El ciment substitueix les haimes al Sàhara. Article al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, 17 de desembre de 2023. El Punt Avui

L’antiga província espanyola del Sàhara, la major part ocupada pel Marroc, és el més gran dels 17 territoris pendents de descolonitzar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha conflicte armat i que pateix una greu crisi humanitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’independència, he estat reiterades vegades als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf, Algèria, on he passat una setmana aquest desembre i he comprovat com les construccions de ciment i d’uralita substitueixen cada cop més les haimes, fet que és una confirmació que tenen clar que el conflicte va per llarg. I la situació que m’he trobat és pitjor de la que esperava. Fa tres anys el Marroc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocupar i desplegar tropes en un tram al sud del mur de separació, fronterer amb Mauritània. El Polisario ho va denunciar i, en no recular el Marroc, va donar per trencat l’alto el foc. Una decisió que, per justificada que fos, a curt termini podria haver estat un error. Ara els sahrauís ja no lluiten contra soldats marroquins desmotivats que queien en emboscades, sinó que s’enfronten a drons contra els quals no poden protegir-se. I el retorn a la guerra ha obligat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espanyol que controla el Polisario a marxar cap als camps de refugiats on han mort moltes cabres i camells per manca de pastures. 

El president del Parlament sahrauí, Hamma Salama, m’explicà: “Malgrat el silenci informatiu sobre el retorn a les hostilitats que hi ha al Marroc, hem iniciat una guerra a llarg termini per demostrar al Marroc que el conflicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el principal problema que es pateix als campaments de Tindouf no ve donat per la guerra, sinó per la disminució de l’ajuda humanitària. La covid va tallar en sec el desplaçament de nens sahrauís a passar l’estiu a l’Estat espanyol, pràctica que s’ha recuperat en part des del 2022 però amb un nombre molt menor de nens. I aquests nens quan tornaven al Sàhara ho feien amb un donatiu de les famílies acollidores, moltes de les quals viatjaven després als campaments amb més ajuts. Però el que ha fet disminuir més l’abastament ha estat la pujada de preus dels aliments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coincidit amb la disminució d’aportacions dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Sahrauí, la cistella mensual de menjar aportat per l’ONU i els donants s’ha retallat una quarta part, però el pitjor vindrà ara amb les noves pujades de preus i el desviament que faran els donants per afrontar el desastre de Gaza. De moment el 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU va instar de nou a aconseguir una solució política acceptada per les parts. Però, cada cop que Espanya fa un petit gest en favor dels sahrauís, el Marroc respon amb la immigració, a Ceuta i Melilla. Recordem que quan el maig del 2021 Espanya va acollir el president sahrauí, Brahim Ghali, malalt de la covid, el Marroc llençà sis mil joves cap a Ceuta que saltaren la tanca o arribaren nadant. El conflicte va per llarg i potser per això la uralita i el ciment substitueix cada cop més les haimes.

 Llegir al Punt Avui

Hamma Salama

Yahia Buhabeini, president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí,

 

Un nòmada que va haver de deixar les pastures a causa del retorn a la guerra i el ramat se li va morir

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

SÀHARA, EL CONFLICTE PENDENT. Tot i les traves a les delegacions que intenten visitar l'antiga província espanyola, molts ciutadans de l'Aaiun mostren la voluntat de ser independents. Aprovada una nova resolució de l'ONU prorrogant la missió sense donar-li atribucions sobre drets humans.

 

De vegades alguns conflictes bèl·lics territorials s'han resolt o apagat, després que la part militar o demogràficament guanyadora aconsegueix que passi una o dues generacions, invertint en el territori, i desplaçant-hi població nova. També es pot resoldre amb el cansament i envelliments del qui varen lluitar fa 30 o  40 anys, confiant que el nets d'aquests oblidaran el passat i apostaran per un futur en el que les antigues ferides quedaran en l'oblit. També pot acabar-se amb la pèrdua de suports externs o quan les condicions regionals fan que aquell conflicte sigui un llast pels països de la regió.

Sovint quan a Espanya, França, la Unió Europea o a Estats Units algú planteja la solidaritat amb el poble sahrauí o la necessitat de fer complir el dret internacional vulnerat per Marroc, escolta respostes com "encara amb el Sàhara?" o "per què no es conformen amb que el Marroc els doni una autonomia? o "no s'adonen que estan sols i han perdut?" Però la realitat, més enllà que l'ONU no tingui voluntat de pressionar al Marroc, que França recolzi incondicionalment la política marroquí i que Espanya -potència colonial que en tindria legalment la sobirania- no faci cap gest en favor dels sahrauís, és que el pas dels anys no ha fet minvar el rebuig de la majoria dels sahrauís que viuen sota l'administració marroquina a les ciutats de l'Aaiun, Smara o Dajla, i que, fins i tot, molts dels fills dels que varen ser portats com a colons des de 1976 a viure al territori, abracen la causa independentista.

