Öcalan, renunciar a las armas para avanzar. La Vanguardia

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 13 de marzo de 2025

Una característica de muchos de los grupos insurgentes que nacieron los años setenta es que sus líderes no supieron analizar el nuevo paradigma que se dio tras el fin de la Guerra Fría, por lo que la mayoría bien acabaron siendo aniquilados, bien como es el caso de algunas guerrillas latinoamericanas atrapadas en bucle acción represión, en el disfraz de cárteles de la droga cuyo único objetivo era perpetuarse. Y los dos únicos grupos insurgentes y terroristas que estos últimos años se han hecho con el poder en el país que combatían, han sido las antiguas franquicias de Al Qaeda en Afganistán y Siria, totalmente antagónicas a movimientos inicialmente marxista leninistas como el Partido de los Trabajadores del Kurdistán, PKK. Su líder, Abdullah Öcalan, desde la cárcel en la que cumple su cadena perpetua, pidió el pasado 27 de febrero a sus miembros tras 40 años de lucha y más de 40.000 muertos, el abandono de las armas y su disolución para continuar la lucha desde la vía social y política.

El pasado septiembre estuve en la zona oriental del Kurdistán turco y comprobé con mis propios ojos el muro de cemento y sistemas electrónicos construido por Turquía en la frontera con Irán. Muro pagado en parte con fondos europeos con la justificación que detendrá los flujos de migrantes, sobre todo afganos, pero que hace todavía más difíciles las incursiones y ataques del PKK. Además, las carreteras de esa región entre la ciudad de Van y el monte Ararat, están repletas de controles militares con sus check-points que son fáciles de cruzar cuando la situación está tranquila, pero que cuando se convocan protestas por parte de las organizaciones kurdas son bloqueados, registrándose todos los vehículos o interrumpiendo durante unas horas la circulación, dificultando el acceso al trabajo y la actividad agrícola e industrial. Militarización y restricciones impuestas en todo el Kurdistán turco al margen de los bombardeos que padecen por parte del ejército las zonas rurales o urbanas en la que se detecta actividad del PKK. Y pese a que candidaturas pro kurdas se hacen democráticamente con las alcaldías de buena parte de los pueblos y ciudades del Kurdistán turco, muchos alcaldes son destituidos acusados de simpatizar con el terrorismo. La existencia del PKK como guerrilla era la excusa perfecta para reprimir a toda la sociedad kurda e impedir sus derechos civiles.

Es evidente que Öcalan ha analizado los cambios habidos en el Kurdistan sirio tras la caída de Al Assad

Es evidente que Öcalan ha analizado los cambios habidos en el Kurdistan sirio tras la caída de Al Assad. El ejército turco y las milicias islamistas han continuado atacando la zona kurda de Rojava, con tropas turcas instaladas en dos franjas de territorio sirio al este y al oeste de Kobane, capital del Kurdistan sirio. Y Turquía justifica la ocupación y el mantenimiento de las hostilidades argumentando que las milicias kurdas del YPG son aliadas del PKK de Öcalan. Por si fuera poco, las tropas estadounidenses que, tras combatir con los kurdos al Estados Islámico ahora les dan una cierta protección, probablemente serán retiradas por Trump.

El pasado lunes el comandante de la Fuerzas Democráticas Sirias, y de la milicias kurdas, YPG, Mazlum Abdi, acordó con el presidente interino de Siria, Ahmed el Sharaa la integración de estas fuerzas en el ejército sirio, a la vez que la administración kurda se disolverá para integrase en la del Estado sirio. Se daba ahora la paradoja que Turquía y las milicias islamistas controlan dos franjas de territorio sirio de mayoría kurda al este y oeste de Kobane, mientras las Fuerzas de Defensa Siria y las YPG controlan un amplio territorio al sur y al este de mayoría árabe en el que la milicia kurda custodia a miles de ex combatientes del Estado Islámico, lo que significaba un gran coste.

