El Hogar Social Madrid ocupa de nuevo la antigua sede del Nodo de RTVE, del que fue desalojado en noviembre de 2016. El grupo que estaba desde enero de 2020 en la calle Julián Romea, alojando y dando alimentos a ciudadanos españoles, ha estado estos últimos meses poco activo. La irrupción de Bastión Social ocupando parte de su espacio de agitación, le restó militantes. La lideresa del HSM lamenta en un vídeo que el Gobierno dé ayudas y vivienda a los refugiados que llegan (de Afganistán) "haciendo gala del desprecio que sienten hacia nuestra gente"

                                          

La lideresa del HSM anunciando el retorno al edicio de RTVE

(Actualizado, lunes 30 de agosto: Esta tarde la Policía Nacional ha detenido a Melisa Domínguez y otros dos miembros del HSM por la ocupación del edificio propiedad de RTVE) 

(Actualizado, martes 31: Tras pasar la noche detenidos y declarar ante el juez, han quedado en libertad)

El Hogar Social Madrid, tras unas semanas aparentemente poco activo, ha ocupado este mediodía de nuevo el edifico de RTVE, antigua sede del NODO de la calle Joaquín Costa, del fue desalojado el 23 de noviembre de 2016. Hasta esta mañana su sede era  un edificio más pequeño de la calle Julián Romea 13 en el distrito de Chamberí.  La líder del HSM, Melisa Domínguez Ruiz,  ha publicado esta tarde un vídeo en Instagram, Twitter y Facebook en el que informan del retorno a dicho edificio. Realizan esta acción, según dicen, para continuar con su labor de acoger y dar alimentos a españoles necesitados (no a inmigrantes, ni a inmigrantes nacionalizados) para protestar por el hecho que "el Gobierno emplea sus esfuerzos en ofrecer vivienda gratuita y ayudas económicas a inmigrantes y refugiados que llegan, haciendo gala, una vez más, del desprecio que sienten hacia nuestra gente y el servilismo que ejercen, sin embargo, con quienes vienen de fuera".  Aunque no los cita, al afirmar que se da vivienda y ayudas a refugiados que llegan se supone que se refiere a los afganos llegados los últimos diez días.

               

Edificio ocupado de nuevo hoy

EL Hogar Social Madrid Ramiro de Ledesma surgió en junio de 2014, cuándo militantes y ex militantes de grupos ultras, socialpatriotas, neonazis o cercanos a hooligans de Ultras Sur o Suburbios Firm y ex miembros del MSR ocuparon un edificio en el barrio de Tetuán, con el ánimo de aplicar en Madrid una experiencia similar a la Casa Pound de Roma. El local que han abandonado hoy sin intervención policial en Chamberí, era su décima sede. 

El HSM con Melisa Domínguez como presidenta, culminó su legalización como partido político en febrero de 2019, tramites iniciados meses antes con la intención de presentarse a las elecciones municipales y autonómica madrileñas de junio de 2019. Pero la irrupción de Vox les dejó sin espacio y renunció a hacerlo y estos meses había perdido relevancia ya que el nuevo grupo  Bastión Frontal ocupó parte de su espacio de agitación antisitesma y le restó militantes como se vio en protesta que realizóel 28 de noviembre del año pasado, en la que pretendía rodear el Palacio de la Moncloa, y sólo movilizó medio centenar de personas. Se especulaba sobre su continuidad, más cuando las las dos Falanges unidas por un lado y Bastión Frontal por otro, este último año han conseguido movilizar a más seguidores del ámbito ultra o nacional revolucionario.

Cuando se legalizó como partido, con Melisa Domínguez como presidenta y sede legal en Granada, se comentaba que una vez legalizados, tal vez abandonarían las ocupaciones de edificios por el desgaste que representaba cada desalojo y nueva ocupación, y tal vez alquilarían un local.   

 

Melisa Domínguez militó anteriormente el el MSR

 Ficha del Registro de Partidos. El HSM pensaba presentarse a las pasadas municipales y autonómicas pero la irrupción de Vox les dejó sin espacio

Emirat talibà inclusiu? Analitzo al Punt Avui el nou marc polític a l'Afganistán amb el talibans que volen el suport d'ex dirigents com Karzai o Abdul·là

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

 
Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dissabte 28 d'agost de 2021 

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

 Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

 

                                                            

Amb el president Ashraf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants d'Afghanistan. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de ToraBora.  

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.

Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.

Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.

KABUL, LA IMATGE D'UN FRACÀS. El Triangle

           

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle

Dijous, 19 d'agost de 2021 

He de reconèixer que la caiguda de Kabul en mans dels talibans i el desgavell de l’aeroport m’ha afectat. Potser perquè coincideix amb el vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre que ens van canviar com a societat i van canviar moltes coses. Potser perquè m’ha retornat al moment vital en que estava jo amb 42 anys i ara m’ho miro des de l’escepticisme dels 62. A primers d’agost, quan vaig tenir clar i així ho vaig afirmar en diversos mitjans, que la caiguda de Kabul seria molt més ràpida del que deia el president Biden i el Pentàgon, i la retirada dels Estats Units seria més caòtica que la de Saigon, vaig voler retornar emocionalment al 2001. I un vespre vaig rellegir fragments del llibre editat per la Fundació La Caixa “Afganistan, un història mil·lenària”, fet amb motiu de l’exposició que el Centre Cultural de la Caixa, llavors al Palau Macaya del Passeig de Sant Joan, que s’inaugurava el 3 d’octubre de 2001, exposició ideada després de la destrucció de l’11 de març de 2001 per part dels talibans dels Budes de Bamiyan, per La Caixa conjuntament amb el Museu Nacional d’Arts Asiàtiques de París que aportava algunes peces,