Aquests primers dies de maig he pogut visitar l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental, i parlant amb la gent te n'adones que Marroc no només no ha aconseguit guanyar-se als sahrauís, sinó que també, molts de qui arribaren al territori després de l'ocupació marroquina de 1976, o els seu fills han abraçat la causa independentista. Certament hi ha un cansament entre part dels cent mil refugiats que viuen als campaments de Tinduf, a Algèria, però la situació política i social al territori ocupat i administrat pel Marroc no fa pensar que el conflicte pugui acabar a curt termini amb un jurament de vassallatge i submissió dels sahrauís al rei Mohammed VI.

UN TERRITORI PENDENT DE DESCOLONITZAR

Encara que la classe política i la premsa marroquí ho negui, el Sàhara, abandonat per Espanya el 1976,  es un dels 17 territoris d'arreu del món pendent de descolonitzar segons l'ONU. Després d'anys d'una guerra que només es va estabilitzar amb la construcció d'un mur de 2.700 kilómetres amb cent mil soldats desplegats, que divideix el territori, i representa un sagnia econòmica pel Marroc, el 1990  el Consell de Seguretat va reafirmar-se que era un problema de descolonització que devia ser resolt per la seva població. Es va signar un acord amb Marroc i els independentistes del Frente Polisario per enviar cascos blaus i celebrar un referèndum que s'hagués hagut de fer el 1996. La Missió pel Refèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, es va desplegar al territori el 1991, però el referèndum es va suspendre en exigir Marroc a última hora que votessin també els nous habitants traslladats al territori després de l'ocupació marroquí. I quan anys més tard el Polisario va acceptar que els anomenats colons també poguessin votar, Marroc també es va oposar a que es fes, donat que bona part de la nova població del Sàhara, originaris de les zones del sud del Marroc, entre Sidi Ifni i Tarfaya, són cultural i lingüísticamnent també sahrauís, i estaven abraçant les tesis independentistes. 

MANIFESTACIONS A LES CIUTATS DE L’AAIUN, SMARA I DAJLA
La proposta que sense gaire convicció fa Marroc de donar autonomia al Sàhara no resulta gens convincent, donat que ni hi ha les llibertats polítiques i d'expressió prèvies per tal que aquesta oferta sigui creïble, ni Marroc està disposat a acceptar una administració autònoma governada pels independentistes que probablement guanyarien les eleccions. Però, sobretot, Marroc no sabria com encabir en el territori els cent mil sahrauís que haurien de tornar des dels campaments de Tinduf a Algèria. I una mostra d'aquesta manca de llibertats prèvia, per fer creïble qualsevol proposta d'autonomia del Marroc, és que de manera reiterada reprimeix totes les manifestacións al territori, i la policia marroquí no deixa entrar, confina o expulsa a les delegacions d'observadors que es desplacen a l'Aaiun. L'última el passat 15 d'abril d'un grup de diputats i regidors catalans que varen ser confinats a l'hotel.

La resposta de l'exèrcit i la policia marroquina el novembre de 2010 a la protesta pacífica de Gdeim Izik, prop de l'Aaiun, on unes vint mil persones van acampar desmanant millores social i llibertats polítiques i d'expressió, que va acabar amb una dura repressió i deu morts, va demostrar la incapacitat de les autoritats marroquines per gestionar el conflicte, donat que el que inicialment era només una protesta ciutadana va acabar com una demostració de la força de l'independentisme sahrauí.  

 

 El que més em va sorprendre de la meva visita a l'Aaiun va ser com, sense por als vehicles i agents de policia marroquina que patrullen constantment per la ciutat, on la setmana passada van haver-hi diverses manifestacions independentistes coincidint amb l'aprovació d'una nova resolució de l'ONU, molta gent se m'atansava espontàniament per explicar-me el seu punt de vista. Uns em convidaven a casa seva a menjar o a prendre un te i poder parlar. Altres a anar a un cibercafè a veure vídeos de les manifestacions dels dies passats reprimides per la policia a l'Aaiun, Smara o Dajla. Tots explicaven sense embuts que molts joves -alguns fills de colons- anaven via Mauritània als campaments de Tinduf a fer instrucció amb el Polisario. I cada persona que s'atansava a parlar desmentia la versió oficial marroquina que l'independentisme saharauí és fruit dels interessos d'Algèria i dels líders del Frente Polisario que tenen com a ostatges als refugiats de Tinduf. I Internet i la telefonia mòbil no només facilita la convocatòria de manifestacion contra l'ocupació, sinó que ha reforçat el vincle i el sentiment de ser un sol poble entre els que viuen als camps de refugiats a Algèria i els que són a la part que controla el Marroc.

