El ciment substitueix les haimes al Sàhara. Article al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, 17 de desembre de 2023. El Punt Avui

L’antiga província espanyola del Sàhara, la major part ocupada pel Marroc, és el més gran dels 17 territoris pendents de descolonitzar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha conflicte armat i que pateix una greu crisi humanitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’independència, he estat reiterades vegades als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, on he passat una setmana aquest desembre i he comprovat com les construccions de ciment i d’uralita substitueixen cada cop més les haimes, fet que és una confirmació que tenen clar que el conflicte va per llarg. I la situació que m’he trobat és pitjor de la que esperava. Fa tres anys el Marroc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocupar i desplegar tropes en un tram al sud del mur de separació, fronterer amb Mauritània. El Polisario ho va denunciar i, en no recular el Marroc, va donar per trencat l’alto el foc. Una decisió que, per justificada que fos, a curt termini podria haver estat un error. Ara els sahrauís ja no lluiten contra soldats marroquins desmotivats que queien en emboscades, sinó que s’enfronten a drons contra els quals no poden protegir-se. I el retorn a la guerra ha obligat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espanyol que controla el Polisario a marxar cap als camps de refugiats on han mort moltes cabres i camells per manca de pastures. 

El president del Parlament sahrauí, Hamma Salama, m’explicà: “Malgrat el silenci informatiu sobre el retorn a les hostilitats que hi ha al Marroc, hem iniciat una guerra a llarg termini per demostrar al Marroc que el conflicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el principal problema que es pateix als campaments de Tindouf no ve donat per la guerra, sinó per la disminució de l’ajuda humanitària. La covid va tallar en sec el desplaçament de nens sahrauís a passar l’estiu a l’Estat espanyol, pràctica que s’ha recuperat en part des del 2022 però amb un nombre molt menor de nens. I aquests nens quan tornaven al Sàhara ho feien amb un donatiu de les famílies acollidores, moltes de les quals viatjaven després als campaments amb més ajuts. Però el que ha fet disminuir més l’abastament ha estat la pujada de preus dels aliments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coincidit amb la disminució d’aportacions dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Sahrauí, la cistella mensual de menjar aportat per l’ONU i els donants s’ha retallat una quarta part, però el pitjor vindrà ara amb les noves pujades de preus i el desviament que faran els donants per afrontar el desastre de Gaza. De moment el 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU va instar de nou a aconseguir una solució política acceptada per les parts. Però, cada cop que Espanya fa un petit gest en favor dels sahrauís, el Marroc respon amb la immigració, a Ceuta i Melilla. Recordem que quan el maig del 2021 Espanya va acollir el president sahrauí, Brahim Ghali, malalt de la covid, el Marroc llençà sis mil joves cap a Ceuta que saltaren la tanca o arribaren nadant. El conflicte va per llarg i potser per això la uralita i el ciment substitueix cada cop més les haimes.

 Llegir al Punt Avui

Hamma Salama

Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí,

 

Un nòmada que va haver de deixar les pastures a causa del retorn a la guerra i el ramat se li va morir

El 2027 serà l’any de Marion Maréchal? Analitzo al Punt Avui victòria de macron, pujada de Le Pen i possible lideratge de Marion Maréchal Le Pen d'aquí 5 anys

 

 El Punt Avui, 26 d'abril de 2022

 Xavier Rius Sant

La Unió Europea i aquells que creiem en els valors dels drets humans i el projecte europeu vam respirar alleujats en conèixer la victòria de Macron front Marine Le Pen. La ultradreta ha format part, o en forma, de governs de coalició a Itàlia o Àustria, i governa en solitari a Hongria i Polònia. Però una victòria de Marine Le Pen com a presidenta de França, en l’actual context de la guerra d’Ucraïna, hauria estat un desastre per al futur d’Europa. La UE s’ha de mostrar unida contra la guerra de Putin, un atac que no és només contra Ucraïna, sinó contra tota la Unió i els seus valors. I cal que la Unió Europea continuï endavant davant cants de sirena com ara els de Le Pen, que volen trencar el projecte, en nom d’un impossible retorn a un proteccionisme econòmic, una preferència dels anomenats de casa en l’àmbit laboral vers els estrangers i un tancament de fronteres que, com s’ha vist al Regne Unit amb el Brexit, no ha solucionat les problemàtiques que pretenia resoldre, sinó que les ha empitjorat.

