Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mali. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mali. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de novembre del 2015

LA BAULA DE MALI, anàlisis al Punt Avui de l'atac d'Al Qaida a l'hotel de la capital de Mali



Mali és un estat africà creat amb unes fronteres arbitràries i una gran diversitat de llengües i ètnies, amb un poder central sempre feble i amb l'eterna revolta tuareg demanant la independència o més autonomia. El país, que sempre ha depès de la tutela de França, va patir la més greu de les seves crisis l'any 2012, que va motivar una intervenció militar francesa que va evitar que l'estat es trenqués i que una part important quedés en mans gihadistes. I, com s'ha vist amb l'assalt d'ahir i la presa d'ostatges a l'hotel Radisson de Bamako, aquesta inestabilitat encara continua.
A principis del 2012, hi van confluir quatre elements desestabilitzadors: l'entrada massiva d'armes i soldats de l'exèrcit del destituït i executat líder libi, el coronel Al-Gaddafi, molts d'ells tuaregs; la revolta tuareg al nord, que es va veure reforçada pels arsenals i milicians arribats des de Líbia; el cop d'estat pel qual un sector de l'exèrcit va destituir a Bamako el president Amadou Toumani Touré perquè el considerava poc bel·ligerant contra els tuaregs, i finalment l'ofensiva gihadista de grups vinculats a Al-Qaida, que van aprofitar el buit de poder per fer-se seva la regió tuareg independentista de l'Azawad. I només gràcies a la intervenció francesa es va evitar la caiguda de la capital, Bamako.
L'home fort dels insurgents islamistes era Mokhtar Belmokhtar, El Borni, un algerià veterà de la guerra de l'Afganistan, líder del grup Al-Murabitun, que es va imposar a la resta de grups gihadistes. A Belmokhtar, fidel a Al-Qaida, se'l va donar per mort moltes vegades, l'última fa cinc mesos i sembla que ara és cert. El grup està compost per tuaregs i per milicians àrabs d'Algèria i Tunísia. I, tot i la seva concepció rigorosa de l'islam, és a la vegada una organització dedicada al contraban de persones, drogues, armes i ostatges que li lliuren grups amb els quals pot estar avui aliat i d'aquí a un mesos enfrontat. És, doncs, una baula important d'aquest tràfic al cor d'Àfrica i el Sahel. El grup va agafar el nom d'Al-Murabitun recordant els almoràvits, la dinastia del Sàhara del segle XII que, amb la voluntat de purificar l'islam, va conquerir el que avui és el Marroc i els dividits regnes de taifes d'Al-Andalus. Una de les baules geogràficament inferior d'aquest tràfic de persones, drogues i altres mercaderies és Boko Haram a Nigèria.
Gràcies a la intervenció militar francesa el 2013, es va restablir la unitat territorial de Mali i es va forjar un feble acord entre els tuaregs i el govern central, tot i que van sortir altres grups independentistes com els rebels del Front d'Alliberament de Macina al centre. El grup de Belmokhtar no és que fos derrotat, sinó que, com altres grups insurgents, es va replegar al desert o en zones muntanyoses, on va continuar amb la seva activitat comercial. I, mentre això passava, va aparèixer a la regió del Sahel un nou actor, Estat Islàmic, al qual es van sumar alguns dels grups de contrabandistes i gihadistes, en contra de la voluntat de Belmokhtar, que va continuar fidel a Al-Qaida. I Boko Haram de Nigèria, després de proclamar un califat, va manifestar la seva adhesió a Estat Islàmic.
L'actual missió militar francesa a Mali, que també actua al Níger, Burkina Faso, Mauritània i el Txad, s'anomena operació Barkhame. Hi participen més de 3.500 soldats, entre els quals hi ha 177 espanyols. I té com a objectiu evitar que es torni a trencar el fràgil equilibri i contenir tant grups com Boko Haram pel sud i l'est com els gihadistes malians que ara estan arraconats o adormits al nord, al sud de Líbia o Algèria. França, com a antiga potència colonial de la regió, coneix bé els fràgils equilibris nacionals, ètnics i tribals, i encara tutela sectors estratègics de l'economia d'aquests països. Per això sembla una broma la proposta que va fer dijous el govern espanyol –que només hi té desplegats 177 soldats i és totalment desconeixedora dels equilibris regionals– de voler liderar l'operació Barkhame.
El fet que els atacants de l'hotel Radisson no assassinessin els ostatges seria una confirmació que no pertanyien a Estat Islàmic, sinó a Al-Murabitun. Probablement, trigarem a saber què pretenien més enllà de desestabilitzar Mali i atacar interessos europeus, ja que la majoria dels ostatges són occidentals. Potser pretenien recordar que Al-Qaida encara està activa. Sigui com sigui, el gihadisme continua actuant i els principals perjudicats són els ciutadans d'aquell país.

