Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

L'ADN de la segregació. Analitzo al Punt Avui la discriminació racial als Estats Units i la impossibilitat de Trump d'empatitzar i entendre què passa

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, 8 de juny de 2020

Els Estats Units van poder esdevenir la primera potència del món gràcies a la seva poca capacitat d’empatitzar amb l’altre. Quan parlo de “l’altre”, no em refereixo a persones de l’altra punta del món que arribaven i esdevenien ciutadans, sinó als indis, que van ser expulsats de les seves terres, i a la població africana portada allà com a esclava, sense la qual no hauria estat possible convertir les grans extensions en conreus, ni aixecar ciutats ni el desenvolupament industrial.

Però mentre que en el cas dels indis, amb una cosmovisió gens permeable a la conversió al cristianisme, es va considerar que no calia integrar-los, amb els afroamericans, per la pressió de les diverses esglésies cristianes i per la incompatibilitat amb els vents de llibertat que arribaven d’Europa, la majoria d’estats van abolir l’esclavatge, abolit també al sud després de la guerra del 1861. Però, tot i l’abolició, la segregació social i econòmica es va mantenir.

En l’ADN mental de part de la societat hi havia una concepció que la divina providència havia fet dels Estats Units la terra on els escollits arribats com en l’arca de Noè prosperarien. I els negres no formaven part d’aquests escollits. La capacitat d’entendre el patiment de l’altre era incompatible amb aquesta visió racista i determinista del món.

El pastor baptista Martin Luther King va liderar un moviment que va aconseguir la llei de drets civils. Però King va ser assassinat i la segregació social i econòmica va continuar formant part de l’ADN de bona part de la societat. I en un país sense ascensor social, ni polítiques públiques d’habitatge ni sanitat pública, elements que constitueixen el que a Europa s’anomena “estat del benestar”, la segregació ha continuat, més enllà que dos afroamericans, Colin Powell i Condoleezza Rice, ocupessin la secretaria d’Estat i que el 2009 Obama fos escollit president.

I a l’estat de Minneapolis, malgrat tenir un alcalde i governador progressista, un cap de policia negre i una congressista somali musulmana, els hàbits policials de maltractar amb impunitat qualsevol sospitós si és negre continuen.

Fa dues setmanes va morir ofegat George Floyd. L’actuació va ser enregistrada per diversos testimonis, fet que ha generat una onada de protestes a la majoria de ciutats dels Estats Units, i va fer aflorar altres casos recents de ciutadans negres morts o maltractats gràcies a la impunitat policial. I davant l’evidència de la injustificable actuació policial, el president Donald Trump, incapaç d’empatitzar-hi, va decidir fortificar Washington, treure la Guàrdia Nacional, amenaçar de desplegar l’exèrcit, criminalitzar els manifestants i qualificar de terrorista el moviment antifeixista.

Es diu que Trump ha quedat sol i ha cavat la seva tomba política. Tant de bo sigui així. Però la segregació i la discriminació només es podran revertir amb polítiques d’habitatge, educació i inserció laboral similars a les que hi ha a Europa i al Canadà, en el marc del que s’anomena “estat del benestar”. El problema rau en el fet que això exigiria unes polítiques econòmiques i unes actuacions potser incompatibles amb la concepció de llibertat individual i de no intervencionisme de l’estat que lamentablement continua present en l’ADN de part de la societat blanca.

Llegir al Punt Avui
Llegir altres articles publicats al Punt Avui. Leer otros artículos de Xavier Rius Sant publicados en el Punt Avui

LOCOMOTORA SENSE FRE, publico al Punt Avui sobre el rumb de la presidència dels Estats Units, el mur de Mèxic i el discurs d'ahir a la convenció conservadora

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dissable 25 de febrer de 2017

Tal com està anant la muntanya russa de les primeres setmanes del mandat de Donald Trump, es fa difícil saber cap a quina direcció evolucionarà i si hi ha algú que controla el president. Perquè el que va dir i com ho va dir en el discurs que va fer en la conferència d'acció política conservadora mostra la Casa Blanca i l'administració Trump com una locomotora sense fre i sense rumb.

Més enllà del personatge de Trump, de l'empresari egòlatra i triomfador que és, al seu voltant té assessors com Steve Bannon, ideòleg ultra anomenat ja “el nou Rasputin”, de qui surten moltes de les propostes de voladura de ponts i crema de naus cap a un futur incert, que han d'aconseguir que Amèrica torni a ser gran. Però també hi ha polítics com el Vicepresident, Mike Pence, d'idees religioses ultraconservadores –nega la teoria de l'evolució–, però que ha estat molts anys congressista i governador, o Reince Priebus, cap de gabinet de la Casa Blanca, que és president del Comitè Nacional del Partit Republicà. I molts analistes creien que aquests gestors republicans, que saben el que és governar i que coneixen el valor de la diplomàcia, acabarien imposant la línia de la nova administració, més enllà que endurís la política migratòria, s'apropés a Rússia, o fes canvis en els tractats comercials i els aranzels duaners.