La resolució aprovada el passat dimarts pel Consell de Seguretat de l'ONU prorroga un any el mandat de la Missió de l'ONU pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), en la línia del que proposava l'infome del passat 10 d'abril, que no recollia la proposta d'atorgar a la MINURSO la competència de vetllar del compliment dels drets humans i les violacions als mateixos, com si tenen la majoria de missions de l'ONU en els conflictes o processos en que s'han desplegat tropes i/o observadors. Una resolució que no va agradar als independentistes sahrauís perquè no aporta res de nou, més que parlar de fer noves converses realistes, amb un nou enfoc, i sense condicions prèvies. 

Ningú no sap quan serà el proper esclat al territori, més enllà de les manifestacions habituals, i sembla evident que les noves converses dels enviats de l'ONU amb el Marroc i el Polisario no aportaran res. Afortunadament, ara per ara, el Polisario descarta tornar a la guerra, però el Marroc no pot continuar eternament administrant o ocupant un territori amb una població que diu que no és marroquina, sota la vigilància de tres cents mil soldats. Sí, ja sé que se'm dirà que políticament per la regió el millor seria que els sahrauís acceptessin tenir una autonomia dins del Marroc. Però, a manca d'un referèndum que digui el contrari, sembla que la majoria no volen ser marroquins i el dret internacional no reconeix a Marroc la sobirania del territori. 38 anys d'administració o ocupació marroquina d'una part, i d'exili de l'altra no han, ara per ara, doblegat la voluntat de que es culmini el procés de descolonització. El conflicte continua latent. 
Leer el artículo en castellano en El Periódico 

L'Aaiun, Laayoune, el passat 1 de maig

Un sahrauí mostra el documenst de l'ONU que l'acreditava per votar al referèndum que no s'ha fet.

L'entrada a l'Aaiun

Vídeo de les manifestacion de dimecres passat
   

Vídeos de EMSAHARA.COM

Mapa oficial de l'ONU, sobre el Sàhara. La línia vermella és el mur que separa la part occidental que controla Marroc, de la oriental en mans del Frente Polisario. Cent mil refugiats viuen als campaments de Tinduf, Algèria

TUAREGS, EL GAS I AL-QAIDA, publico aquest article al Punt Avui

 

Xavier Rius, Periodista. 22/1/2013

 Un soldat francès patrullant ahir pels carrers de la població de Diabaly, a Mali Foto: JOE PENNEY/REUTERS

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat contra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokhtar, a la planta de gas d'Ein Amenas, i de la pressa amb què França va iniciar l'ofensiva contra els salafistes que volien apoderar-se de la capital de Mali, si no s'haguessin fet aquestes accions la situació a tot l'Àfrica seria pitjor, donat que Al-Qaida seria ja a la capital, Bamako, i Algèria estaria negociant amb els terroristes i els hauria legitimat.
      L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una resposta decidida en 48 hores contra l'ofensiva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat gestant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tuaregs salafistes d'Ansar Dine es van quedar amb armes de Gaddafi i dels tuaregs que lluitaven amb el líder libi. I és que hi ha un encadenament entre la fi de la guerra a Líbia, la inestabilització de Mali i l'atac d'Algèria.
      Mali, amb unes fronteres artificials, dominat pels bambara, havia marginat els tuaregs, poble nòmada d'un milió i mig de persones, islamitzat parcialment i tardanament, en el qual les dones viuen en règim d'igualtat, i que havia protagonitzat revoltes contra els estats que tenen la sobirania del territori. I només una petita part d'aquests tenen nacionalitat de Mali.
       Dos mesos després de la caiguda de Gaddafi, els tuaregs laics del Moviment Nacional d'Azawad, amb armes de Líbia, inicien una revolta a Mali, fet que obligarà el president a negociar el repartiment de les riqueses. En aquest context, un grup de militars comet un cop d'estat contra el president Touré, que es aprofitat pel grup minoritari tuareg d'Ansar Dine (Defensors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arrabassar el control d'Azawad als tuaregs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit dividit.
       Amb el vistiplau de l'ONU es va decidir enviar tropes africanes per aturar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Marroc i els interessos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Guinea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limitat fins ara a segrestar occidentals a les zones que controla el Polisario i a Mali, es mostrava capaç d'establir el seu Afganistan a l'Àfrica, i desestabilitzar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mostra d'aquesta capacitat d'atemptar ha estat l'atac a Algèria.Algèria ha actuat amb contundència perquè per res del món vol tornar als anys de la guerra civil. I la intervenció francesa era necessària, ja que sense París la missió africana hauria estat derrotada.
       Però ara la qüestió no és només afrontar els drets dels tuaregs. La qüestió és que França, Algèria i la comunitat internacional s'han implicat en una altra guerra en un desert sense fronteres amb unes coves on Al-Qaida guarda els arsenals de Gaddafi.
 Llegir al Punt Avui, clica