ISRAEL, CANVI O CONTINUÏTAT?, publico al Punt Avui sobre les eleccions de dimarts. Netanyahu, tot i quedar segon podria obtenir suports per formar govern

 Llegir al Punt Avui, 15 de març de 2015

 Tot i no guanyar les eleccions, Netanyahu podria obtenir la majoria per encapçalar el govern

 Si dimarts els resultats de les eleccions a Israel confirmen el que diuen les enquestes fetes públiques aquesta setmana –que donen la victòria a la coalició del laborista Yitzhak Herzog i la centrista Tzipi Livni, amb 24 o 26 escons, que es presenten sota la sigla d'Unió Sionista, enfront dels 21 o 22 del Likud, del primer ministre Benjamin Netanyahu–, al líder del Likud li haurà sortit malament la jugada d'avançar les eleccions.
Unes eleccions que Netanyahu va convocar després que, el desembre passat, alguns partits del govern rebutgessin redefinir Israel només com a “Estat jueu”, eliminant el terme “democràtic”. Proposta que es produïa en un context en què alguns països europeus o bé reconeixien diplomàticament l'Estat palestí, o bé, com va ser el cas de l'Estat espanyol, aprovaven en el seu Parlament mocions a favor del reconeixement de Palestina.
Aquesta voluntat de Netanyahu de canviar la definició d'Israel després d'ampliar els assentaments i de l'última guerra amb Gaza va ser el que va motivar que bona part de la comunitat internacional s'hi posicionés encara més en contra. Un canvi que és més que una modificació de la denominació de l'estat, atès que obriria la porta a legalitzar un apartheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat israeliana i que es podria interpretar com l'anunci d'un intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins en les negociacions per un hipotètic Estat palestí.
I tot i això, Netanyahu i el seu ministre d'Afers Estrangers, l'ultra Avigdor Liberman, van aconseguir el suport del secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, per bloquejar, al desembre, una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU que exhortava a culminar en un període fixat les negociacions entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina, per tal de fer efectiva la creació de l'Estat palestí amb unes fronteres que no serien les del 1967 i per, a canvi de mantenir part dels assentaments jueus, donar terres ara israelianes als palestins.
Fa deu dies, tirant més llenya al foc, pensant que electoralment li seria rendible, un Netanyahu embravit convidat per un grup de senadors republicans es va presentar a Washington per fer una conferència al Congrés. I en absència del president Barack Obama i de Kerry, va desautoritzar les negociacions en què participava aquell mateix dia el secretari d'Estat nord-americà a Suïssa amb el seu homòleg iranià, Javad Zarif, que en el marc del grup dels 5+1 –format pels Estats Units, França, Alemanya, la Gran Bretanya, la Xina i Rússia– està ultimant l'acord sobre el programa nuclear iranià.
Un acord que Europa, els Estats Units, la Xina i Rússia veuen probable i positiu per a tothom, amb la renúncia de l'Iran a enriquir urani durant deu anys. Però que Netanyahu va qualificar a Washington de trampa que facilitarà a l'Iran un atac nuclear contra Israel.
Si fem cas de les enquestes, sembla que la jugada no ha sortit bé a Netanyahu. I en lloc de millorar la perspectiva de vots, mostren que ha baixat, tot i que és possible que encara que quedi en segona posició pugui formar govern amb el vot dels diputats dels colons i els ultraortodoxos. Hi ha qui atribueix la baixada de vots de Netanyahu no tant a la seva política enfront dels palestins i l'Iran, al desafiament a l'administració Obama i al cansament d'un discurs bel·ligerant que no ha portat la pau, sinó a la situació econòmica, la corrupció, la pujada de preus de l'habitatge i el menjar. Però sembla evident que la política de confrontació amb l'última guerra a Gaza, en què van morir setanta israelians, i l'increment de les campanyes internacionals de boicot als productes israelians no ajuda que l'economia millori.
En les eleccions de dimarts, els quatre partits àrabs s'han presentat en una única llista, que ja ha dit que donarà suport a l'elecció com a primer minis-tre d'Herzog, quan habitual-ment no el donaven a ningú. El fet que aquests partits àrabs vagin junts els dóna a les enquestes tretze diputats.
Aquest 20% de població palestina amb nacionalitat israeliana, molta de la qual fins ara s'abstenia, sap que en aquestes eleccions es juga molt si Netanyahu és reelegit. La llista àrab està encapçalada per Ayman Odeh i la setena de la candidatura és Haneen Zoabi, a qui Israel ha intentat treure la nacionalitat, inhabilitar-la com a parlamentaria i, fa unes setmanes, impedir que figurés a la llista. L'esquerrà i pacifista Meretz, encapçalat per la diputada Zahava Gal-On, també ha anunciat que, tot i no voler entrar al govern, donarà suport al nomenament d'Herzog com a primer ministre.
La qüestió serà, però, que, encara que la llista d'Herzog guanyi, si els partits centristes se sumen amb la dels colons i els ultraortodoxos i donen suport a Netanyahu, aquest pugui obtenir la majoria per encapçalar el govern. I Israel continuarà amb el cercle d'humiliar els palestins, menystenir l'administració Obama i sabotejar l'acord amb l'Iran. I difícilment es derrotarà Estat Islàmic i es pacificarà l'Iraq sense la complicitat de Teheran.

Xavier Rius, periodista

 Llegir declaracions de la diputada àrab, Hannen Zoabi, el passat mes de maig a Barcelona

DOS ESTATS O CONFLICTE, publico al Punt Avui sobre la resolució presentada al Consell de Seguretat per Palestina i la votació al Parlament Europeu sobre l'Estat palestí.

 

Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 27 de desembre de 2015

Després del fracàs de la passada primavera dels esforços de la diplomàcia dels Estats Units per desencallar el conflicte d'Israel i Palestina i de l'escalada entre Israel i Hamas de l'estiu a Gaza, el contenciós torna a estar més obert que mai per la coincidència d'una sèrie de moviments dels dos actors principals i de la Unió Europea

El fracàs de les negociacions, l'augment del nombre d'assentaments i l'anunci del primer ministre, Benjamin Netanyahu, de redefinir Israel com a “estat nacional jueu”, en relació amb l'actual d'“estat jueu i democràtic” han portat a l'Autoritat Nacional Palestina a presentar un text de resolució avalat per Jordània al Consell de Seguretat de la ONU per tal que sigui debatut i votat. El text s'estava negociant feia mesos i insta que s'obri un període d'un any de negociacions perquè al final del 2017 Israel hagi posat fi a l'ocupació i es retiri a les fronteres prèvies al 1967, amb intercanvis puntuals de territori. És un redactat al qual França ha fet una sèrie d'esmenes per tal que no es posi un calendari límit.

 Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra l'Estat Islàmic

Tot això passa després que Suècia ha reconegut formalment l'estat palestí, i que els parlaments de França, el Regne Unit i l'Estat espanyol han aprovat mocions en el mateix sentit, com també ha fet, amb una moció, el Parlament Europeu. La moció ha coincidit amb la resolució del Tribunal de Luxemburg –òrgan de justícia de la UE– anul·lant l'acord de la UE de considerar Hamas un grup terrorista, un fet que facilita evidentment les relacions de Brussel·les amb les institucions palestines actuals o futures.

Netanyahu, després que alguns partits rebutgessin la redefinició d'Israel només com a estat jueu, eliminant el terme “democràtic”, ha convocat eleccions per al 17 de març. I si Netanyahu obtingués una altra majoria per governar i fer efectiu aquest canvi, no només estaria obrint la porta a legalitzar un aparheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat palestina sinó que es podria interpretar com l'anunci d'un futur intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins.

Netanyahu es va reunir el 15 de desembre passat a Roma amb el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, a qui va demanar que, en el cas que la resolució palestina es voti, hi presenti el veto. Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra Estat Islàmic (EI). I un veto americà a la resolució incomodaria els aliats àrabs, que formen part de la coalició contra EI, si bé difícilment Jordània i Palestina forçaran la votació si ha de ser rebutjada. Però si la resolució de l'ONU és retirada o rebutjada, el president palestí Mahmmud Abbas veurà debilitat el lideratge en benefici de Hamas. I si s'aprovés abans de les eleccions israelianes, de ben segur que beneficiaria Netanyahu i els falcons que rebutgen un hipotètic estat palestí. Ara, un cop més, tornen a estar sobre la taula les diferents opcions: continuar l'apartheid als territoris palestins mentre creix el projecte del gran Israel amb menys àrabs, o apostar per la pau amb la creació d'un estat palestí viable. La pressió de Washington i el que votin els israelians al març influirà en un o altre sentit.

Llegir al Punt Avui

ISRAEL VOL LA PAU?, article d'anàlisis que publico avui al Punt Avui sobre l'escalada de tensió a Jerusalem.القدس القدس

Després de l'ofensiva israeliana a Gaza de l'estiu passat, en la qual, tot i el potencial devastador del seu exèrcit, Israel va constatar que ja no podia evitar que els míssils arribessin a Tel Aviv, alguns vam creure que potser la classe política israeliana es decidiria cercar un acord amb els palestins que passaria pel reconeixement de l'Estat palestí en base a les fronteres de 1967 modificades per mantenir alguns assentaments a Cisjordània, que serien intercanviats per territoris ara israelians que passarien a mans palestines, i Jerusalem com a capital. I advertíem que si el govern de Benjamin Netanyahu rebutjava aquesta oportunitat, s'abocaria a una intifada més violenta que les anteriors, en la qual podrien fer-se espai grups islamistes més radicals que Hamas, incloent-hi l'Estat Islàmic.

Dèiem que la possibilitat d'aconseguir la solució dels dos estats sorgida dels acords d'Oslo de 1993, que va ser avortada, entre d'altres, pel Likud de Netanyahu l'any 2000 des de l'oposició, no seria eterna. Però que ara que Netanyahu lidera el govern potser podria impulsar-la, encara que fos per evitar que Israel esdevingui un estat en guerra permanent en un territori en què els àrabs israelians i els palestins fossin demogràficament majoria.

Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui encara més, fent inviable l'opció dels dos estats

Però pel que ha fet Israel sembla que desitja que el conflicte s'encengui encara més, fent inviable l'opció dels dos estats. Amb la cooperació d'Egipte manté el bloqueig a Gaza i ha acordat la creació de nous assentaments al Jerusalem Est i Cisjordània. I per si això no fos poc, vulnerant l'statu quo sobre l'Esplanada de les Mesquites hi està permesa l'entrada de jueus ultraortodoxes. S'ha de recordar que la segona intifada va esclatar l'any 2000 precisament quan naufragaven les negociacions entre Palestina i Israel i Ariel Sharon va decidir irrompre rodejat de policies a aquests llocs.

És d'hora per saber si l'onada de violència que ha esclatat en les últimes setmanes a Jerusalem amb atacs al tramvia, i a molts altres llocs de Palestina i Israel, és o no l'inici de la tercera intifada. Uns atacs que fan també àrabs israelians als qui consideraven lleials a l'Estat d'Israel. I tot això passa en un context que el president Mahmud Abbas vol signar el Tractat de la Cort Penal Internacional, que li permetria denunciar Israel, i quan s'estenen arreu del món les campanyes de boicot a empreses i institucions israelianes establertes a Cisjordània o al Jerusalem Oriental. L'acord aprovat dilluns passat a l'Ajuntament de Sallent de rebutjar cap mena de patrocini de l'empresa Iberpotash per la seva activitat a Cisjordània n'és l'exemple més proper.

Hi ha qui pensa que Israel continua amb els assentaments i l'expansió a Jerusalem per l'autisme i fanatisme dels seus polítics, pressionats pels colons i pels ultraortodoxos. Hi ha qui diu que és una estratègia deliberada de provocar tensions per poder rebatre a l'ONU en un context de violència els suports que rep ara Palestina, reconeguda per 134 estats, als quals s'ha sumat Suècia i s'hi podria afegir aviat el Regne Unit i França, i frenar que l'Estat jueu acabi al Tribunal Penal Internacional. Però les coses són com són. O s'accepta ja un estat palestí viable, o retornarà un llarg període de violència en un territori en què aviat els jueus seran ja minoria.

Llegir al Punt Avui, clica
(article publica com anàlisis a la doble pàgina que dedica avui el Punt Avui al conflicte)  

صحافي القدس

Article a El Triangle, ISRAEL DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT

 

Clica per obri PDF primera pàgina i llegir
Clica per obrir PDF segona pàgina i llegir
Clica per obrir PDF tercera pàgina i llegir

Avui publicdo aquest article a El Triangle

                       ISRAEL, DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI 

Xavier Rius

Reconeixen la majoria d’escoles de psicologia i psiquiatria que aquells que foren maltractats quan eren nens, si no fan net de les ferides, és molt probable que repeteixin en major o menor mesura els comportaments agressors dels que van ser víctimes. Sense generalitzar, justificar ni trivialitzar, és un fet que molts maltractadors adults, de petits, van ser maltractats i, per més que se’ls vulgui fer veure que ara ells són els agressors, neguen i justifiquen front els altres i, també davant d’ells mateixos els seus actes sense sentiment de culpa ni capacitat d’autocrítica. Això es pot aplicar també amb matisos al comportament de certs pobles o col·lectius que van ser maltractats. Els radicals serbis justificaven els assassinats i crims als Balcans, en nom del que havien patit els seus avis, sense ser conscients que els agressors eren ells, o l’estat d’Israel que tanca en guetos i aboca a l’exili a la població autòctona –musulmana o cristiana— de Palestina, seguiria fil per randa aquest patró.

Aquesta dificultat d’autocrítica del nen maltracta li impedeix sovint comprendre els canvis que es produeixen el seu entorn. Canvis que en Pròxim Orient a causa de les anomenades primaveres àrabs, les noves potències emergents, els nous lideratges de Qatar, Turquia i Egipte i, també, el paper dels Estats Units amb Obama reelegit president fan que tot el paradigma hagi canviat.

I a la vista del que com reaccionat Israel després de l’acceptació de Palestina com estat observador no membre de l’ONU, ingrés que ha estat aplaudit també per Hamas, cosa que significa de facto que els islamistes de Gaza accepten l’existència del mateixa Israel, sembla que l’estat jueu ha respost com si res no hagué canviat.

Respon amb més càstigs caps els palestins amb la decisió d’ampliar els assentaments de Ma’ale Adumim a l’Est de Jerusalem, cosa que dinamita l’única solució raonable –dos estats- que garantiria la seva pròpia existència d’Israel, i tanca encara més en el gueto als palestins. Així amb l’ampliació de les colònies i assentaments a l’est de Jerusalem fins el riu Jordà dividiria definivament en dos les parts de Cisjordània que controla l’Autoritat Palestina, fent inviable territorialment l’estat i les fronteres que ha reconegut l’ONU. I amb la decisió de congelar els traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, Israel ofega encara més la població civil palestina.

 Israel es torna a posar en contra de la comunitat internacional, fins i tot d’aquells que, com els Estats Units, no van votar a l’ONU l’ingrés de Palestina com a observador. Si fa un any, quan Palestina va ser admesa a la UNESCO, els Estats Units es van posar al costat d’Israel retirant temporalment la seva aportació econòmica a l’organisme internacional, ara, tot hi haver votat en contra, Mark Toner, portaveu del Departament d’Estat dels EUA lamentava que l’ampliació de les colònies donat que complicava els esforços per reiniciar les negociacions directes de pau. Recordem que Hillary Clinton es va implicar molt fa tres setmanes per desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar amb una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven ja míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la desactivació de la crisi. Una crisis que es tancava amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

Però Israel, enlloc d’aprofitar el vot contrari dels Estats Units a l’ingrés de Palestina com a observador per la necessària negociació, desafiant Washington, decideix castigar als palestins, sense ser conscient que tot ha canviat i si fracassa ara el procés de pau, potser ja serà massa tard per aconseguir el futur de dos estats. I llavors, donat que Palestina ha estat reconeguda per l’ONU, podrà denunciar la potència ocupant, Israel, a la Cort Penal Internacional.  

                        QUÈ SIGNIFICA “ESTAT OBSERVADOR NO MEMBRE” ?

   Fins ara l’Autoritat Palestina disfrutava dels reconeixement internacional com a part del conflicte i representant legítim del poble palestí, poden participar com a “part” a totes les conferències internacionals sobre el Pròxim Orient

Es fa difícil aventurar què representarà en la pràctica ser admès com estat no membre. Hi estats de facto com Kosovo –que controlen el seu territori—, o com la República Àrab Saharauí —que no el controla—, que no tenen aquest estatut a l’Assemblea General de l’ONU, però tenen ambaixades arreu i expedeixen passaports vàlids pels estats que els han reconegut. La diferència substancial, en la que gairebé tothom està d’acord, és que ara l’Autoritat Palestina, amb el territori reconegut de les fronteres de 1967, podrà denunciar a Israel a la Cort Penal Internacional pels fets que passin en el futur. I sense cap mena de dubtes, encara que no hi hagi de moment cap nou enfrontament armat, els càstigs col·lectius de la població civil que aplica Israel serien motiu d’una denuncia a la Cort Penal.

