Trump te raó: per culpa de Netanyahu, cada cop més gent odia Israel. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 6 de juny de 2026 

Ves al Triangle

Fa un dies el portal Axios va filtrar la conversa que Donald Trump va tenir amb el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu en la que el president americà li mostrava la seva desesperació de que a causa dels nous bombardejos de Beirut, de la invasió i devastació que l’estat sionista està perpetrant al Líban, ell no aconseguia una sortida per posar fi a la seva guerra amb l’Iran a la que Netanyahu l’havia arrossegat i que ha enfonsat la seva popularitat. Fins i tot congressistes republicans han votat aquesta setmana una proposta dels demòcrates contra la guerra d’Iran, ja que tenen por de perdre l’escó a les eleccions de la tardor. Trump, ennuegat a Ormuz, que podria perdre la majoria a les cambres, digué a Netanyahu “T’estic salvant la pell, ara tot el món t’odia i tothom odia Israel per això. Estàs fotudament boig, si no fos per mi estaries a la presó”.

Per una vegada estic parcialment d’acord amb Trump. Ja se sap que els bojos i els borratxos de vegades també diuen la veritat. No només perquè a causa de la perpetuació de guerra a Gaza, el Líban, al Golan i sud de Síria i la continuació de la destrucció de terres i cases palestines a Cisjordània, mantenint el país en estat de guerra, Netanyahu ajorna una i altra vegada el seu judici per corrupció que hauria de portar-lo a la presó. I perquè sense la protecció de Trump, probablement l’ordre de recerca internacional per reiterats crims de guerra contra ell i alguns dels seus ministres seria una amenaça real. En canvi només estic parcialment d’acord amb Trump quan diu que “ara tot el món t’odia a tu i a Israel”. Dic que només parcialment, perquè certament cada cop més gent odia Israel, però no tothom, més enllà que no crec que sigui positiu que el món odiï l’estat jueu. Hi ha bona part de la ultradreta europea i llatinoamericana i les esglésies evangèliques de mig món que no odien a Netanyahu sinó que l’adoren. I hi ha molta gent que no odiem Israel senzillament perquè odiar no porta enlloc. Però sí que és cert que ara hi ha molta més gent que rebutja i odia les polítiques que fa Israel, es qüestiona en veu alta el suposat dret d’Israel d’existir, i s’adona que la creació i l’existència de l’estat sionista cada cop més supremacista, que nega un estat pels palestins, és un greu error que arrossegarà el món a més guerres durant anys.

Puc presumir de ser un dels periodistes que més em vaig destacar des del 1998, quan es va celebrar el primer judici a l’editor neonazi, Pedro Varela, per la persecució penal de la negació i apologia de l’Holocaust. He escrit dotzenes d’articles sobre la qüestió i vaig ser molt crític amb la sentència del Tribunal Constitucional que va despenalitzar parcialment aquest delicte fent prevaldre la llibertat d’expressió i d’interpretar la història, parlant-ne fins i tot amb el magistrat del Tribunal Constitucional que va redactar la aquesta sentencia 235/2007, de 7 de novembre, que declarà inconstitucional que es penalitzés la negació del genocidi de sis milions de jueus. I els anys següents vaig parlar i debatre amb la Fiscalia de Delictes d’Odi i amb grups parlamentaris sobre les diferents propostes que es van fer per recuperar aquest tipus penal, aportant també els meus suggeriments. Finalment, l’any 2015 el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar el nou redactat dels article 510 i 607 del Codi Penal, que castiga de nou la negació de l’Holocaust.

No tinc cap dubte que l’assassinat en massa de milions de jueus, fossin quatre o fossin set milions, i de dissidents polítics, gitanos i homosexuals als camps, uns de treball fins la mort, altres directament d’extermini, va existir. I ho he debatut també amb pensadors que reivindiquen total o parcialment el llegat d’Adolf Hitler. I més d’una vegada pel meu posicionament defensant l’existència de l’Holocaust i que la persecució dels jueus sí que va existir, vaig rebre amenaces de persones o grups que pensaven o deien “Adolf Hitler tenia raó!” O cridaven o tuitejaven “AHTR”. Reconec amb tristor que gràcies a l’obra de Netanyahu ara veig que cada cop hi ha més gent que, reconeixent l’existència de l’Holocaust, no el justifiquen però ironitzen que Hitler va castigar equivocadament amb noranta anys d’antelació els jueus. Que va castigar unes generacions que no havien fet cap crim, però que aquell càstig l’haguessin hagut de rebre pels crims que sí que cometrien el seus descendents que potser ho mereixerien.

Ep! que quedi clar que jo continuo condemnant qualsevol càstig col·lectiu, i no frivolitzo amb el debat de si Hitler va avançar-se vuitanta anys, castigant als avis pel que sí que farien alguns dels seus nets. Afortunadament hi ha grups d’israelians com “Standing Together” o “Omdim Beyachad” que s’oposen a les polítiques de Netanyahu i els seus ministres. Però igual que Trump diu que per culpa de les accions del govern de Netanyahu ara “tothom odia Israel”, jo constato que cada cop més gent a Europa arriba a la conclusió que potser les actuals generacions mereixen un càstig que els seus avantpassats no mereixien.

Evidentment, jo crec que l’única solució és la dels dos estats amb Jerusalem de capital i desmantellament de les colònies a Cisjordània. I penso que bona part dels actuals ministres d’Israel i centenars de soldats, colons i caps militars mereixerien ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.

              

Trump tiene razón: por culpa de Netanyahu, cada vez más gente odia a Israel

Xavier Rius, sábado 6 de junio de 2026, Leer en castellano en El Triangle

Hace unos días el portal Axios filtró la conversación que Donald Trump tuvo con el primer ministro israelí, Benyamin Netanyahu en la que el presidente americano le mostraba su desesperación porque debido a los nuevos bombardeos de Beirut, con la invasión y devastación que el estado sionista está perpetrando en el Líbano, él no conseguía una salida para poner fin a su guerra con Irán a la que Netanyahu lo había arrastrado y que ha hundido su popularidad. Incluso congresistas republicanos han votado esta semana una propuesta de los demócratas contra la guerra de Irán, ya que tienen miedo de perder el escaño en las elecciones de otoño. Trump, atragantado en Ormuz, que podría perder la mayoría en las cámaras, dijo a Netanyahu «Te estoy salvando la piel, ahora todo el mundo te odia y todo el mundo odia a Israel por eso. Estás jodidamente loco, si no fuera por mí estarías en la cárcel».

Por una vez estoy parcialmente de acuerdo con Trump. Ya se sabe que los locos y los borrachos a veces también dicen la verdad. No sólo porque debido a la perpetuación de guerra en Gaza, el Líbano, en el Golán y sur de Siria y la continuación de la destrucción de tierras y casas palestinas en Cisjordania, manteniendo al país en estado de guerra, Netanyahu aplaza una y otra vez su juicio por corrupción que debería llevarlo a la cárcel. Y porque sin la protección de Trump, probablemente la orden de búsqueda internacional por reiterados crímenes de guerra contra él y algunos de sus ministros sería una amenaza real. En cambio solo estoy parcialmente de acuerdo con Trump cuando dice que «ahora todo el mundo te odia a ti y a Israel». Digo que sólo parcialmente, porque ciertamente cada vez más gente odia a Israel, pero no todo el mundo, más allá de que no creo que sea positivo que el mundo odie al estado judío. Hay buena parte de la ultraderecha europea y latinoamericana y las iglesias evangélicas de medio mundo que no odian a Netanyahu sino que lo adoran. Y hay mucha gente que no odiamos a Israel sencillamente porque odiar no lleva a ningún sitio. Pero sí que es cierto que ahora hay mucha más gente que rechaza y odia las políticas que hace Israel, se cuestiona en voz alta el supuesto derecho de Israel a existir, y se da cuenta de que la creación y la existencia del estado sionista cada vez más supremacista, que niega un estado por los palestinos, es un grave error que arrastrará el mundo a más guerras durante años.

