Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

No són bolivarians, són xiïtes sense por al martiri. El Punt Avui

                        

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimarts 3 de març de 2026

Els Estats Units i Israel tenen bons serveis d’intel·ligència i una capacitat militar i tecnològica absoluta. Trump va capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro, i ara amb Israel han matat el líder suprem iranià, Ali Khamenei. Però aquesta superioritat pel que fa a les capacitats dels seus agents i sistemes d’espionatge ha d’anar acompanyada de l’altra pota dels serveis d’intel·ligència. La dels analistes que valoren què pot fallar, quines respostes tindrà tota acció i quin pla es té per a l’endemà. George W. Bush l’any 2003 en derrotar Saddam Hussein i dissoldre l’exèrcit i les institucions iraquianes, va provocar una guerra en què van morir molts nord-americans. Ni Trump ni Netanyahu, moguts per l’arrogància d’un i la necessitat de l’altre d’allargar totes les guerres per perpetuar-se en el poder, no escolten gaire els qui qüestionen el que han decidit

A l’Iran no hi ha una vicepresidenta amb plens poders com a Veneçuela que pugui desmuntar el règim i sotmetre’s a Trump. A l’Iran hi ha diverses institucions sòlides i col·legiades com l’Assemblea d’Experts, el Consell de Guardians, el clergat xiïta, l’exèrcit, el Parlament i sobretot la Guàrdia Revolucionària que controla l’economia. I per sobre de tot hi ha el sentiment de ser xiïtes, que creuen que l’Islam va ser traït després del tercer califa. Els seus successors els imams Alí, Hassan o Hussein van patir el martiri i esperen amb una fe de ferro el retorn del dotzè imam, l’“imam ocult” el Mahdi, desaparegut l’any 874, que retornarà en un moment de gran confusió per restablir la justícia.

La societat iraniana està dividida entre els que tenen com a model un Occident laic que fa un mes i mig protestaven demanant la fi del règim teocràtic i corrupte, i els xiïtes convençuts que van a la mesquita i ploren ara la mort d’en Khamenei, l’últim màrtir. I encara que els atacs s’allarguin i matin des de l’aire més líders iranians, no hi ha una oposició que, com vol Trump, pugui prendre el poder. Una part de l’oposició gira a l’entorn del fill del xa Reza Pahlavi, que no té ni militars ni aiatol·làs esperant-lo per obrir-li les portes del poder. I l’altra, també a l’exterior, el Consell Nacional de Resistència de l’Iran, creat pels antics mujahidins comunistes que ajudaren Khomeini a fer caure el xa, però després foren perseguits. Estan liderats per Maryam Rajavi, la qual, per a desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel cobrint els cabells. I més enllà del que duri la capacitat de resposta de l’Iran llençant míssils cap a Israel i les bases nord-americanes o bloquejant l’estret d’Ormuz, només amb una operació terrestre i una ocupació que Trump rebutja el règim podrà ser derrotat.

h

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   

Leer en castellano en El Triangle.

Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.

La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.

Leer en castellano en El Triangle

                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.

VOX i ALIANÇA CATALANA SUBMISOS AMB TRUMP. Analitzo al Triangle el silenci d'Aliança front els arancels imposats per Trum i les pilotes fora de Vox

 

Xavier Rius Sant, El Triangle divendres 4 d'abril de 2025

Diuen que Donald Trump no té amics, que només té interessos. Però també diuen que no és boig, més enllà que el primer mandat la majoria de càrrecs polítics o de confiança com els caps de premsa i de gabinet de la seva administració van acabar marxant. Uns callant, altres pregonant que moltes de les seves ordres i decisions no tenien rumb, eren contraproduents i equivocades i que fruïa humiliant als qui treballen amb ell i per a ell. Un dels que no el van abandonar, el vicepresident Mike Pence, es va negar a manipular com li ordenava el resultat electorals fa quatre anys, i va haver de fugir i amagar-se protegit pel Servei Secret el 6 de gener de 2021 quan una turba va assaltar el Capitoli i el volien linxar a l’estil de les pel·lícules del Far West seguint la crida que Trump va fer. No té amics però el poble és savi i Trump, com Hitler el 1933, va guanyar les eleccions. Hitler reivindicava una Alemanya gran que recuperés el seu espai vital. I Trump vol fer Amèrica, o sigui uns Estats Units, grans. Vol annexionar-se Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà. I perquè la indústria americana recuperi el poder que tenia fa dècades ha decidit acabar amb les normes i tractats de lliure comerç, creient que així ho aconseguirà.

