El cost d'una descolonització pendent. Analitzo al Punt Avui el conflicte del Sàhara Occidental, la ruptura de relacions entre Algèria i Marroc i les conseqüències pel subministrament del gas

 

 El Punt Avui, dilluns 10 d'octubre de 2021

 Xavier Rius Sant, periodista

Si no fos perquè el gas és un dels elements del conflicte entre Algèria i el Marroc, i entre el Marroc i els sahrauís del Front Polisario, amb Espanya a punt de perdre els bancs de pesca sota Canàries i amb la incertesa de si patirem un increment del preu del gas, podríem dir que la situació és més explosiva que mai. Els sahrauís que fa un any van donar per trencat l’alto el foc amb el Marroc tornant a les hostilitats, van aconseguir fa tres setmanes una victòria diplomàtica amb la sentència del Tribunal de Luxemburg que anul·lava els acords de pesca entre la Unió Europea (UE) i el Marroc. Acords anul·lats per haver-hi inclòs les aigües i el territori de l’antic Sàhara Occidental. Sentència que, sense tenir-hi relació, va dictar-se després que el Marroc llancés milers de joves a les aigües de Ceuta amb la voluntat d’emigrar a Europa, com a resposta a l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat en un hospital.

El Marroc creia fa un any que ho tenia tot a favor per consolidar l’ocupació de l’antiga província espanyola. Sense el vistiplau de l’ONU s’havia apropiat d’un tram de carretera que comunica amb Mauritània, i Donald Trump, desmarcant-se de la consideració que fa l’ONU de l’antiga província com un dels disset territoris pendents de descolonitzar, va reconèixer l’annexió marroquina amb l’anunci que hi obriria un consolat. Simultàniament amb les negociacions a les Nacions Unides, totalment aturades, feia dos anys que el representant del secretari general de l’ONU, l’expresident d’Alemanya Horst Köhler, havia renunciat al càrrec, vetant Rabat tots els candidats a substituir-lo. Joe Biden no s’ha fet enrere de moment al reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara però va forçar el Marroc que acceptés com a nou representant l’italià Staffan de Mistura, que anteriorment ha estat representant de l’ONU a Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

Brahim Gali

 

Coincidint amb l’anul·lació dels acords de pesca amb la Unió Europea, el president d’Algèria, Abdelmajid Tebboune, en el context de la propera commemoració de 60 aniversari de la independència del país, ha marcat perfil davant França protestant per unes declaracions del president Macron que va considerar ofensives, i va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trencament de relacions amb Rabat que coincideixen amb la caducitat de l’acord de vendre gas al Marroc que Alger no renovarà. I el tancament del gasoducte que va cap al Marroc i Espanya pot provocar un desabastiment d’Espanya, ja que el gasoducte que va directe d’Algèria a Almeria no podrà absorbir el que arriba passant pel Marroc.

Després d’anys amb el conflicte del Sàhara estancat, les peces tornen estar en joc. I mentre el Polisario no renunciï a una autodeterminació que l’ONU li reconeix, el conflicte continuarà. Espanya fa cinquanta anys no va fer el que havia de fer, i continua presonera del xantatge marroquí. Però més enllà del perjudici que representarà l’encariment del gas o noves pressions a la frontera de Ceuta, els fets són que mentre el Polisario no es rendeixi, hi haurà per completar la descolonització d’un territori que, com ha recordat el Tribunal de Luxemburg, no pertany al Marroc.

 

ALGÈRIA A LA CRUÏLLA, Analitzo al Punt Avui la mort de Gaid Salah, home fort del país, les eleccions que han portat a Abdelmajid Tebún a la presidència, el nomenament del primer ministre amb unes protestes al carrer que demanen la fi del règim i una veritable democràcia. El Font Polisario amenaça de trencar l'alto al foc amb Marroc i tornar a les armes,

Nou anys després de l’inici de les primaveres àrabs, que només han portat la democràcia a Tunísia, Algèria viu un dels seus moments més difícils, amb la mort el passat dilluns de l’home fort del país, el general Ahmed Gaid Salah, dies després que se celebressin les eleccions presidencials convocades després de la renúncia del president Bouteflika.

El passat mes de març, quan es va anunciar que Bouteflika, que portava vint anys al poder i estava totalment incapacitat a causa d’un ictus, es presentaria a la reeleció, van començar les protestes, sorgint el moviment Hirak que demanava la seva retirada, la fi de la corrupció, i eleccions lliures. Llavors el cap de l’estat major de l’exercit, Gaid Salah, forçà la renuncia de Bouteflika i anuncià que es convocarien eleccions lliures. Va fer jutjar per corrupció a determinats membres dels règim, com Said Bouteflika, germà del president que era de fet qui prenia decisions, i al cap dels servies secrets, el general Muhamad Medione “Tawfik, que foren condemnats a deu anys de presó. I convocà eleccions pel 12 de desembre. Però donat que només es va permetre presentar-se a determinats membres del règim, tots d’avançada edat, les protestes van continuar. I amb una abstenció del 60%, va resultar guanyador l’ex-primer ministre, Abdelmajid Tebún de 75 anys d’edat. En aquest context, que una part del regim és empresonat i una altra intenta transcendir i controlar la transició, s’ha produït la mort del cap de l’exèrcit i home fort del país.