Però, tot i la victòria, Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va derrotar Le Pen amb un 66% de vots contra un 33% de la líder xenòfoba, ara aquesta ha obtingut un 41’5%. D’aquí unes setmanes se celebraran eleccions legislatives i caldrà veure si, en l’actual context de desfeta dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional de Le Pen i la França Insubmisa de Mélenchon, recollint el vot del descontent, obtenen bons resultats i aboquen França a un quinquenni inestable. Però encara que Macron aconsegueixi la majoria de la cambra, el malestar popular existent i la crisi social i econòmica continuaran amb l’increment dels preus dels carburants a conseqüència de la guerra. I amb Macron que ja no podrà presentar-se el 2027, més enllà de si es produeix una reconfiguració dels partits tradicionals, la ultradreta tornarà intentar-ho. No és cap secret que Marine Le Pen, igual que Macron o Mélenchon, pel seu caràcter desperten l’antipatia de molts ciutadans. I és probable que la candidata de l’extrema dreta no sigui llavors la dues vegades fracassada Marine, sinó la seva neboda Marion Maréchal, que no només va ser amb 22 anys la diputada més jove de l’Assemblée Nationale, sinó que té un bagatge intel·lectual superior al de la seva tia. I de la mateixa manera que Marine, amb un 41%, ha superat el sostre de vot del seu pare, que va ser del 18%, la neboda podria superar el sostre de la tia i de l’avi.

Xavier Rius Sant. Periodista i autor del llibre Els ultres són aquí

 Llegir al Punt Avui

                              

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

ALGÈRIA A LA CRUÏLLA, Analitzo al Punt Avui la mort de Gaid Salah, home fort del país, les eleccions que han portat a Abdelmajid Tebún a la presidència, el nomenament del primer ministre amb unes protestes al carrer que demanen la fi del règim i una veritable democràcia. El Font Polisario amenaça de trencar l'alto al foc amb Marroc i tornar a les armes,

Nou anys després de l’inici de les primaveres àrabs, que només han portat la democràcia a Tunísia, Algèria viu un dels seus moments més difícils, amb la mort el passat dilluns de l’home fort del país, el general Ahmed Gaid Salah, dies després que se celebressin les eleccions presidencials convocades després de la renúncia del president Bouteflika.

El passat mes de març, quan es va anunciar que Bouteflika, que portava vint anys al poder i estava totalment incapacitat a causa d’un ictus, es presentaria a la reeleció, van començar les protestes, sorgint el moviment Hirak que demanava la seva retirada, la fi de la corrupció, i eleccions lliures. Llavors el cap de l’estat major de l’exercit, Gaid Salah, forçà la renuncia de Bouteflika i anuncià que es convocarien eleccions lliures. Va fer jutjar per corrupció a determinats membres dels règim, com Said Bouteflika, germà del president que era de fet qui prenia decisions, i al cap dels servies secrets, el general Muhamad Medione “Tawfik, que foren condemnats a deu anys de presó. I convocà eleccions pel 12 de desembre. Però donat que només es va permetre presentar-se a determinats membres del règim, tots d’avançada edat, les protestes van continuar. I amb una abstenció del 60%, va resultar guanyador l’ex-primer ministre, Abdelmajid Tebún de 75 anys d’edat. En aquest context, que una part del regim és empresonat i una altra intenta transcendir i controlar la transició, s’ha produït la mort del cap de l’exèrcit i home fort del país.

A diferència de les protestes que hi ha hagut aquest últim any a altres països àrabs com l’Iraq, on hi ha hagut centenars de morts, les manifestacions del Hirak han estat pacífiques, evitant la policia reprimir-les amb armes de foc. No és cap secret que en la memòria de la societat algeriana hi ha els prop de dos cents mil morts de la guerra civil que devastà el país entre el 1991 i el 2002. Guerra que començà quan es va suspendre la segona volta d’unes eleccions que en primera volta havien guanyat el Front Islàmic de Salvació. Tant els islamistes com l’exèrcit van realitzar nombroses massacres. I un cop l’exèrcit va derrotar als islamistes, Bouteflika i la cúpula militar van iniciar un regnat que s’ha allargat fins ara. Anys en el que el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, i Al Qaida del Magreb Islàmic, tot i cometre atemptats, mai no han aconseguit sortir de la marginalitat. I Algèria havia contingut la implantació de l’Estat Islàmic que té el desert algerià més com a refugi que com a terra on arrelar-hi.