L’exposició i el llibre combinaven art, història, descripcions de les ètnies que l’habiten i explicacions de geopolítica sobre aquest país que es constituí com a tal el 1747, i que ni abans ni després cap imperi va aconseguir dominar, tampoc els britànics durant les guerres anglo-afganeses del segle XIX. També tenia diversos mapes, un dels quals, més a més d’indicar les zones on cada grup era majoritari: uzbeks, tadjiks, paixtuns, hazares xiïtes o turcmans, amb els seus vincles amb els estats veïns, marcava la línia de front de la Vall del Panshir, des d’on combatia als talibans el comandant Ahmad Massud. Massud va ser assassinat el 9 de setembre per dos membres d’Al Qaida i l’11 de setembre, tres setmanes abans de la inauguració de l’exposició de La Caixa, Osama Bin Laden des d’Afganistan feia atacar les Torres Bessones. Pocs dies després començava la guerra dels Estats Units i l’OTAN a l’Afganistan. No cal dir que l’exposició pensada només com un crit d’atenció per la destrucció dels Budes de Bamiyan, va esdevenir un èxit mundial.

Aquests dies per mi tristos de la caiguda de Kabul, també he retornat a un altre referent sobre aquest conflicte. Un referent televisiu, la sèrie Hospital de Campanya (Combat Hospital en anglès), que esta disponible a Movistar televisió. Producció canadenca-americana, feta el 2011, deu anys després de l’inici de la intervenció internacional al país, que va emetre TV3, que donava la visió humana del conflicte des del punt de vista d’un hospital de l’exercit canadenc a Kandahar, que atenia civils i militars, i mostrava també l’esforç del personal mèdic femení per educar sanitàriament a les dones afganes i intentar, amb la col·laboració d’una agent de policia afganesa, que aquestes poguessin superar les traves culturals imposats pels homes. Sèrie en la que l’actriu Michelle Borth, una de les meves muses eròtiques que ara intervé a Hawai 5-0, interpreta el paper de la cirurgiana Rebeca Gordon. Potser per retratar un hospital de militars canadencs, tenien una actitud més empàtica vers els civils afganesos que la que tindrien els membres d’una unitat mèdica del Estats Units. Però és evident que a l’Afganistan no hi va anar l’OTAN, l’ONU i nombroses ongs només per matar Bin Laden i destruir cèl·lules d’Al Qaida, sinó que es va dir a la població afganesa que se l’ajudaria a fer una societat democràtica i amb més oportunitats per les dones, on tothom fos escolaritzat.

Tant cert com que no es pot construir una democràcia a força de bombardejos, un element que ha dificultat molt la transformació de l’Afganistan ha estat el tribalisme i la corrupció que impregna la societat. 104 espanyols han mort a l’Afganistan en atacs o en accidents, i a diverses televisions espanyoles apareixen aquests dies vidues de policies nacionals i soldats espanyols morts, lamentant que tant dolor no hagi servit per res.

El president Ahsraf Ghani va fugir, però el vicepresident Amrullah Saleh, proclamant-se president en funcions, s’ha refugiat amb part del govern a la Vall del Panshir des d’on el fill del comandant Ahmad Manssud ha cridat a la resistència. L’ex president Hamid Karzai i l’ex primer ministre Abadullah Abadullah s’han reunit amb els líders talibans que voldrien la benedicció i col·laboració d’aquests dos pel nou govern de l’ara anomenat Emirat d’Afganistan i guanyar-se així un certa legitimitat. Uns talibans que diuen que han canviat i deixaran treballar i estudiar a les dones. No és un retorn a 2001 perquè ara hi ha internet i els joves són diferents als de llavors, a Kabul continuen emetent televisions independents molt crítiques amb els talibans i a les ciutats es fan manifestacions on la gent reivindica la bandera tricolor, front la blanca dels talibans, pel que el futur encara no està escrit. Falta encara l´últim avió i helicòpter abandonant Kabul, deixant a terra milers de persones que se senten  enganyades i traïdes. Aquella potser serà la última imatge d’un fracàs.

  

 

Kabul, la imagen de un fracaso

Leer en castellano en El Triangle 

Tengo que reconocer que la caída de Kabul en manos de los talibanes y el desbarajuste del aeropuerto me han afectado. Quizás porque coincide con el vigésimo aniversario de los atentados del 11 de septiembre que nos cambiaron como sociedad y cambiaron muchas cosas. Quizás porque me ha devuelto al momento vital en que estaba yo con 42 años y ahora lo miro desde el escepticismo de los 62. A primeros de agosto, cuando tuve claro y así lo afirmé en varios medios, que la caída de Kabul sería mucho más rápida de lo que decía el presidente Biden y el Pentágono, y la retirada de los Estados Unidos sería más caótica que la de Saigón, quise volver emocionalmente al 2001. Y una tarde releí fragmentos del libro editado por la Fundación la Caixa «Afganistán, un historia milenaria», hecho con motivo de la exposición que el Centro Cultural de la Caixa, entonces en el Palau Macaya del Paseo de San Juan, que se inauguraba el 3 de octubre de 2001, exposición ideada tras la destrucción el 11 de marzo de 2001 por parte de los talibanes de los Budas de Bamiyán, por la Caixa conjuntamente con el Museo Nacional de Artes Asiáticas de París que aportaba algunas piezas,