Puedo presumir de ser uno de los periodistas que más me destaqué desde 1998, cuando se celebró el primer juicio al editor neonazi, Pedro Varela, por la persecución penal de la negación y apología del Holocausto. He escrito docenas de artículos sobre la cuestión y fui muy crítico con la sentencia del Tribunal Constitucional que despenalizó parcialmente este delito haciendo prevalecer la libertad de expresión y de interpretar la historia, hablando incluso con el magistrado del Tribunal Constitucional que redactó la sentencia 235/2007, de 7 de noviembre, que declaró inconstitucional que se penalizara la negación del genocidio de seis millones de judíos. Y en los años siguientes hablé y debatí con la Fiscalía de Delitos de Odio y con grupos parlamentarios sobre las diferentes propuestas que se hicieron para recuperar este tipo penal, aportando también mis sugerencias. Finalmente, en el año 2015 el Congreso de Diputados y el Senado aprobaron el nuevo redactado de los artículo 510 y 607 del Código Penal, que castiga de nuevo la negación del Holocausto.

No tengo ninguna duda de que el asesinato en masa de millones de judíos, fuesen cuatro o fuesen siete millones, y de disidentes políticos, gitanos y homosexuales en los campos, unos de trabajo hasta la muerte, otros directamente de exterminio, existió. Y lo he debatido también con pensadores que reivindican total o parcialmente el legado de Adolf Hitler. Y más de una vez por mi posicionamiento defendiendo la existencia del Holocausto y que la persecución de los judíos sí existió, recibí amenazas de personas o grupos que pensaban o decían «¡Adolf Hitler tenía razón!» O gritaban o tuiteaban «AHTR». Reconozco con tristeza que gracias a la obra de Netanyahu ahora veo que cada vez hay más gente que, reconociendo la existencia del Holocausto, no lo justifican pero ironizan que Hitler castigó equivocadamente con noventa años de antelación a los judíos. Que castigó a unas generaciones que no habían hecho ningún crimen, pero que aquel castigo lo hubieran tenido que recibir por los crímenes que sí cometerían sus descendientes que quizá lo merecerían.

¡Eo! que quede claro que yo sigo condenando cualquier castigo colectivo, y no frivozo con el debate de si Hitler se adelantó ochenta años, castigando a los abuelos por lo que sí harían algunos de sus nietos. Afortunadamente hay grupos de israelíes como «Standing Together» u «Omdim Beyachad» que se oponen a las políticas de Netanyahu y sus ministros. Pero igual que Trump dice que por culpa de las acciones del gobierno de Netanyahu ahora «todo el mundo odia a Israel», yo constato que cada vez más gente en Europa llega a la conclusión de que quizás las actuales generaciones merecen un castigo que sus antepasados no merecían.

Evidentemente, yo creo que la única solución es la de los dos estados con Jerusalén de capital y desmantelamiento de las colonias en Cisjordania. Y pienso que buena parte de los actuales ministros de Israel y centenares de soldados, colonos y jefes militares merecerían ser juzgados por el Tribunal Penal Internacional.

ORMUZ, EL LÍBAN I EL SUPREMACISME SIONISTA. El Triangle

                  

Xavier Rius Sant, El Triangle dimecres 8 d'abril de 2026

“Avui és un dia històric que serà recordat i vosaltres formareu part de la història”, diu a la pel·lícula La llista de Schindler el comandant Amon Göth, responsable del camp de concentració de Płaszów a Polònia, personatge que encarna Ralph Fiennes, un matí del març de 1943 a les seves tropes, minuts abans d’iniciar l’assalt al gueto de Cracòvia per assassinar allà mateix o deportar a camps d’extermini tots els seus habitants i reduir-lo a cendres. “Fa sis cents anys —afegeix Göth— Casimir el Gran va permetre als jueues venir a Cracòvia, on van prosperar en els negocis, la ciència, l’educació i les arts. Durant sis segles hi ha hagut una Cracòvia jueva. Aquesta nit aquest sis segles seran només un rumor”. Cito aquesta escena de la pel·lícula de Steven Spielberg que molts tenim a la memòria que narra la persecució i extermini del jueus, en ser un referent històric proper al que amenaçava de fer fa tres dies Donald Trump, quan advertia que si l’Iran no reobria l’Estret d’Ormuz faria desaparèixer en una sola nit una civilització, la persa.

Tot i que Trump es va contradir diverses vegades sobre quins eren els objectius de l’ofensiva batejada com “Fúria Èpica” iniciada el passat 28 de febrer, si només la fi del programa nuclear i de míssils balístics iranians o també la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. O potser només que el règim, un cop assassinada tota la seva cúpula política i militar, es mantingués en el poder, però liderat per membres del règim que s’avinguessin a obeir ordres de la Casa Blanca com ha passat a Veneçuela. Però en cap moment a l’hora de justificar l’ofensiva contra un règim teocràtic i militar es va parlar d’aniquilar o fer desaparèixer la civilització persa. Al contrari, Trump i el mateix Netanyahu, apel·lant a la història mil·lenària de Pèrsia, van cridar els iranians a rebel·lar-se i fer caure el règim. Una caiguda del règim que unànimement la CIA i els estrategues de defensa i intel·ligència del Pentàgon insistien que no seria possible sense una desaconsellable i duradora intervenció militar com la que es va fer a l’Irak i en la que perdrien la vida molts soldats americans. I precisament per discrepar-ne, Trump ha cessat o forçat a dimitir a la cúpula de la intel·ligència i les forces armades, l’últim el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Randy George, quelcom inaudit a la meitat d’una guerra.

La matinada d’aquest dimecres 8 d’abril, s’ha confirmat que els Estats Units i l’Iran, gràcies a la mediació pakistanesa havien acordat un alto el foc de quinze dies en base a una proposta de deu punts presentada per l’Iran i acceptada com a punt de partida per negociar pels Estats Units. L’estret d’Ormuz s’obriria immediatament al pas de vaixells de totes les banderes i nacionalitats i divendres es trobarien negociadors de màxim nivell a Islamabad per arribar a un acord de pau definitiu. Però poc després s’ha sabut no només que Israel negava que l’alto el foc a tota la regió afectés també la invasió que l’estat jueu fa al Líban. I per deixar-ho clar Israel ha donat l’odre d’evacuació de la ciutat mil·lenària de Tir, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, que es disposa a bombardejar-la, i ha portat a terme diverses onades de bombardejos massius tant al sud del Líban com a la capital, Beirut, provocant en un sol dia prop de tres-cents morts. Fets que han motivat que l’Iran anunciés que tornava a tancar l’Estret d’Ormuz.

Més enllà de la volatilitat de la situació i que hi hagi dubtes que si continua l’ofensiva al Líban la trobada al Pakistan es faci en la data prevista, és evident que si algú de moment ha guanyat no és Trump, que està sent fortament criticat per bona part dels líders mediàtics del moviment MAGA que el van potenciar, liderats pel periodista televisiu Tucker Carlson. Qui ha guanyat és, d’una banda, el règim dels aiatol·làs que continua fort, capaç de reemplaçar als líders caiguts, sense que se li hagi confiscat els 400 quilos d’urani enriquit ni destruït el seu arsenal i programa de míssils balístics. I d’altra banda Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que ja no s’amaguen de defensar el Gran Israel que per un suposat dret bíblic s’annexionaria tot Cisjordània i tot el Golan, i aniria des del Nil fins a l’Èufrates. I mentre el Parlament israelià aprova la pena de mort pels palestins que podran ser penjats després de tortures i judicis sense garanties, els colons supremacistes cremen de dia i de nit pobles i cases palestines i maten els seus habitants sabent que tenen plena immunitat per fer-ho sense que l’exèrcit israelià faci res per impedir-ho.

Tornant a l’inici de l’article, en relació a l’Holocaust perpetrat pels nazis que sí va existir, jo em pregunto quina diferència hi ha entre els joves de les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes que el novembre de 1938, vestint camises pardes assaltaven i cremaven cases, temples i botigues de jueus a Alemanya, i apallissaven o mataven als qui trobaven a dins, amb els colons que aquests últims mesos, emparats pel govern de Netanyahu, Ben-Gvir i Smotrich, portant la quipà jueva i trenes, amb armes, pals, pedres i torxes assalten i cremen pobles i cases palestines de Cisjordània matant o ferint als seus habitants? Penso que cap, si bé Alemanya llavors ja havia deixat de ser una democràcia, no hi havia llibertat de premsa ni independència del poder judicial, mentre que Israel formalment encara ho és. Cosa que atorga a la població sionista que vota aquests líders una responsabilitat davant la història.

Ormuz, el Líbano y el supremacismo sionista

Xavier Rius, El Triangle

«Hoy es un día histórico que será recordado y vosotros formaréis parte de la historia», dice en la película La lista de Schindler el comandante Amon Göth, responsable del campo de concentración de Płaszów en Polonia, personaje que encarna Ralph Fiennes, una mañana de marzo de 1943 a sus tropas, minutos antes de iniciar el asalto al gueto de Cracovia para asesinar allí mismo o deportar a campos de exterminio a todos sus habitantes y reducirlo a cenizas. «Hace seiscientos años —añade Göth— Casimiro el Grande permitió a los judíos venir a Cracovia, donde prosperaron en los negocios, la ciencia, la educación y las artes. Durante seis siglos ha habido una Cracovia judía. Esta noche estos seis siglos serán sólo un rumor». Cito esta escena de la película de Steven Spielberg que muchos tenemos en la memoria que narra la persecución y exterminio de los judíos, al ser un referente histórico cercano al que amenazaba con hacer hace tres días Donald Trump, cuando advertía que si Irán no reabría el Estrecho de Ormuz haría desaparecer en una sola noche una civilización, la persa.

Aunque Trump se contradijo varias veces sobre cuáles eran los objetivos de la ofensiva bautizada como «Furia Épica» iniciada el pasado 28 de febrero, si sólo el fin del programa nuclear y de misiles balísticos iraníes o también la caída del régimen teocrático de los ayatolás. O quizá sólo que el régimen, una vez asesinada toda su cúpula política y militar, se mantuviera en el poder, pero liderado por miembros del régimen que se avengan a obedecer órdenes de la Casa Blanca como ha pasado en Venezuela. Pero en ningún momento a la hora de justificar la ofensiva contra un régimen teocrático y militar se habló de aniquilar o hacer desaparecer la civilización persa. Al contrario, Trump y el propio Netanyahu, apelando a la historia milenaria de Persia, llamaron a los iraníes a rebelarse y hacer caer al régimen. Una caída del régimen que unánimemente la CIA y los estrategas de defensa e inteligencia del Pentágono insistían en que no sería posible sin una desaconsejable y duradera intervención militar como la que se hizo en Irak y en la que perderían la vida muchos soldados americanos. Y precisamente por discrepar de ello, Trump ha cesado o forzado a dimitir a la cúpula de la inteligencia y las fuerzas armadas, el último el jefe del Estado Mayor del Ejército, el general Randy George, algo inaudito a mitad de una guerra.

La madrugada de este miércoles 8 de abril, se ha confirmado que Estados Unidos e Irán, gracias a la mediación pakistaní habían acordado un alto el fuego de quince días en base a una propuesta de diez puntos presentada por Irán y aceptada como punto de partida para negociar por Estados Unidos. El estrecho de Ormuz se abriría inmediatamente al paso de barcos de todas las banderas y nacionalidades y el viernes se encontrarían negociadores de máximo nivel en Islamabad para llegar a un acuerdo de paz definitivo. Pero poco después se ha sabido no sólo que Israel negaba que el alto el fuego en toda la región afectara también a la invasión que el estado judío hace en el Líbano. Y para dejarlo claro Israel ha dado la orden de evacuación de la ciudad milenaria de Tiro, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO, que se dispone a bombardear, y ha llevado a cabo varias oleadas de bombardeos masivos tanto en el sur del Líbano como en la capital, Beirut, provocando en un solo día cerca de trescientos muertos. Hechos que han motivado que Irán anunciara que volvía a cerrar el Estrecho de Ormuz.

Más allá de la volatilidad de la situación y de que haya dudas de que si continúa la ofensiva en Líbano el encuentro en Pakistán se haga en la fecha prevista, es evidente que si alguien de momento ha ganado no es Trump, que está siendo fuertemente criticado por buena parte de los líderes mediáticos del movimiento MAGA que lo encumbraron, liderados por el periodista televisivo Tucker Carlson. Quien ha ganado es, por un lado, el régimen de los ayatolás que sigue fuerte, capaz de reemplazar a los líderes caídos, sin que se le haya incautado los 400 kilos de uranio enriquecido ni destruido su arsenal y programa de misiles balísticos. Y por otro lado Netanyahu y sus ministros de extrema derecha, Itamar Ben-Gvir y Bezalel Smotrich, que ya no oculta su defensa del Gran Israel que por un supuesto derecho bíblico se anexionaría toda Cisjordania y todo el Golán, e iría desde el Nilo hasta el Éufrates. Y mientras el Parlamento israelí aprueba la pena de muerte para los palestinos que podrán ser colgados tras torturas y juicios sin garantías, los colonos supremacistas queman de día y de noche pueblos y casas palestinas y matan a sus habitantes sabiendo que tienen absoluta inmunidad para hacerlo sin que el ejército israelí haga nada para impedirlo.

Volviendo al inicio del artículo, en relación al Holocausto perpetrado por los nazis que sí existió, yo me pregunto ¿qué diferencia hay entre los jóvenes de las SA, las SS y las Juventudes Hitlerianas que en noviembre de 1938, vistiendo camisas pardas asaltaban y quemaban casas, templos y tiendas de judíos en Alemania, y apaleaban o mataban a quienes encontraban dentro, con los colonos que estos últimos meses, amparados por el gobierno de Netanyahu, Ben-Gvir y Smotrich, llevando la quipá judía y trenzas, con armas, palos, piedras y antorchas asaltan y queman pueblos y casas palestinas de Cisjordania matando o hiriendo a sus habitantes? Pienso que ninguna, si bien Alemania entonces ya había dejado de ser una democracia, no había libertad de prensa ni independencia del poder judicial, mientras que Israel formalmente todavía lo es. Lo que otorga a la población sionista que vota a estos líderes una responsabilidad ante la historia.

Leer en castellano en El Triangle

NETANYAHU SENSE FRE, El Triangle

 

Xavier  Rius Sant, El Triangle, 12 d'agost de 2025

L’escriptor israelià David Grossman va declarar fa uns dies, en una entrevista del diari italià La Repubblica, que a Gaza s’està produint un genocidi. Es castiga col·lectivament a la població impedint que entri menjar i medicines, es destrueixen la major part de les cases i la xarxa d’aigua potable, i es mata diàriament a dotzenes de persones a les cues de recollida d’aliments. Grossman és un sionista, que creu en el dret d’Israel a existir i tenir un estat segur i en pau. I sempre va creure que s’havia d’arribar a un pacte amb els palestins per tal que aquests tinguessin també el seu estat. No només perquè els palestins ho mereixien sinó també perquè si aquests no tenen esperança i les garanties de poder viure amb tots el drets i que es respecti la seva identitat, Israel mai no tindria la pau i seguretat a la que aspirava quan es va crear.

En l’actual context que cada cop més països reconeixen l’Estat de Palestina i tribunals nacionals o internacionals imposen ordres de detenció contra dirigents israelians i també contra militars i soldats pels crim comesos a Gaza i Cisjordània, Netanyahu i aquells sectors lamentablement majoritaris de la societat israeliana que li donen suport s’enroquen. Uns negant el que és evident, mentre altres ho justifiquen i diuen que s’ha d’anar molt més enllà. De fet emulen el que afirmava fins fa uns anys sectors de l’extrema dreta europea en relació l’Holocaust nazi quan uns negaven que hagués existit, mentre altres afirmaven que l’error que es va cometre va ser deixar-lo a mitges.

