TRUMP, PUTIN, Y SUS MALOS CONSEJEROS. La Vanguardia

                         

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, miércoles 29 de julio de 2026

Maquiavelo en su tratado “El Príncipe”, advertía sobre los peligros de la corte: “No hay otra manera de protegerse contra las adulaciones que hacerle entender a los hombres que no te ofenden al decirte la verdad”. Tanto Putin como Trump están atrapados en Ucrania e Irán en unas guerras que iniciaron convencidos que ganarían en pocos días por su corte de aduladores, tras desprenderse de aquellos que podían contradecirles y tal vez sí decían la verdad.

Putin, prisionero de uno de los errores que llevó a la URSS al colapso, inició hace más de cuatro años la “Operación Especial” de Ucrania, convencido que no duraría más de una semana, con el objetivo de recuperar la gloria que perdió la URSS en 1991. Ciertamente influyeron en la caída de la URSS la derrota en Afganistán y la imposibilidad de incrementar el gasto militar para hacer frente a la llamada Iniciativa de Defensa Estratégica de Ronald Reagan. Pero antes de eso la URSS estaba condenada al desastre económico al construirse sobre la base del pánico al líder que condenaba a un gulag o eliminaba a quienes se atrevían a contradecirle, en una Unión Soviética que se sostenía sobre grandes mentira.

A modo de ejemplo, la gran mentira sobre la producción de algodón. Fue Stalin quien ordenó multiplicar la producción de algodón que se recolectaba en Uzbequistán y Turkmenistán. Se sustituyó el algodón autóctono por variedades foráneas, se acabó con la producción de frutas, verduras y cereales, mientras se convertían zonas áridas en campos de algodón que se regaban con nuevos canales que arrebataban agua a los ríos Sir Daria y Amu Daria. Canales hechos en terreno arenoso que no evitaban la filtración de agua, con lo que la mayor parte de la misma se perdía. Los primeros años el experimento funcionó, pero los campos de algodón demandaban más agua y más fertilizantes químicos. Los fertilizantes se filtraban en la capa freática y desertizaban otras zonas. El mar de Aral se fue secando acabando con la producción pesquera, minimizándolo los ingenieros agrónomos con el argumento de que el Caspio y el Aral se comunicaban freáticamente y cíclicamente uno crecía en detrimento del otro. La producción de algodón caía, mientras los dirigentes falsificaban los resultados de cada cosecha, en una mentira colectiva que iba desde los koljoses productores, a los máximos funcionarios y directivos de las fábricas textiles que, en dicho régimen de mentira colectiva, se corrompían con más y más sobornos para sostener el engaño. A mediados de los ochenta el Politburó de Moscú decidió investigar el llamado “caso del algodón” y cuatro mil miembros del partido y tres mil policías, fueron condenados. Pero ya era tarde para revertir la muerte del Aral, recuperar la industria pesquera y retornar al cultivo de frutas y cereales.

Vladímir Putin, antiguo miembro del KGB, aplicó desde el primer día los métodos autocráticos, eliminando primero políticamente a quienes le cuestionaban o podían ganarle en las urnas. Después, como hemos visto estos últimos diez años, muchos oligarcas, ex ministros o periodistas que se atrevían a cuestionar decisiones eran encarcelados o fallecían cayendo de un octavo piso, accidentes en la ducha o infecciones súbitas. Y Putin se lanzó a invadir Ucrania sin prever ni la resistencia de los ucranianos ni su capacidad de fabricar nuevas armas como los drones que ahora acechan Moscú, infraestructuras de comunicaciones o energéticas y a la misma flota.

Donald Trump, por su parte, está ahora encallado en Ormuz tras haber cesado a buena parte de la cúpula militar y de inteligencia y rodearse de aduladores y personajes como Steve Witkoff y Jared Kushner que mezclan diplomacia y negocios personales sin esconderlo. Si bien el peor consejero de Trump fue el primer ministro israelí Benyamin Netanyahu, que le hizo creer que el régimen de los ayatolás caería o se plegaría a su voluntad, como el venezolano. Y con Ormuz cerrado y amenazándose de cerrar el estrecho de Bab el Madeb en el Mar Rojo, no pone sólo en peligro la economía de los Estados Unidos, sino la del mundo entero. Puede que Putin pueda permitirse quedar unos años más atrapado en Ucrania, pero el mundo no puede permitirse alargar más el cierre de Ormuz.   

