, provocant un caos que només va servir per alimentar la insurgència i una nova guerra. Una insurgència que mutaria. I un insurgent, Abu Bakr al-Baghdadi, que havia estat empresonat el 2004 per les forces americanes a Camp Bucca, un cop alliberat va ser qui va crear el grup l’Estat Islàmic que actuaria també a Síria, i trencaria amb Al-Qaida per considerar-la massa tova.

Són diverses les causes de la ràpida victòria talibana aconseguida mentre l’Estat afganès es dissolia ell sol. Però la manera que Trump va pactar amb els talibans, menyspreant el Govern de Kabul, va debilitar encara més un Estat que no es podia sostenir per ell sol, per tres motius. Un era el tribalisme que fa que molts ciutadans sentin la fidelitat al seu grup per sobre de la lleialtat i el sentiment de pertinència a l’Estat comú. Aquest tribalisme o comunitarisme, com passa als eternament bloquejats Bòsnia i el Líban, és camp adobat per a la corrupció que mina encara més la necessària credibilitat dels ciutadans en l’Estat. La segona és que l’Afganistan se sostenia econòmicament gràcies al 40% del PIB que prové dels ajuts estrangers. Una economia que depèn del ajuts no pot caminar sola. I la tercera és que la principal font d’ingressos de l’Afganistan és l’opi, un mercat incompatible amb la transparència, i necessita la corrupció i el tribalisme per continuar fluint. Tot i això, molts creien que malgrat que part de l’ajuda es perdés pel camí, malgrat no ser clar i productiu com el Pla Marshall a Europa després de la Segona Guerra Mundial, valia la pena continuar fent-ho perquè no hi havia alternativa.

                              

Sense saber quin sistema governarà l’Afganistan, entre altres motius perquè els talibans no tenen ni idea com fer-ho, els EUA, que van pactar amb ells a Doha, diuen que han canviat i es coordinaran amb ells per combatre el terrorisme de la seva mutació, l’Estat Islàmic. Mentre Europa, que tem un nou èxode de refugiats, diu que sense reconèixer el règim, s’ha de mantenir l’ajuda i desbloquejar els fons retinguts perquè l’economia torni a fluir. Els talibans voldrien l’ajut de tecnòcrates i funcionaris turcs, saudites, qatarians o xinesos per posar en marxa l’administració i l’economia. Però, no ens enganyem, l’economia de l’Afganistan depèn de l’opi. I mentre les drogues siguin il·legals a la major part del món, el seu comerç i la corrupció que genera seran incompatibles amb qualsevol intent de crear un Estat sòlid.

                             

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica