Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de juny del 2025

Ni Tunísa ni Líbia són estats on deportar migrants. El Triangle




La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.

Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.

És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.

A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.

L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes
                       


dilluns, 29 de juny del 2015

L'ASSOCIACIÓ DE TUNISIANS DE CATALUNYA CONVOCA UNA CONCENTRACIÓ, DIMARTS A LES 19 HORES A PLAÇA SANT JAUME



(Actualitzat dimarts amb fotos de l'acte)
Des de l’Associació dels Tunisians de Catalunya, volem expressar la nostra tristesa més profunda i la nostra indignació per l’atac covard que va tenir lloc ahir a la platja del Kantaoui (Sussa).
 En nom de de tota la Junta i de la comunitat tunisiana resident a Catalunya, volem transmetre el nostre més sincer condol a les famílies dels difunts i manifestar la nostra solidaritat amb el poble tunisià.
El terrorisme és una amenaça global i volem deixar clar que rebutgem categòricament tota forma de violència i d’incitació a l’odi. Diem “No al terrorisme”.
Dit això, volem fer una crida a tothom, siguin d’on siguin, perquè vinguin a solidaritzar-se amb nosaltres a la plaça Sant Jaume de Barcelona el dimarts 30 de juny de 2015 a les 19h.
Organitzarem un gran cercle humà per dibuixar la unitat en aquesta lluita contra el terrorisme.
US HI ESPEREM!





   

dimarts, 30 de desembre del 2014

TUNÍSIA, ÀRAB I DEMOCRÀTICA, publico al Periódico valorant la transció, eleccions i la nova constitució que prohibeix la persecució de l'apostasia (es a dir accepta que es pugi deixar de ser musulmà o relativitzar l'Islam i fer-ho públic)





 Xavier Rius, periodista
La culminación de la transición tunecina, con la elección el día 21 del laico Beyi Caid Essebi como presidente, tras unas elecciones legislativas plenamente libres, y de la aprobación de una Constitución que reconoce la libertad religiosa y de conciencia, prohibiendo expresamente la persecución de la llamada apostasía -dejar de ser musulmán o cuestionar la interpretación literal del Corán-, es una muestra clara de que las sociedades islámicas pueden evolucionar hacia una normalidad democrática. Una democracia plena sin que la religión, o su interpretación más o menos estricta, restrinja la igualdad de derechos de las mujeres e imponga unos criterios morales y religiosos contrarios a la libertad de pensamiento.

En Túnez se inició hace cuatro años la llamada 'primavera árabe' que en otros lugares ha fracasado o ha abocado al país a una situación mucho peor que la anterior. En Egipto ha significado un nuevo gobierno autoritario, a cargo del general Al Sisi desde julio de 2013. Así llevó a prisión tanto a los islamistas como a los jóvenes blogueros y laicos que impulsaron la caída del gobierno de los Hermanos Musulmanes, y con una economía que no remonta. Libia se hunde en el caos más absoluto con bandas armadas luchando entre sí, con dos gobiernos enfrentados, uno en Trípoli y otro en Tobruk, mientras el Estado Islámico intenta hacerse su lugar. Y en Siria con una guerra interminable, con la destrucción del país, y la presencia del Estado Islámico que ha consolidado su califato. Además amenaza con extender la guerra al Líbano, que sufre un alud insostenible de refugiados.

El país magrebí muestra que las sociedades islámicas no son incompatibles con libertades y derechos

La mirada puesta en Europa


Entre los factores que han hecho posible este cambio de paradigma en Túnez, hay, en primer lugar, la voluntad de gran parte de la sociedad: los jóvenes, las mujeres urbanas, las clases medias, los sindicatos y los profesionales. Tienen su referente de sociedad en Europa y apuestan por un sistema democrático que garantice las libertades individuales, sin 'barbudos' que impongan sus concepciones del mundo, de la religión y las relaciones humanas. Si miramos las imágenes de celebración de la victoria del partido Nida Tunis, veremos mujeres con velo y chicas escotadas con largas cabelleras. Es decir, una sociedad plural que ubica la religión, su grado de seguimiento en el ámbito personal y en el respeto al derecho del otro a creer o no creer, practicar mucho o nada, y poder vivir el islam con la misma flexibilidad que mucha gente vive o deja de vivir el cristianismo en Europa y no debe ocultar en qué cree o no cree.

En segundo lugar, está el convencimiento de gran parte de la población de que entrar en una deriva autoritaria y de confrontación, como Egipto, hubiera sido perjudicial para todos. En Egipto los militares recuperaron el control cuando el Gobierno islamista se vio incapaz de gestionar la transición y la economía, hundiendo el poder adquisitivo de los ciudadanos muy por debajo del que tenían con Mubarak. Y en medio del caos y las protestas, Al Sisi tomó el poder y encarceló a islamistas, a jóvenes antislamistas y a políticos demócratas, favoreciendo así que la cúpula siga controlando la economía y las empresas. De hecho los islamistas de Ennahda que gobernaban en Túnez renunciaron al poder a mediados de 2013, tras un gran descontento popular y al ver cómo habían acabado los Hermanos Musulmanes egipcios.

