Algun dia potser sabrem si Rússia va deixar caure al règim de Baixar al Assad el desembre passat perquè el règim sirià i el seu exèrcit estava massa podrit i era absurd intentar salvar-lo. O si el va deixar caure perquè no podia desplegar la seva aviació, tropes i armament pesant com havia fet Rússia vuit anys abans per esclafar i expulsar l’oposició islamista i l’Estat Islàmic, ja que Putin estava centrat en la guerra d’Ucraïna i no es podia permetre dividir les seves forces. O si potser també ho va fer com un concessió a Donald Trump i Benyamin Netanyahu, esperant Putin cobrar-se a Ucraïna el favor, conscient que la caiguda d’Al Assad trencaria com desitjava Trump i Netanyahu l’Eix de Resistència xiïta que donava suport a Hamàs. Una aliança formada per Hizbul·là, els utis del Iemen que encara bloquegen el Mar Roig, les milícies xiïtes de l’Iraq i el regim dels aiatol·làs de l’Iran que enviaven homes i armes cap el Líban travessant Síria.
Sense Al Assad, Hizbul·là va quedar debilitat en perdre no només el suport de Síria sinó també aïllat en no poder rebre l’avituallament de l’Iran. Gràcies a això Netanyahu amb vistiplau de Trump ha pogut aplicar la seva política de derrota total de Hamàs, forçar un canvi polític al Líban amb un nou president i un govern que ja no obeeix a Hizbul·là, i ampliar l’ocupació del Golan sirià. Ara Israel té tropes que s’han instal·lat a pocs quilòmetres de Damasc. Gràcies a la caiguda d’Al Assad i la debilitat del nou règim islamista sirià ha expandit la seva ocupació fent Israel més gran.
Sigui quin sigui d’aquests tres motius el que més va pesar perquè Putin deixés caure Al Assad, la conseqüència per Netanyahu és que ha pogut aplicar la seva política de terra cremada amb els palestins, ocupar més i més terres a Cisjordània i fer inhabitable gran part de Gaza. Uns crims de guerra a la franja i a Cisjordània que el papa Francesc va denunciar fins el seu últim dia sense que Trump escoltés els seus precs. Francesc també demanava i pregava per la pau a Ucraïna, tot i que el president americà humilià Zelenski fa un mes en la seva visita al despatx oval, culpant Ucraïna, la víctima, de voler provocar la Tercera Guerra Mundial,
Ara però, després de les reticències de Putin de negociar un alto al foc, com vam veure en les imatges del Vaticà amb Trump i Zelensky parlant asseguts no gaire lluny de la capella ardent del papa Francesc, Trump posa la pilota en el camp de Rússia. Zelenski sense renunciar formalment a la sobirania de Crimea ni als territoris que Rússia ocupa a l’est i sud del país, està disposat a signar un alto al foc o armistici indefinit si li permet recuperar un part del territori perdut, com el de la central nuclear de Zaporija i de la pressa Kakhovka a les dues ribes del riu Dinipró.
Zelensky accepta signar un armistici per posar fi a la pèrdua de més vides humanes de soldats i l’evidència que si és ell qui el rebutja, li serà difícil continuar la guerra ja que perdrà el suport dels Estats Units. Però dubto que Putin es pugui permetre posar fi a la guerra més enllà que ho podria presentar com una victòria ja que ha retornat a la mare pàtria i la Gran Rússia el Donbàs i tota la riba del Mar d’Azov. Putin té por a la pau de la mateixa manera que la rebutja Netanyahu. Amb la pau, sense el soroll de les bombes i els drons i la demonització de l’enemic a Putin i Netanyahu els hi resultaria més difícil continuar amb la retallada de llibertats i la voluntat d’eternitzar-se en el poder.
Sent la Xina l’única potència que està sortint beneficada del desgavell que ha provocat Trump, ara toca esperar si Putin accepta aquest alto el foc a Ucraïna fent les petites concessions que demana Ucraïna i accepta Trump en relació a retornar algunes àrees i centres energètics estratègics que quedarien tutelats pels Estats Units o potser pel europeus. Si les forces d’interposició a les actuals línies del front serien només europees sense el comandament de l’OTAN, o si estarien sota la bandera d’una missió de l’ONU encara no ho sabem. I queden serrells prou importants com si un cop descartat l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN, en el cas que l’armistici es consolidi, si Putin i Trump intentarien impedir l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea. Una Unió que tot i el gir atlantista i pro-Brussel·les de Giorgia Meloni, cada cop té més cavalls de Troia organitzats al Parlament Europeu en el grup de Patriotes per Europa que lideren Marine Le Pen y Viktor Orbán, i el de les Nacions Sobiranes liderat per Alternativa per Alemanya.En aquest context el dubte és si Putin contraria a Trump i posa obstacles a l’alto el foc, aquesta desobediència serà tant important com perquè el president dels Estats Units trenqui la sintonia autoritària i anti Unió Europea que l’uneix a Putin. Penso que no. Ara com mai ho tenen gairebé tot a favor. Les democràcies que reculen arreu, criminals de guerra com Netanyahu que saben que tenen impunitat, amics a als estats de la Unió Europea i potser, si l’Esperit Sant ho vol, un nou Sant Pare que passi pàgina al que va intentar canviar Francesc i sigui semblant a Benet XVI, Ratzinger, que vetllava per mantenir una doctrina immutable.
