El gener del 2003, setmanes abans de l’inici de la guerra i
l’ocupació nord-americana de l’Iraq, els acompanyants que el govern
iraquià posava al servei dels periodistes i membres de delegacions
internacionals que érem a Bagdad ens advertien que no féssim fotos en
una plaça propera al Museu Nacional de l’Iraq on hi havia la seu dels
Mujahidins del Poble iranians, atès que els que feien guàrdia a
l’edifici ens podien detenir, i ens ficaríem en un embolic. Els
Mujahidins del Poble eren un grup comunista de l’Iran que, després
d’haver lluitat contra el xa i haver-se aliat amb l’aiatol·là Khomeini
el 1980 per desbancar forces liberals i nacionalistes, es nega a
acceptar el caire teocràtic de la República Islàmica. Llavors es
produeixen combats entre els Guardians de la Revolució lleials a
Khomeini i els mujahidins, i molts d’ells fugen a l’Iraq, combatent al
costat de Saddam Hussein contra l’Iran. Un cop acabada la guerra, es
queden a l’Iraq, i el 1997 seran posats en la llista dels grups
terroristes del Departament d’Estat nord-americà i de la Unió Europea.
Però
el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana, després
d’haver-ho pactat amb la CIA, aquests soldats iranians queden
aquarterats a la seva base d’Ashraf en lloc d’anar a defensar Bagdad.
Com a agraïment, els Estats Units els respectaran i els atorgaran
l’estatus de “persones protegides” per la Convenció de Ginebra. A partir
d’aquí, els mujahidins –o el seu braç polític, el Consell Nacional per
la Resistència de l’Iran– mouran molts fils per sortir de la llista de
grups terroristes i molts dels seus membres marxaran a Albània o a
França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. I
mantindran relacions amb molts polítics europeus com ara Alejo
Vidal-Quadras, que va ser del 2004 al 2014 vicepresident del Parlament
Europeu.
Ara
hem sabut que el 2014, quan es funda Vox i Vidal-Quadras esdevé cap de
llista de la formació en les eleccions europees, el partit rep prop d’un
milió d’euros d’aquest grup iranià. Grup que no sabem si es finançava
principalment de donatius de la diàspora iraniana, de donacions de
l’Aràbia Saudita o dels negocis opacs habituals de grups insurgents. I
potser perquè els diners venien d’on venien, si repassem el programa
electoral del 2014, més enllà d’algunes referències a adaptar l’arribada
d’immigrants a les demandes del mercat laboral, no assumeix ni un
discurs xenòfob ni islamòfob. Serà en les eleccions andaluses del 2015,
quan Vidal-Quadras ja ha abandonat la direcció del partit, que, en la
línia de les llavors encara poc habituals fake news, fa un vídeo
d’un telenotícies del futur en què una periodista amb el cap cobert pel
hijab informa que la presidenta de la Junta d’Andalusia ha signat un
acord amb la comunitat musulmana per destinar la mesquita de Còrdova a
l’ús exclusiu del culte islàmic, i que ja s’anuncien vols des d’arreu
del món islàmic per portar peregrins a pregar a al-Àndalus. Però,
tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el
problema que a Catalunya, lloc d’on era el cap de llista, no tenia
militants. Llavors Vidal-Quadras parla amb la delegada a Barcelona del
fantasmagòric partit Societat Civil i Democràcia (SCD) del banquer Mario
Conde, l’advocada Ariadna Hernández. I, d’un dia per l’altre, el febrer
del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox,
estrenen oficines, i Hernández anirà de número set en la llista europea.
Conde denunciarà que li han comprat i li han pres els militants. Ara,
més enllà de les bromes sobre per què Vox va agafar el verd islàmic com
a color del logo del partit, caldrà veure si la revelació del seu pecat original afecta o no el seu creixement.
Ariadna Hernández, amb Vidal Quadras y Pablo Barranco.
.................
.................
Moyahedin-e Jalq, PMOI
,شورای ملی مقاومت ایران , سازمان مجاهدين خلق ايران
,شورای ملی مقاومت ایران , سازمان مجاهدين خلق ايران