                 

  

trump, Sun Ttzu i les pistoles d'Erdogan a la cimera de l'OTAN, El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 12 de juliol de 2026

Deia Sun Tzu a la seva obra “L’art de la guerra”, escrita el segle V abans de Crist, que «si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de témer el resultat de cent batalles. Però si et coneixes a tu mateix, i no a l’enemic, per cada victòria obtinguda també patiràs una derrota». Aquesta dita em ve al cap amb motiu de la cimera de l’OTAN feta aquesta setmana a Ankara, ja que tal com han anat les coses, es pot afirmar que per bona part dels estats membres d’aquesta aliança de defensa mútua no està gens clar ni què és ara l’OTAN ni com respondria en cas d’agressió cap un estat membre, ni qui són els potencials enemics, donat que va començar amb les exigències de Donald Trump d’annexionar-se Groenlàndia, territori de Dinamarca. Va continuar amb els retrets i amenaces de Trump cap a certs estats com Espanya per gastar poc en Defensa, amenaçant de retirar totes les forces americanes d’Europa i deixar el continent sense la protecció del seu paraigües nuclear. I en acabar la cimera, desdir-se del que havia dit i afirmar que Espanya, a qui havia amenaçat fins i tot de trencar els vincles comercials i turístics, havia rectificat i ara sí que estava fent el que ell exigia.

L’única certesa és que des de que Trump va arribar el 2017 per primer cop a la Casa Blanca, Europa i Canadà han duplicat la seva despesa militar. El 2017 va ser de 310 mil milions de dòlars i el 2026 de 634 mil milions, mentre la despesa dels Estats Units que era de 708 mil milions de dòlars el 2017, ara és de 850 mil milions. El que ningú a Europa es capaç de respondre és si aquest augment de la despesa militar d’Europa i Canadà atén a la necessitat de tenir més recursos en el marc d’una OTAN que actuaria unida, o si es deu a la necessitat dels estats membres a poder-se defensar si l’inquilí de la Casa Blanca decideix abandonar Europa i Canadà, estat americà sobre el que Trump també ha mostrat el seu desig d’annexionar-se.

No sabem cap on va l’OTAN ni que farà el president del seu membre més potent. Però tampoc sabem on estarà Europa d’aquí a un any i si podrà confiar en la protecció dels dos membres europeus de l’Aliança que podrien oferir el paraigües nuclear a una Europa abandonada pels Estats Units. Marine Le Pen, amb braçalet localitzador de convicta o sense, podria ser la nova presidenta de França, mentre l’altra potència nuclear europea, el Regne Unit, té ara un primer ministre en funcions, Keir Starmer, acorralat per un Nigel Farage, que malgrat ser reconegut com el responsable d’un Brexit que la majoria de britànics consideren que va ser un error, continua creixent en les enquestes. I tant Le Pen com Farage són molt proclius al que proposa Vladimir Putin des de Moscou, partidari que el centre de gravetat de l’Occident cristià no basculi entre Washington i Brussel·les, entre els Estats Units i la Unió Europea, sinó que pivoti entre Sant Petersburg, Moscou, Odessa i Novosibirsk a la Rússia asiàtica, amb una Ucraïna que, com significa el terme en rus antic, sigui la terra de la frontera de Rússia, evidentment dins de Rússia.

I parlant d’Ucraïna, l’únic anunci positiu de la cimera és que Trump ha donat el vistiplau a Kíiv per fabricar míssils Patriots per tal que Ucraïna pugui disposar d’aquest escut anti míssils per aturar els atacs russos, com demanava Zelensky des del començament de la guerra.

La cimera d’Ankara va acabar amb el regal gens innocent fet pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, amfitrió de la cimera, a tots els mandataris assistents. Un peculiar regal institucional. Un estoig amb una pistola serigrafiada amb els seus noms i sis bales. Un regal que va treure protagonisme a Trump i va provocar molts maldecaps a les delegacions europees i canadenca. La llibertat d’armes i l’auto suposat dret a disparar primer pot regir als Estats Units, a Turquia potser sí per la policia, no pels ciutadans. La pistola pels mandataris on s’aplica la llei del més fort potser va ser un regal que va agradar. Però a una Europa on gairebé tot està regulat, ni el president o primer ministre pot pujar a l’avió amb un revòlver carregat a la cintura, ni disparar perquè sí, ni començar una guerra com ha fet Trump amb l’Iran sense tenir el vistiplau del Parlament. I ja se sap, posat a lluitar amb pistoles, com veiem a les pel·lícules del Far West, acostuma a guanyar qui desenfunda primer.