La propaganda del govern israelià i les principals cadenes televisives, la premsa i les gasetes digitals lleials al govern neguen que s’estigui fent un genocidi o hi hagi la voluntat de fer-lo. En canvi el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, i el de Finances, Bezalel Yoel Smotrich, no diuen que s’estigui fent, però si justifiquen les matances i la fam amb la que es castiga la població, proposant que aquestes mesures s’han de mantenir i endurir i no deixar-les a mitges. Així els líders israelians repeteixen en relació a Gaza i Cisjordània les versions que tenien els ultres europeus abans de fer-se sobtadament prosionistes, quan uns deien que l’Holocaust com a tal no va existir, mentre d’altres el que lamentaven era que no s’hagués arribat fins al final.

Netanyahu diumenge passat va negar davant un grup de periodistes estrangers que s’estigués perpetrant cap genocidi a Gaza afirmant que “si l’haguéssim volgut fer, l’haguéssim fet en només una tarda”. Una afirmació que sorprèn sortint de la boca d’algú que hauria de conèixer bé l’Holocaust, quan Hitler va trigar cinc anys per matar sis milions de persones. Primer fent passar fam als que tancava als guetos i camps inicialment de treball i fent afusellaments massius com els d’Ucraïna el 1941. Però després dissenyant l’industrial sistema de cambres de gas amb fosses comuns massives i crematoris. Per això ignoro en quin mètode màgic i ràpid pensa Netanyahu quan diu que si volgués, ell podria eliminar en només un dia la tercera part de persones que Hitler va matar i enterrar o cremar en cinc anys.

Ara, metre el govern israelià no dissimula que la mort de sis periodistes d’Al Jazira, entre ells el popular Anas al Sharif, va ser deliberat, proposa ocupar tota la ciutat de Gaza i expulsar no sabem cap a on un milió de persones. Una ocupació permanent de tot Gaza a la que s’oposa el cap estat major Eyal Zamir, un militar gens pacifista, però que com a militar sap les conseqüències que aquesta acció podria tenir a mig termini tenint en compte el nombre limitat de soldats del que disposa Israel i que en cap cas faria que l’Israel de l’endemà de l’ocupació tingués més seguretat. El suport incondicional d’algú com Donald Trump no supleix la manca d’efectius humans per aplicar-la més enllà de la consideració que si Egipte i Jordània continuen oposant-se a quedar-se els dos milions de gazians que Netanyahu vol expulsar, amb tanta mort i humiliació, matant de gana i epidèmies la població, l’únic que aconseguirà serà una nova generació de joves palestins desitjosos de justícia i venjança.

Anas al Sharif

Xavier Rius El Triangle, 12 de agosto de 2025

El escritor israelí David Grossman declaró hace unos días, en una entrevista del diario italiano La Repubblica, que en Gaza se está produciendo un genocidio. Se castiga colectivamente a la población impidiendo que entre comida y medicinas, se destruyen la mayor parte de las casas y la red de agua potable, y se mata diariamente a docenas de personas en las colas de recogida de alimentos. Grossman es un sionista, que cree en el derecho de Israel a existir y tener un estado seguro y en paz. Y siempre creyó que se tenía que llegar a un pacto con los palestinos para que estos tuvieran también su estado. No sólo porque los palestinos lo merecían sino también porque si estos no tienen esperanza y las garantías de poder vivir con todos los derechos y que se respete su identidad, Israel nunca tendría la paz y seguridad a la que aspiraba cuando se creó.

En el actual contexto en que cada vez más países reconocen el Estado de Palestina y tribunales nacionales o internacionales imponen órdenes de detención contra dirigentes israelíes y también contra militares y soldados por los crímenes cometidos en Gaza y Cisjordania, Netanyahu y aquellos sectores lamentablemente mayoritarios de la sociedad israelí que le apoyan se enrocan. Unos negando lo que es evidente, mientras otros lo justifican y dicen que se tiene que ir mucho más allá. De hecho emulan lo que afirmaban hasta hace unos años sectores de la extrema derecha europea en relación al Holocausto nazi cuando unos negaban que hubiera existido mientras otros afirmaban que el error que se cometió fue dejarlo a medias.

La propaganda del gobierno israelí y las principales cadenas televisivas, la prensa y las gacetas digitales leales al gobierno niegan que se esté haciendo un genocidio o exista la voluntad de hacerlo. En cambio el ministro de Seguridad Nacional, Itamar Ben-Gvir, y el de Finanzas, Bezalel Yoel Smotrich, no dicen que se esté haciendo pero si justifican las matanzas y el hambre con que se castiga a la población, proponiendo que estas medidas deben mantenerse y endurecerlas y no dejarlas a medias. Así, los líderes israelíes repiten en relación a Gaza y Cisjordania las versiones que tenían los ultras europeos antes de hacerse repentinamente prosionistas, cuando unos decían que el Holocausto como tal no existió, mientras otros lo que lamentaban era que no se hubiera llegado hasta el final.

Netanyahu el domingo pasado negó ante un grupo de periodistas extranjeros que se estuviera perpetrando ningún genocidio en Gaza afirmando que «si lo hubiéramos querido hacer, lo hubiéramos hecho en solo una tarde». Una afirmación que sorprende saliendo de la boca de alguien que debería conocer bien el Holocausto, cuando Hitler tardó cinco años para matar a seis millones de personas. Primero haciendo pasar hambre a los que encerraba en los guetos y campos inicialmente de trabajo y haciendo fusilamientos masivos como los de Ucrania en 1941. Pero luego diseñando el industrial sistema de cámaras de gas con fosas comunes masivas y crematorios. Por eso ignoro en qué método mágico y rápido piensa Netanyahu cuando dice que si quisiera, él podría eliminar en solo un día a la tercera parte de personas que Hitler mató y enterró o quemó en cinco años.

Ahora, el gobierno israelí no disimula que la muerte de seis periodistas de Al Jazira, entre ellos el popular Anas al Sharif, fue deliberado, propone ocupar toda la ciudad de Gaza y expulsar no sabemos hacia dónde un millón de personas. Una ocupación permanente de todo Gaza a la que se opone el jefe estado mayor Eyal Zamir, un militar nada pacifista, pero que como militar sabe las consecuencias que esta acción podría tener a medio plazo teniendo en cuenta el número limitado de soldados de lo que dispone Israel y que en ningún caso haría que el Israel del día siguiente de la ocupación tuviera más seguridad. El apoyo incondicional de alguien como Donald Trump no suple la falta de efectivos humanos para aplicarla más allá de la consideración de que si Egipto y Jordania continúan oponiéndose a quedarse los dos millones de gazianos que Netanyahu quiere expulsar, con tanta muerte y humillación, matando de hambre y epidemias a la población, lo único que conseguirá será una nueva generación de jóvenes palestinos ansiosos de justicia y venganza.
Leer en El Triangle en castellano

Israel, quan el maltractat esdevé maltractador i reprodueix el que va patir. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 28 d'octubre de 2023 

És una lamentable evidència que molts dels maltractadors van ser nens o nenes, nois o noies maltractats en la seva infància o joventut. Sovint maltractats que no superen les ferides mentals i psicològiques provocades pel maltractament i l’abús patit en el passat, perden la capacitat d’empatitzar amb l’altre, pensen que gairebé tothom està en contra d’ells, són incapaços d’entendre que en la vida molts cops tindran un no com a resposta, i igualen a aquells que els hi diuen que no amb els seu antic maltractador. Això passa amb les persones i de vegades també els pobles, nacions i col·lectius humans. Els serbis que van ser víctimes de persecucions i matances generalitzades en la Primera i Segona Guerra Mundial, van esdevenir botxins i genocides els anys noranta en les guerres de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia. No tots els serbis evidentment, ni tots els líders polítics o militars serbis. Recordem que l’exèrcit bosnià que defensava la Sarajevo multiètnica durant el setge fa trenta anys, estava comandat pel general Jovan Divjak, serbi de Belgrad. Però un servidor que va estar moltes vegades els anys noranta a Bòsnia o Kosovo, quan preguntava a un soldat, milicià o un simple ciutadà que era en el bàndol agressor, em negaven que ells fossin agressors, culpaven als bosnians o als albanokosovars de les seves desgràcies i apel·laven al que els havia passat als seus avis a la Primera o Segona Guerra Mundial o fins i tot als seus avantpassats feia sis segles a la batalla de Kosovo contra els turcs. Justificaven els seus crims, que minimitzaven, perquè per ells eren la resposta lògica al que havia passat feia cinquanta o sis-cents anys

Més complexa és la situació en el conflicte que arrossega Israel i Palestina des de fa 75 anys, des de la creació per part de l’ONU de l’estat jueu en el context del justificat sentiment de culpa d’Europa per l’Holocaust, però entès pels supervivents de l’Holocaust com la recuperació de la  pàtria perduda feia dos mil anys. Part del sionisme estava convençut que sent un poble sense terra, recuperaven una terra que aquest període interí de dos mil anys, havia estat un terra sense poble, gairebé deshabitada, ocupada transitòriament per algunes tribus de pastors àrabs.