Dissabte el president Tebún va nomenar primer ministre al diplomàtic i professor universitari Abdelaziz Djerad, que diu vol guanyar-se la confiança del poble, també del moviment Hirak. Però caldrà veure si l’exèrcit i els sectors del règim que han sobreviscut a la caiguda de Bouteflika permeten que el nou president i nou primer ministre conduexin el país cap una democracia realment pluripartidista, i si els membres del règim que estaven sent represaliats, aprofiten la mort de Gaid Salah per intentar venjar-se. L’islamisme polític, molt controlat pel règim, pot intentar aprofitar la conjuntura per sortir de la marginalitat. I una hipotètica manca d’autoritat i legitimitat dels nous governants, poden ser ingredients favorables per que es vegi afectat per la inestabilitat i guerra que viu el país veí cap a l’est, Líbia.
I a la seva frontera oest Algèria hi té el conflicte del Sàhara, havent estat l’exèrcit i el Govern algerià un garant del Polisario front els intents del Marroc per legitimar l’annexió per la força l’antiga colònia espanyola. Precisament per la situació d’absolut estancament que viu el conflicte del Sàhara, fa deu dies, just abans que es produís la mort del cap de l’exèrcit algerià, el president del Front Polisario, Brahim Gali, va anunciar el congrés del Polisario, celebrat a Tifarti, localitat de l’antic Sàhara espanyol que conserven els sahrauís, que donat l’absolut impàs del pla de l’ONU per fer el referèndum d’autodeterminació, es plantejaven retornar a les armes. Potser va ser un anunci desesperat per la manca de perspectives que tenen els refugiats que viuen a Tinduf. Però tornar a la guerra ara, que Algèria viu un període inestable, seria la pitjor opció. 

ANGLADA REGISTRA DEMÀ EL SEU NOU PARTIT "IDENTITARI" D'ÀMBIT ESTATAL MENTRE ESPAÑA 2000 ES DISPOSA A INICIAR LA CONFLUÈNCIA O UNIFICACIÓ AMB PxC I PxL. Competència per acaparar el vot xenòfob

(Actualitzat dimecres 21: La sigla que ha registrat Anglada és Frente Nacional Identitario, Front Nacional Identitari, que a cada comunitat podrà afegir l'adjectiu de la comunitat autonòma, sent així a Catalunya: Front Nacional Identitari Català)

 Imatge de poc després de signar en el notari a Vic la constitució del partit

---------------------  
Josep Anglada, fundador de PxC i ara regidor per Plataforma Vigatana, registrarà demà una nova sigla d'àmbit estatal de cara la recomposició de la ultradreta o àrea identitària catalana i espanyola, pensant, sobretot en les municipals de 2019.

Així Anglada, que va se destituït com a president i expulsat de Plataforma X Catalunya el febrer de 2014,  deixa de lluitar per la sigla amb la que va estar a punt d'entrar al Parlament i d'obtenir 67 regidors el 2011. I després de presentar-se a les municipals de 2015 i ser escollit regidor a Vic amb la sigla local de Plataforma Vigatana, legalitza una nova marca d'àmbit espanyol.  Tot i que fins demà o demà passat no farà públic el nom exacte, tindrà l'adjectiu d'Identitari i no portarà el substantiu ni de Partit ni de Plataforma.

Aquesta nova sigla no té res a veure amb la proposta que fa sis setmanes va fer el director d'Alerta Digital i líder de Soluciona, Armando Robles, per tal que Anglada que encapçalés una candidatura a les eleccions espanyoles de desembre.

Anglada confia en recuperar a bona part dels exregidors i militants de PxC descontents amb l'actual direcció, molts dels quals atribueixen la davallada de vots les passades municipals, que va passar de 67 a només 8 regidors, al fet que es destituís Josep Anglada i a la manca de carisma dels actuals dirigents. 