Els experts diuen que amb els aranzels tothom hi perdrà, ja que el que va funcionar fa un segle amb una política que es va mantenir durant dècades i un comerç mundial que anava a una altra velocitat, no es pot aconseguir d’avui per demà i en només dos o quatre anys. Hi ha qui diu que Trump no és boig i que tot és només una estratègia per imposar després unes condicions avantatjoses en les negociacions comercials que potser farà amb la Xina, Europa i els països emergents. Però el fet és que si els aranzels es mantenen els treballadors, productors del camp i els consumidors europeus en patiran les conseqüències. I als amics de Trump a Europa, que semblava que ho tenien tot a favor, de Meloni a Le Pen i també Abascal i Orriols, els tremolen les cames per les conseqüències electorals de la jugada que els ha fet el seu amic americà.

El Partit Popular de Núñez Feijóo, coherentment amb el que diu el Partit Popular Europeu ha donat suport a les propostes econòmiques que ha presentat Pedro Sánchez, tot i que sap que a sis comunitat autònomes el PP necessita Vox per aprovar pressupostos i garantir la governabilitat. Però Vox, que aquest últims anys no només s’ha desprès de l’anima falangista que defensaven alguns dels seus fundadors com Javier Ortega Smith, sinó també d’un liberalisme econòmic capitalista defensor del lliure comerç que encarnava Iván Espinosa de los Monteros, que per decisió de Santiago Abascal van donar un xec en blanc a Trump a canvi que ell, que potser no sap ben bé on és Espanya, fes alguna declaració en favor de Santiago Abascal.

El fundador de Vox Iván Espinosa a de los Monteros, responsable de les propostes econòmiques que abandonà els càrrecs en el partit fa un any i mig, desmarcant-se de Vox ahir va tuitejar que “El lliure comerç és el que ha tret milions de persones de la pobresa a tot el món, és el generador de riquesa més gran que es coneix. Naturalment que això requereix jugar amb regles iguals per a tothom, però aquest anunci d’aranzels no equilibra el tauler de joc; només el desestabilitza.”

Però Vox, com a partit hooligan de Trump, tira pilotes fora. Un dels primers dirigents de Vox que ahir es va posicionar va ser el català Jordi de La Fuente, que des de fa uns dies és el nou Secretari General del sindicat de Vox, Solidaridad, que va donar suport explícit als aranzels del 20% que imposa a la Unió Europea “perquè són bons per la classe obrera americana i europea”. Després, al Congrés del Diputats, el secretari general de grup parlamentari de Vox i responsable econòmic del partit, José María Figaredo, culpa Trump i en responsabilitzà dels mateixos a Pedro Sánchez i a les polítiques econòmiques de Brussel·les i l’agenda 20/30, demanant que Sánchez dimiteixi. I hores més tard el portaveu de Vox al Parlament Europeu, Jorge Buxadé, en una entrevista a la cadena El Toro TV, de l’antic grup Intereconomía, tot i manifestar que ell és contrari als aranzels, en responsabilitzava Pedro Sánchez, Brussel·les i el Pacte Verd.

Abascal, que de moment no ha fet cap declaració als mitjans, ha donat el seu punt de vista per mitjà del digital vinculat a Vox, La Gaceta, que titulava “Santiago Abascal denuncia que els populars i socialistes arrosseguen Europa a “una guerra comercial suïcida”. I afegia “Ni Von der Leyen, ni Sánchez, ni Feijóo han defensat els interessos dels espanyols”.