Més enllà de reconèixer l’engany que van patir els palestins quan els estats islàmics i musulmans els van animar a rebutjar el pla de partició de Palestina que donava la meitat del territori a Israel i l’altra meitat al futur estat palestí, els palestins han estat experts, entre el tot o res, en perdre totes les oportunitats. I gran part de la societat israeliana, convençuda que tornaven a casa seva, ha desitjat un Israel que anés des del riu Jordà al mar, quedant-se un nombre limitats d’àrabs com a mà d’obra, fent marxar a Egipte o Jordània als milions de palestins. Parts dels ultrareligiosos i sobretot els sis-cents mil colons que ocupen els assentaments de Cisjordània així ho creuen. Aràbia Saudita, pàtria de l’islamisme i guardiana de les dues ciutats més sagrades pels musulmans, Medina i La Meca, amb el reconeixement de l’estat d’Israel que ocupa la tercera ciutat sagrada, Jerusalem, cometia l´última traïció que els estat àrabs feien els palestins. Aturar aquest reconeixement d’Israel que preparava Aràbia Saudita va ser un dels motius de l’atac de fa tres setmanes perpetrat des de Gaza per Hamàs i la Yihad Islàmica. Atac fet en el cinquantè aniversari de la Guerra del Yom Kippur que va demostrar llavors que Israel era vulnerable si els estats veïns s’unien contra ell. Però aquesta vegada qui traspassava les fronteres d’Israel i matava soldats i civils no eren exèrcits d’uns països veïns amb qui es pot negociar, sinó palestins sense estat reclosos al gueto de Gaza que els murs i la vigilància electrònica no van poder aturar.

Es compleixen tres setmanes d’aquell atac i sembla que Netanyahu ha fracassat en el seu intent d’aprofitar-lo per provocar una nova Nakba i fer marxar als dos milions llargs de palestins de Gaza cap a Egipte, confiant que un cop establerts allà la comunitat internacional s’encarregaria de la seva subsistència i assistència. I Netanyahu que fa un mes motivava manifestacions massives contra ell per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva reforma judicial, ara gràcies a aquesta guerra ha aconseguit reafirmar-se amb un nou “qui dia passa any empeny” com diem els catalans i aconsegueix el seu objectiu de continuar intocable en el poder. I davant les reflexions del Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, afirmant que aquestes accions condemnables de Hamàs no surten del no res, sinó que són fruit de dècades d’ocupació, Israel, incapaç d’empatitzar, com el maltractat que esdevé maltractador, ha respost anunciant que negaria el visats als treballadors de l’ONU. Amb la mateixa ira ha respost Israel davant de la resolució de divendres de l’Assemblea General de l’ONU que demana un alto el foc i l’alliberament dels ostatges. Uns ostatges que per primera vegada no semblen la prioritat d’Israel ja que si continua aquesta devastació de Gaza la majoria probablement moriran pel seu propi foc amic. I per acabar, una última reflexió. Més enllà dels milers de morts i ferits, si esdevé una nova batalla de Stalingrad o senzillament una devastació i ensorrament total com el del gueto de Varsòvia —repetint els patrons!—, es destrueix Gaza i s’acaba amb els líders de Hamàs i també les persones vinculades a Hamàs, funcionaris i policies, que gestionen administrativament el territori, qui es farà càrrec de l’administració i governabilitat del territori i la seva gent? Recordem que de la dissolució de l’estat iraquià que va fer George Bush fill l’any 2003, d’aquell buit va sorgir l’Estat Islàmic. I encara que Netanyahu diu aquest dies que Hamàs és com l’Estat Islàmic, això és totalment fals, encara que incomprensiblement molts líders occidentals, quan els hi diu aquesta barbaritat no l’esmenen

Llegir al Triangkle en català. 

 

    

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 28 de octubre de 2023

Es una lamentable evidencia que muchos de los maltratadores fueron niños o niñas, chicos o chicas maltratados en su infancia o juventud. A menudo maltratados que no superan las heridas mentales y psicológicas provocadas por el maltrato y el abuso sufrido en el pasado, pierden la capacidad de empatizar con el otro, piensan que casi todo el mundo está en contra de ellos, son incapaces de entender que en la vida muy a menudo tendrán un no como respuesta, e igualan a aquellos que les dicen que no con su antiguo maltratador. Esto ocurre con las personas y a veces también con los pueblos, las naciones y colectivos humanos. Los serbios que fueron víctimas de persecuciones y matanzas generalizadas en la Primera y Segunda Guerra Mundial, se convirtieron en verdugos y genocidas en los años noventa en las guerras de división de la antigua Yugoslavia. No lo fueron todos los serbios evidentemente, ni todos los líderes políticos o militares serbios. Recordemos que el ejército bosnio que defendía la Sarajevo multiétnica durante el asedio hace treinta años, estaba dirigido por el general Jovan Divjak, serbio de Belgrado. Pero un servidor que estuvo muchas veces en los años noventa en Bosnia o Kosovo, cuando preguntaba a un soldado, miliciano o un simple ciudadano que estaba en el bando agresor, éste me negaba que ellos fueran agresores, culpaban a los bosnios o a los albanokosovares de sus desgracias y apelaban a lo que les había pasado a sus abuelos en la Primera o Segunda Guerra Mundial o incluso a sus antepasados hacía seis siglos en la batalla de Kosovo contra los turcos. Justificaban sus crímenes, que minimizaban, ya que para ellos eran la respuesta lógica a lo ocurrido hacía cincuenta o seiscientos años

Más compleja es la situación en el conflicto que arrastra Israel y Palestina desde hace 75 años, desde la creación por parte de la ONU del estado judío en el contexto del justificado sentimiento de culpa de Europa por el Holocausto, pero entendido por los supervivientes del Holocausto como la recuperación de la patria perdida hacía dos mil años. Parte del sionismo estaba convencido de que siendo ellos un pueblo sin tierra, recuperaban una tierra que ese período interino de dos mil años, había sido una tierra sin pueblo, casi deshabitada, ocupada transitoriamente por algunas tribus de pastores árabes.

Más allá de reconocer el engaño que sufrieron los palestinos cuando los estados islámicos y musulmanes les animaron a rechazar el plan de partición de Palestina que daba la mitad del territorio a Israel y la otra mitad al futuro estado palestino, los palestinos han sido expertos, en el entre todo o nada, en perder todas las oportunidades. Y gran parte de la sociedad israelí, convencida de que volvían a su casa, ha deseado un Israel que abarcara desde el río Jordán al mar, quedándose un número limitado de árabes como mano de obra, haciendo marchar a Egipto o Jordania a los millones de palestinos. Parte de los ultrarreligiosos y sobre todo los seiscientos mil colonos que ocupan los asentamientos de Cisjordania así lo creen. Arabia Saudita, patria del islamismo y guardiana de las dos ciudades más sagradas del islam, Medina y La Meca, con el reconocimiento del estado de Israel que ocupa la tercera ciudad sagrada, Jerusalén, cometía la última traición que los estados árabes hacían a los palestinos. Detener ese reconocimiento de Israel que preparaba Arabia Saudí fue uno de los motivos del ataque de hace tres semanas perpetrado desde Gaza por Hamás y la Yihad Islámica. Ataque cometido en el cincuenta aniversario de la Guerra del Yom Kippur que demostró entonces que Israel era vulnerable si los estados vecinos se unían contra el estado judío. Pero esta vez quien traspasaba las fronteras de Israel y mataba a soldados y civiles no eran ejércitos de unos países vecinos con los que se puede negociar, sino palestinos sin estado recluidos en el gueto de Gaza que los muros y la vigilancia electrónica no pudo detener.