Por ello que, si el PKK se disuelve y entrega las armas a la vez que la administración kurda de Kobane se integra en la de Siria, Turquía perderá la justificación para ocupar parte del Kurdistán sirio y continuar sometiendo a un estado de excepción al Kurdistán turco. Por otro lado, el presidente turco, Recep Tayyip Erdogan, precisa de los votos de los 60 diputados del DEM pro-kurdo para aprobar la reforma constitucional que le permitiría aspirar a un cuarto mandato. Y además, si el PKK se disuelve, Erdogan evita que el régimen de Teherán, que ha perdido su capacidad de influencia en Gaza y Líbano, tenga la tentación de armar ahora los kurdos y usarlos para desestabilizar. Así las cosas, para los kurdos de Turquía, dejar las armas, si va acompañado de una amnistía o rebaja de las condenas para los presos, incluido Öcalan, y se garantiza que los alcaldes kurdos puedan gobernar sus municipios, es la mejor de las opciones.

Ucrania, Belarra, Echenique o la CUP. La incoherencia de algunos que apoyaron la resistencia kurda en Rojava, el retorno a las armas del Polisario y acudían cada año emocionados a los homenajes a las Brigadas Internacionales

 

La decisión del gobierno de España de enviar armas a Ucrania ha motivado que diversos dirigentes de Podemos como la ministra Ione Belarra o su portavoz en el Congreso de los Diputados, Pablo Echenique, se hayan opuesto públicamente afirmando que la presión a Rusia debe ejercerse exclusivamente mediante sanciones y la por la vía diplomática. Una brecha importante en el gobierno de Pedro Sánchez, si bien otros dirigentes de Podemos como la vicepresidenta Yolanda Díaz, han avalado públicamente el envío de armas. Por su parte en el Parlamento Europeo los eurodiputados de Bildu, Izquierda Unida y algunos de Podemos se desmarcaron de la mayoría de la cámara votando en contra a la resolución de apoyo a Ucrania. Llamativa fue la imagen en el Pleno del Congreso del pasado miércoles en que, tras la intervención de Pedro Sánchez anunciando la posición del Gobierno, los ministros Alberto Garzón y Joan Subirats se pusieran en pie aplaudiendo al presidente, mientras Ione Belarra e Irene Montero se mantuvieron sentadas.

Esta negativa a apoyar el envío de armas a Ucrania motivó que la comunidad ucraniana de Cataluña se demarcara de la concentración contra la guerra que tuvo lugar el miércoles en Barcelona dado que los convocantes dejaron claro que se oponían a la misma y a toda acción de la OTAN, y se leyó un manifiesto de “No a la Guerra”, más propio de otros conflictos y otros agresores, como la Guerra de Iraq. Manifiesto, desde mi punto de vista, totalmente fuera de lugar y de contexto frente la brutal agresión rusa. 

 

Respeto la posición de colectivos pacifistas que ante toda guerra se han opuesto a la ayuda militar a los agredidos e incluso, desde la filosofía no-violenta gandhiana, cuestionan el derecho de las víctimas a defenderse con las armas. Pero la mayoría de los que ahora desde una supuesto pacifismo se oponen al envío de armas a Ucrania, colgaban en sus redes sociales hace unos pocos años reiterados mensajes de apoyo a las brigadas kurdas de Kobane, el Kurdistán sirio, sobretodo las brigadas de mujeres que tomaban las armas, y publicaban emotivos mensajes cuando algunas de estas guerrilleras morían en combate. Guerrilleras que por cierto, como la buena parte de la resistencia kurda empuñaban armas facilitadas por Estados Unidos y otros países de la OTAN. De la misma manera, cuando hace algo más de dos años el Frente Polisario decidió romper el alto el fuego con Marruecos, estos dirgentes de Podemos, Izquierda Unida, Anticapitalistas y la CUP, que ahora rechazan el apoyo al ejército y al pueblo ucraniano que se defiende de la agresión rusa, mostraron su apoyo a esta ruptura del alto el fuego anunciada y vuelta a la guerra por el Frente Polisario.

Esta negativa de parte de sectores de la izquierda a apoyar que los agredidos se defiendan y reciban apoyo militar por parte de países miembros de la OTAN, ya se dio en los años noventa cuando la OTAN o países miembros de la misma actuaron para detener en Bosnia o Kosovo el genocidio perpetrado por el ejército yugoslavo y las milicias serbias. Primero ante la pasividad internacional  se decía que a diferencia de la primera guerra de Iraq, la de 1991, no se defendía a bosnios o kosovares porque allí no había petróleo. Pero cuando en 1995 y 1999 se actuó para detener el genocidio y la limpieza étnica, estos sectores de la izquierda también lo rechazaron siendo Julio Anguita quien lo expresó con mayor claridad al afirmar que “se bombardeaba a Milosevic porque era de izquierdas”.

