APOSTASIA A L'ISLAM. Explico a El Periódico, partint del cas de la noia saudita, Rahaf Mohammed al-Qunun, refugiada al Canada, que la majoria de països musulmans continuen castigant a aquells fills de musulmans que fan públic que han deixat de creure en Al·là

 Xavier Rius Sant, El Periódico, 1 de febrer de 2019

El cas de la jove Rahaf Mohammed al-Qunun, acollida com a refugiada al Canadà després de sol·licitar asil a Tailàndia quan anava a ser retornada a l’Aràbia Saudita, torna a posar sobre la taula la tragèdia que viuen en la majoria de països musulmans aquelles persones que, com ella, manifesten que han deixat de creure en la religió dels seus pares. Una cosa penada amb la presó o amb la mort al seu país.

Tant en l’Antic Testament dels cristians, com en la Torà del judaisme –que són amb poques diferències el mateix llibre–  hi ha versicles que proposen castigar els infidels i els qui incompleixen els manaments. En molts períodes de la història els regnes cristians van iniciar guerres contra estats de diferent religió o seguidors d’altres branques del cristianisme. Però després de les cruentes guerres religioses que van fuetejar Europa durant els segles XVI i XVII, es va imposar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubicaven les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el debat ocuparien el públic. I més o menys ràpidament i amb més o menys retrocessos aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació al Concili Vaticà II. Al continent americà hi ha milions d’evangèlics fonamentalistes que neguen la teoria de l’evolució, i proclamen que la sida és un càstig diví com les plagues d’Egipte. Però afortunadament les democràcies consolidades no permeten que les aquestes idees condicionin els codis penals o civils. Israel va ser creat per Ben Gurion, que reconeixia que, malgrat que era jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que no creu en Déu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic.   

Els codis penals i civils han evolucionat   

L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia una part del seu contingut, té molts fragments en què proposa castigar o matar els infidels, i els que incompleixin alguns dels seus preceptes. En alguns països musulmans els codis penals i civils han evolucionat, i han suprimit la pena de mort o han eliminat la discriminació que proposa per a les dones. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, en la majoria de països islàmics no s’ha acceptat el dret a canviar de religió. I davant la Declaració Universal dels Drets Humans molts països islàmics han subscrit la Declaració dels Drets Humans del Caire que en el seu article desè, després d’afirmar la primacia natural de l’islam, prohibeix forçar qualsevol persona a canviar la seva religió. Però no reconeix el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho. I fins que els països musulmans no reconeguin aquest dret, hi haurà molts casos com els de Rahaf al-Qunun. I per més que ens incomodin les nostres relacions amb les monarquies àrabs, les societats que ens basem en la llibertat ideològica, els haurem de donar el nostre suport.  

Llegir en català al Periódico

Rahaf Mohammed Alqunun

APOSTASIA EN EL ISLAM

 El caso de la joven Rahaf Mohammed Alqunun, acogida como refugiada en Canadá, tras solicitar asilo en Tailandia cuando iba a ser devuelta a Arabia Saudí, vuelve a poner sobre la mesa la tragedia que viven en la mayoría de países musulmanes aquellas personas que, como ella, manifiestan que han dejado de creer en la religión de sus padres. Algo penado con la cárcel o la muerte en su país.

Tanto en el Antiguo Testamento de los cristianos, como en la Torá del judaísmo –que son con pocas diferencias el mismo libro-  hay versículos que proponen castigar a los infieles y a quienes incumplen los mandamientos. En muchos periodos de la historia los reinos cristianos iniciaron guerras contra estados de distinta religión o seguidores de otras ramas del cristianismo. Pero tras las cruentas guerras religiosas que azotaron Europa en los siglos XVI y XVII, se impuso en el XVII y XIX en la mayor parte del viejo continente los valores de la Ilustración que ubicaban las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la razón, la ciencia y el debate ocupararían el público. Y con mayor o menor rapidez y diversos retrocesos, esta concepción se impuso. El catolicismo, que en el Evangelio relativiza o deja sin valor las llamadas a castigar en la Tierra a pecadores e infieles que se hacen en el Antiguo Testamento, oficializó su adaptación en el Concilio Vaticano II. En el continente americano hay millones de evangélicos fundamentalistas que niegan la teoría de la evolución, y proclaman que el sida es un castigo divino como las plagas de Egipto. Pero afortunadamente las democracias consolidadas no permiten que dichas ideas condicionen los códigos penales o civiles. Israel fue creado por Ben Gurion, que reconocía que, pese a ser judío por cultura y familia, no era creyente. En Israel una persona que afirma no creer en Dios o que es homosexual, no solo no tiene que esconderlo, sino que puede tener un cargo público.   