La exposición y el libro combinaban arte, historia, descripciones de las etnias que la habitan y explicaciones de geopolítica sobre este país que se constituyó como tal en 1747, y que ni antes ni después ningún imperio logró dominar, tampoco los británicos durante las guerras anglo-afganas del siglo XIX. También tenía varios mapas, uno de los cuales, además de indicar las zonas donde cada grupo era mayoritario: uzbekos, tayikos, pastunes, hazaras chiíes o turcomanos, con sus vínculos con los estados vecinos, marcaba la línea de frente del valle del Panshir, desde donde combatía a los talibanes el comandante Ahmad Massoud. Masud fue asesinado el 9 de septiembre por dos miembros de Al Qaeda y el 11 de septiembre, tres semanas antes de la inauguración de la exposición de La Caixa, Osama Bin Laden desde Afganistán hacía atacar las Torres Gemelas. Pocos días después comenzaba la guerra de Estados Unidos y la OTAN en Afganistán. Huelga decir que la exposición pensada sólo como una llamada de atención para la destrucción de los Budas de Bamiyán, se convirtió en un éxito mundial.

Estos días para mí tristes de la caída de Kabul, también he vuelto a otro referente sobre este conflicto. Un referente televisivo, la serie Hospital de Campaña (Combat Hospital en inglés), que está disponible en Movistar televisión. Producción canadiense-americana, hecha en 2011, diez años después del inicio de la intervención internacional en el país, que emitió TV3, que daba la visión humana del conflicto desde el punto de vista de un hospital del ejército canadiense en Kandahar, que atendía civiles y militares, y mostraba también el esfuerzo del personal médico femenino para educar sanitariamente a las mujeres afganas e intentar, con la colaboración de una agente de policía afgana, que estas pudieran superar las trabas culturales impuestas por hombres. Serie en la que la actriz Michelle Borth, una de mis musas eróticas que ahora interviene en Hawai 5-0, interpreta el papel de la cirujana Rebeca Gordon. Quizás por retratar un hospital de militares canadienses, tenían una actitud más empática hacia los civiles afganos que la que tendrían los miembros de una unidad médica del Estados Unidos. Pero es evidente que a Afghanistán no fue la OTAN, la ONU y numerosas ongs sólo para matar a Bin Laden y destruir células de Al Qaeda, sino que se dijo a la población afgana que se la ayudaría a hacer una sociedad democrática y con más oportunidades para las mujeres, donde todo el mundo estaría escolarizado.

Tan cierto como que no se puede construir una democracia a base de bombardeos, un elemento que ha dificultado mucho la transformación de Afganistán ha sido el tribalismo y la corrupción que impregna la sociedad. 104 españoles han muerto en Afganistán en ataques o en accidentes, y en varias televisiones españolas aparecen estos días viudas de policías nacionales y soldados españoles muertos, lamentando que tanto dolor no haya servido para nada.

El presidente Ahsraf Ghani huyó, pero el vicepresidente Amrullah Saleh, proclamándose presidente en funciones, se ha refugiado con parte del gobierno en el Valle del Panshir desde donde el hijo del comandante Ahmad Massud ha llamado a la resistencia. El ex presidente Hamid Karzai y el ex primer ministro Abadullah Abadullah se han reunido con los líderes talibanes que querrían la bendición y colaboración de estos dos por el nuevo gobierno del ahora llamado Emirato de Afganistán y ganarse así una cierta legitimidad. Unos talibanes que dicen que han cambiado y dejarán trabajar y estudiar a las mujeres. No es un regreso a 2001 porque ahora hay internet y los jóvenes son diferentes a los de entonces, en Kabul emiten televisiones independientes muy críticas con los talibanes y en las ciudades se hacen manifestaciones donde la gente reivindica la bandera tricolor, frente a la blanca de los talibanes, por lo que el futuro todavía no está escrito. Falta todavía el último avión y helicóptero abandonando Kabul, dejando en tierra a miles de personas que se sienten engañadas y traicionadas. Aquella será quizás la última imagen de un fracaso.

 

 

SORTIDA HUMILIANT, 20 ANYS DESPRÉS. Analitzo al Punt Avui la caiguda de Kabul, el caos de l'aeroport iels errors de la intel·ligència americana

  

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, dimarts 17 d'agost de 2021

Tenia part de raó el president Biden fa cinc setmanes, quan va afirmar que en la retirada de les tropes dels Estats Units de Kabul, que havia de concloure a finals d’agost, no hi hauria imatges de gent amuntegant-se al terrat de l’ambaixada, intentant pujar a un helicòpter com a Saigon. Assegurava que la retirada seria ordenada i es transferiria la seguretat a l’exèrcit afganès, que havia estat armat i entrenat. Efectivament, la imatge de la retirada no ha estat la dels terrats, sinó la del caos a l’aeroport de Kabul. A Saigon no es va produir la imatge de col·laboradors vietnamites penjant dels helicòpters en ple vol i morint. Ni la dels soldats disparant contra els civils per controlar l’ocupació de la massa, com ha passat a Kabul.

Amb els talibans amos de la ciutat i les ambaixades abandonades, a l’aeroport hi havia milers de persones desesperades. Avions comercials sense permís per enlairar-se i militars d’una vintena de països, entre els quals l’Estat SORTIDA HUMILIANT6, 20 ANYS DESPRÉSespanyol, tot esperant a Dubai el vistiplau dels controladors dels Estats Units per volar fins a Kabul i tenir pista lliure per recollir els seus nacionals, així com els col·laboradors afganesos i les seves famílies que han tingut la sort de poder arribar a la terminal. Atesa la complexitat de la situació, la tasca es podria allargar dies. Caldrà veure si, quan els últims marines que protegeixen l’aeroport intenten marxar amb els últims helicòpters i avions, encara queda gent desesperada a les pistes i què faran quan vegin que els abandonen.

