SÍRIA, TRANSICIÓ O PARTICIÓ. Analitzo al Punt Avui l'alto el foc a Síria i plantejo que el més probable és que a causa de les dificultats perquè Assad deixi el poder, símposarà un partició del país

 La no prescripció dels  crims de guerra, és un escull perquè Al Assad es plantegi marxar, donat que sap que vagi on vagi, acabaria condemnat.

Xavier Rius

El Punt Avui, dilluns 29 de febrer de 2016 

Pocs dies abans del cinquè aniversari de l'inici de la guerra a Síria, en què han mort més de 260.000 persones i sis milions han abandonat el país, s'ha imposat un alto el foc entre els bàndols enfrontats, tret d'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, vinculat a Al-Qaida. Un alto el foc aconseguit gràcies als responsables d'Afers Estrangers dels Estats Units i Rússia –John Kerry i Serguei Lavrov–, beneït pel Consell de Seguretat de l'ONU i signat pel règim d'Al-Assad i els seus aliats iranians i libanesos, pels kurds de les Unitats de Protecció Popular i pel conglomerat de grups rebels agrupats en la Comissió Suprema de Negociacions, apadrinada per l'Aràbia Saudita.
Un cessament d'hostilitats que també vincula Rússia, que ha bombardejat des del setembre posicions dels insurgents i ha facilitat la recuperació de terreny per part del règim. A partir d'ara, l'aviació russa només podrà bombardejar posicions d'Estat Islàmic i del Front Al-Nusra, cosa que també continuarà fent la coalició que lideren els Estats Units.

El gran mestre de les cròniques de conflictes, Ryszard Kapuscinski, explicava que quan en un règim autoritari es produeix una revolta i milers de manifestants avancen cap al palau del govern, el dictador només té quatre opcions. La primera, intentar negociar, cosa que li pot suposar renunciar de manera pacífica al poder. La segona, disparar contra la multitud i provocar una massacre, arriscant-se a la possibilitat que l'endemà els enterraments de les víctimes es puguin convertir en noves manifestacions. El mètode de vegades funcionava, i ho va aconseguir el pare de Baixar, Hafez al-Assad, en esclafar l'aixecament de Hama el 1982, quan no hi havia ni internet ni telefonia mòbil.

Però, com va passar a Mubàrak a Egipte i a Ben Alí a Tunísia, disparar contra les masses que s'autoconvoquen per les xarxes socials només desembocava en més protestes i s'havia d'optar per la tercera opció: Ben Alí va marxar al cap de pocs dies, quan encara hi era a temps, i Mubàrak va haver de renunciar i tancar-se en un balneari “per motius de salut”. Gaddafi va triar la quarta: no va voler renunciar i va acabar escorxat al carrer.

Al-Assad, que sustenta el seu poder en la minoria alauita xiïta, no va voler negociar, va respondre amb una repressió implacable i van aparèixer els grups armats, molts de caire islamista finançats per l'Aràbia Saudita. I, a mesura que el règim es tacava de sang, fos amb la utilització d'armes químiques, fos amb els devastadors barrils bomba, no només era impossible la sortida negociada, sinó que, en el cas hipotètic que Al-Assad fugís, abocaria el país a un període de venjances envers la minoria alauita. I, per paradoxal que sigui, el gran avenç de la no-prescripció dels delictes de genocidi i crims de guerra és un escull perquè algú com Al-Assad es plantegés fugir, atès que sap que tard o d'hora acabaria jutjat i condemnat.

Durant molt de temps, els Estats Units han considerat que la solució al conflicte era que Al-Assad abandonés el poder. Però Al-Assad no marxarà voluntàriament i l'abandonament de Damasc podria sumir la ciutat i la regió de Latakia en el caos. Després de mesos d'atacs de l'aviació russa, l'exèrcit sirià ha recuperat posicions i el règim ja no està en una situació de debilitat. I la força d'Estat Islàmic o Daesh ha fet que molts tornin a considerar Al-Assad necessari.

Per això, el més probable és que es vagi ara cap a una partició del país en quatre parts: la del règim, la dels kurds (amb bona relació amb el règim) i la dels rebels, que s'empantanaran en negociacions sobre la transició que no portaran a res, atès que Al-Assad sap quin seria el seu destí. I mentre cadascú intenta governar el seu territori, tots, amb els bombardejos de Rússia i la coalició, intentaran derrotar Estat Islàmic.

  Clica per llegir al Punt Avui

UN MINIESTAT ALAUITA A LA COSTA MEDITERRÀNIA, article al Punt Avui

 ARTICLE SOBRE EL CONFLICTE A SÍRIA AL PUNT AVUI
L'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb
la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia
20 de juliol de 2012
Xavier Rius, periodista
L'any 1922, França va crear un territori autònom alauita xiïta que esdevindria un semiestat tutelat per París, amb el qual la Síria francesa quedava dividida en tres territoris: una Síria de majoria sunnita sense sortida al mar, un Líban multireligiós que garantia la seguretat i el poder econòmic dels cristians, i la Latakia costanera alauita. Finalment, el 1936, Latakia tornaria a integrar-se a la Síria francesa, que esdevindria un estat independent de majoria sunnita, amb un 10% de xiïtes alauites, un 10% també de cristians i les minories kurdes i druses. Des que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va obtenir el poder, l'estat estava sota control dels alauites, que aconseguirien el suport d'una part de la burgesia sunnita i de la minoria cristiana i drusa.
Ara que, després de disset mesos, la rebel·lió armada ha arribat a Damasc, i la insurgència ha aconseguit matar el ministre de Defensa, el general cristià Daud Rajha; el seu número dos, Assef Shawkat, cunyat del president, i el general Hassan Turkmeni, que comandava la lluita, tot indica que el règim està tocat de mort.
Quan va esclatar la revolta, Baixar al-Assad va aplicar la mateixa tàctica que havia utilitzat el seu pare el 1982 a Hama contra la insurrecció dels Germans Musulmans, en què van morir 20.000 persones. Com hem vist aquest any i mig, els únics governants que han resistit les revoltes de la primavera àrab han estat els d'Algèria –on la gent no vol tornar a una guerra– i les monarquies àrabs. Els caps de les repúbliques de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia varen caure i els seus líders van poder salvar o no la vida o la llibertat segons en quin moment van acceptar que tot estava perdut.
Un cop les tropes dirigides per la minoria alauita i les milícies dels shabihas cometien més i més atrocitats, tota la comunitat alauita assumia la responsabilitat de les massacres. Encara que el president hagués volgut marxar amb la seva família, els caps de la repressió i la seva comunitat no li ho haurien deixat, convençuts que tota la comunitat patiria la venjança. El suport de Rússia i la Xina a Al-Assad, i també d'Israel, que preferia els alauites abans que un govern sunnita inestable, li donaven oxigen per aguantar.
Així doncs, duri el que duri la lluita a Damasc, i al marge de les atrocitats que les forces d'Al-Assad puguin fer els propers dies, sembla que l'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia, i crear un semiestat com el del 1922. Rússia li donaria suport, ja que allà hi té la seva única base naval de la Mediterrània. I, amb bona part dels alauites refugiats a la seva terra natal, s'aprovaria una resolució de l'ONU que garantiria un alto el foc. Però, acceptarien les noves autoritats de Damasc un estat sense sortida al mar?

Llegir al Punt Avui, clica

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.