Després de l'ofensiva israeliana a Gaza de l'estiu passat, en la qual, tot i el potencial devastador del seu exèrcit, Israel va constatar que ja no podia evitar que els míssils arribessin a Tel Aviv, alguns vam creure que potser la classe política israeliana es decidiria cercar un acord amb els palestins que passaria pel reconeixement de l'Estat palestí en base a les fronteres de 1967 modificades per mantenir alguns assentaments a Cisjordània, que serien intercanviats per territoris ara israelians que passarien a mans palestines, i Jerusalem com a capital. I advertíem que si el govern de Benjamin Netanyahu rebutjava aquesta oportunitat, s'abocaria a una intifada més violenta que les anteriors, en la qual podrien fer-se espai grups islamistes més radicals que Hamas, incloent-hi l'Estat Islàmic.
Dèiem que la possibilitat
d'aconseguir la solució dels dos estats sorgida dels acords d'Oslo de
1993, que va ser avortada, entre d'altres, pel Likud de Netanyahu l'any
2000 des de l'oposició, no seria eterna. Però que ara que Netanyahu
lidera el govern potser podria impulsar-la, encara que fos per evitar
que Israel esdevingui un estat en guerra permanent en un territori en
què els àrabs israelians i els palestins fossin demogràficament majoria.
Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui encara més, fent inviable l'opció dels dos estats
Però
pel que ha fet Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui
encara més, fent inviable l'opció dels dos estats. Amb la cooperació
d'Egipte manté el bloqueig a Gaza i ha acordat la creació de nous
assentaments al Jerusalem Est i Cisjordània. I per si això no fos poc,
vulnerant l'statu quo sobre l'Esplanada de les Mesquites hi està
permesa l'entrada de jueus ultraortodoxes. S'ha de recordar que la
segona intifada va esclatar l'any 2000 precisament quan naufragaven les
negociacions entre Palestina i Israel i Ariel Sharon va decidir irrompre
rodejat de policies a aquests llocs.
És d'hora per saber si
l'onada de violència que ha esclatat en les últimes setmanes a Jerusalem
amb atacs al tramvia, i a molts altres llocs de Palestina i Israel, és o
no l'inici de la tercera intifada. Uns atacs que fan també àrabs
israelians als qui consideraven lleials a l'Estat d'Israel. I tot això
passa en un context que el president Mahmud Abbas vol signar el Tractat
de la Cort Penal Internacional, que li permetria denunciar Israel, i
quan s'estenen arreu del món les campanyes de boicot a empreses i
institucions israelianes establertes a Cisjordània o al Jerusalem
Oriental. L'acord aprovat dilluns passat a l'Ajuntament de Sallent de
rebutjar cap mena de patrocini de l'empresa Iberpotash per la seva
activitat a Cisjordània n'és l'exemple més proper.
Hi ha qui pensa
que Israel continua amb els assentaments i l'expansió a Jerusalem per
l'autisme i fanatisme dels seus polítics, pressionats pels colons i pels
ultraortodoxos. Hi ha qui diu que és una estratègia deliberada de
provocar tensions per poder rebatre a l'ONU en un context de violència
els suports que rep ara Palestina, reconeguda per 134 estats, als quals
s'ha sumat Suècia i s'hi podria afegir aviat el Regne Unit i França, i
frenar que l'Estat jueu acabi al Tribunal Penal Internacional. Però les
coses són com són. O s'accepta ja un estat palestí viable, o retornarà
un llarg període de violència en un territori en què aviat els jueus
seran ja minoria.
Llegir al Punt Avui, clica
(article publica com anàlisis a la doble pàgina que dedica avui el Punt Avui al conflicte)
(article publica com anàlisis a la doble pàgina que dedica avui el Punt Avui al conflicte)