Ruptura del tópico


En tercer lugar, Túnez tuvo la suerte de que la caída del dictador no se hizo con la ayuda de milicias armadas que, como ha ocurrido en otros lugares, después no se han sometido al poder civil. Y le ha beneficiado el mantenerse al margen de la pugna entre Teherán y Arabia Saudí, entre chiís y sunís, que tanto daño han hecho en Siria, Irak, Yemen y en Líbano. Y tampoco ha sido afectada por la pugna interna suní entre Arabia Saudita, Qatar, Emiratos Árabes y Turquía, financiando o apoyando a uno u otro de los grupos armados religiosos o políticos sunís que luchaban entre sí, lo que ha favorecido el surgimiento del Estado Islámico.

Túnez, pues, muestra un camino que rompe el tópico de la intrínseca imposibilidad de los nacidos musulmanes o en regímenes musulmanes para aceptar plenamente la democracia, la sustantividad de los derechos humanos, la libertad de conciencia, la igualdad de la mujer, y poderse dotar de un sistema político democrático. Evidentemente los dos talones de Aquiles del nuevo régimen son la inestabilidad de su vecina Libia, y la fragilidad de la economía que sufre la caída del turismo, la falta de inversión extranjera y exportaciones. Y aquí la pelota está en el tejado de Europa, que debe apostar por Túnez. Porque evidentemente si la economía no remonta, entonces los que rechazan el sistema democrático encontrarán un resquicio para desestabilizar el país.
 Llegir en català al Periódico
 Leer en castellano en El Periódico

divendres, 16 de desembre del 2011

ARTICLE AL PUNT AVUI, UN ANY DE REVOLTES ÀRABS

opinió

Un any de revoltes àrabs


Un manifestant crema un còmic del president sirià al-Assad en una protesta contra el règim diumenge a Istambul Foto: EFE.
1
Demà farà un any que el tunisià Mohammed Bouazizi, informàtic a l'atur, es va prendre foc, com a protesta contra el fet que la policia li havia requisat el carretó de fruites. L'endemà de la seva immolació van començar unes mobilitzacions que quatre setmanes més tard van forçar el president Ben Alí a fugir. Les mobilitzacions per demanar treball, llibertats i la fi de la corrupció es van estendre pel món àrab. Mobilitzacions que van ser reprimides de manera desigual. Aquestes revoltes han fet caure Ben Alí a Tunísia, Hosni Mubàrak a Egipte i Abdal·là Saleh al Iemen, on a més de les mobilitzacions, algunes tribus es van aixecar en armes. I a Líbia va caure Gaddafi, després d'una intervenció estrangera. En canvi, a Síria, Baixar al-Assad resisteix al poder, malgrat els cinc mil morts caiguts a causa de la repressió i els xocs amb soldats desertors. La resta de països han hagut de fer reformes, i són les monarquies les que més bé es mantenen, i en aquells en què, com el Marroc, Egipte i la mateixa Tunísia, s'han convocat eleccions, els grups islamistes n'han sortit victoriosos. I des d'Europa i els Estats Units gairebé tothom té clar que no es pot repetir l'error que es va cometre a Algèria el 1991, donant suport al cop militar, davant la victòria del Front Islàmic de Salvació, que va portar el país a una dècada de matances, i Palestina, el 2006, després que Hamàs guanyés les eleccions.
A Tunísia ha estat l'islamista Ennahda, Renaixement, el que ha obtingut el 40% dels vots, i el seu líder, Hamadi Jebali ja és el primer ministre. Però dilluns passat, cinc dies abans de l'aniversari de la immolació de Bouazizi, el Parlament va nomenar president de república el laic i històric defensor dels drets humans Moncef Marzuki. Marzuki va escriure, ja l'any 2004, que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia i la resta de països àrabs, serien els islamistes els que guanyarien, ja que han estat l'única oposició organitzada als dictadors. Uns dictadors que espoliaven els seus països i, amb l'excusa d'aturar l'islamisme, tenien el vistiplau d'Occident per actuar amb impunitat. Precisament la propera setmana sortirà a la venda en castellà el seu llibre El mal árabe, editat per Asimética. Marzuki explica que el problema no és que els islamistes guanyin, sinó que intentessin bloquejar una futura alternança, i creu que si els nous governs islamistes bloquegessin futures eleccions lliures caurien com han caigut aquest any els dictadors. I, de fet, tant Ennahda a Tunísia com els Germans Musulmans a Egipte propugnen la separació de poders i una laïcitat similar a la que es dóna a la Turquia d'Erdogan, que, sense ser àrab, quan el primer ministre turc va viatjar als països revoltats, va ser rebut com un heroi.
El de Síria, amb cinc mil morts, és, sense cap mena de dubte, el conflicte més difícil de resoldre. I mentre la Lliga Àrab fa propostes de full de ruta, ningú no vol plantejar una acció militar, perquè sembla evident que si es pressiona militarment Síria, Hezbol·là i Hamàs farien rebentar el Líban i Palestina.
Darrera actualització ( Divendres, 16 de desembre del 2011 02:00 ) Link article al Punt Avui