El Punt Avui, 8 de juny de 2020
Els Estats Units van poder esdevenir la primera potència del món
gràcies a la seva poca capacitat d’empatitzar amb l’altre. Quan parlo de
“l’altre”, no em refereixo a persones de l’altra punta del món que
arribaven i esdevenien ciutadans, sinó als indis, que van ser expulsats
de les seves terres, i a la població africana portada allà com a
esclava, sense la qual no hauria estat possible convertir les grans
extensions en conreus, ni aixecar ciutats ni el desenvolupament
industrial.
Però mentre que en el cas dels indis, amb una cosmovisió gens
permeable a la conversió al cristianisme, es va considerar que no calia
integrar-los, amb els afroamericans, per la pressió de les diverses
esglésies cristianes i per la incompatibilitat amb els vents de
llibertat que arribaven d’Europa, la majoria d’estats van abolir
l’esclavatge, abolit també al sud després de la guerra del 1861. Però,
tot i l’abolició, la segregació social i econòmica es va mantenir.
En l’ADN mental de part de la societat hi havia una concepció que la
divina providència havia fet dels Estats Units la terra on els escollits
arribats com en l’arca de Noè prosperarien. I els negres no formaven
part d’aquests escollits. La capacitat d’entendre el patiment de l’altre
era incompatible amb aquesta visió racista i determinista del món.
El pastor baptista Martin Luther King va liderar un moviment que va
aconseguir la llei de drets civils. Però King va ser assassinat i la
segregació social i econòmica va continuar formant part de l’ADN de bona
part de la societat. I en un país sense ascensor social, ni polítiques
públiques d’habitatge ni sanitat pública, elements que constitueixen el
que a Europa s’anomena “estat del benestar”, la segregació ha continuat,
més enllà que dos afroamericans, Colin Powell i Condoleezza Rice,
ocupessin la secretaria d’Estat i que el 2009 Obama fos escollit
president.
I a l’estat de Minneapolis, malgrat tenir un alcalde i governador
progressista, un cap de policia negre i una congressista somali
musulmana, els hàbits policials de maltractar amb impunitat qualsevol
sospitós si és negre continuen.
Fa dues setmanes va morir ofegat George Floyd. L’actuació va ser
enregistrada per diversos testimonis, fet que ha generat una onada de
protestes a la majoria de ciutats dels Estats Units, i va fer aflorar
altres casos recents de ciutadans negres morts o maltractats gràcies a
la impunitat policial. I davant l’evidència de la injustificable
actuació policial, el president Donald Trump, incapaç d’empatitzar-hi,
va decidir fortificar Washington, treure la Guàrdia Nacional, amenaçar
de desplegar l’exèrcit, criminalitzar els manifestants i qualificar de
terrorista el moviment antifeixista.
Es diu que Trump ha quedat sol i ha cavat la seva tomba política.
Tant de bo sigui així. Però la segregació i la discriminació només es
podran revertir amb polítiques d’habitatge, educació i inserció laboral
similars a les que hi ha a Europa i al Canadà, en el marc del que
s’anomena “estat del benestar”. El problema rau en el fet que això
exigiria unes polítiques econòmiques i unes actuacions potser
incompatibles amb la concepció de llibertat individual i de no
intervencionisme de l’estat que lamentablement continua present en l’ADN
de part de la societat blanca.
Llegir altres articles publicats al Punt Avui. Leer otros artículos de Xavier Rius Sant publicados en el Punt Avui