Los códigos penales y civiles han evolucionado   

El Corán, que comparte con la Biblia parte de su contenido, tiene muchos fragmentos proponiendo castigar o matar a los infieles, y a los que incumplen sus preceptos. En algunos países musulmanes los códigos penales y civiles han evolucionado, suprimiendo la pena de muerte o eliminado la discriminación que propone para la mujer. Pero a diferencia de las sociedades de las otras dos religiones monoteístas, en la mayoría de países islámicos no se ha aceptado el derecho a cambiar de religión. Y frente a la Declaración Universal de los Derechos Humanos muchos países islámicos han suscrito la Declaración de los Derechos Humanos de El Cairo que en su artículo décimo, tras afirmar la primacía natural del islam, prohíbe forzar a cualquier persona a cambiar su religión. Pero no reconoce el derecho de un musulmán a dejar de serlo. Y hasta que los países musulmanes no reconozcan este derecho, habrá muchos casos como los de Rahaf Alqunun. Y por más que incomode a nuestras relaciones con las monarquías árabes, las sociedades que nos basamos en la libertad ideológica, deberemos darles nuestro apoyo. 

 Leer en castellano en El Periódico

ELS NOIS DE RIPOLL, publico al 9 Nou un article d'anàlisis sobre els joves de Ripoll que van cometre els atemptats i els motius que dificulta a molts fills d'immigrants musulmans empatitzar amb la societat occidental. La prohibició a canviar de religió que hi ha als països i societats islàmiques i la divisió del món entre "musulmans" i "no musulmans" dificulta la empatització amb la societat occidental, afavorint que joves que han viscut sempre aquí, esdevinguin terroristes

Xavier Rius, El 9 Nou, dilluns 8 d'octubre de 2018

Aquest agost, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van tornar a preguntar què haviem fet malament que havia motivat que aquells nois de Ripoll que tothom coneixia, parlaven català, jugaven a futbol amb els altres a nois es convesrtissin en assassins. En algun casos els atutors d’atemptats gihadistes a Europa eren originaris de barris probelmàtics com el de Molenbeek a Bèlgica, en el que molts dels joves pateixen segregació i manca d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas de la majoria del nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa. Sentiment d’autoculpa del que discrepo, donat que aquí se’ls hi va donar unes oportunitats que mai no haguessin tingut al Marroc.

I juntament amb aquesta pregunta es van fer actes de conmemoració dels atemptats en els que es posava en relleu la diversitat religiosa, i el fet que totes les religions volen la pau. Plantejament de sortida del que em permeto discrepar, no perquè no sigui cert, sinó perquè es fa d’una posició equivocada que entén la societat com la coexistència de diverses religions o col·lectius religisos convint i repectant-se, però que en el fons legitima l’element principal que va empenyer a aquest joves a cometre els atemptats, el mur o la diferència entre “comunitats”, que en el cas dels musulmans, per la prohibició legal en les societats i països islàmics de canviar de religió o reconeixer que un ha esdevingut ateu, s’acentua molt més.

Perquè és aquí hi ha l’error principal de certes vissions de la diversat i la llibertat. La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les altres creences –tu allà, jo aquí i ens desitgen Bon Nadal i Benaventuròs Ramadà-, la base és acceptar el dret a pensar. I pensar vol dir poder dubtar, canviar d’ideologia o religio i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola comunitat on no només hi  ha gent de totes les creences, sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense que aixó sigui problemàtic ni traumàtic, i on un pot deixar de creure en Déu.

Tant a l’Antic Testament dels cristians com la Torà del judaisme hi ha versets que proposen castigar o matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els considerats infidels i  altres branques del cristianisme. Però amb la Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i protestants, poc a poc  la religió va quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara –i passant per alt el subrrealista cas de Willy Toledo- el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la SIDA va ser un càstig diví. Però les seves idees no es sobreposen als codis penals ni civils. Israel va ser creat per  Ben Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura, ell era ateu.

L’Alcorà que comparteix amb Bíblia bona part del seu contingut i profetes també té molts versets proposant castigar o matar als infidels i als que viuen de manera a contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat el valors de la Il·lustració i els drets humans, que parteixen de la llibertat ideològica i de consciència. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic.

I aquí on hi ha potser l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a abraçar de cop el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la famíla  i l’entorn que en el món es divideix entre ells i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a d’altres amb la mort civil- el deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inreves sí perquè creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home-, s’interioritza una segregació vers els no musulmans i una impossibilitat d’empatitzar amb els altres.  

A França s’han fet nombroses propostes, de moment sense éxit, per forjar un islam compatible amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes personalitats de diferents ideologies entre les qui havia Nikolas Sarkozy o els filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut van signar un manifest proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots els versets que proposen matar o castigar als infidels. Simultàniament trenta imams entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. Però evidenment aixó xoca amb el fet que la majoria de mesquites europees tenen vincles i sovint dependència econòmica amb institucions religioses i polítiques del Marroc, Turquia o Aràbia Saudita.