Leer en castellano en El Triangle

Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

ZELENSKI, PUTIN, EL PAPA I TRUMP. El Triangle

                               

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 27 d'abril de 2025

   Algun dia potser sabrem si Rússia va deixar caure al règim de Baixar al Assad el desembre passat perquè el règim sirià i el seu exèrcit estava massa podrit i era absurd intentar salvar-lo. O si el va deixar caure perquè no podia desplegar la seva aviació, tropes i armament pesant com havia fet Rússia vuit anys abans per esclafar i expulsar l’oposició islamista i l’Estat Islàmic, ja que Putin estava centrat en la guerra d’Ucraïna i no es podia permetre dividir les seves forces. O si potser també ho va fer com un concessió a Donald Trump i Benyamin Netanyahu, esperant Putin cobrar-se a Ucraïna el favor, conscient que la caiguda d’Al Assad trencaria com desitjava Trump i Netanyahu l’Eix de Resistència xiïta que donava suport a Hamàs. Una aliança formada per Hizbul·là, els utis del Iemen que encara bloquegen el Mar Roig, les milícies xiïtes de l’Iraq i el regim dels aiatol·làs de l’Iran que enviaven homes i armes cap el Líban travessant Síria.

Sense Al Assad, Hizbul·là va quedar debilitat en perdre no només el suport de Síria sinó també aïllat en no poder rebre l’avituallament de l’Iran. Gràcies a això Netanyahu amb vistiplau de Trump ha pogut aplicar la seva política de derrota total de Hamàs, forçar un canvi polític al Líban amb un nou president i un govern que ja no obeeix a Hizbul·là, i ampliar l’ocupació del Golan sirià. Ara Israel té tropes que s’han instal·lat a pocs quilòmetres de Damasc. Gràcies a la caiguda d’Al Assad i la debilitat del nou règim islamista sirià ha expandit la seva ocupació fent Israel més gran.

Sigui quin sigui d’aquests tres motius el que més va pesar perquè Putin deixés caure Al Assad, la conseqüència per Netanyahu és que ha pogut aplicar la seva política de terra cremada amb els palestins, ocupar més i més terres a Cisjordània i fer inhabitable gran part de Gaza. Uns crims de guerra a la franja i a Cisjordània que el papa Francesc va denunciar fins el seu últim dia sense que Trump escoltés els seus precs. Francesc també demanava i pregava per la pau a Ucraïna, tot i que el president americà humilià Zelenski fa un mes en la seva visita al despatx oval, culpant Ucraïna, la víctima, de voler provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ara però, després de les reticències de Putin de negociar un alto al foc, com vam veure en les imatges del Vaticà amb Trump i Zelensky parlant asseguts no gaire lluny de la capella ardent del papa Francesc, Trump posa la pilota en el camp de Rússia. Zelenski sense renunciar formalment a la sobirania de Crimea ni als territoris que Rússia ocupa a l’est i sud del país, està disposat a signar un alto al foc o armistici indefinit si li permet recuperar un part del territori perdut, com el de la central nuclear de Zaporija i de la pressa Kakhovka a les dues ribes del riu Dinipró.

Zelensky accepta signar un armistici per posar fi a la pèrdua de més vides humanes de soldats i l’evidència que si és ell qui el rebutja, li serà difícil continuar la guerra ja que perdrà el suport dels Estats Units. Però dubto que Putin es pugui permetre posar fi a la guerra més enllà que ho podria presentar com una victòria ja que ha retornat a la mare pàtria i la Gran Rússia el Donbàs i tota la riba del Mar d’Azov. Putin té por a la pau de la mateixa manera que la rebutja Netanyahu. Amb la pau, sense el soroll de les bombes i els drons i la demonització de l’enemic a Putin i Netanyahu els hi resultaria més difícil continuar amb la retallada de llibertats i la voluntat d’eternitzar-se en el poder.