El Pentàgon va recomanar a Biden que replantegés l’acord de retirada signat per l’administració de Trump amb els talibans, perquè creia que el país es podria descontrolar en un any i mig. Ni la CIA ni el Pentàgon van preveure que l’enfonsament seria tan ràpid ni que la conquesta talibana abastaria tot el país, sense que hagi quedat ni una facció de l’exèrcit, ni una milícia local mantenint la bandera de l’Afganistan i les seves institucions en un parell de regions frontereres. Una vegada més, s’ha demostrat inviable construir una democràcia a cop de bombardejos i suborns, com ja va passar a l’Iraq.

La intel·ligència dels Estats Units fa dècades que va d’error en error. Que l’administració dels Estats Units negociés directament amb els talibans d’esquena al fràgil govern afganès va donar legitimitat als fanàtics insurgents i va debilitar encara més l’exèrcit i les institucions de Kabul. Poc abans de la caiguda del xa de l’Iran el 1979, la CIA no va preveure que el país estava a les portes d’un esclat revolucionari. Tampoc mesos després, l’assalt a l’ambaixada de Teheran amb la crisi dels ostatges. Quan el xa protegit per Washington Reza Pahlavi fugia de Teheran el gener del 1979, el seu avió va tenir dificultats per enlairar-se per la quantitat d’or i de diners que portava a la bodega. Un problema tècnic similar al que va tenir diumenge el president de l’Afganistan, Ashraf Ghani, en pujar a l’helicòpter amb què va abandonar el palau presidencial rumb cap a l’Uzbekistan. Errors d’intel·ligència gegantins com el que va tenir l’administració de Bush el 2003, que no va voler veure que si dissolia l’exèrcit i l’estat iraquià, provocaria el caos i una guerra civil. Potser després del fiasco de Kabul, es plantejaran les coses de marera diferent quan vulgui efectuar la retirada americana de l’Iraq.

El fet que l’enfonsament de l’Afganistan i la humiliant fugida a l’aeroport passin dies abans del vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre, que van justificar les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, farà molt dolorosa aquesta commemoració als EUA i altres països que hi van enviar tropes, amb la pèrdua de milers de vides. També ingents quantitats de diners dedicades a fer un món més segur i donar oportunitats a les dones. Tant d’esforç i dolor no han servit de res.

 

KABUL PITJOR QUE SAIGON. Analitzo al Punt Avui la situació de l'Afaganistan després de la retirada militar dels Estats Units i l'ofensiva talibana contra el règim de Kabul que difícilment resistirà

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, divendres 6 d'agost de 2021  

A la pel·lícula 12 valents, del danès Nicolai Fuglsig, en la qual es narra la intervenció de dotze soldats de les forces especials nord-americanes a l’Afganistan dies després dels atacs de l’11 de setembre de 2001, combatent al costat del general de l’Aliança del Nord, Abdul Rashid Dostum, el general uzbek diu a l’oficial americà que comanda la unitat: “A l’Afganistan no hi ha decisions correctes. Som el cementiri de molts imperis. Vostès avui són amics, demà potser enemics. Els soldats dels Estats Units es convertiran aquí en una altra tribu, i seran uns covards si marxen i els nostres enemics si es queden.”

En complir-se vint anys dels atacs de l’11 de setembre de 2001 els Estats Units s’han retirat del país, no només sense derrotar Al-Qaida, sinó pactant amb els talibans la retirada, després que 2.451 americans perdessin la vida. Els talibans, a l’acord signat amb els Estats Units a Qatar, van garantir a l’exèrcit estranger aquella dita d’“enemic que fuig, pont de plata”. I quan fa un mes que van abandonar la seva principal fortalesa, l’aeròdrom de Bagram, els talibans ja han aconseguit el control de més de la meitat del país; controlen la majoria de passos fronterers, estan a punt d’entrar a Kandahar, segona ciutat del país, i executen policies i funcionaris afganesos a les localitats que conquereixen. I amb accions com l’atemptat de dimarts contra la residència del ministre de Defensa, Bismillah Khan Mohammadi, han deixat clar que pensen aplicar la seva justícia contra els membres del govern, l’exèrcit i l’administració afganesa quan recuperin Kabul.

Certament l’Afganistan ha sigut el cementiri d’imperis des d’Alexandre Magne, l’Imperi Britànic o la Unió Soviètica, i durant aquests vint anys els Estats Units no van ser capaços d’implementar un poder local i un estat mínimament cohesionat, donada la divisió ètnica del país i la corrupció generalitzada. Després de la derrota soviètica de 1989, part de la societat afganesa va rebre els talibans com uns alliberadors cansats dels enfrontaments entre els diferents senyors de la guerra. Però de seguida els talibans van mostrar la seva veritable cara imposant el terror, tancant les dones a casa, i perseguint a tots els qui no eren de l’ètnia paixtu o no compartien la seva visió de l’islam.

Rússia, penúltim imperi derrotat allà, i la Xina estan jugant les seves cartes en el que s’anomenava el Gran Joc de l’Àsia Central, començat pels imperis rus i britànic per controlar la regió, els seus recursos i les seves rutes. Així Pequín, a canvi d’un reconeixement dels talibans com a possible nou poder a Kabul, ha rebut la garantia que els talibans no donaran suport al moviment dels musulmans uigurs de la regió de Xinjiang, fronterera amb l’Afganistan. I Rússia ha negociat amb els talibans per tal que no desestabilitzin les repúbliques exsoviètiques de l’Uzbekistan, el Tadjikistan i el Turkmenistan i barrin el pas a Estat Islàmic.