I és aquí, en aquesta dicultat o manca de voluntat d’empatitzar amb al societat occidental on la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan joves fills d’immigrants musulmans, tot i no haver tingut fins llavors una vida gaire religiosa, per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no sé d’aquí ni d’allà, o habilment manipulats per algun personatge nefast com Abdelbaki es-Satty decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits atribuits a Mahoma pel que fa a l’anada Paradís al que s’accedeix de manera més aventejosa si es mort defefensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la que superaran les seves frustracions i contradiccions.

 Imatges de la manifestació del 21 d'agost de l'any passat de musulmans contra el terrorisme

TUNÍSIA, ÀRAB I DEMOCRÀTICA, publico al Periódico valorant la transció, eleccions i la nova constitució que prohibeix la persecució de l'apostasia (es a dir accepta que es pugi deixar de ser musulmà o relativitzar l'Islam i fer-ho públic)

 Xavier Rius, periodista

El Periódico, Opinión, lunes 29 de diciembre de 2014

La culminación de la transición tunecina, con la elección el día 21 del laico Beyi Caid Essebi como presidente, tras unas elecciones legislativas plenamente libres, y de la aprobación de una Constitución que reconoce la libertad religiosa y de conciencia, prohibiendo expresamente la persecución de la llamada apostasía -dejar de ser musulmán o cuestionar la interpretación literal del Corán-, es una muestra clara de que las sociedades islámicas pueden evolucionar hacia una normalidad democrática. Una democracia plena sin que la religión, o su interpretación más o menos estricta, restrinja la igualdad de derechos de las mujeres e imponga unos criterios morales y religiosos contrarios a la libertad de pensamiento.

En Túnez se inició hace cuatro años la llamada 'primavera árabe' que en otros lugares ha fracasado o ha abocado al país a una situación mucho peor que la anterior. En Egipto ha significado un nuevo gobierno autoritario, a cargo del general Al Sisi desde julio de 2013. Así llevó a prisión tanto a los islamistas como a los jóvenes blogueros y laicos que impulsaron la caída del gobierno de los Hermanos Musulmanes, y con una economía que no remonta. Libia se hunde en el caos más absoluto con bandas armadas luchando entre sí, con dos gobiernos enfrentados, uno en Trípoli y otro en Tobruk, mientras el Estado Islámico intenta hacerse su lugar. Y en Siria con una guerra interminable, con la destrucción del país, y la presencia del Estado Islámico que ha consolidado su califato. Además amenaza con extender la guerra al Líbano, que sufre un alud insostenible de refugiados.

El país magrebí muestra que las sociedades islámicas no son incompatibles con libertades y derechos

La mirada puesta en Europa

Entre los factores que han hecho posible este cambio de paradigma en Túnez, hay, en primer lugar, la voluntad de gran parte de la sociedad: los jóvenes, las mujeres urbanas, las clases medias, los sindicatos y los profesionales. Tienen su referente de sociedad en Europa y apuestan por un sistema democrático que garantice las libertades individuales, sin 'barbudos' que impongan sus concepciones del mundo, de la religión y las relaciones humanas. Si miramos las imágenes de celebración de la victoria del partido Nida Tunis, veremos mujeres con velo y chicas escotadas con largas cabelleras. Es decir, una sociedad plural que ubica la religión, su grado de seguimiento en el ámbito personal y en el respeto al derecho del otro a creer o no creer, practicar mucho o nada, y poder vivir el islam con la misma flexibilidad que mucha gente vive o deja de vivir el cristianismo en Europa y no debe ocultar en qué cree o no cree.

En segundo lugar, está el convencimiento de gran parte de la población de que entrar en una deriva autoritaria y de confrontación, como Egipto, hubiera sido perjudicial para todos. En Egipto los militares recuperaron el control cuando el Gobierno islamista se vio incapaz de gestionar la transición y la economía, hundiendo el poder adquisitivo de los ciudadanos muy por debajo del que tenían con Mubarak. Y en medio del caos y las protestas, Al Sisi tomó el poder y encarceló a islamistas, a jóvenes antislamistas y a políticos demócratas, favoreciendo así que la cúpula siga controlando la economía y las empresas. De hecho los islamistas de Ennahda que gobernaban en Túnez renunciaron al poder a mediados de 2013, tras un gran descontento popular y al ver cómo habían acabado los Hermanos Musulmanes egipcios.

Ruptura del tópico

En tercer lugar, Túnez tuvo la suerte de que la caída del dictador no se hizo con la ayuda de milicias armadas que, como ha ocurrido en otros lugares, después no se han sometido al poder civil. Y le ha beneficiado el mantenerse al margen de la pugna entre Teherán y Arabia Saudí, entre chiís y sunís, que tanto daño han hecho en Siria, Irak, Yemen y en Líbano. Y tampoco ha sido afectada por la pugna interna suní entre Arabia Saudita, Qatar, Emiratos Árabes y Turquía, financiando o apoyando a uno u otro de los grupos armados religiosos o políticos sunís que luchaban entre sí, lo que ha favorecido el surgimiento del Estado Islámico.