L’altra partit trumpista de casa, Aliança Catalana de Sílvia Orriols, 48 hores després que Trump anunciés la fi del lliure comerç i la imposició d’aranzels als productes de la Unió Europea, o sigui també als catalans, encara guarda silenci. Aliança, el novembre passat, es va felicitar per la victòria de Trump. Al partit ho decideix tot Sílvia Orriols, però el responsable del programa econòmic és Jordi Aragonès que sempre s’ha manifestat totalment trumpista i ha reconegut que el seu referent és Steve Bannon estratega de la primera campanya de Trump i defensor de les seves propostes disruptives. I, de moment, Aliança, ni des de les xarxes socials del partit, ni des del de les de Jordi Aragonès s’ha manifestat. I és que mentre Vox te múscul per llençar pilotes fora sobre els aranzels, més enllà que la qüestió dificultaria un hipotètic pacte de governabilitat d’Espanya si Pedro Sánchez avancés les eleccions generals, per Aliança, obsessionat el partit en proclamar que no és d’extremadreta i que defensa els pagesos, botiguers, industrials i treballadors catalans front els enemics que venen de fora, ho tindrà difícil perquè Sílvia Orriols pugui trobar un discurs coherent per posicionar-se davant dels reptes i mesures que centraran els debats els propers mesos en el Parlament de Catalunya, ara que els responsables del problemes dels pagesos catalans no seran la competència amb el Marroc o Turquia, sinó els aranzels que dificultaran l’exportació als Estats Units dels nostres productes i tot l’impacte que tindran també per la industria catalana.

Llegir en català al Triangle

Leer en castellano en El Triangle

VOX Y ALIANÇA CATALANA SUMISOS ANTE LOS ARANCELES DE TRUMP

Dicen que Donald Trump no tiene amigos, que solo tiene intereses. Pero también dicen que no está loco, más allá de que en el primer mandato la mayoría de cargos políticos o de confianza como los jefes de prensa y de gabinete de su administración acabaron marchándose. Unos callando, otros pregonando que muchas de sus órdenes y decisiones no tenían rumbo, eran contraproducentes y equivocadas y que disfrutaba humillando a quienes trabajan con él y para él. Uno de los que no lo abandonaron, el vicepresidente Mike Pence, se negó a manipular como le ordenaba el resultado electoral de hace cuatro años, y tuvo que huir y esconderse protegido por el Servicio Secreto el 6 de enero de 2021 cuando una turba asaltó el Capitolio y lo quería linchar al estilo de las películas del Far West siguiendo el llamamiento que Trump hizo. No tiene amigos pero el pueblo es sabio y Trump, como Hitler en 1933, ganó las elecciones. Hitler reivindicaba una Alemania grande que recuperase su espacio vital. Y Trump quiere hacer América, o sea unos Estados Unidos grandes. Quiere anexionarse Canadá, Groenlandia y el Canal de Panamá. Y para que la industria americana recupere el poder que tenía hace décadas ha decidido acabar con las normas y tratados de libre comercio, creyendo que así lo conseguirá.

Los expertos dicen que con los aranceles todo el mundo perderá, ya que lo que funcionó hace un siglo con una política que se mantuvo durante décadas y un comercio mundial que iba a otra velocidad, no se puede conseguir de hoy para mañana y en solo dos o cuatro años. Hay quien dice que Trump no está loco y que todo es solo una estrategia para imponer después unas condiciones ventajosas en las negociaciones comerciales que quizá hará con China, Europa y los países emergentes. Pero el hecho es que si los aranceles se mantienen los trabajadores, productores del campo y los consumidores europeos sufrirán las consecuencias. Y a los amigos de Trump en Europa que parecía que lo tenían todo a favor, de Meloni a Le Pen y también Abascal y Orriols, les tiemblan las piernas por las consecuencias electorales de la jugada que les ha hecho su amigo americano.