AMB RAFA RIPOLL, NOU PRESIDENT D'ESPANYA 2000, S'IMPULSA LA CONFLUÈNCIA AMB PxC I PxL

Tal com s'havia anunciat feia mesos, el IV congrés del partit ultra, España 2000,  que es va celebrar a València el passat 10 d'octubre, va nomenar nou president al regidor d'Alcalà d'Henares, Rafa Ripoll, que substitueix al líder històric de la ultradreta valenciana, José Luis Roberto. El congrés es va celebrar a l’Hogar Social María Luisa Navarro -on s'allotja i dona menjar a espanyols necessitats-, que després de ser desallotjats del xalet del carrer Campoamor, s'ha reubicat al carrer Serpi.

Un cop fet aquest pas, es reprendran els contactes per la confluència orgànica o d'unitat d'acció amb el Partido X la Libertad, que té dos regidors, i amb Plataforma per Catalunya que en té vuit. El passat juliol Ripoll ja es va reunir amb José María Ruiz Puerta de Partido por La Libertad (PxL) i el president de PxC, August Amengol, a Saragossa i es van aprovar uns punts programàtics d'acord, cara a aquesta unitat d'acció i el procés de creació d'una nova sigla o coordinadora.

La desfeta de PxC, que ha passat de 67 regidors a només 8, i la ubicació del lideratge d'España 2000 a la comunitat de Madrid, unit a fets com la continuïtat del Hogar Social Madrid, confirma que l'epicentre de la ultradreta es concentrarà a Madrid, després de dècades on a Catalunya hi havia els sectors innovadors i oberts al que passava a Europa -la CEDADE dels anys 80 i 90 o la irrupció de Plataforma X Catalunya-, a València la ultradreta blavera anticatalana i exfranquista amb penetració municipal i presència al carrer, i a Madrid els nostàlgics del franquisme sense cap pes social ni polític.

La retirada de José Luis Roberto facilita una renovació i canvi d'imatge d'España 2000 i del projecte que surti de la confluència amb PxL i PxC, donat que el passat de Roberto i la seva vinculació durant anys a la patronal de locals de prostitució, era un llast que pesava sobre España 2000. També era un llast pel creixement del partit, fets com la imputació del fins fa quatre mesos regidor Alejandro Serrador per l'anomenada Operació Panzer. A Serrador se li va incautar a casa seva armament divers, entre el que destaca un llança granades que ell deia que era "de colecció".

 Rafael Ripoll és un històric militant de l’extrema dreta espanyola, que va arribar a España 2000 des del seu principal partit rival, Democracia Nacional (DN), on n’era el responsable de les relacions exteriors  i coneixedor del panorama ultra europeu. Ripoll fins i tot apareix a programes de cadenes de televisió vinculades a Iran i Veneçuela en llengua espanyola com a "expert en el  Pròxim Orient" i defensa la política del règim de Baixar al-Assad.

S'ha de dir que Democracia Nacional, liderada pel valencià Manuel Canduela, tenia la seu a "La Nave" a Alcalà de Henares, la qual va patir un incendi fa cinc anys del que alguns dirigents de DN van acusar a España 2000. El fet, però és alguns dels militants de  Democracia Nacional es van passar a España 2000, entre ells Rafa Ripoll que seria escollit el 2011 regidor en aquest municipi de l'anomenat Corredor d'Henares.

Aquest maig Ripoll va tornar a ser escollit regidor, obtenint a Alcalá 5.214 vots (5,82%), a la vegada que el partit s'expandia amb un regidor a San Fernando de Henares, tres a Velilla de San Antonio i un a Los Santos de Humosa. En canvi, el Partido X la Libertad (PxL) de José María Ruiz Puerta (força aliada de PxC) tot i l'àmplia campanya que van fer, va fracassar obtenint només dos regidors a tot Espanya.

Ara que els moviments xenòfobs creixen a Europa amb motiu de la vinguda de refugiats, amortitzat el projecte de La España en Marcha (els de Blanquerna), pot tornar a haver-hi dos projectes polítics competint a l'Estat espanyol per aquest espai social-populista, racista o identitari. 

SÀHARA, EL CONFLICTE PENDENT. Tot i les traves a les delegacions que intenten visitar l'antiga província espanyola, molts ciutadans de l'Aaiun mostren la voluntat de ser independents. Aprovada una nova resolució de l'ONU prorrogant la missió sense donar-li atribucions sobre drets humans.