A diferència de les protestes que hi ha hagut aquest últim any a altres països àrabs com l’Iraq, on hi ha hagut centenars de morts, les manifestacions del Hirak han estat pacífiques, evitant la policia reprimir-les amb armes de foc. No és cap secret que en la memòria de la societat algeriana hi ha els prop de dos cents mil morts de la guerra civil que devastà el país entre el 1991 i el 2002. Guerra que començà quan es va suspendre la segona volta d’unes eleccions que en primera volta havien guanyat el Front Islàmic de Salvació. Tant els islamistes com l’exèrcit van realitzar nombroses massacres. I un cop l’exèrcit va derrotar als islamistes, Bouteflika i la cúpula militar van iniciar un regnat que s’ha allargat fins ara. Anys en el que el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, i Al Qaida del Magreb Islàmic, tot i cometre atemptats, mai no han aconseguit sortir de la marginalitat. I Algèria havia contingut la implantació de l’Estat Islàmic que té el desert algerià més com a refugi que com a terra on arrelar-hi.

Dissabte el president Tebún va nomenar primer ministre al diplomàtic i professor universitari Abdelaziz Djerad, que diu vol guanyar-se la confiança del poble, també del moviment Hirak. Però caldrà veure si l’exèrcit i els sectors del règim que han sobreviscut a la caiguda de Bouteflika permeten que el nou president i nou primer ministre conduexin el país cap una democracia realment pluripartidista, i si els membres del règim que estaven sent represaliats, aprofiten la mort de Gaid Salah per intentar venjar-se. L’islamisme polític, molt controlat pel règim, pot intentar aprofitar la conjuntura per sortir de la marginalitat. I una hipotètica manca d’autoritat i legitimitat dels nous governants, poden ser ingredients favorables per que es vegi afectat per la inestabilitat i guerra que viu el país veí cap a l’est, Líbia.
I a la seva frontera oest Algèria hi té el conflicte del Sàhara, havent estat l’exèrcit i el Govern algerià un garant del Polisario front els intents del Marroc per legitimar l’annexió per la força l’antiga colònia espanyola. Precisament per la situació d’absolut estancament que viu el conflicte del Sàhara, fa deu dies, just abans que es produís la mort del cap de l’exèrcit algerià, el president del Front Polisario, Brahim Gali, va anunciar el congrés del Polisario, celebrat a Tifarti, localitat de l’antic Sàhara espanyol que conserven els sahrauís, que donat l’absolut impàs del pla de l’ONU per fer el referèndum d’autodeterminació, es plantejaven retornar a les armes. Potser va ser un anunci desesperat per la manca de perspectives que tenen els refugiats que viuen a Tinduf. Però tornar a la guerra ara, que Algèria viu un període inestable, seria la pitjor opció. 

Algèria: qui farà la transició? Analitzo al Punt Avui protestes per la pretensió de presentar Bouteflika a un cinquè mandat, els perills d'una desestabilització del país i els dubtes de qui podria liderar la transició

Xavier Rius Sant - Periodista

 El Punt Avui, 11 de març de 2019

Centenars de milers de persones, majoritàriament joves, van sortir als carrers de les ciutats algerianes divendres passat, per tercera setmana consecutiva, per protestar contra la voluntat del president absent, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se per cinquè cop a la reelecció. Bouteflika, que va ser una solució per al país fa vint anys per sortir del període sagnant de la guerra amb els islamistes, i que ha estat ingressat en un hospital a Suïssa i ahir tenia previst tornar al país, no va voler preparar una transició després dels dos primers mandats. I la camarilla de polítics i militars, encapçalats pel seu germà, Said Bouteflika, que no volien perdre ni el control del país ni els privilegis, són ara a la vegada carcellers i presoners d’una mòmia que des de fa sis anys ni mana ni governa.

El president no parla en públic des del 2012, un any abans de l’ictus que el va deixar en cadira de rodes. I sense que se sàpiga quines decisions prenia ell realment i quines el seu entorn, al llarg d’aquest últim mandat s’ha produït la purga de persones que el podien substituir o contràries a la seva continuïtat. Aquest és el cas del poderós general Mohamed Mediène, àlies Tufik, que no era partidari de mantenir el president més temps en el poder, i del general responsable de la lluita antiterrorista, Ait Urabi, conegut com el general Hasan.