            Però més enllà d’aquest accés a la justícia internacional es fa difícil saber les conseqüències d’aquest reconeixement donat que no es pot comparar Palestina amb les altres dos estats observadors que tenen el mateix status. L’un és el Vaticà que només té un minúscul territori d’unes hectàrees a la ciutat de Roma. Però és un territori que va ser respectat fins i tot durant la Segona Guerra Mundial i expedeix passaports. L’altra cas, desconegut i estrany, és l’Ordre de Malta, creada el Segle XI, sense territori, però que el 2004 va obtenir de l’Assemblea General un estaus idèntic al del Vaticà, té seient a l’Assemblea General de l’ONU, expedeix passaports i està subjecte al dret internacional.

                    ELECCIONS A ISRAEL, EL PES DELS COLONS

Però tornant al que deia en començar l’article, Israel, a un mes de les eleccions en les que sembla que Benjamin Netanyaju tornarà a guanyar, anunciant l’ampliació de les colònies els líders israelians no han entès els canvis substancial haguts al Pròxim Orient els últims dos anys. Els colons que surten de casa armats amb llicència de disparar qualsevol palestí, són l’exemple més clar d’aquest poble maltractat que en base a uns fets dels que el palestins no en van ser responsables –l’Holocaust- i a un suposat dret diví a posseir una terra, dificultaran la consecució d’un futur en pau. Els líders israelians van analitzar malament les conseqüències d’unes decisions polítiques que Israel creia que afavorien Hamas i al conflicte permanent, però ara per ara, ha beneficiat al president palestí Mahmud Abbas.

              Certament l’alliberament d’ara fa un any de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va ser una victòria de Hamas. I portes enfora també ho va ser la visita de fa dos mesos de l’emir de Qatar, Hammad Bin Khalifa al Thani a Gaza. Això va ser interpretat per Israel com a mostres de la debilitat de l’Autoritat Palestina d’Abbas. I afavoria d’una manera o altra a Hamas i la seva dinàmica d’acció reacció com estratègia per desactivar tot el procés de pau derivats dels moribunds Acords d’Oslo

Aquesta estratègia li va anar bé a Israel a partir de setembre de 2000 quan Ariel Sharon amb la seva visita a l’Explanada de les Mesquites desencadena la Segona Intifada que trenca tot el procés d’Oslo que havia permès el retorn d’Arafat i la creació del govern palestí a Ramala. I si de les cendres de la primera guerra d’Iraq havien nascut els Acords d’Oslo, després de la guerra d’Iraq de 2003 vindria l’anomenat Full de Ruta que fracassaria i tindria l’últim intent amb la Cimera d’Anàpolis de 2007 que havia de concloure un any després amb la creació d’un estat palestí que tenia dins seu ja 250.000 colons. Una cimera que se celebrava gairebé després que Hamas hagués guanyat legítimament les eleccions legislatives, amb l’unitat palestina trencada i Hamas controlant la franja.  

            Però ara les coses han canviat. No només pel poder del president egipci Muhhamad Mursi, la Turquia islamista d’Erdogan i de la cada cop més poderosa Qatar. Sinó perquè la comunitat internacional i els països àrabs s’han adonat que calia reforçar més que mai l’Autoritat Palestina, després que Hamas ha demostrat tenir capacitat de bombardejar Jerusalem i Tel Aviv. Sorprenentment la capacitat de foc de Hamas ha reforçat Abbas. I Al Fatah i Hamas han anat aquestes últimes setmanes de la mà. Per primera vegada les banderes grogues de Fatah celebraven la victòria palestina al costat de les verdes de Hamas pels carrers de Gaza en retirar Israel les tropes de les fronteres de Gaza, de la mateixa manera que l’acceptació de la Palestina de Mahmud Abbas a l’ONU –amb les fronteres teòriques de 1967— i el govern i parlament de Ramalà, era celebrat també com una victòria a Gaza.

El fet que hagin passat ja les eleccions americanes donen a Obama i Hilary Clinton més llibertat d’acció. Els nous actors d’Egipte, Turquia i Qatar marquen un full de ruta totalment nou, sigui quin sigui el final del conflicte sirià i els pols que es viu dins d’Egipte per la deriva islamista de la Constitució que proposa Mursi. I si Israel rebutja ara l’existència d’un estat palestí negociat, amb Jerusalem capital dels dos estats, amb l’excusa que Palestina, tot i reconèixer Israel, no el reconeix com “estat jueu”, no només Palestina, amb seient podrà denunciar a la Cort Penal, sinó que potser ja serà massa tard per nous processos de pau. I l’única realitat serà que per més colons armats amb fusells que hi hagi a Cisjordània, demogràficament els palestins més tard o més d’hora seran majoria.