Se cumplen tres semanas de ese ataque y parece que Netanyahu ha fracasado en su intento de aprovecharlo para provocar una nueva Nakba y hacer marchar a los dos millones largos de palestinos de Gaza hacia Egipto, confiando en que una vez establecidos allí la comunidad internacional se encargaría de su subsistencia y asistencia. Y Netanyahu que hace un mes motivaba manifestaciones masivas contra él por su voluntad de perpetuarse en el poder y su reforma judicial, ahora gracias a esta guerra ha logrado reafirmarse con un nuevo “qui dia passa, any empeny” como decimos los catalanes y logra su objetivo de continuar intocable en el poder. Y ante las reflexiones del Secretario General de la ONU, Antonio Guterres, afirmando que estas acciones condenables de Hamás no salen de la nada, sino que son fruto de décadas de ocupación, Israel, incapaz de empatizar, como el maltratado que se convierte en maltratador, respondió anunciando que negaría los visados de entrada a los trabajadores y diplomáticos de la ONU. Con la misma ira respondió Israel ante la resolución del viernes de la Asamblea General de la ONU que pide un alto el fuego y la liberación de los rehenes. Unos rehenes que por primera vez no parecen la prioridad de Israel ya que de continuar esta devastación de Gaza la mayoría probablemente morirán por su propio fuego amigo. Y para terminar, una última reflexión. Más allá de los miles de muertos y heridos, si se convierte en una nueva batalla de Stalingrado o sencillamente una devastación y derrumbe total como el del gueto de Varsovia -¡repitiendo los patrones!-, se destruye Gaza y se acaba con los líderes de Hamás y también las personas vinculadas a Hamás, funcionarios y policías que gestionan administrativamente el territorio, ¿quién se hará cargo de la administración y gobernabilidad del territorio y sus gentes? Recordemos que tras la disolución del estado iraquí que hizo George Bush hijo en 2003, de ese vacío surgió el Estado Islámico. Y aunque Netanyahu dice estos días que Hamás es como el Estado Islámico, esto es totalmente falso, aunque incomprensiblemente muchos líderes occidentales, cuando les dice esa barbaridad no la enmiendan.

 Leer en castellano en El Triangle

NETANYAHU VOL IMMUNITAT I DIBUIXAR NOVES FRONTERES D'ISRAEL. Analitzo al Punt Avui les eleccions d'avui

Xavier Rius Sant, - periodista

Llegir al Punt Avui, dimarts 17 de setembre de 2019 

 

Israel celebra avui eleccions legislatives, cinc mesos després de les últimes, en què van empatar l’actual primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’exgeneral Benny Gantz, i que van permetre una nova legislatura amb Netanyahu al capdavant, que es convertia en el polític que més anys ha governat Israel i superava, així, Ben-Gurion.

La voluntat de l’exministre de Defensa Avigdor Lieberman de suprimir l’exempció de servir l’exèrcit que tenen els jueus ultraortodoxos va deixar en minoria Netanyahu, que governava amb el suport dels partits partidaris d’aquesta exempció.

 
La proposta de Lieberman d'obligar als ultraortodoxes (esquerra) a anar a l'exèrcit va trencar el govern. Netanyahu vol guantar-se el vots dels colons (dreta)

Benny Gantz, que era el cap de l’estat major de l’exèrcit durant l’última guerra a Gaza, té uns punts de vista pel que fa als palestins força semblants als del falcó Netanyahu i també és favorable a la recent proposta seva d’annexionar-se la vall del Jordà, on viuen 65.000 palestins i 11.000 colons.

Un nombre reduït de colons en comparació dels 600.000 que hi ha a tot Cisjordània i Jerusalem est. Però aquesta annexió significaria dinamitar el que queda dels Acords d’Oslo, que van establir que la ciutat de Jericó, al centre de la vall, sigui una “zona A”, de control exclusiu de l’Autoritat Nacional Palestina. I més enllà que els Acords d’Oslo passessin a ser paper mullat amb la construcció del mur que va esquarterar les zones palestines, fins ara l’Autoritat Palestina no ha perdut mai de cop un territori tan extens. I no se sap quin seria el futur dels palestins que viuen allà. Si serien traslladats o si podrien quedar-s’hi i passar a ser ciutadans israelians de segona com els anomenats “àrabs israelians”.

Darrere d’aquesta proposta d’annexionar-se la vall del Jordà, que fa inviable un estat palestí, hi ha el suposat pla de pau del gendre del president nord-americà, Donald Trump, el jueu Jared Kushner. Un pla que no té el suport dels jueus nord-americans, que són majoritàriament demòcrates i prefereixen una solució que doni estabilitat a la zona. El pla de Kushner sí que té el suport dels milions de cristians evangèlics dels Estats Units, votants de Trump, que creuen en la profecia que diu que, quan la majoria dels jueus tornin a viure a Terra Santa, tindrà lloc l’anhelada segona arribada del Messies.

A Netanyahu, els seus adversaris li retreuen que vulgui continuar dirigint el país per aconseguir la immunitat en els diversos processos oberts que té per corrupció i que el podrien portar a la presó. I, evidentment, la garantia que votin per la seva immunitat serà una de les condicions que posarà als partits a l’hora de formar i encapçalar una coalició de govern.

Però si Gantz, que mostra una imatge de renovació i d’absència d’interessos personals, supera avui i no per la mínima Netanyahu, caldrà veure si pot aconseguir una majoria estable entre els 120 escons de la Knesset. No tindrà el suport de la llista dels àrabs israelians –la majoria dels quals s’abstenen–, que ara tenen quatre escons, ni dels esquerrans del Meretz, un partit pacifista partidari d’un acord amb els palestins, ara també amb quatre escons.

Per això, només podrà governar qui tingui el suport dels minoritaris partits religiosos i dels colons. Però la voluntat de Lieberman d’estendre als ultrareligiosos l’obligatorietat d’anar a l’exèrcit dificulta la creació de possibles majories.

Netanyahu confia que amb la proposta que ha llançat d’annexionar-se la vall del Jordà podrà guanyar uns quants escons més gràcies al vot dels colons. I en l’actual escenari de màxima tensió entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, amb l’atac mitjançant drons a instal·lacions petrolieres saudites com a penúltim incident, i amb Donald Trump a la Casa Blanca, Netanyahu sap que ara pot no només batre Ben-Gurion, fundador d’Israel, en el nombre d’anys en el càrrec, sinó superar també la seva obra dibuixant les noves fronteres d’Israel.

                       

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "NAKBA, 48 RELATS DE VIDA I RESISTÈNCIA A PALESTINA" DE SALAH JAMAL

Ahir es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el nou llibre del metge palestí, Salah Jamal, "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina", editat per Tigre de Paper. Llibre que acompanya cada relat amb una il·lustració del dibuixant Miquel Ferreres.