El Partido Popular de Núñez Feijóo, coherentemente con lo que dice el Partido Popular Europeo, ha apoyado las propuestas económicas que ha presentado Pedro Sánchez, aunque sabe que en seis comunidades autónomas el PP necesita a Vox para aprobar presupuestos y garantizar la gobernabilidad. Pero Vox, que estos últimos años no sólo se ha desprendido del alma falangista que defendían algunos de sus fundadores como Javier Ortega Smith, sino también de un liberalismo económico capitalista defensor del libre comercio que encarnaba Iván Espinosa de los Monteros, que por decisión de Santiago Abascal dieron un cheque en blanco a Trump a cambio de que él, que quizá no sabe muy bien dónde está España, hiciera alguna declaración en favor de Santiago Abascal.

El fundador de Vox Iván Espinosa de los Monteros, responsable de las propuestas económicas que abandonó los cargos en el partido hace un año y medio, desmarcándose de Vox tuiteó ayer que «El libre comercio es el que ha sacado a millones de personas de la pobreza en todo el mundo, es el generador de riqueza más grande que se conoce. Naturalmente que esto requiere jugar con reglas iguales para todos, pero este anuncio de aranceles no equilibra el tablero de juego; sólo lo desestabiliza.»

Pero Vox, como partido hooligan de Trump, tira pelotas fuera. Uno de los primeros dirigentes de Vox que ayer se posicionó fue el catalán Jordi de La Fuente, que desde hace unos días es el nuevo Secretario General del sindicato de Vox, Solidaridad, que apoyó explícitamente los aranceles del 20% que impone a la Unión Europea «porque son buenos para la clase obrera americana y europea». Después, en el Congreso de los Diputados, el secretario general de grupo parlamentario de Vox y responsable económico del partido, José María Figaredo, culpó a Trump y responsabilizó de los mismos a Pedro Sánchez y a las políticas económicas de Bruselas y la agenda 20/30, pidiendo que dimita. Y horas más tarde el portavoz de Vox en el Parlamento Europeo, Jorge Buxadé, en una entrevista en la cadena El Toro TV, del antiguo grupo Intereconomía, a pesar de manifestar que él es contrario a los aranceles, responsabilizaba a Pedro Sánchez, Bruselas y el Pacto Verde.

Abascal, que de momento no ha hecho ninguna declaración a los medios, ha dado su punto de vista por medio del digital vinculado a Vox, La Gaceta, que titulaba «Santiago Abascal denuncia que los populares y socialistas arrastran a Europa a «una guerra comercial suicida». Y añadía «Ni Von der Leyen, ni Sánchez, ni Feijóo han defendido los intereses de los españoles».

El otro partido trumpista de casa, Aliança Catalana de Silvia Orriols, 48 horas después de que Trump anunciara el fin del libre comercio y la imposición de aranceles a los productos de la Unión Europea, o sea también a los catalanes, aún guarda silencio. Aliança, en noviembre pasado, se felicitó por la victoria de Trump. En el partido lo decide todo Sílvia Orriols, pero el responsable del programa económico es Jordi Aragonès que siempre se ha manifestado totalmente trumpista y ha reconocido que su referente es Steve Bannon estratega de la primera campaña de Trump y defensor de sus propuestas disruptivas. De momento Aliança, ni desde las redes sociales del partido, ni desde el de las de Jordi Aragonès se ha manifestado. Y es que mientras Vox tiene músculo para tirar pelotas fuera sobre los aranceles, más allá de que la cuestión dificultaría un hipotético pacto de gobernabilidad de España si Pedro Sánchez adelantara las elecciones generales, para Aliança, obsesionado el partido en proclamar que no es de extremaderecha y que defiende a los campesinos, comerciantes, industriales y trabajadores catalanes frente a los enemigos que vienen de fuera, lo tendrá difícil para que Sílvia Orriols pueda encontrar un discurso coherente para posicionarse ante los retos y medidas que centrarán los debates en los próximos meses en el Parlamento de Cataluña, ahora que los responsables de los problemas de los campesinos catalanes no serán la competencia con Marruecos o Turquía, sino los aranceles que dificultarán la exportación a Estados Unidos de nuestros productos y el impacto que tendrán también para la industria catalana.