Sent la Xina l’única potència que està sortint beneficada del desgavell que ha provocat Trump, ara toca esperar si Putin accepta aquest alto el foc a Ucraïna fent les petites concessions que demana Ucraïna i accepta Trump en relació a retornar algunes àrees i centres energètics estratègics que quedarien tutelats pels Estats Units o potser pel europeus. Si les forces d’interposició a les actuals línies del front serien només europees sense el comandament de l’OTAN, o si estarien sota la bandera d’una missió de l’ONU encara no ho sabem. I queden serrells prou importants com si un cop descartat l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN, en el cas que l’armistici es consolidi, si Putin i Trump intentarien impedir l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea. Una Unió que tot i el gir atlantista i pro-Brussel·les de Giorgia Meloni, cada cop té més cavalls de Troia organitzats al Parlament Europeu en el grup de Patriotes per Europa que lideren Marine Le Pen y Viktor Orbán, i el de les Nacions Sobiranes liderat per Alternativa per Alemanya.En aquest context el dubte és si Putin contraria a Trump i posa obstacles a l’alto el foc, aquesta desobediència serà tant important com perquè el president dels Estats Units trenqui la sintonia autoritària i anti Unió Europea que l’uneix a Putin. Penso que no. Ara com mai ho tenen gairebé tot a favor. Les democràcies que reculen arreu, criminals de guerra com Netanyahu que saben que tenen impunitat, amics a als estats de la Unió Europea i potser, si l’Esperit Sant ho vol, un nou Sant Pare que passi pàgina al que va intentar canviar Francesc i sigui semblant a Benet XVI, Ratzinger, que vetllava per mantenir una doctrina immutable.

                               

                        

Xvaier Rius sant. El Triangle, domingo 27 de abril de 2025

Algún día quizá sabremos si Rusia dejó caer al régimen de Bashar al Assad en diciembre pasado porque el régimen sirio y su ejército estaba demasiado podrido y era absurdo intentar salvarlo. O si lo dejó caer porque no podía desplegar su aviación, tropas y armamento pesado como había hecho Rusia ocho años antes para aplastar y expulsar a la oposición islamista y al Estado Islámico, ya que Putin estaba centrado en la guerra de Ucrania y no se podía permitir dividir sus fuerzas. O si quizá también lo hizo como un concesión a Donald Trump y Benyamin Netanyahu, esperando Putin cobrarse en Ucrania el favor, consciente de que la caída de Al Assad rompería como deseaba Trump y Netanyahu el Eje de Resistencia chií que apoyaba a Hamás. Una alianza formada por Hizbulá, los utis del Yemen que aún bloquean el Mar Rojo, las milicias chiíes de Irak y el régimen de los ayatolás de Irán que enviaban hombres y armas hacia el Líbano atravesando Siria.

Sin Al Assad, Hizbulá quedó debilitado al perder no sólo el apoyo de Siria sino también aislado al no poder recibir el avituallamiento de Irán. Gracias a ello Netanyahu con el visto bueno de Trump ha podido aplicar su política de derrota total de Hamás, forzar un cambio político en el Líbano con un nuevo presidente y un gobierno que ya no obedece a Hizbulá, y ampliar la ocupación del Golán sirio. Ahora Israel tiene tropas que se han instalado a pocos kilómetros de Damasco. Gracias a la caída de Al Assad y la debilidad del nuevo régimen islamista sirio ha expandido su mayor ocupación haciendo Israel más grande.

Sea cual sea de estos tres motivos el que más pesó para que Putin dejara caer Al Assad, la consecuencia para Netanyahu es que ha podido aplicar su política de tierra quemada con los palestinos, ocupar más y más tierras en Cisjordania y hacer inhabitable gran parte de Gaza. Unos crímenes de guerra en la franja y en Cisjordania que el papa Francisco denunció hasta su último día sin que Trump escuchara sus ruegos. Francisco también pedía y peleaba por la paz en Ucrania, aunque el presidente americano humilló a Zelensky hace un mes en su visita al despacho oval, culpando a Ucrania, a la víctima, de querer provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ahora sin embargo, tras las reticencias de Putin de negociar un alto al fuego, como vimos en las imágenes del Vaticano con Trump y Zelensky hablando sentados no muy lejos de la capilla ardiente del papa Francisco, Trump pone la pelota en el campo de Rusia. Zelensky sin renunciar formalmente a la soberanía de Crimea ni a los territorios que Rusia ocupa en el este y sur del país, está dispuesto a firmar un alto al fuego o armisticio indefinido si le permite recuperar un parte del territorio perdido, como el de la central nuclear de Zaporija y de la prisa Kakhovka en las dos orillas del río Dinipró.

Zelensky acepta firmar un armisticio para poner fin a la pérdida de más vidas humanas de soldados y la evidencia de que si es él quien lo rechaza, le será difícil continuar la guerra ya que perderá el apoyo de Estados Unidos. Pero dudo que Putin pueda permitirse poner fin a la guerra más allá de que podría presentarlo como una victoria ya que ha devuelto a la madre patria y la Gran Rusia el Donbás y toda la orilla del Mar de Azov. Putin tiene miedo a la paz de la misma manera que la rechaza Netanyahu. Con la paz, sin el ruido de las bombas y los drones y la demonización del enemigo a Putin y Netanyahu les resultaría más difícil continuar con el recorte de libertades y la voluntad de eternizarse en el poder.