Els Estats Units, abandonant el dèbil estat afganès, han evitat haver de fugir perdent més homes, però l’administració de Joe Biden i també les Nacions Unides i els dirigents dels altres països que van formar part de la coalició internacional, han de preveure com actuar, abans que la caiguda de Kabul sigui imminent, per evacuar el personal diplomàtic, assessors i personal local que ha treballat per ells, per tal que no es reprodueixin imatges com les de la fugida dels últims helicòpters des dels terrats de Saigon del 30 d’abril de 1975, amb milers de treballadors locals abandonats. Són vint mil els afganesos que han treballat pels Estats Units, l’ONU i altres organismes que han demanat abandonar el país, als quals caldria sumar 53.000 familiars. I és que mentre que el règim del Vietnam del Sud va aguantar dos anys des de la retirada de les tropes americanes, tot fa pensar que l’enfonsament de l’estat afganès i l’entrada dels talibans a Kabul podria ser cosa de setmanes i no hi ha ni un mar a 30 quilòmetres, ni una dotzena de portaavions per treure tanta gent en pocs dies. I mentre que les tropes del Vietnam del Nord van respectar mínimament el dret internacional en la seva entrada a Saigon, els talibans no sembla que pensin fer-ho. Recordem que quan hi van entrar per primer cop el setembre de 1996 van assaltar la seu de les Nacions Unides i van executar a molts que s’hi havien refugiat, entre els quals hi havia l’expresident afganès Mohammad Najibulá.

                  

¿DESEA VOX, EN EL CENTENARIO DEL DESATRE DE ANNUAL, LA RUPTURA DE LA COHESIÓN SOCIAL EN CEUTA, PARA RENTABILIZARLA POLÍTICA Y ELECTORALMENTE COMO YA HIZO CON EL "PROCÉS" CATALÁN?. Vox fue el único partido que no incluyó ningun candidato de origen magrebí o musulmán en su candidatura a la Asamblea de la ciudad autónoma dado que duda de su españolidad y su lealtad. Tras acusar reiteradamente Vox a diversos diputados musulmanes de ser agentes marroquíes, la Asamblea de Ceuta aprueba declarar a Santiago Abascal "persona non grata" con la abstención del PP, hecho que ha indignado a Vox

           

El diputado de Vox, Carlos Verdejo, respondido por Yamal Dris Mojtar del PP, tras una nueva acusación de Verdejo hacia  la diputada Fátima Hamed Hossain, de estar a la órdenes de Marruecos 

 

Josep Anglada, el que fue líder de la xenófoba Plataforma per Catalunya, formación que se disolvió en 2019 para entrar parte de sus miembros en Vox, lo decía siempre claro y sin matices: "un moro siempre será un moro". Para Anglada la escritora Najat El Hachmi, nacida en Nador, pero que vivió, creció y se formó en Vic, municipio donde nació Anglada y su partido racista era la segunda fuerza política municipal, nunca sería catalana, ni española ni europea pese a ganar los más prestigiosos premios literarios catalanes como el Ramón Llull o el Nadal. 

Y parece que Vox ha asumido esta percepción del líder identitario catalán, negando la españolidad y la ciudadanía europea a la población ceutí de origen magrebí y religión o tradición musulmana, que los considera una quinta columna de Marruecos. Vox desea regresar a la situación de 1985 en que más del 90% de los ciudadanos magrebíes o musulmanes nacidos y residentes en Ceuta y Melilla carecían de la nacionalidad española, en posesión sólo de una Tarjeta de Identificación de Residentes (TIR) sin validez jurídica alguna, siendo extranjeros o apátridas en su propia ciudad. Situación que estalló con con la entrada en vigor de la Ley de Extranjería, que permitía que fueran expulsados, viviendo ambas ciudades unas protestas que lideró en Melilla el ex militante socialista, Aomar Mohamed Dudú, y en Ceuta, Hasan Yassin y  Ahmed Mohamed Subaire.

No negaré yo que tengo mis dudas sobre la eterna españolidad de dichas ciudades, sobretodo si nos ponemos al mismo nivel de la reivindicación española sobre Gibraltar, al margen de lo que piense sobre el sentido y el coste para España de mantener Ceuta y Melilla, por el chantaje permanente de Marruecos. Pero más allá de mi percepción personal, reconozco que la españolidad de Ceuta y Melilla son una realidad consolidada y que sus ciudadanos, sean de origen europeo (los mal llamados cristianos dado que hay también muchos agnósticos o ateos), sean de origen magrebí y musulmán, sean de las minorias hebrea o indú, están a favor de la pertenencia de las dos ciudades a España. Igual que los descendientes de andaluces con ciudadanía británica de Gibraltar, prefieren seguir siendo británicos, la inmensa mayoría de los ciudadanos magrebíes o de identidad musulmana de ambas ciudades, desean continuar siendo españoles. La abismal diferencia en cuanto a sanidad, educación o pensiones de jubilación, viudedad o no contributiva, en comparación con la de sus vecinos marroquíes de Tetuán o Nador y el hecho de tener ciudadanía europea y poder trasladarse a vivir y trabajar a Valencia, Barcelona, París o Berlín.  son motivos más que suficientes para desear continuar siendo españoles.  