Els relats de Jamal, escrits en primera persona des de la seva veu i mirada com a nen i adolescent, recullen la seva infantesa i joventut a Nablus, ciutat Cisjordana on neix el 1951, a la que aniria la seva família el 1948 en haver de marxar de Beisan, un poble més al nord proper al llac Tiberíades, que passà a mans israelianes pel pla de partició de l'ONU. I el llibre acaba amb la seva marxa de Palestina el 1968 i 1969 després de la Guerra dels Sis Dies i l'ocupació israeliana de Cisjordània. Ens mostra, des del més quotidià d'un nen i un adolescent que esdevé un adult en territori en conflicte i guerra, fins els avatars familiars o els seus conflictes amb el mestre de religiò islàmica de l'escola. I a diferència d'anteriors llibres seus com "Alló que cal saber sobre els àrabs" (Edicitorial Flor del Viento Viento, 2012) o  Palestina, Ocupació i resistència (2002) no fa un resum històric polític, històric o sociològic del que es pot trobar a altres llibres, sinó que seguint el fil conductor de les seves vivències, els seus sentiments i les seves emocions, ens explica la seva pròpia història personal, la de la seva família i la del poble palestí.

I tot i escriure des de l'òptica d'un nen o un jove, farceix els relats amb reflexions, narracions i contextualitzacions de l'evolució dels països àrabs, la pugna entre monarquies més o menys religioses i repúbliques laiques, i les esperances que van representar els intents de panarabisme laic impulsat per Nasser des d'Egipte al que en alguns moments s'hi van sumar Iraq i Síria, i les esperances amb el lideratge d'OLP i Arafat. "El fracàs del nacionalisme àrab, encarnat per la figura de Nasser, i el de la guerrilla palestina, així com la ineptitud del comunisme, van empènyer les masses musulmanes a abraçar l'islamisme com a nou referent. "L'islam és la solució" repetien els islamistes, que anaven en augment"

Els últims capítols, ja en veu d'adolescent que s'ha fet adult, ens narra com viu la guerra del 67, l'ocupació israeliana i la seva marxa des de Beirut cap Europa el 8 d'octubre de 1969. I acaba amb un epíleg escrit ja des del present on mostra la seva melanconia, la seva visió que la Nakba, expulsió o "desastre" ha continuat fins ara. "Tenia visats per entrar (com estudiant) a molts països europeu -diu en l'últim relat- Pero vaig recalar a Barcelona perquè la seva universitat oferia més facilitats i perquè cada dia hi sortia el sol".

A l'epíleg ens fa una reflexió, no només de la situació a Palestina, sinó a altres països àrabs, i ens recull la seva conversa amb un soldat israelià amb motiu d'una de les seves vistes posterior a Palestina i Nablus. El soldat israelià, com volent posar traves a la seva entrada a Cisjordània, si en tenia dret o no, l'interrogà sobre on havia nascut ell, on havien nascut els seus pares i els seus avis, i li fa repetir una i altre vegada a quin lloc de Palestina van néixer. Llavors Salah li pregunta a aquest soldat, que parla un perfecte castellà, on va néixer ell i els seus pares i avis, i li respon que ell va néixer a Argentina i el seus avis a Ucraïna. Una bona metàfora de l'autisme històric dels qui es van creuer amb un dret superior per expulsar als palestins de la seva terra. 

L'alcaldessa, Ada Colau, Salah Jamal i Joan Roura

Precisament en com han fet uns i altres el relat sobre la Nakba, l'expulsió dels palestins en les diferents guerres i de com Israel ha justificat l'expulsió dels palestins en base l'Holocaust fets pels nazis alemanys i altres règims europeus,  va centrar la seva intervenció ahir Salah Jamal a la seva intervenció a sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès davant de tres centes persones que ocupaven la platea i l'afiteatre. Salah va criticar la divisió dels països àrabs que només ha beneficiat a Israel que primer negava el drama palestí i després aconseguí que el problema palestí fos nomes "un petit apendeix del drama principal i superior que va ser l'Holocaust". Salah denuncià que Israel criminalitzi i acusi d'antisemitisme als qui defensen els palestins, fet pel que va conèixer i iniciar l'amistat amb Miquel Ferreres que il·lustra el llibre amb 48 il·lustracions, donat que a causa d'un acudit publicat al Periódico, l'ambaixada israeliana l'acusà publicament d'antisemita.

Jamal, acabà la seva intervenció lamentant que la Nakba continuï, i lamentà que ara s'hagi produït una nova Nakba a Síria on un milió de palestins i sis milions de sirians han hagut de fugir de les seves terres i les seves cases. Així ho explica en el fragment final del llibre:
"La Nakba del 1948 és un fet històric que encara no ha finalitzat. La tragèdia inacabada afecta no tans sol els palestins a la mateixa Palestina, sinó també els que viuen a l'exili: Recentment a Síriam arran de la Primavera Àrab, avortada a matadegolla pel règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al Yarmouk va ser destruït i el seu mig milió d'habitants es van tornar a trobar vagant pel món. No hi ha cap dubta que la Nakba Palestina es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia" 

La presentació d'ahir que va ser oberta per l'alcaldessa Ada Colau, tot just s'anunciava des de la taula la posada en llibertat de Carles Puigemenot. I Colau, després de recordar que ella renuncia a assistir a moltes presentacions de llibres que se la conviada, havia decidit participar-hi  tot i que "alguns ho voldran tergiversar i ho voldran confondre amb antisemitisme", però va insistir que "no té res a veure amb això". Colau va fer referència a la implicació de Barcelona en la resolució de conflictes i la col·laboració humanitària i manifestar que la col·laboració que havia iniciat Barcelona amb la ciutat de Gaza fa uns mandats, i que es va deixar de fer en l'anterior, s'havia reactivitat.
Per la seva banda el periodista de TV3, Joan Roura, va explicar com va conèixer el conflicte palestí quan de jove va anar un estiu a un kibutz israelià, fet a prop d'on hi havia hagut unes cases de palestins expulsats, però que a Europa no es va conèixer aquest drama fins el 1986. I referint-se a Salah Jamal, el va presentar com "un amic, un escriptor, un cuiner, un dermatòleg i un barceloní de pro", afegint "ell sí que és un Senyor de Barcelona, no com alguns altres que diuen ser-ho i ja sabeu..."

Per la seva banda el dibuixant Miquel Ferreres, autor de les il·lustracions, explicà que molts eviten posicionar-se, però ell va fer-ho amb un acudit, l'ambaixada l'acusa d'antisemita i va ser llavors quan va coneixer a Salah i es van fer amics. L'acte va acabar a amb la interpretació dúna canço per part de Paco Ibáñez.

Miquel Ferreres

Paco Ibáñez va cantar una cançó

Salah Jamal

P VARELA SERÀ JUTJAT EL 2 DE FEBRER PER EDITAR I DISTRIBUIR EL MEIN KAMPF SENSE TERNIR-NE ELS DRETS D'AUTOR. El cas s'inicià amb la denúncia del consolat alemany de Barcelona. La llibreria Europa continua tancada des de juliol i Varela està pendent d'un altre judici per un delicte d'odi i difusió d'idees genocides. Probablement hi haurà concentració d'ultres el dia 2 a la Ciutat de la Justícia

 Pedro Varela Geiss, propietari de la Llibreria Europa, precintada cautelarment des de juliol, serà jutjat pel Jutjat Penal número 16 de Barcelona, a la Ciutat de la Justícia, el proper dijous 2 de febrer a les 10.50, per un delicte contra la propietat intel·lectual, en haver editat, distrbuit i venut el "Mein Kampf" d'Adolf Hitler, en castellà, sense tenir-ne els drets d'autor que, fins el 30 d'abril de 2015 pertanyien a l'estat alemany de Baviera, el qual no donava permís a que s'edités, tret d'algunes peticions d'institucions acadèmiques. El Fiscal li demana dos anys de presó.

Varela, que ja ha estat diverses vegades condemnat i a la presó, ha motivant un rocambolesc recorregut jurídic fins el Tribunal Constitucional i d'Estarsburg, pel que fa a la constitucionalitat o no dels articles 510 i 607 del Codi Penal. Ell està ara està de nou imputat gràcies al al nou redactat de l'article 607 del Codi Penal, introduït en el Codi per adaptar-se a la normativa europea sobre delictes d'odi i d'apologia de l'Holocaust i d'altres règims genocides. Però el judici del dia 2 és exclusivament per la vulneració de la propietat intel·lectual per haver editat i venut un llibre del que no té els drets d'autor. 
L'acusació és contra Pedro Varela, amb la Llibreria Europa i l'Asociación Cultural Edicones Ojeja, com a responsables civils, per dos delictes contra la propietat intel·lectual tipificats en els articles 270.1 i 271-a del Codi Penal. La llibreia Europa està al local que va ser també seu de la associació neonazi CEDADE, dissolta l'any 1993.