Siendo China la única potencia que está saliendo beneficada del descalabro que ha provocado Trump, ahora toca esperar si Putin acepta este alto el fuego en Ucrania haciendo las pequeñas concesiones que pide Ucrania y acepta Trump en relación a devolver algunas áreas y centros energéticos estratégicos que quedarían tutelados por Estados Unidos o quizás por los europeos. Si las fuerzas de interposición en las actuales líneas del frente serían sólo europeas sin el mando de la OTAN, o si estarían bajo la bandera de una misión de la ONU todavía no lo sabemos. Y quedan flecos lo suficientemente importantes como si una vez descartado el ingreso de Ucrania en la OTAN, en el caso de que el armisticio se consolide, si Putin y Trump intentarían impedir la entrada de Ucrania en la Unión Europea. Una Unión que a pesar del giro atlantista y pro-Bruselas de Giorgia Meloni, cada vez tiene más caballos de Troya organizados en el Parlamento Europeo en el grupo de Patriotas por Europa que lideran Marine Le Pen y Viktor Orbán, y el de las Naciones Soberanas liderado por Alternativa por Alemania.

En este contexto la duda es si Putin contraría a Trump y pone obstáculos al alto el fuego, esta desobediencia será tan importante como para que el presidente de Estados Unidos rompa la sintonía autoritaria y anti Unión Europea que le une a Putin. Pienso que no. Ahora como nunca lo tienen casi todo a favor. Las democracias que retroceden por todas partes, criminales de guerra como Netanyahu que saben que tienen impunidad, amigos en los estados de la Unión Europea y quizás, si el Espíritu Santo lo quiere, un nuevo Santo Padre que pase página a lo que intentó cambiar Francisco y sea parecido a Benedicto XVI, Ratzinger, que velaba por mantener una doctrina inmutable.

g

Entrevista de Europa Press con motivo de mi libro "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

 La agencia Europa Press ha difundido hoy la entrevista que em realiza con motivo de mi nuevo libro "Aliança Catalana. Els nostres ultres", publicado por Icaria.

Xavier Rius Sant pide al Estado abordar la multirreincidencia para no

dar "alas a la ultraderecha"

Leer entrevista completa aquí

El periodista y escritor especializado en extrema derecha y derechos humanos Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha instado al Estado a abordar la multirreincidencia y que, si es necesario, se expulse a los multirreincidentes porque "la impunidad es lo que da alas a la ultraderecha".

Lo ha dicho en una entrevista de Europa Press con motivo de la publicación de su libro 'Aliança Catalana: els nostres ultres' (Icaria), en el que analiza el nacimiento y el auge del partido de Sílvia Orriols desde los atentados del 17-A y hasta su irrupción en el Parlament con 2 diputados en las pasadas elecciones catalanas.

Ha afirmado textualmente que la ultraderecha basa su discurso en cuestiones que la izquierda no trata y que, según él, sí debería abordar, como la multirreincidencia y "el retroceso que hay en las sociedades islámicas".

"La izquierda se está perdiendo en cosas surrealistas, que solo benefician a la derecha o a la ultraderecha", y ha afirmado que es legítimo debatir y cuestionar desde la izquierda temas como la Ley trans.

CREE QUE AC CRECERÁ

Ha apuntado que un proyecto como Aliança Catalana "no habría arraigado" sin los atentados del 17-A y sin el vínculo de Ripoll --cuna del partido-- con los terroristas, lo que cree que provocó que los vecinos se sintieran engañados y traicionados, en sus palabras.

"Ella bebe de los atentados y de la frustración del 'procés", ha añadido, y cree que el partido de Orriols crecerá en las próximas elecciones catalanas como consecuencia, también, de las disputas entre ERC y Junts.

"EL DISCURSO AUTORITARIO SE ESTÁ IMPONIENDO"

El periodista ha lamentado que "el discurso autoritario se está imponiendo en todo el mundo" y que la historia se dirige hacia una línea ultraliberal 'trumpista'.

Ha augurado que "si gobierna de aquí a un tiempo Marine Le Pen o alguien del Frente Nacional, o en España PP con Vox, habrá un retroceso brutal" en las libertades y, especialmente, en el derecho de asilo.

CORDONES SANITARIOS

Preguntado por si cree que los cordones sanitarios son útiles o, en cambio, son contraproducentes, ha valorado que son efectivos "si se hacen bien", y a su juicio, en España no se han hecho bien, sobretodo a nivel municipal.