dimarts, 5 de març del 2013

MALI, L'AFGANISTAN PROPER, publico aquest article al Punt Avui

Una guerra de baixa intensitat podria fer trontollar l'estabilitat de tota la regió

Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.


Llegir al Punt avui, clica

dimarts, 22 de gener del 2013

TUAREGS, EL GAS I AL-QAIDA, publico aquest article al Punt Avui

 

Xavier Rius, Periodista. 22/1/2013

 Un soldat francès patrullant ahir pels carrers de la població de Diabaly, a Mali Foto: JOE PENNEY/REUTERS

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat contra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokhtar, a la planta de gas d'Ein Amenas, i de la pressa amb què França va iniciar l'ofensiva contra els salafistes que volien apoderar-se de la capital de Mali, si no s'haguessin fet aquestes accions la situació a tot l'Àfrica seria pitjor, donat que Al-Qaida seria ja a la capital, Bamako, i Algèria estaria negociant amb els terroristes i els hauria legitimat.
      L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una resposta decidida en 48 hores contra l'ofensiva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat gestant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tuaregs salafistes d'Ansar Dine es van quedar amb armes de Gaddafi i dels tuaregs que lluitaven amb el líder libi. I és que hi ha un encadenament entre la fi de la guerra a Líbia, la inestabilització de Mali i l'atac d'Algèria.
      Mali, amb unes fronteres artificials, dominat pels bambara, havia marginat els tuaregs, poble nòmada d'un milió i mig de persones, islamitzat parcialment i tardanament, en el qual les dones viuen en règim d'igualtat, i que havia protagonitzat revoltes contra els estats que tenen la sobirania del territori. I només una petita part d'aquests tenen nacionalitat de Mali.

       Dos mesos després de la caiguda de Gaddafi, els tuaregs laics del Moviment Nacional d'Azawad, amb armes de Líbia, inicien una revolta a Mali, fet que obligarà el president a negociar el repartiment de les riqueses. En aquest context, un grup de militars comet un cop d'estat contra el president Touré, que es aprofitat pel grup minoritari tuareg d'Ansar Dine (Defensors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arrabassar el control d'Azawad als tuaregs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit dividit.
       Amb el vistiplau de l'ONU es va decidir enviar tropes africanes per aturar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Marroc i els interessos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Guinea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limitat fins ara a segrestar occidentals a les zones que controla el Polisario i a Mali, es mostrava capaç d'establir el seu Afganistan a l'Àfrica, i desestabilitzar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mostra d'aquesta capacitat d'atemptar ha estat l'atac a Algèria.Algèria ha actuat amb contundència perquè per res del món vol tornar als anys de la guerra civil. I la intervenció francesa era necessària, ja que sense París la missió africana hauria estat derrotada.
       Però ara la qüestió no és només afrontar els drets dels tuaregs. La qüestió és que França, Algèria i la comunitat internacional s'han implicat en una altra guerra en un desert sense fronteres amb unes coves on Al-Qaida guarda els arsenals de Gaddafi.

 Llegir al Punt Avui, clica