Ahora estamos ante un loco, Valdimir Putin, que creía que invadiría Ucrania en tres días como hicieron los tanques soviéticos en Hungría en 1956 y Checoslovaquia en 1968. Y al no conseguirlo, pretende aplicar la misma devastación con la que aplastó Chechenia en 1999 o hace cinco y seis años en los territorios de Siria controlados por los islamistas del Frente Al Nusra y el Estado Islámico, añadiendo además a las ciudades ucranianas la estrategia del cerco y hambre que aplicaron los nazis frente al pueblo ruso en Stalingrado y Leningrado.  

Estos izquierdistas que ahora rechazan que se ayude a defenderse al pueblo ucraniano, por cierto, criticaban a las democracias liberales por optar por la neutralidad ante la Guerra Civil española y se enorgullecían que Rusia sí hubiera tomado partido enviando armas a la República, a la vez que se emocionaban cada año en los homenajes a los miembros de la Brigadas Internacionales que vinieron a España a defender la causa de la libertad. Pero ya se sabe, en este mundo tan complejo y cambiante para algunos cerrados de mente y con el pensamiento crítico oxidado, ni todas las víctimas son iguales, ni todos los agresores deben ser combatidos.

Xavier Rius Sant                  

 Concentración en Barcelona del pasado miércoles de la que desvinculó la comunidad ucraniana por el rechazo de los convocantes a la ayuda militar de la OTAN a Ucrania.

CONCENTRACIÓ A L'ESTACIÓ DE NORD EN SOLIDARIDAT AMB EL REFUGIATS. Molts assistents i també dirigents polítics d'altres forces desconeixien que s'estava fent a la porta d'on es feia la trobada d'alcaldes "Pel Bé Comú" de Podemos i similars liderats per Colau. El fet que a fora no s'ha fet cap parlament i al cap d'uns moments s'ha reiniciat l'acte partidista d'alcaldes d'unes coalicions concretes ha desconcertat a alguns assistents. Dirigents de CDC, ERC i PSC han comentat irònicament la que s'hagués liat si s'hagues fet la concentració a la porta d'una trobada d'alcaldes socialistes o d'alcaldes independentistes presidida per Hereu o Trias.

Aquesta tarda s'ha fet la concentració a la porta de l'Estació del Nord convocada per Stop MareMortum en solidaritat amb els refugiats de Síria i altres conflictes que fugen cap a Europa, i en favor d'una veritabale política europea d'asil.

Si bé l'acte inicialment s'havia convocat a la Plaça Catalunya, a petició de l'alcaldessa Ada Colau es va traslladar al davant d'on es feia la cimera d'alcaldes "de Ciutats pel Bé Comú", a la que més a més de Colau hi assistien entre d'altres la de Badalona, Dolors Sabater, la de Madrid, Manuela Carmona, o el de Cadiz, José María Gonzáles, "Kichi", també de Podemos.

Molts dels assitents a la concentració desconeixien que aquest acte, previst inicialment a la Plaça Catalunya, es va traslladar allà, no pel simbolisme de l'estació, sinó per fer-lo coincidir amb la cimera d'alcaldes gairebé tots propers a Podemos o de coalicions on hi era Podemos. Fins i tot alguns diputats d'altres partis presents a l'acte m'han mostrat la seva sorpresa per barrejar aquest acte cívic amb un cimera partidista, donat que una cosa es que es fes a prop d'on hi havia la cimera d'alcades d'unes determinades forces polítiques per tal que hi poguessin assitir, i l'altra, molt diferent, fer-ho a la mateixa porta. I en no fer-se ni minut de silenci, ni lectura de cap manifest en relació a la concentració allà convocada, l'acte ha semblat una activiat de la pausa de la trobada d'alcaldes i alcadesses de l'òrbita de Podemos i grups propers.

Alguns dirigents del PSC i CDC m'han dit que s'hagués liat una de grossa si s'hagués convocat aprofitant la pausa a la porta d'un acte d'alcaldes d'esquerres, presidit per Hereu, o d'alcaldes per la independència presidits per Xavier Trias.   