De las nueve candidaturas que se presentaron a las elecciones municipales-autonómicas de la ciudad autónoma de Ceuta hace dos años, Vox fue la única que no incluyó en sus listas a ningún ciudadano de nombre y apellidos musulmanes o magrebíes, quedando Vox tercero con un 22% de los votos y 6 concejales-diputados, dos de los cuales abandonaron el partido pasando a no adscritos.  Y en la actual Asamblea, sea en el gobierno, sea en la oposición, hay diputados de origen y nombre magrebí o musulmán en los grupos del PP, PSOE, Movimiento por al Dignidad y Ciudadanía y la Coalición Caballas. En reiterados debates en la Asamblea los miembros de Vox, liderados por el xenófobo Carlos Verdejo, han dudado reiteradamente de la lealtad a España de diputados como el miembro del gobierno, el popular Yamal Dris Mojtar, o la diputada de la oposición, Fátima Hamed Hossain del MDyC. 

Y durante la crisis del pasado mes de mayo, cuando entraron a España por la playa del Tarajal miles de jóvenes marroquíes engañados por Marruecos, Santiago Abascal y otros miembros de Vox acudieron a Ceuta y Melilla, repitieron estas acusaciones cuestionandola españolidad y lealtad de los musulmanes ceutíes, incomodando al presidente ceutí, Juan Jesús Vivas del PP, que solicitó la intervención del Ejército y del Gobierno de Pedro Sánchez. Ayuda que agradeció, distanciándose también de algunos discursos de compañeros suyos del PP que echaban más leña al fuego. 

Vivas es consciente que la convivencia y la cohesión social en Ceuta estuvo a punto de romperse en mayo y puede resquebrajarse en cualquier momento, y que el imaginario de muchos de los que han votado a Vox en la ciudad, está una Ceuta cristiana europea, con una población musulmana de segunda sin derechos ni ciudadanía española. Algo que es cosa del pasado al entender Vivas que los ceutíes de origen europeo sólo podrán continuar en la ciudad si se mantiene y fortalece la armonía con los llamados musulmanes de nacionalidad española.  Vivas además rechaza por convicción o porque són inaplicables las propuestas de Vox y de parte de los ciudadanos "cristianos" que apoyan a Vox, de realizar expulsiones masivas hacia Marruecos, al margen de la legalidad internacional y de la Convención Internacional de Derechos del Menor.  

Vox tensa cuerda en Ceuta, y ha respondido indignado a la declaración de su líder como persona non grata. No le importa incendiar Ceuta y de rebote Melilla, ciudades en los que los muslumanes son ya el 40% en la primera y el 52% en la segunda. Ciudadanos que pese poseer la mayoría la nacionalidad española y pese a tener ciertamente unos derechos y prestaciones sociales mucho mejores que la de sus vecinos de Tetuán o Nador, viven la mayoría en unas condiciones mucho más precarias que la de sus vecinos dichos "cristianos" y sienten dia a día el racismo y el desprecio de parte de sus vecinos. Vox como pirómano juega con fuego, sabiendo que si se rompen los frágiles equilibrios en ambas ciudades, obtendrá réditos electorales como los obtuvo con Cataluña. Una Cataluña en la que digan lo que diga la demagoga Inés Arrimadas, nunca ser ha roto la convivencia ni la cohesión social. Però si explota Ceuta o Melilla las consecuencias pueden ser devastadoras. Y aquí no habrá Caudillo para recuperar el honor perdido, como hicieron a sangre y fuego en 1925 desembarcando en Alhucemas, Francisco Franco y Millán Astray.             

               

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

El rebuig al "Porta a Porta". Ho explico al Triangle

 

El Triangle, 21 de juliol de 2021 

Xavier Rius Sant, periodista 

La implantació del sistema de recollida d’escombraries Porta a Porta al barri de Sant Andreu de Barcelona ha generat una protesta transversal, que l’equip d’Ada Colau no s’esperava i que ha motivat una gran preocupació al consistori d’En Comú Podem i PSC quan s’ha travessat l’equador del mandat. Un sistema que obliga a deixar les escombraries al carrer de vuit a deu del vespre, amb unes bosses transparents i xip indicador del seu propietari, amb només un o dos dies setmanals per a cada fracció.

L’Ajuntament no es vol fer enrere per entendre que donaria una imatge de debilitat, i proposa canvis puntuals. Canvis que pels contraris a aquest sistema no ressolen el problema de fons. Hi ha molts veïns cívics, que amb el sistema de contenidors ho reciclaven tot, que no són a casa molts dies de les vuit a les deu del vespre, i es veuran obligats a guardar les deixalles més dies dins de casa.

Continuaran havent-hi escombraries a terra, amb la incomoditat que genera per a la gent gran o qui porta un cotxet de nadó. I continuaran sent assenyalats com a incívics els que no puguin complir l’horari, en deixar l’Ajuntament la brossa incorrecta sense recollir-la a terra, amb un adhesiu que informa que s’ha pres nota de la infracció.

Es parla molt de diversitat, però hi ha molta gent que no pot complir l’horari perquè treballen de tarda nit o perquè a aquella hora són al gimnàs i no arriben a casa fins a quarts d’onze o perquè molts dies dormen a casa de la parella. Hi ha els que divendres al matí se’n van a treballar i no tornen a casa fins dilluns a la matinada. I també és un problema greu per a les persones que tenen nens petits o gent gran que utilitzen bolquers, ja que només es poden deixar a la bossa del rebuig dos dies a la setmana, si bé excepcionalment, com un acte d’humanitat,alguns ajuntaments pacten un servei especial per a aquells veïns amb nens o malalts perquè algun altre dia puguin deixar-los al carrer en una bossa especial, cosa que indigna els adults que els utilitzen per alguna malaltia per la seva vulneració del dret a la intimitat. Intimitat que també es veu vulnerada per a la totalitat dels veïns, ja que la bossa del rebuig ha de ser transparent i tothom veu si a dins hi ha compreses o preservatius.

