El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI.
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI
A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"
Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.
Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.
Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad
Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva" Unmovic Iraq 2003
El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el
Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final. journalist
La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia
L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!
La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui: journalist
Una pau llunyana
Xavier Rius, 18/03/2013
Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam
Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat
iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han
estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua
dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb
una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes
americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del
poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els
sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La
qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi
havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o
la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que
irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que,
desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim
tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i
amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a
costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits
polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i
periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys
després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La
llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre
xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any
de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri
al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir
la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda
com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb
els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores
d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts
dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes,
cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a
més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer
ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita
Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi
es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a
extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al
país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers
de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als
carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la
derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La
situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat
capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que
l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos
que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual
ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là
Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques
de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels
seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes
vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i
Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos
mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any
vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i
llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però
als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per
xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que
la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I
si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que
li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del
xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com
evoluciona el país.
Llegir al Punt Avui, clica