EL NOU CALIFA, CONTRA L'IMAM OCULT. Publico al Punt Avui sobre la instauració del califat a Síria i l'Iraq

 Xavier Rius, El Punt Avui, 1 de juliol de 2014

Abu Bakr al-Baghdadi, cap de l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant que es proclama califa dels sunnites de Síria i l'Iraq, diu que té com a objectiu destruir les fronteres dels acords Sykes-Picot, signats entre França i el Regne Unit per repartir-se l'Orient Mitjà quan acabés la Primera Guerra Mundial. D'aquells acords van sortir les fronteres de Síria, l'Iraq i Jordània.

Del desmantellament de l'imperi Otomà, va néixer la república turca d'Atatürk, que el 1924 va dissoldre la figura del califa d'Istanbul que encarnava l'últim sultà. El califat que havia estat a Damasc, Bagdad i Egipte, des del 1517 l'encarnava el sultà d'Istanbul. En desaparèixer la figura del califa, els musulmans van quedar sense cap, precisament en un període en què el món evolucionava i van quedar orfes d'una figura que pogués adaptar l'islam a tants canvis.

Però, al marge d'això, l'islam vivia des del 656 l'escissió entre xiïtes i sunnites per la successió de Mahoma. El primer califa va ser Abu Baker, però en morir el quart califa, Alí, cosí i gendre de Mahoma, es van escindir entre els sunnites i els xiïtes, que deien que el califa havia de ser descendent sanguini de Mahoma. I des d'aleshores els xiïtes han estat majoritaris a l'Iran i també a l'Iraq, tot i que, des de la independència del país, a Bagdad van governar els sunnites.

Va ser amb l'ocupació americana quan per primera vegada els xiïtes van governar l'Iraq. I els xiïtes creuen en l'imam o califa ocult, el mahdí, que quan era un nen va desaparèixer a Samarra, l'any 874, i que tornarà a la terra com el messies a portar la justícia poc abans del judici final.

Casualment o no, el líder de l'EIIL que es proclama califa, que vol unir Síria amb l'Iraq, té el nom d'Abu Baker, com el primer califa. Aprofitant que els musulmans no tenen cap espiritual, vol ocupar aquest lloc, no per reinterpretar l'islam i adaptar-lo als canvis socials, a l'acceptació de la ciència i a la igualat entre homes i dones, sinó per tornar a una concepció més rígida de l'islam que la que imperava quan el califa era a Istanbul. I té com a objectiu esclafar els xiïtes, que considera pitjors que els cristians. Per això diu que vol arribar a les ciutats de Najaf i Kerbala i destruir les tombes dels imams xiïtes venerats, descendents d'Alí.

Tan cert com que, a mesura que l'EIIL, gràcies a l'ajut dels caps tribals sunnites, ha conquerit més terreny camí cap a Bagdad davant un exèrcit iraquià a la desbandada, tindrà esperant-lo a Bagdad i les ciutats santes un exèrcit de dotzenes de milers d'homes disposats a lluitar i a morir, dirigit per Muqtada al-Sader, supervivent d'una família xiïta venerada més radical que el primer ministre Al-Maliki, que dirigeix precisament l'Exèrcit del Mahdí, l'imam ocult, que tornarà per portar la pau en un moment que, segons la tradició, serà de caos absolut, potser com l'actual.

Llegir al Punt Avui 

Torre de Samarra

RECTIFICARÀ AL-MALIKI? Publico anàlisi ofensiva gijadista a l'Iraq

RECTIFICARÀ AL-MALIKI?
Xavier Rius, 12 de juny de 2014. El Punt Avui

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats.

No es pot entendre el que està passant a l'Iraq amb els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) -Islamic State in Iraq and the Levant (ISIL), Bilad ash Shaam -, que dimarts van conquerir la multiètnica Mossul i que ahir assetjaven la sunnita Tikrit, amenaçaven Samarra i Kirkuk, mentre, de camí cap a Bagdad, s'apoderaven de la principal refineria del país a Baiji, sense reconèixer la desastrosa gestió del primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, i la lluita entre la franquícia oficial d'Al-Qaida, dirigida per Aiman al-Zauahri, i el dissident Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant.