"En muchos lugares de Europa la gente tiene claro que Alternativa por Alemania o el de Le Pen son partidos nostálgicos, están fuera. En cambio, aquí la gente no ve que Vox esté fuera, primero, porque no se rompió con el franquismo", ha sostenido.

En este sentido, ha afirmado que "mientras en Alemania o Francia la gente repudia el nazismo, en España mucha gente piensa que Franco hizo cosas buenas".

VOX i ALIANÇA CATALANA SUBMISOS AMB TRUMP. Analitzo al Triangle el silenci d'Aliança front els arancels imposats per Trum i les pilotes fora de Vox

 

Xavier Rius Sant, El Triangle divendres 4 d'abril de 2025

Diuen que Donald Trump no té amics, que només té interessos. Però també diuen que no és boig, més enllà que el primer mandat la majoria de càrrecs polítics o de confiança com els caps de premsa i de gabinet de la seva administració van acabar marxant. Uns callant, altres pregonant que moltes de les seves ordres i decisions no tenien rumb, eren contraproduents i equivocades i que fruïa humiliant als qui treballen amb ell i per a ell. Un dels que no el van abandonar, el vicepresident Mike Pence, es va negar a manipular com li ordenava el resultat electorals fa quatre anys, i va haver de fugir i amagar-se protegit pel Servei Secret el 6 de gener de 2021 quan una turba va assaltar el Capitoli i el volien linxar a l’estil de les pel·lícules del Far West seguint la crida que Trump va fer. No té amics però el poble és savi i Trump, com Hitler el 1933, va guanyar les eleccions. Hitler reivindicava una Alemanya gran que recuperés el seu espai vital. I Trump vol fer Amèrica, o sigui uns Estats Units, grans. Vol annexionar-se Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà. I perquè la indústria americana recuperi el poder que tenia fa dècades ha decidit acabar amb les normes i tractats de lliure comerç, creient que així ho aconseguirà.

Els experts diuen que amb els aranzels tothom hi perdrà, ja que el que va funcionar fa un segle amb una política que es va mantenir durant dècades i un comerç mundial que anava a una altra velocitat, no es pot aconseguir d’avui per demà i en només dos o quatre anys. Hi ha qui diu que Trump no és boig i que tot és només una estratègia per imposar després unes condicions avantatjoses en les negociacions comercials que potser farà amb la Xina, Europa i els països emergents. Però el fet és que si els aranzels es mantenen els treballadors, productors del camp i els consumidors europeus en patiran les conseqüències. I als amics de Trump a Europa, que semblava que ho tenien tot a favor, de Meloni a Le Pen i també Abascal i Orriols, els tremolen les cames per les conseqüències electorals de la jugada que els ha fet el seu amic americà.

El Partit Popular de Núñez Feijóo, coherentment amb el que diu el Partit Popular Europeu ha donat suport a les propostes econòmiques que ha presentat Pedro Sánchez, tot i que sap que a sis comunitat autònomes el PP necessita Vox per aprovar pressupostos i garantir la governabilitat. Però Vox, que aquest últims anys no només s’ha desprès de l’anima falangista que defensaven alguns dels seus fundadors com Javier Ortega Smith, sinó també d’un liberalisme econòmic capitalista defensor del lliure comerç que encarnava Iván Espinosa de los Monteros, que per decisió de Santiago Abascal van donar un xec en blanc a Trump a canvi que ell, que potser no sap ben bé on és Espanya, fes alguna declaració en favor de Santiago Abascal.

El fundador de Vox Iván Espinosa a de los Monteros, responsable de les propostes econòmiques que abandonà els càrrecs en el partit fa un any i mig, desmarcant-se de Vox ahir va tuitejar que “El lliure comerç és el que ha tret milions de persones de la pobresa a tot el món, és el generador de riquesa més gran que es coneix. Naturalment que això requereix jugar amb regles iguals per a tothom, però aquest anunci d’aranzels no equilibra el tauler de joc; només el desestabilitza.”