S'ha produit uns moments de tensió quan uns manifestants han desplegat una la bandera siriana del règim d'Al Assad, que han estat increpats per altres manifestants àrabs, i finalment han plegat la bandera.

En haver-se barrejat els dos actes, no sóc capaç de dir quanta gent ha participat a la concentració pels refugiats. En no fer-se cap intervenció ni declaració dels organitzdors a fora, la majoria dels assitents han entrat a dins, trobant-se amb el tinent d'alcalde de Barcelona, Gerardo Pissarello, que després de la pausa per l'acte pels refugiats, començava la seva exposició de valoració dels primers cent dies de mandat de l'equip de govern.   

El fet que a proposta de Colau s'acabés fent l'acte a la mateixa porta d'on es feia una cimera d'alcaldes de l'entorn de Podemos, ha desconcertat a molts assistents que no ho sabien i ho han trobat partidista o s'han sentit manipulats. I el fet de que no s'hagi llegit cap manifest, ha semblat un acte propi d'una reunió partidista.

 Les espelmes pels morts s'han barrejat ambs els cartells i indicacions de l'acte partidista. Ho trobo, poc
ètic!

 Dos actes en un, però molts dels participants a l'acte (sense intervencions) pels refugiats s'han trobat que eren a la porta d'un acte partidista. Que s'hagués dit s'hagués convocat a la porta d'un acte d'alcaldes independentistes?

 Els portadors la bandera de la Síria d'Al Assad recullen la bandera en ser increpats.

CONVOCADA PER DEMÀ DIVENDRES UNA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN FAVOR DE L'ACOLLIDA DE REFUGIATS

La Plataforma aturem el genocidi al mar Mediterrani i Stop Mare Mortum convoquen per demà divendres una concentració a Barcelona per a demanar la creació d’una xarxa real de municipis acollidors de persones refugiades a Catalunya. La plataforma celebra que municipis com el de Barcelona es posin a disposició de les entitats per posar solucions urgents a la crisi humanitària, però veu insuficient el nombre 28 places catalanes.
Stop crida a la participació ciutadana amb una concentració i encesa d’espelmes: DIVENDRES 4 DE SETEMBRE A LES 18:30h A BARCELONA.
US DEMANEM QUE FEU ARRIBAR AQUESTA CONVOCATÒRIA ALS VOSTRES SÒCIS/ES I ALTRES ENTITATS QUE CONEGUEU. DEMANEM LA MÀXIMA DIFUSIÓ.
HEM IMPULSAT L'ETIQUETA #CATacull per a fer difusió per les xarxes. Tan de bo el divendres sigui la més usada!
 Ves al Facebook de la convocatòria

Personalment celebro que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet la proposta de crear una xarxa de ciutat acollidores recuperant l'experiència de la solidaritat vers les víctimes de la guerra de Bòsnia. En aquest sentit vaig publicar aquest article al Periódico el 14 de juliol en el que proposava que Barcelona i altres municipis catalans fessin de nou una campanya de solidaritat com la que va ser el Districte-11 Sarajevo.

"INDETERMINACIÓ ABSOLUTA", article al Punt Avui sobre la coalició contra l'Estat islàmic

ACTUALITZAT 23 d'octubre 2014:
PUBLICAT  AVUI  DIJOUS 23 ACTUALITZAT L'ARTICLE EN L'EDICIÓ DE PAPER. Dilluns va sortir a la web del Punt Avui, però la pàgina en paper va caure a última hora per posar-hi publiciat 

-------------------
Aclariment:
Aquest article penjat i editat a l'edició digital avui dilluns  20 d'octubre, finalment no ha sortit en paper en caure la pàgina que ha estat ocupada per publicitat. Sortirà d'aqui uns dies.
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 20 d'octubre de 2014

Text actualitzat edició en paper de dijous 23 d'octubre:

Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire. I llançar armes des d'avions als kurds, com s’ha fet a Kobane, podria resultar contraproduent si es confirma que algun d’aquests carregaments va caure a mans dels gihadistes.

Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.

Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.

A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba la ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.

A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i restringèix el pas dels milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.

Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.

Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire.

Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.

Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.

A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba l'actual ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.

A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i els milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.

Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.

Llegir al Punt Avui (clica)
 Més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels estats que participen en la coalició