El Porta a Porta funciona en nuclis urbans de cases unifamiliars, sobretot si al municipi hi ha una zona de contenidors, insultantment dita en alguns llocs “Àrea d’Emergència”, o quan al poble del costat s’hi mantenen els contenidors habituals, cosa que permet als que no són a casa de les 20 a les 22 hores deixar les escombraries als contenidors del poble veí.

Jo ho reciclo tot i separo la fracció orgànica. Visc a Moià i a Barcelona i separo tots els residus. I si bé a Moià afortunadament es recull amb contenidors, conec molt bé què fan molts a pobles veïns on s’ha implantat el Porta a Porta, com Castellterçol, amb una zona de contenidors al polígon industrial, o a Calders, Sant Feliu de Codines o Tona. Molta gent cívica que no és a casa l’hora que caldria o que marxa dos dies fora, acaba portant la brossa a aquestes zones d’emergència o als contenidors de Moià o dels municipis veïns. Als contenidors de les entrades de Moià els dissabtes d’estiu és habitual la imatge de cotxes que venen dels pobles veïns i que se’n van el cap de setmana a la platja i deixen als contenidors de Moià les deixalles del sopar de divendres i de la fracció que es recull dissabte i diumenge. Conec el cas de veïns que han de restringir el consum de gambes i altres aliments de residus olorosos a determinats dies i menjar-se’ls d’hora, perquè a tres quarts de deu del vespre comença la recollida.

Susana Alonso

Vist com funciona aquest sistema en alguns municipis, em permeto discrepar d’estadístiques que diuen que gràcies a aquest sistema es passa d’un reciclatge del 35% al 60%. On hi ha Porta a Porta molta gent llença les compreses, els condons i restes de menjar al vàter, i fica el rebuig dins dels brics de llet o suc. I és que mentre els alguns ajuntaments s’omplen la boca informant de l’increment del volum del que es recicla amb aquest sistema, ningú no explica després la quantitat de residus que molts veïns han d’amagar dins d’aquests envasos i dels que acaben a la depuradora d’aigües.

 

 

 

l

 

FALSEDADES PARA INCITAR AL ODIO O LIBERTAD DE EXPRESIÓN? La decisión de la Audiencia de Madrid, rechazando definitivamente la denuncia contra Vox por el cartel sobre lo que cobraría un menor no acompañado, plantea si se repetirá, como ocurrió hace unos años, que los tribunales dejaron sin capacidad punitiva el artículo 510 del CP, reformulado con un nuevo redactado en 2015. Pedro Varela, los ultras de Kalki y PxC ganaron en el Constitucional, la Audiencia de Barcelona y el Supremo diversos recursos que obligaron a reformular dicho artículo que había quedado sin capacidad punitiva

 

 

 

 

 

                                

El supuesto cheque de 4.000 euros que PxC adjuntó el la propaganada electoral de 2011, que según Plataforma cobraba cada iinmigrante de la Generalitat. El caso está pendiente de juicio.

Falsa octavilla de un supuesto colectivo musulmán que PxC distribuyó en Vic durante la campaña d ela municipales de 2007. La Audiencia de Barcelona revocó la condena inicial, aduciendo que era libertad de expresión

 

La Audiencia Provincial de Madrid confirmó ayer que no se ha cometido presunto delito de incitación al odio, la violencia o la discriminación, tipificado en el artículo 510 del Códio Penal, y no deben instrirse causa penal contra los responsables de Vox a juicio, por en el cartel electoral de Vox referente a los menores extranjeros no acompañados. La Sección Segunda acordó desestimar el recurso de apelación formulado por la Fiscalía, la Asociación Ciudadana Progresista ‘Progresa’, PSOE, Podemos, Izquierda Unida y la coalición electoral Unidas Podemos, que recurrieron el auto de finales de abril que decretó sobreseer la investigación. La decisión al ser firme, ella no cabe recurso.

La denuncia la interpusieron diversos partidos y colectivos por la colocación por parte de Vox el 20 de abril durante la campaña a las elecciones autonómicas madrileñas del 4 de mayo, en la estación de metro de Sol de un cartel electoral que afirmaba que cada menor no acompañado recibía una ayuda directa de 4.700 euros. La Sala de al Audiencia ha jutificado el archivo del caso en que el objeto de controversia debe "interpretarse como un mensaje electoral dirigido a un colectivo mucho más numeroso que el de los menores extranjeros no acompañados". En un primer pronunciamiento la Audiencia consideró que el cartel se enmarcaba en el contexto de ser un "eslogan electoral" y aunque reconocieron que podía tener datos falsos, esgrimían que no puede tratarse de "ideas a prohibir" cuando existen otras "tan criticables o más que estas”.

Este caso recuerda la absolución de los dirigentes de Plataforma por Catalunya, condenados inicialmente por los juzgados de Manresa-Vic por una octavilla falsa firmada por un inexistente colectivo musulman durante la campaña de la municipales de 2007 a los que la Audiencia de Barcelona absolvió al entender que prevalecía la libertad de expresión. Y también recuerda el caso del falso cheque de 4.000 euros que PxC incluyó en la propaganda electoral de las municipales de 2011, que según el partido xenófobo ya disuelto, la Generalitat regalaba a todos los inmigrantes. Este caso tras archivos y reapeturas, debía haber sido juzagdo hace unos meses en Reus, pero al ser dos de los ex dirigentes de PxC acusados, Joan Garriga y Mónica Lora, diputados de Vox en el Parlament, ha pasado al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya por  ser aforados.