Però Vox, com a partit hooligan de Trump, tira pilotes fora. Un dels primers dirigents de Vox que ahir es va posicionar va ser el català Jordi de La Fuente, que des de fa uns dies és el nou Secretari General del sindicat de Vox, Solidaridad, que va donar suport explícit als aranzels del 20% que imposa a la Unió Europea “perquè són bons per la classe obrera americana i europea”. Després, al Congrés del Diputats, el secretari general de grup parlamentari de Vox i responsable econòmic del partit, José María Figaredo, culpa Trump i en responsabilitzà dels mateixos a Pedro Sánchez i a les polítiques econòmiques de Brussel·les i l’agenda 20/30, demanant que Sánchez dimiteixi. I hores més tard el portaveu de Vox al Parlament Europeu, Jorge Buxadé, en una entrevista a la cadena El Toro TV, de l’antic grup Intereconomía, tot i manifestar que ell és contrari als aranzels, en responsabilitzava Pedro Sánchez, Brussel·les i el Pacte Verd.

Abascal, que de moment no ha fet cap declaració als mitjans, ha donat el seu punt de vista per mitjà del digital vinculat a Vox, La Gaceta, que titulava “Santiago Abascal denuncia que els populars i socialistes arrosseguen Europa a “una guerra comercial suïcida”. I afegia “Ni Von der Leyen, ni Sánchez, ni Feijóo han defensat els interessos dels espanyols”.

L’altra partit trumpista de casa, Aliança Catalana de Sílvia Orriols, 48 hores després que Trump anunciés la fi del lliure comerç i la imposició d’aranzels als productes de la Unió Europea, o sigui també als catalans, encara guarda silenci. Aliança, el novembre passat, es va felicitar per la victòria de Trump. Al partit ho decideix tot Sílvia Orriols, però el responsable del programa econòmic és Jordi Aragonès que sempre s’ha manifestat totalment trumpista i ha reconegut que el seu referent és Steve Bannon estratega de la primera campanya de Trump i defensor de les seves propostes disruptives. I, de moment, Aliança, ni des de les xarxes socials del partit, ni des del de les de Jordi Aragonès s’ha manifestat. I és que mentre Vox te múscul per llençar pilotes fora sobre els aranzels, més enllà que la qüestió dificultaria un hipotètic pacte de governabilitat d’Espanya si Pedro Sánchez avancés les eleccions generals, per Aliança, obsessionat el partit en proclamar que no és d’extremadreta i que defensa els pagesos, botiguers, industrials i treballadors catalans front els enemics que venen de fora, ho tindrà difícil perquè Sílvia Orriols pugui trobar un discurs coherent per posicionar-se davant dels reptes i mesures que centraran els debats els propers mesos en el Parlament de Catalunya, ara que els responsables del problemes dels pagesos catalans no seran la competència amb el Marroc o Turquia, sinó els aranzels que dificultaran l’exportació als Estats Units dels nostres productes i tot l’impacte que tindran també per la industria catalana.

Llegir en català al Triangle

Leer en castellano en El Triangle

VOX Y ALIANÇA CATALANA SUMISOS ANTE LOS ARANCELES DE TRUMP

Dicen que Donald Trump no tiene amigos, que solo tiene intereses. Pero también dicen que no está loco, más allá de que en el primer mandato la mayoría de cargos políticos o de confianza como los jefes de prensa y de gabinete de su administración acabaron marchándose. Unos callando, otros pregonando que muchas de sus órdenes y decisiones no tenían rumbo, eran contraproducentes y equivocadas y que disfrutaba humillando a quienes trabajan con él y para él. Uno de los que no lo abandonaron, el vicepresidente Mike Pence, se negó a manipular como le ordenaba el resultado electoral de hace cuatro años, y tuvo que huir y esconderse protegido por el Servicio Secreto el 6 de enero de 2021 cuando una turba asaltó el Capitolio y lo quería linchar al estilo de las películas del Far West siguiendo el llamamiento que Trump hizo. No tiene amigos pero el pueblo es sabio y Trump, como Hitler en 1933, ganó las elecciones. Hitler reivindicaba una Alemania grande que recuperase su espacio vital. Y Trump quiere hacer América, o sea unos Estados Unidos grandes. Quiere anexionarse Canadá, Groenlandia y el Canal de Panamá. Y para que la industria americana recupere el poder que tenía hace décadas ha decidido acabar con las normas y tratados de libre comercio, creyendo que así lo conseguirá.

Los expertos dicen que con los aranceles todo el mundo perderá, ya que lo que funcionó hace un siglo con una política que se mantuvo durante décadas y un comercio mundial que iba a otra velocidad, no se puede conseguir de hoy para mañana y en solo dos o cuatro años. Hay quien dice que Trump no está loco y que todo es solo una estrategia para imponer después unas condiciones ventajosas en las negociaciones comerciales que quizá hará con China, Europa y los países emergentes. Pero el hecho es que si los aranceles se mantienen los trabajadores, productores del campo y los consumidores europeos sufrirán las consecuencias. Y a los amigos de Trump en Europa que parecía que lo tenían todo a favor, de Meloni a Le Pen y también Abascal y Orriols, les tiemblan las piernas por las consecuencias electorales de la jugada que les ha hecho su amigo americano.