 

De vegades alguns conflictes bèl·lics territorials s'han resolt o apagat, després que la part militar o demogràficament guanyadora aconsegueix que passi una o dues generacions, invertint en el territori, i desplaçant-hi població nova. També es pot resoldre amb el cansament i envelliments del qui varen lluitar fa 30 o  40 anys, confiant que el nets d'aquests oblidaran el passat i apostaran per un futur en el que les antigues ferides quedaran en l'oblit. També pot acabar-se amb la pèrdua de suports externs o quan les condicions regionals fan que aquell conflicte sigui un llast pels països de la regió.

Sovint quan a Espanya, França, la Unió Europea o a Estats Units algú planteja la solidaritat amb el poble sahrauí o la necessitat de fer complir el dret internacional vulnerat per Marroc, escolta respostes com "encara amb el Sàhara?" o "per què no es conformen amb que el Marroc els doni una autonomia? o "no s'adonen que estan sols i han perdut?" Però la realitat, més enllà que l'ONU no tingui voluntat de pressionar al Marroc, que França recolzi incondicionalment la política marroquí i que Espanya -potència colonial que en tindria legalment la sobirania- no faci cap gest en favor dels sahrauís, és que el pas dels anys no ha fet minvar el rebuig de la majoria dels sahrauís que viuen sota l'administració marroquina a les ciutats de l'Aaiun, Smara o Dajla, i que, fins i tot, molts dels fills dels que varen ser portats com a colons des de 1976 a viure al territori, abracen la causa independentista.

Aquests primers dies de maig he pogut visitar l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental, i parlant amb la gent te n'adones que Marroc no només no ha aconseguit guanyar-se als sahrauís, sinó que també, molts de qui arribaren al territori després de l'ocupació marroquina de 1976, o els seu fills han abraçat la causa independentista. Certament hi ha un cansament entre part dels cent mil refugiats que viuen als campaments de Tinduf, a Algèria, però la situació política i social al territori ocupat i administrat pel Marroc no fa pensar que el conflicte pugui acabar a curt termini amb un jurament de vassallatge i submissió dels sahrauís al rei Mohammed VI.

UN TERRITORI PENDENT DE DESCOLONITZAR

Encara que la classe política i la premsa marroquí ho negui, el Sàhara, abandonat per Espanya el 1976,  es un dels 17 territoris d'arreu del món pendent de descolonitzar segons l'ONU. Després d'anys d'una guerra que només es va estabilitzar amb la construcció d'un mur de 2.700 kilómetres amb cent mil soldats desplegats, que divideix el territori, i representa un sagnia econòmica pel Marroc, el 1990  el Consell de Seguretat va reafirmar-se que era un problema de descolonització que devia ser resolt per la seva població. Es va signar un acord amb Marroc i els independentistes del Frente Polisario per enviar cascos blaus i celebrar un referèndum que s'hagués hagut de fer el 1996. La Missió pel Refèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, es va desplegar al territori el 1991, però el referèndum es va suspendre en exigir Marroc a última hora que votessin també els nous habitants traslladats al territori després de l'ocupació marroquí. I quan anys més tard el Polisario va acceptar que els anomenats colons també poguessin votar, Marroc també es va oposar a que es fes, donat que bona part de la nova població del Sàhara, originaris de les zones del sud del Marroc, entre Sidi Ifni i Tarfaya, són cultural i lingüísticamnent també sahrauís, i estaven abraçant les tesis independentistes. 

MANIFESTACIONS A LES CIUTATS DE L’AAIUN, SMARA I DAJLA
La proposta que sense gaire convicció fa Marroc de donar autonomia al Sàhara no resulta gens convincent, donat que ni hi ha les llibertats polítiques i d'expressió prèvies per tal que aquesta oferta sigui creïble, ni Marroc està disposat a acceptar una administració autònoma governada pels independentistes que probablement guanyarien les eleccions. Però, sobretot, Marroc no sabria com encabir en el territori els cent mil sahrauís que haurien de tornar des dels campaments de Tinduf a Algèria. I una mostra d'aquesta manca de llibertats prèvia, per fer creïble qualsevol proposta d'autonomia del Marroc, és que de manera reiterada reprimeix totes les manifestacións al territori, i la policia marroquí no deixa entrar, confina o expulsa a les delegacions d'observadors que es desplacen a l'Aaiun. L'última el passat 15 d'abril d'un grup de diputats i regidors catalans que varen ser confinats a l'hotel.