Los artículo 510 y 607 del Código Penal  se introdujeron en el mismo 1995 para evitar el vacío que permitió la absolución de actos de opinión, como las declaraciones en televisión el líder de los Boixos Nois, ya fallecido, Sergi Soto, exaltando a Hitler y llamando a la violencia contra inmigrantes. Así en la reforma parcial del Código Penal de 1995 se tipificó  la difusión de ideas y opiniones xenófobas en el artículo 165 ter, precedente del vigente artículo 510 del Código Penal que se aprobaría medio año después en la reforma completa del Código Penal. También se creó el 607-2, que castigaba “La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados de genocidio, o pretendan la rehabilitación de regímenes” que los practicaren. Pero el Tribunal Constitucional anularía parcialmente el 607-2,  revocando la condena al propietario de la librería Europa de Barcelona, Pedro Varela, con la sentencia 235/2007 del Tribunal Constitucional  por la que despenalizó la negación del Holocausto. Y el 510 perdió su capacidad punitiva tras la sentencia 259/2011 de la Sección Segunda del  Tribunal Supremo sobre la librería Kalki y Círculo de Estudios Indoeuropeos,que estipuló que si no se demostraba que tras una declaraciones o manifestaciones concretas, alguien había actuado causa efecto, ejerciendo violencia o discriminación, no había delito. 

Y habiendo una directiva o acuedo marco de la Unión Europea que exigía castigar dichos delitos el Gobierno remitió a las Cortes un nuevo redactado del 510, que entró en vigor junto a la Ley Mordaza, que integraba parte del 607 de negación y apología del genocidio en el 510 y no exigía para castigar opniones o afirmaciones que incitaran al odio, que debiera demostrase que tras las misma, alguien habia acuado en consecuencia.

Ahora tras esta valoraciónde la Audiencia de Madrid que devalua el nuevo redactadod el 510, tal vez volvemos de nuevo a la casilla de salida, si bein deberá ser en futuros casos el Tribunal Supremo o el Constitucional quienes decidan de nuevo sobre si la prevalencia de la libertad de expresión está por encima de la letra y el espíruto del actual redacdao del 510 que hoy por hoy dice así: 

   

 

«1. Serán castigados con una pena de prisión de uno a cuatro años y multa de seis a doce meses:
a) Quienes públicamente fomenten, promuevan o inciten directa o indirectamente al odio, hostilidad, discriminación o violencia contra un grupo, una parte del mismo o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.

b) Quienes produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan, difundan o vendan escritos o cualquier otra clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para fomentar, promover, o incitar directa o indirectamente al odio, hostilidad, discriminación o violencia contra un grupo, una parte del mismo, o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.

c) Públicamente nieguen, trivialicen gravemente o enaltezcan los delitos de genocidio, de lesa humanidad o contra las personas y bienes protegidos en caso de conflicto armado, o enaltezcan a sus autores, cuando se hubieran cometido contra un grupo o una parte del mismo, o contra una persona determinada por razón de su pertenencia al mismo, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, la situación familiar o la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, cuando de este modo se promueva o favorezca un clima de violencia, hostilidad, odio o discriminación contra los mismos. (antes artículo 607-2, derogado parcialmente por el Tribunal Constitucional!)

2. Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses:
a) Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, o produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan, difundan o vendan escritos o cualquier otra clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para lesionar la dignidad de las personas por representar una grave humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos mencionados, de una parte de ellos,o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a los mismos.
b) Quienes enaltezcan o justifiquen por cualquier medio de expresión pública o de difusión los delitos que hubieran sido cometidos contra un grupo, una parte del mismo, o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, o a quienes hayan participado en su ejecución.
Los hechos serán castigados con una pena de uno a cuatro años de prisión y multa de seis a doce meses cuando de ese modo se promueva o favorezca un clima de violencia, hostilidad, odio o discriminación contra los mencionados grupos.
3. Las penas previstas en los apartados anteriores se impondrán en su mitad superior cuando los hechos se hubieran llevado a cabo a través de un medio de comunicación social, por medio de internet o mediante el uso de tecnologías de la información, de modo que, aquel se hiciera accesible a un elevado número de personas.
4. Cuando los hechos, a la vista de sus circunstancias, resulten idóneos para alterar la paz pública o crear un grave sentimiento de inseguridad o temor entre los integrantes del grupo, se impondrá la pena en su mitad superior, que podrá elevarse hasta la superior en grado.
5. En todos los casos, se impondrá además la pena de inhabilitación especial para profesión u oficio educativos, en el ámbito docente, deportivo y detiempo libre, por un tiempo superior entre tres y diez años al de la duración de la pena de privación de libertad impuesta en su caso en la sentencia, atendiendo proporcionalmente a la gravedad del delito, el número de los cometidos y a las circunstancias que concurran en el delincuente.
6. El juez o tribunal acordará la destrucción, borrado o inutilización de los libros, archivos, documentos, artículos y cualquier clase de soporte objeto del delito a que se refieren los apartados anteriores o por medio de los cuales se hubiera cometido. Cuando el delito se hubiera cometido a través de tecnologías de la información y la comunicación, se acordará la retirada de los contenidos.
En los casos en los que, a través de un portal de acceso a internet o servicio de la sociedad de la información, se difundan exclusiva o preponderantemente los contenidos a que se refiere el apartado anterior, se ordenará el bloqueo del acceso o la interrupción de la prestación del mismo.»