Però el que va dir Trump ahir en la conferència conservadora, i el que va anunciar fa dos dies de recuperar la cursa nuclear, qüestionant el tractat START III, signat per Barack Obama i Dmitri Medvédev el 2010, amenaçant de dinamitar l'aliança amb Rússia que s'ha anat teixint des de molt abans d'arribar ell a la Casa Blanca, fa dubtar si hi ha algú al capdavant de la locomotora desbocada del Despatx Oval, més enllà d'un empresari egocèntric incapacitat mentalment, com han denunciat un prestigiós grup de psiquiatres. Pot ser Rússia l'aliat, si es reinicia la cursa nuclear?

Dijous el secretari Seguretat Nacional, John Kelly, i el secretari d'Estat, Rex Tillerson, van anar e Mèxic i es van reunir amb el president Enrique Peña Nieto per refer els ponts trencats pels atacs verbals de Trump a Mèxic i per matisar la proposta de fer un mur que haurien de pagar els mexicans, als quals havia acusat d'exportadors de delinqüents i de robar les empreses als nord-americans. Però ahir en el seu discurs, Trump, dinamitant tota la feina dels seus responsables d'exteriors i seguretat, va tornar a responsabilitzar Mèxic de la inseguretat i la delinqüència, i va anunciar que accelerarà la construcció del mur.

Amb l'escàndol de la dimissió de l'efímer conseller de Seguretat Nacional, Mike Flynn, que va mentir sobre els seus contactes amb el Kremlin, i quan encara ningú sap quin abast tindrà la suposada interferència russa en la campanya electoral i la guerra bruta contra Hilary Clinton, Trump havia atacat en els últims dies els serveis d'intel·ligència i l'FBI. Però en el seu discurs d'ahir va tornar a carregar contra els serveis d'intel·ligència i, sobretot, contra la premsa, a la qual va acusar d'inventar mentides. Fins i tot la conservadora i republicana FOX va ser objecte de les seves crítiques. I també va obrir una nova crisi diplomàtica amb França i Europa per la política, segons ell equivocada, vers el terrorisme. Caldrà veure les properes setmanes si, més enllà dels que com Bannon, volen “deconstruir l'Estat administratiu” i portar el país cap a un escenari desconegut, el Partit Republicà, que controla les dues cambres, permetrà al president continuar amb aquesta deriva i com reaccionarà Trump si el poder legislatiu vol aturar-lo.

Llegir al Punt Avui

LA MOSTRA D'UN FRACÀS, publico al Punt Avui sobre la matança de Charleston i el dret constitucional a tenir armes de foc

 

Xavier Rius, periodista, El Punt Avui 22 de juny de 2015

La incapacitat de la societat nord-americana per fer canvis legislatius per restringir el principi fundacional del dret a la possessió d'armes de foc com a instrument garant de les llibertats individuals serà un dels fracassos dels mandats del president Obama. Aquests dies, després de la matança perpetrada per Dylann Roof en una església de Charleston, s'han tornat a aixecar milions de veus demanant canvis. Però aquestes veus també es van fer sentir després de la matança en una escola de Connecticut, el 2012, i res no va canviar.

Ara, s'hi han sumat fins i tot alguns congressistes republicans i les pregàries interreligioses s'han estès per tot el país. I el fet que aquest atac hagi estat perpetrat per un jove defensor de la idea de la supremacia de la raça blanca, setmanes després que agents de policia blancs s'han vist implicats en agressions, atacs i abusos a ciutadans negres, també representa un fracàs per a aquells que creien que l'arribada d'un president afroamericà a la Casa Blanca era una prova que el racisme començava a esvair-se.

Resulta paradigmàtic que la matança hagi passat a Charleston, ciutat on els contraris a l'abolició de l'esclavitud van començar la guerra civil, on encara oneja la bandera sudista i on bona part de la població negra viu en situació de precarietat.

El supremacisme blanc, o idea que la raça blanca és superior, ha anat sempre lligat bé a idees religioses ultraconservadores, bé a sentiments pagans. Uns sentiments compatibles amb la creença en Déu, sobre un cert darwinisme social que va fer que la raça blanca evolucionés més ràpid, pel que tindria una mena de destí o mandat per dominar les altres. Els racistes supremacistes no neguen als no blancs el dret a existir. El que no accepten és que es qüestioni la seva superioritat moral, política i econòmica. I aquesta sentiment de supremacia, vingui d'un destí diví, vingui d'una selecció natural, té unes característiques peculiars als Estats Units, nació que va ser creada per uns pioners que van deixar el vell món i amb un fusell a les mans van construir una país en el qual la llibertat individual està per sobre de tot.

Aquest dies es torna a parlar del poder l'Associació Nacional del Rifle (NRA), que compra congressistes, paga campanyes electorals i és capaç d'arruïnar la vida política d'aquells que intenten acotar el dret a les armes. Certament, l'activitat de l'NRA podria ser considerada a Europa més que un lobby, ja que algunes de les seves pràctiques es podrien qualificar com a corrupció política. Però el problema no són només els interessos d'aquesta societat. El problema és que als Estats Units, amb una població de 310 milions d'habitants, hi ha 290 milions d'armes de foc, i se senten més segurs tenint-les concentrades en un 40% de la població.

Ara, molts ciutadans, favorables o no a la prohibició de les armes, demanen la pena de mort per a Roof. Però executant aquest jove racista que es va sentir il·luminat per defensar uns valors disparant contra ciutadans negres, no evitaran que altres repeteixin l'acció i el convertiran en el que desitja: un màrtir dels qui creuen que la raça blanca és en perill i només hi ha un camí per defensar-se.

Llegir al Punt Avui