Era previsible que, després de la recuperació de terreny de les tropes lleials a Baixar al-Assad a Síria, els gihadistes de l'EIIL, que pretenen crear un califat a Síria i l'Iraq, centrarien la seva ofensiva a l'Iraq. Però aquesta ofensiva de l'EIIL és també una pugna per l'EIIL, liderat per Abubaker Bagdadi, que desitja ocupar l'espai d'Al-Qaida de la qual va néixer i de la qual es va escindir. Així, mentre que Al-Qaida, tot i la força de les seves franquícies per fer cops puntuals, està en reculada, sobretot després de la seva derrota a Mali, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, discrepant de la franquícia oficial d'Al-Qaida a Síria –el Front d'Al-Nursa–, es va proposar conquerir un gran territori a Síria i l'Iraq. Un gran espai geogràfic per imposar un califat on aplicar la seva concepció medieval de l'islam. No vol colpejar, desestabilitzar i amagar-se, sinó regnar.

L'EIIL ha aprofitat la volàtil situació de l'Iraq, on el xiïta Nuri al-Maliki, tot i haver estat la força més votada a les eleccions legislatives de l'abril –va aconseguir 92 dels 328 escons–, té problemes per aconseguir una majoria per formar govern. Discrepen d'Al-Maliki altres grups xiïtes, com ara el del fa uns anys rebel Muqtada al-Sadar, el de la llista xiïta moderada de l'exprimer ministre Iyad Alaui, els sunnites i els kurds. I és que Al-Maliki ha governat aquests anys pensant només en els negocis i els interessos de certs sectors i líders xiïtes, menystenint la resta, sobretot els sunnites. I cansats de promeses dels governs xiïtes de Bagdad de compartir el poder i els guanys del petroli amb els sunnites, i incapaç Bagdad de garantir la seguretat i la vida dels líders no xiïtes, molts caps tribals sunnites han donat suport a l'EIIL o, senzillament, han deixat caure els governadors, l'exèrcit i la policia davant l'ofensiva gihadista.

Però el que fa diferent l'ofensiva actual de les anteriors revoltes sunnites és que no pretenen controlar només l'anomenat triangle sunnita. És que han conquerit la mítica Mossul, on viuen centenars de milers de cristians, i amenacen zones de majoria kurda i turcmana, com ara Kirkuk, amb grans bosses de població xiïta, com per exemple la històrica Samarra, en direcció a Bagdad.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats. Dimarts, tota la regió de Nínive va caure en mans dels que volen imposar un califat i castigar sense pietat els musulmans i no musulmans que no s'avinguin a complir les seves lleis anacròniques. I com si la caiguda de Nínive fos l'anunci de la destrucció total de l'Iraq, en plena desbandada de les tropes lleials a Bagdad, han atacat ciutats kurdes, sunnites i xiïtes, com si volguessin, en menys de 40 dies, estroncar l'Iraq. Caldrà veure ara si Al-Maliki serà capaç de rectificar com va fer el profeta Jonàs, que va tornar a Nínive, i quines forces militars –estrangeres– ajudaran a aturar els que avui ja van cap a Samarra.

 Samarra, fa 11anys, ara amenaçada pels gijadistes.

  La torre de Samarra amb minaret d'spiral. (Samarra mosque, tower, Malwiya, camino de,)

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva" Unmovic Iraq 2003

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final.    journalist

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui: journalist

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

EL REIS VENEN D'ORIENT, article i fotos fa 9 anys, quan vaig anar a Bagdad

Torre de Samarra, 1 de gener de 2003

Ara fa 9 anys, just abans de marxar deu dies a l'Iraq vaig escriure aquest article pel País, que sortiria publicat el dia 31 de desembre. L'article no parla del conflicte de l'Iraq, sinó que tracta dels mercats o zocos àrabs. Comento que moltes de les fires de Nadal, evoquen el zoco o mercat àrab al carrer "porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes."
Aquells dies a l'Iraq, dos mesos abans d'una guerra anunciada, vaig ser i fotografiar alguns d'aquests llocs mítics de l'Orient on segons la llegenda provenen el Reis. Poso aquí, amb l'article, algunes fotos de la mesquita xiïta d'Or de Bagdad (Khadimiya), de la torre de Samarra abasida, en la que ens recorda la bíblica Torre de Babel, del port de Bàssora, punt de sortida dels viatges de Simbad el Marí, segons conten les Mil i Una Nits, i una al costat d'una gran foto de qui es creia la reencarnació de Nabucodonosor i Saladí 