El Partido Popular de Núñez Feijóo, coherentemente con lo que dice el Partido Popular Europeo, ha apoyado las propuestas económicas que ha presentado Pedro Sánchez, aunque sabe que en seis comunidades autónomas el PP necesita a Vox para aprobar presupuestos y garantizar la gobernabilidad. Pero Vox, que estos últimos años no sólo se ha desprendido del alma falangista que defendían algunos de sus fundadores como Javier Ortega Smith, sino también de un liberalismo económico capitalista defensor del libre comercio que encarnaba Iván Espinosa de los Monteros, que por decisión de Santiago Abascal dieron un cheque en blanco a Trump a cambio de que él, que quizá no sabe muy bien dónde está España, hiciera alguna declaración en favor de Santiago Abascal.

El fundador de Vox Iván Espinosa de los Monteros, responsable de las propuestas económicas que abandonó los cargos en el partido hace un año y medio, desmarcándose de Vox tuiteó ayer que «El libre comercio es el que ha sacado a millones de personas de la pobreza en todo el mundo, es el generador de riqueza más grande que se conoce. Naturalmente que esto requiere jugar con reglas iguales para todos, pero este anuncio de aranceles no equilibra el tablero de juego; sólo lo desestabiliza.»

Pero Vox, como partido hooligan de Trump, tira pelotas fuera. Uno de los primeros dirigentes de Vox que ayer se posicionó fue el catalán Jordi de La Fuente, que desde hace unos días es el nuevo Secretario General del sindicato de Vox, Solidaridad, que apoyó explícitamente los aranceles del 20% que impone a la Unión Europea «porque son buenos para la clase obrera americana y europea». Después, en el Congreso de los Diputados, el secretario general de grupo parlamentario de Vox y responsable económico del partido, José María Figaredo, culpó a Trump y responsabilizó de los mismos a Pedro Sánchez y a las políticas económicas de Bruselas y la agenda 20/30, pidiendo que dimita. Y horas más tarde el portavoz de Vox en el Parlamento Europeo, Jorge Buxadé, en una entrevista en la cadena El Toro TV, del antiguo grupo Intereconomía, a pesar de manifestar que él es contrario a los aranceles, responsabilizaba a Pedro Sánchez, Bruselas y el Pacto Verde.

Abascal, que de momento no ha hecho ninguna declaración a los medios, ha dado su punto de vista por medio del digital vinculado a Vox, La Gaceta, que titulaba «Santiago Abascal denuncia que los populares y socialistas arrastran a Europa a «una guerra comercial suicida». Y añadía «Ni Von der Leyen, ni Sánchez, ni Feijóo han defendido los intereses de los españoles».

El otro partido trumpista de casa, Aliança Catalana de Silvia Orriols, 48 horas después de que Trump anunciara el fin del libre comercio y la imposición de aranceles a los productos de la Unión Europea, o sea también a los catalanes, aún guarda silencio. Aliança, en noviembre pasado, se felicitó por la victoria de Trump. En el partido lo decide todo Sílvia Orriols, pero el responsable del programa económico es Jordi Aragonès que siempre se ha manifestado totalmente trumpista y ha reconocido que su referente es Steve Bannon estratega de la primera campaña de Trump y defensor de sus propuestas disruptivas. De momento Aliança, ni desde las redes sociales del partido, ni desde el de las de Jordi Aragonès se ha manifestado. Y es que mientras Vox tiene músculo para tirar pelotas fuera sobre los aranceles, más allá de que la cuestión dificultaría un hipotético pacto de gobernabilidad de España si Pedro Sánchez adelantara las elecciones generales, para Aliança, obsesionado el partido en proclamar que no es de extremaderecha y que defiende a los campesinos, comerciantes, industriales y trabajadores catalanes frente a los enemigos que vienen de fuera, lo tendrá difícil para que Sílvia Orriols pueda encontrar un discurso coherente para posicionarse ante los retos y medidas que centrarán los debates en los próximos meses en el Parlamento de Cataluña, ahora que los responsables de los problemas de los campesinos catalanes no serán la competencia con Marruecos o Turquía, sino los aranceles que dificultarán la exportación a Estados Unidos de nuestros productos y el impacto que tendrán también para la industria catalana.