Túnez, pues, muestra un camino que rompe el tópico de la intrínseca imposibilidad de los nacidos musulmanes o en regímenes musulmanes para aceptar plenamente la democracia, la sustantividad de los derechos humanos, la libertad de conciencia, la igualdad de la mujer, y poderse dotar de un sistema político democrático. Evidentemente los dos talones de Aquiles del nuevo régimen son la inestabilidad de su vecina Libia, y la fragilidad de la economía que sufre la caída del turismo, la falta de inversión extranjera y exportaciones. Y aquí la pelota está en el tejado de Europa, que debe apostar por Túnez. Porque evidentemente si la economía no remonta, entonces los que rechazan el sistema democrático encontrarán un resquicio para desestabilizar el país.
 Llegir en català al Periódico
 Leer en castellano en El Periódico

"EL FILM, L'EXCUSA", article al Punt Avui sobre les protestes antioccidentals

17/09/12 02:00 - XAVIER RIUS, periodista

He vist un fragment de La innocència dels musulmans (clica aquí), fet per cristians ultraconservadors, que ha generat aquests atacs arreu del món islàmic. El vídeo és lamentable i no té el nivell —ni la part de veritat que contenia— del curt Submissió (clica per veure), de l'holandès Theo van Gogh, assassinat l'any 2004. Però, tal com va passar amb el film de Van Gogh o amb les vinyetes de Mahoma l'any 2006, ha generat una histèria de conseqüències imprevisibles. I és evident que aquest film no desitja res més que encendre l'anomenat “xoc de civilitzacions” i torpedinar la reelecció d'Obama, i que està sent aprofitat pels que volen orientar les revoltes àrabs cap al salafisme.
Però, dit això, s'ha de reconèixer que les protestes posen de nou sobre la taula la realitat que la majoria de règims islàmics continuen tenint elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics. La principal d'aquestes dificultats ve de quan la majoria d'aquests estats van signar la Declaració Universal dels Drets Humans; van fer una reserva a l'article 18, que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que “aquest dret inclou el dret a canviar de religió”. És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar o reinterpretar l'Alcorà. Un nascut musulmà, en la majoria de països islàmics, no pot dir que Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni per a un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació i salvar una vida. Un musulmà no pot dir en molts països sí a Darwin. És la consideració que l'Islam oficial està ancorat en molts llocs a la interpretació que tenia abans dels descobriments científics del segle XX i de la Declaració Universal del Drets Humans. És la consideració de l'Islam com a única religió veritable i considerar qualsevol objecció feta des de dins o des de fora com una blasfèmia; tenint en compte que, des del 1924, quan Ataturk va abolir la figura del califa, llavors amb seu a Istanbul, no hi ha cap autoritat que pugui ressituar la fe, com han fet altres religions, en l'àmbit personal i posar-la per sota de les lleis, encara que es contradigui amb l'Alcorà.
Això no vol dir que la majoria de musulmans al Marroc, Tunísia, Egipte o Turquia estiguin d'acord amb l'Islam oficial. I, a més a més, en aquests països hi ha una gran quantitat de gent creient que relativitza la religió i una altra que reconeix que és agnòstica. Al Marroc, el rei Mohammad VI va imposar el 2003 un nou Codi de Família que igualava la dona a l'home, i hi ha la revista Telquel, (clica per anar-hi)que planteja coses com que milions de persones al Marroc no segueixin el Ramadà, o la realitat que molts marroquins no creuen en Déu. Al Líban, l'escriptora Jumana Haddad va treure fa tres anys la revista Jasad (clica)  –que en àrab vol dir cos—, que trenca els tabús. I un dels perills que veien els islamistes l'endemà de les revoltes àrabs era que aquesta llibertat de dir en veu alta el que es pensa és normalitzés. Per això, la islamofòbia barroera d'aquesta pel·lícula serveix perquè grups islamistes encenguin els carrers d'odi i per debilitar els dirigents dels Germans Musulmans que no donin suport a les protestes. Un odi i una croada que tindran com a primeres víctimes aquells que des dels mateixos països musulmans, creients o agnòstics, lluiten perquè la religió se sotmeti a la llibertat ideològica.

Llegir a El Punt Avui, clica

 Portada de Jasad.

Portades de la revista marroquina Telquel.
El discurs islàmofob occidental i el salafisme polític units en l'objectiu d'aturar que les revoltes àrabs dels joves i laics (creients o agnòstics) i certs mitjans de comunicació posin la llibertat ideològica, sexual i personal per sobre la religió.