Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.

            

                                             

Leer en castellano en El Triangle

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

Més de 18.000 persones es manifesten a Barcelona per Palestina

 Aquesta tarda s'ha fet una nova manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina i contra les agressions israelianes a Gaza, Cisjordània, el Líban i l'Iran a la que han participat 18.000 persones segons la Guàrdia Urbana. La marxa ha començat a la Plaça Universitat i ha acabat a la Catedral.

 

TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024

Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Llegeix l'article al Punt Avui

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 

Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

Llegir en català al Triangle

                   

Tregua en el Líbano, esperando a Trump

El Triangle, miércoles 27 de noviembre de 2024

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás

Xavier Rius sant, periodista

Leer en castellano en El Triangle

Analitzo el conflicte de Gaza, el Líban, l'Iran, Israel i l'atac amb míssils de l'Iran cap a Israel fet en resposta a l'atac que va patir Teheran que va matar Ismail Haniya, a La Nit dels Ignorants de Catalunya Ràdio

 

Clica per escoltar l'entrevista que em fa Xavier Solà a La Nit dels Ignorants de la nit de l'1 al 2 d'octubre

I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024

“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.

Leer en castellano en El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, 29 de setembre de 2024

«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.