(A dalt foto de la torre de Samarra amb minaret d'espiral  que va inspirar al pintor Pieter Brueghel pel seu quadre sobre la Torre de Babel y Babylon)

TRIBUNA: XAVIER RIUS SANT 

Leer artículo en El País 

Zocos de diciembre y enero

XAVIER RIUS SANT 31/12/2002

Vota

Resultado 961 votos

Barcelona carece de un mercado callejero como el Rastro de Madrid, sucesor del mercado medieval o del zoco árabe, al que se acude, no sólo para comprar un objeto o producto concreto, sino también por el placer de merodear, buscar, comparar, preguntar, regatear, charlar y, con compra o sin ella, tomarse una caña observando la variopinta procesión humana, siempre distinta, que nunca se detiene. Los supermercados y las grandes superficies han desplazado a un segundo o tercer nivel a los mercados municipales de alimentos, con sus comercios y bares de las calles contiguas y a los mercadillos de un día a la semana tan frecuentes todavía en determinados barrios del area metropolitana, no precisamente céntricos, y en muchos municipios en los que pervive como sucesor del mercado rural.

En lugares como Vic todavía pervive la sensación que el pulso a la ciudad se toma en el mercado de la plaza Major, que alcanza su apogeo en el Mercat de Rams, en vísperas de Semana Santa, o en Molins de Rei, con la Fira de la Candelera. Los Encantes de la plaza de las Glòries, ahora pendientes de un posible traslado, por más que lo intentaron en diversos momentos de su historia, jamás se acercaron a la categoría del Rastro madrileño y, equivocadamente o no, muchos barceloneses lo consideraban como un lugar donde encontrar gangas o productos de segunda mano, pero no siempre de la calidad deseada. El eterno "corre que te pillo" de vendedores top manta y guardias urbanos en los alredores de las Glòries no ha ayudado precisamente a mejorar la imagen de los Encantes.
Las eternas obras de reforma del mercado de Santa Caterina, junto a la catedral, significaron la estocada final a una de las pocas zonas que rememoraba ese zoco que siempre visitamos con ilusión al llegar a cualquier ciudad árabe u oriental, un barrio de callejuelas y casas viejas, pero lleno de aromas, colores y griterío. La Boqueria sí que conserva esa magia, pero carece de un entorno donde adquirir productos no alimenticios.
El Mercado de Sant Antoni es por partida doble, tal vez, el único mercado que nos puede transportar al antiguo zoco o bazar. Fruta, verdura, carne y pescado en su interior, ropa en la carpa que lo rodea, tenderetes en las calles del entorno y el abarrotado mercado de libros y revistas de los domingos que transforma el entorno, donde todavía se puede regatear. Su vestirse unos días para puestos de ropa, quedar desnudo con sus columnas metálicas otros, para acabar convertido los domingos con otra indumentaria en mercado de libros y revistas, le otorga una magia que lo diferencia del resto de mercados barceloneses. Estos días, a quienes nos gusta pasear sin prisa ni objetivo entre tenderetes podemos disfrutar de los mercados y ferias navideñas que reproducen la estructura del bazar tradicional. Ya pasó Santa Llúcia en la catedral, con sus puestos navideños y sus artesanos que emula perfectamente ese mercado medieval desaparecido. Pero es la feria de Reyes de la Gran Via, con sus puestos de artesanos a uno y otro lado abiertos hasta altas horas de la noche, el lugar idóneo para perdernos quienes amamos el placer de pasear observando artesanía de todo tipo, aunque no pretendamos comprar nada concreto.
Es un mercado que ninguna gran superficie comercial hace peligrar, sea porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes.

Mesquita xiïta amb cùpules d'or de Kadimiya, Bagdad, on hi ha les restes de dos dels 11 immams desl xiïtes

Ports de Bàssora, aquí segons les Mil i Una Nits, s'iniciaven els viatges de Simbad

Saddam present a tots els carrers de Bagdad. Jo feia per l'AVUI de cronista dels últims dies d'un món que s'acabava

Mesquita d'Or de Bagdad

Universitat del temps del Abasides, quan Bagdad era el centre polític i cultural d'un Món que anava d'Àsia a l'Atlàntic