Amb Bouteflika encara capacitat, es va esquivar la primavera àrab amb subvencions provinents dels guanys de les exportacions petrolieres. Però amb la baixada dels preus del cru, el primer ministre, Ahmed Ouyahia, cada cop més impopular, no pot continuar amb aquesta pastanaga ni té cap recepta per afrontar l’atur juvenil. I si els joves no tenen feina ni perspectives, el govern podria perdre el control dels carrers, sense que de moment s’hagi atrevit a reprimir les protestes.

Quan es va anunciar que Bouteflika es presentaria de nou, el col·lectiu d’intel·lectuals Mouwatana (‘ciutadania’) va publicar una carta oberta en què manifestava el seu rebuig i convocava unes primeres protestes que han anat creixent. Protestes que han aconseguit que es fes públic que el president no completarà el cinquè mandat, sinó que es buscarà una persona que, com a successor, comandarà la transició. Però no se sap si aquest pla arribarà a temps ni si aquest successor desconegut tindrà la capacitat de controlar l’economia i els carrers. Davant d’aquesta incertesa, el cap de l’estat major, el general Ahmed Gaïd Salah, ha afirmat que l’exèrcit garantirà l’estabilitat. Però no és el mateix que l’exèrcit surti de les casernes per combatre el terrorisme que haver de posar fi a unes protestes al carrer que es convoquen per les xarxes socials. L’exèrcit pot buidar per uns dies els carrers, però no millorar l’economia, per més que alguns caps militars siguin corresponsables de la corrupció.

És evident que França hi té molt a dir, i farà el que calgui per evitar una desestabilització que generaria un increment d’immigració cap a la metròpoli. Però una desestabilització d’Algèria afectaria també països com Espanya i Itàlia, que serien els principals receptors d’un més que probable increment de la immigració irregular. Espanya també podria encaixar altres conseqüències per la dependència del gas algerià, que representa el 60% del consum. I seria també un problema mundial de seguretat, atès que, amb una extensió tan àmplia de desert, en una situació de revoltes, les franquícies d’Al-Qaida i Estat Islàmic tindrien un context idoni per actuar. Així, la clau de tot plegat és qui serà l’home capaç de comandar la transició, tant si és ordenada un cop Bouteflika hagi revalidat la presidència com si s’ha de buscar abans. De moment, és una incògnita per a la qual ningú troba resposta.
 Llegir al Punt Avui, clica

TUAREGS, EL GAS I AL-QAIDA, publico aquest article al Punt Avui

 

Xavier Rius, Periodista. 22/1/2013

 Un soldat francès patrullant ahir pels carrers de la població de Diabaly, a Mali Foto: JOE PENNEY/REUTERS

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat contra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokhtar, a la planta de gas d'Ein Amenas, i de la pressa amb què França va iniciar l'ofensiva contra els salafistes que volien apoderar-se de la capital de Mali, si no s'haguessin fet aquestes accions la situació a tot l'Àfrica seria pitjor, donat que Al-Qaida seria ja a la capital, Bamako, i Algèria estaria negociant amb els terroristes i els hauria legitimat.
      L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una resposta decidida en 48 hores contra l'ofensiva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat gestant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tuaregs salafistes d'Ansar Dine es van quedar amb armes de Gaddafi i dels tuaregs que lluitaven amb el líder libi. I és que hi ha un encadenament entre la fi de la guerra a Líbia, la inestabilització de Mali i l'atac d'Algèria.
      Mali, amb unes fronteres artificials, dominat pels bambara, havia marginat els tuaregs, poble nòmada d'un milió i mig de persones, islamitzat parcialment i tardanament, en el qual les dones viuen en règim d'igualtat, i que havia protagonitzat revoltes contra els estats que tenen la sobirania del territori. I només una petita part d'aquests tenen nacionalitat de Mali.
       Dos mesos després de la caiguda de Gaddafi, els tuaregs laics del Moviment Nacional d'Azawad, amb armes de Líbia, inicien una revolta a Mali, fet que obligarà el president a negociar el repartiment de les riqueses. En aquest context, un grup de militars comet un cop d'estat contra el president Touré, que es aprofitat pel grup minoritari tuareg d'Ansar Dine (Defensors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arrabassar el control d'Azawad als tuaregs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit dividit.
       Amb el vistiplau de l'ONU es va decidir enviar tropes africanes per aturar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Marroc i els interessos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Guinea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limitat fins ara a segrestar occidentals a les zones que controla el Polisario i a Mali, es mostrava capaç d'establir el seu Afganistan a l'Àfrica, i desestabilitzar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mostra d'aquesta capacitat d'atemptar ha estat l'atac a Algèria.Algèria ha actuat amb contundència perquè per res del món vol tornar als anys de la guerra civil. I la intervenció francesa era necessària, ja que sense París la missió africana hauria estat derrotada.
       Però ara la qüestió no és només afrontar els drets dels tuaregs. La qüestió és que França, Algèria i la comunitat internacional s'han implicat en una altra guerra en un desert sense fronteres amb unes coves on Al-Qaida guarda els arsenals de Gaddafi.
 Llegir al Punt Avui, clica