La resposta de l'exèrcit i la policia marroquina el novembre de 2010 a la protesta pacífica de Gdeim Izik, prop de l'Aaiun, on unes vint mil persones van acampar desmanant millores social i llibertats polítiques i d'expressió, que va acabar amb una dura repressió i deu morts, va demostrar la incapacitat de les autoritats marroquines per gestionar el conflicte, donat que el que inicialment era només una protesta ciutadana va acabar com una demostració de la força de l'independentisme sahrauí.  

 

 El que més em va sorprendre de la meva visita a l'Aaiun va ser com, sense por als vehicles i agents de policia marroquina que patrullen constantment per la ciutat, on la setmana passada van haver-hi diverses manifestacions independentistes coincidint amb l'aprovació d'una nova resolució de l'ONU, molta gent se m'atansava espontàniament per explicar-me el seu punt de vista. Uns em convidaven a casa seva a menjar o a prendre un te i poder parlar. Altres a anar a un cibercafè a veure vídeos de les manifestacions dels dies passats reprimides per la policia a l'Aaiun, Smara o Dajla. Tots explicaven sense embuts que molts joves -alguns fills de colons- anaven via Mauritània als campaments de Tinduf a fer instrucció amb el Polisario. I cada persona que s'atansava a parlar desmentia la versió oficial marroquina que l'independentisme saharauí és fruit dels interessos d'Algèria i dels líders del Frente Polisario que tenen com a ostatges als refugiats de Tinduf. I Internet i la telefonia mòbil no només facilita la convocatòria de manifestacion contra l'ocupació, sinó que ha reforçat el vincle i el sentiment de ser un sol poble entre els que viuen als camps de refugiats a Algèria i els que són a la part que controla el Marroc.

La resolució aprovada el passat dimarts pel Consell de Seguretat de l'ONU prorroga un any el mandat de la Missió de l'ONU pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), en la línia del que proposava l'infome del passat 10 d'abril, que no recollia la proposta d'atorgar a la MINURSO la competència de vetllar del compliment dels drets humans i les violacions als mateixos, com si tenen la majoria de missions de l'ONU en els conflictes o processos en que s'han desplegat tropes i/o observadors. Una resolució que no va agradar als independentistes sahrauís perquè no aporta res de nou, més que parlar de fer noves converses realistes, amb un nou enfoc, i sense condicions prèvies. 

Ningú no sap quan serà el proper esclat al territori, més enllà de les manifestacions habituals, i sembla evident que les noves converses dels enviats de l'ONU amb el Marroc i el Polisario no aportaran res. Afortunadament, ara per ara, el Polisario descarta tornar a la guerra, però el Marroc no pot continuar eternament administrant o ocupant un territori amb una població que diu que no és marroquina, sota la vigilància de tres cents mil soldats. Sí, ja sé que se'm dirà que políticament per la regió el millor seria que els sahrauís acceptessin tenir una autonomia dins del Marroc. Però, a manca d'un referèndum que digui el contrari, sembla que la majoria no volen ser marroquins i el dret internacional no reconeix a Marroc la sobirania del territori. 38 anys d'administració o ocupació marroquina d'una part, i d'exili de l'altra no han, ara per ara, doblegat la voluntat de que es culmini el procés de descolonització. El conflicte continua latent. 
Leer el artículo en castellano en El Periódico 

L'Aaiun, Laayoune, el passat 1 de maig

Un sahrauí mostra el documenst de l'ONU que l'acreditava per votar al referèndum que no s'ha fet.

L'entrada a l'Aaiun

Vídeo de les manifestacion de dimecres passat
   

Vídeos de EMSAHARA.COM

Mapa oficial de l'ONU, sobre el Sàhara. La línia vermella és el mur que separa la part occidental que controla Marroc, de la oriental en mans del Frente Polisario. Cent mil refugiats viuen als campaments de Tinduf, Algèria