Algún día quizá sabremos si Rusia dejó caer al régimen de Bashar al Assad en diciembre pasado porque el régimen sirio y su ejército estaba demasiado podrido y era absurdo intentar salvarlo. O si lo dejó caer porque no podía desplegar su aviación, tropas y armamento pesado como había hecho Rusia ocho años antes para aplastar y expulsar a la oposición islamista y al Estado Islámico, ya que Putin estaba centrado en la guerra de Ucrania y no se podía permitir dividir sus fuerzas. O si quizá también lo hizo como un concesión a Donald Trump y Benyamin Netanyahu, esperando Putin cobrarse en Ucrania el favor, consciente de que la caída de Al Assad rompería como deseaba Trump y Netanyahu el Eje de Resistencia chií que apoyaba a Hamás. Una alianza formada por Hizbulá, los utis del Yemen que aún bloquean el Mar Rojo, las milicias chiíes de Irak y el régimen de los ayatolás de Irán que enviaban hombres y armas hacia el Líbano atravesando Siria.
Sin Al Assad, Hizbulá quedó debilitado al perder no sólo el apoyo de Siria sino también aislado al no poder recibir el avituallamiento de Irán. Gracias a ello Netanyahu con el visto bueno de Trump ha podido aplicar su política de derrota total de Hamás, forzar un cambio político en el Líbano con un nuevo presidente y un gobierno que ya no obedece a Hizbulá, y ampliar la ocupación del Golán sirio. Ahora Israel tiene tropas que se han instalado a pocos kilómetros de Damasco. Gracias a la caída de Al Assad y la debilidad del nuevo régimen islamista sirio ha expandido su mayor ocupación haciendo Israel más grande.
Sea cual sea de estos tres motivos el que más pesó para que Putin dejara caer Al Assad, la consecuencia para Netanyahu es que ha podido aplicar su política de tierra quemada con los palestinos, ocupar más y más tierras en Cisjordania y hacer inhabitable gran parte de Gaza. Unos crímenes de guerra en la franja y en Cisjordania que el papa Francisco denunció hasta su último día sin que Trump escuchara sus ruegos. Francisco también pedía y peleaba por la paz en Ucrania, aunque el presidente americano humilló a Zelensky hace un mes en su visita al despacho oval, culpando a Ucrania, a la víctima, de querer provocar la Tercera Guerra Mundial,
Ahora sin embargo, tras las reticencias de Putin de negociar un alto al fuego, como vimos en las imágenes del Vaticano con Trump y Zelensky hablando sentados no muy lejos de la capilla ardiente del papa Francisco, Trump pone la pelota en el campo de Rusia. Zelensky sin renunciar formalmente a la soberanía de Crimea ni a los territorios que Rusia ocupa en el este y sur del país, está dispuesto a firmar un alto al fuego o armisticio indefinido si le permite recuperar un parte del territorio perdido, como el de la central nuclear de Zaporija y de la prisa Kakhovka en las dos orillas del río Dinipró.
Zelensky acepta firmar un armisticio para poner fin a la pérdida de más vidas humanas de soldados y la evidencia de que si es él quien lo rechaza, le será difícil continuar la guerra ya que perderá el apoyo de Estados Unidos. Pero dudo que Putin pueda permitirse poner fin a la guerra más allá de que podría presentarlo como una victoria ya que ha devuelto a la madre patria y la Gran Rusia el Donbás y toda la orilla del Mar de Azov. Putin tiene miedo a la paz de la misma manera que la rechaza Netanyahu. Con la paz, sin el ruido de las bombas y los drones y la demonización del enemigo a Putin y Netanyahu les resultaría más difícil continuar con el recorte de libertades y la voluntad de eternizarse en el poder.
Siendo China la única potencia que está saliendo beneficada del descalabro que ha provocado Trump, ahora toca esperar si Putin acepta este alto el fuego en Ucrania haciendo las pequeñas concesiones que pide Ucrania y acepta Trump en relación a devolver algunas áreas y centros energéticos estratégicos que quedarían tutelados por Estados Unidos o quizás por los europeos. Si las fuerzas de interposición en las actuales líneas del frente serían sólo europeas sin el mando de la OTAN, o si estarían bajo la bandera de una misión de la ONU todavía no lo sabemos. Y quedan flecos lo suficientemente importantes como si una vez descartado el ingreso de Ucrania en la OTAN, en el caso de que el armisticio se consolide, si Putin y Trump intentarían impedir la entrada de Ucrania en la Unión Europea. Una Unión que a pesar del giro atlantista y pro-Bruselas de Giorgia Meloni, cada vez tiene más caballos de Troya organizados en el Parlamento Europeo en el grupo de Patriotas por Europa que lideran Marine Le Pen y Viktor Orbán, y el de las Naciones Soberanas liderado por Alternativa por Alemania.
En este contexto la duda es si Putin contraría a Trump y pone obstáculos al alto el fuego, esta desobediencia será tan importante como para que el presidente de Estados Unidos rompa la sintonía autoritaria y anti Unión Europea que le une a Putin. Pienso que no. Ahora como nunca lo tienen casi todo a favor. Las democracias que retroceden por todas partes, criminales de guerra como Netanyahu que saben que tienen impunidad, amigos en los estados de la Unión Europea y quizás, si el Espíritu Santo lo quiere, un nuevo Santo Padre que pase página a lo que intentó cambiar Francisco y sea parecido a Benedicto XVI, Ratzinger, que velaba por mantener una doctrina inmutable.
g