La Fiscalia de Barcelona li reclamarà en el judici dos anys de presó, inhabilitació per exercir de comerciant i editor durant tres anys, i multa per haver confeccionat i distribuït el Mein Kampf, Mi lucha, sense autorització de l'estat alemany de Baviera, propietari dels drets sobre la citada obra.  En total Varela va distribuir 4.375 exemplars per un import de 98.264 euros, cosa que hauria suposat un benefici de 67.637 euros.

Aquest procés és independent a l'iniciat al juliol que ha portat al tancament de la llibreria i que ha motivat el el tancament cautelar de la llibreria Europa, que de moment continuarà, en haver qualificat el jutjat la investigació de complexa, cosa que permetrà es trigui 18 mesos en qualificar els fets de cara al futur judici.
El procés judicial que ha motivat el judici del dia 2 es va iniciar el 2009, quan el consolat alemany a Barcelona cansat dels negocis editorials de Varela a costa del llibre de Hitler va interposar una querella contra ell per un delicte contra la propietat intel·lectual. El jutjat ho va arxivar inicialment, però el fiscal de delictes d'odi i discriminació de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, va recórrer l'arxiu i el cas arriba ara a judici.

Es dóna la paradoxa que ara Baviera ja no té els drets d'autor del Mein Kampf i ja es ven lliurement a Alemanya i arreu des de, fa poc més d'un any. Es probable que el dia 2 de febrer hi hagi una concentració d'ultres davant la Ciutat de la Justícia, donant suport a Pedro Varela. 

Imatge de la manifestació del passat 24 de setembre d'una setentena d'ultres contra el tancament de la llibreria

MOR JOSÉ ALCUBIERRE, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS DE MAUTHAUSEN. VA SER QUI VA PODER TREURE DEL CAMP RODETS DE FOTOS FETES PER Fc. BOIX DE LES ATROCITATS FETES PELS NAZIS, QUE VAN SERVIR DE PROVA AL TRIBUNAL DE NÚREMBERG

 (Llegir-ho a Nació Digital)
La nit de Reis va morir, als 90 anys d'edat, a la ciutat francesa d'Angulema, el barceloní José Alcubierre, supervivent del camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys. Alcubierre va destacar per ser un dels presoners que va aconseguir treure del camp i amagar rodets de fotografies de les atrocitats fetes per Francesc Boix, que van servir, després, de prova de càrrec al Tribunal de Nuremberg per condemnar als líders nazis que negaven les atrocitats que dels camps.
Alcubierre al llarg de la seva vida va rebre tota mena de reconeixements, l'últim fa un  any, La Legió d'Honor francesa, però mai va ser condecorat per part de l'Estat espanyol. Mentre la salut li va permetre participava cada any, a començaments de maig acompanyant la delegació catalana i espanyola d'Amical Mauthausen, als actes de commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen, i  les vistes al camps de Gusen i Ebensee .

Vaig tenir el privilegi de parlar extensament amb ell quatre dies a Mauthausen, Gusen i Ebensee el maig de 2009. Explicava  com ell, fill d'una família aragonesa i germà del dirigent del PSUC i director general de Transports de la Generalitat, Miguel Alcubierre, va ser deportat amb el seu pare, el 1940 d'Angulema a Mauthausen, amb el comboi dels 927, en part per decisió de Serrano Suñer (el que s'ha rehabilitat a la televisió fa uns dies amb la novel·la de la periodista Nieves Herrero).
A Mauthausen hi va arribar amb només 14 anys, i va veure i viure tota mena d'atrocitats, que va detallar. I no és el mateix conèixer-les per la lectura d'un llibre, que per l'explicació de testimonis directes, com ell. Va tenir la sort de ser destinat a un camp de treball i una fàbrica a l'exterior, on rebien un tracte millor per part dels kapos i els propietaris austríacs i, més a més, de vegades, d'anada o tornada cap a Mauthausen algun veí els hi donava una patata o un tros de pa. El seu pare Miguel, en canvi, va ser destinat al camp anomenat "el Matadero" i va morir poc després.
Alcubierre, Juan Camacho, mort a l'Uruguay dos mesos després, i Paco Ortiz, mort el juliol de 2013 a Perpinyà, i altres supervivent espanyols o d'altres nacionalitats explicaven in situ com van morir tants presoners pujant carregats a l'esquena amb pedres de 25 o 40 kilos els 186 esglaons de la pedrera. Explicaren també a baix a la pedrera l'anomenat "mur dels paracaigudistes" per on presoners de trens acabats d'arribar -jueus, polonesos, iugoslaus, soldats russos, comunistes, etc...- eren llançats al buit, obligats a saltar, o empentats de vegades per una altra membre de la pròpia família que se'ls obligava -sota l'amenaça que si no ho feien moririen tots- a escollir qui havia de morir i qui restaria amb vida per treballar. També explicaven com eren obligats a ficar-se grups de soldats russos a les anomenades piscines, nits d'hivern, amb la resta de presoners contemplant-ho, fins que morien de fred.

Alcubierre va explicar diverses vegades, sempre acompanyat de la seva esposa, de vegades en petit grup i a les xerrada col·lectiva que va fer, que quan ell entrava i sortida cada dia del camp per anar a treballar, va fer, sense gaires paraules donat que no podien aturar-se, "amistat" amb la noia austríaca d'una casa de pagés per la que passaven, que sovint li donava menjar.
Dins del camp el presoner català, Francesc Boix, va ser destinat a fotografiar els presoners, les execucions, les piles cadàvers i, també visites de caps de Reich com la que va fer Heinrich Himler, que van ser utilitzades al Tribunal de Nüremberg, per tombar el que deien els acusats que no sabien res del que passava als camps. Boix revelava les fotos i feia les còpies que li demanaven els alemanys, però de tant en tant "perdia" algun rodet i el feia desaparèixer, i va demanar a José Alcubierre, a Jesús Grau i a Jacinto Cortés, que sortien cada dia del camp, que els amaguessin fora en algun lloc segur. I, dit i fet, Alcubierre va aprofitar diverses vegades el lleu contacte físic amb les mans que mantenien quan aquesta noia li donava una mica de menjar, per passa-li el rodet. 
 El maig de 1945, en fugir els soldats de les SS i els guardians del camp,  ell va anar amb altres companys a casa de la seva amiga a recuperar els rodets. Jo, tot fent un cafè amb ell, li vaig preguntar què va passar amb la noia si aquella amistat tan especial va continuar. I assegut al costat de la seva dona, rient, em va dir: "Això no t'ho explicaré!".

Al viatge de maig de 2009 també hi va ser Jaime Vándor, un dels milers de jueus de Budapest salvats pel diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i els fals cònsul Giorgio Perlasca, que els hi van donat passaports espanyols. Vándor va morir de càncer a Barcelona el març de 2014. També va ser al viatge el publicista català, jueu sefardí, Lluís Bassat, la major part de la seva família morí a Auschwitz.

 José Alcubierre amb el publicista català sefardí, Lluís Bassat, al camp d'Ebensee, on els presoners treballaven a les mines d'on s'obtenia el combustible fossil per les bombes voladores que es llençaven des de França cap a Londres

Memorial del "Mur dels paracaigudistes", per on feien saltar o empentaven molts presoners.

Mesos després de l'alliberament, Alcubierre al fons. Al centre, el fotògraf, Francesc Boix

Boix, al Tribunal de Nüremberg senyalant i inculpant als acusats que van ser a Mauthausen

 Llegeix l'article a Nació Digital
Més informacions:
Mor Francisco Ortiz, un dels últims supervivents de Mauthausen. juliol 2013
Mor Juan Camacho

Mor Jaime Vandor