MOR JOSÉ ALCUBIERRE, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS DE MAUTHAUSEN. VA SER QUI VA PODER TREURE DEL CAMP RODETS DE FOTOS FETES PER Fc. BOIX DE LES ATROCITATS FETES PELS NAZIS, QUE VAN SERVIR DE PROVA AL TRIBUNAL DE NÚREMBERG

 (Llegir-ho a Nació Digital)
La nit de Reis va morir, als 90 anys d'edat, a la ciutat francesa d'Angulema, el barceloní José Alcubierre, supervivent del camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys. Alcubierre va destacar per ser un dels presoners que va aconseguir treure del camp i amagar rodets de fotografies de les atrocitats fetes per Francesc Boix, que van servir, després, de prova de càrrec al Tribunal de Nuremberg per condemnar als líders nazis que negaven les atrocitats que dels camps.
Alcubierre al llarg de la seva vida va rebre tota mena de reconeixements, l'últim fa un  any, La Legió d'Honor francesa, però mai va ser condecorat per part de l'Estat espanyol. Mentre la salut li va permetre participava cada any, a començaments de maig acompanyant la delegació catalana i espanyola d'Amical Mauthausen, als actes de commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen, i  les vistes al camps de Gusen i Ebensee .

Vaig tenir el privilegi de parlar extensament amb ell quatre dies a Mauthausen, Gusen i Ebensee el maig de 2009. Explicava  com ell, fill d'una família aragonesa i germà del dirigent del PSUC i director general de Transports de la Generalitat, Miguel Alcubierre, va ser deportat amb el seu pare, el 1940 d'Angulema a Mauthausen, amb el comboi dels 927, en part per decisió de Serrano Suñer (el que s'ha rehabilitat a la televisió fa uns dies amb la novel·la de la periodista Nieves Herrero).
A Mauthausen hi va arribar amb només 14 anys, i va veure i viure tota mena d'atrocitats, que va detallar. I no és el mateix conèixer-les per la lectura d'un llibre, que per l'explicació de testimonis directes, com ell. Va tenir la sort de ser destinat a un camp de treball i una fàbrica a l'exterior, on rebien un tracte millor per part dels kapos i els propietaris austríacs i, més a més, de vegades, d'anada o tornada cap a Mauthausen algun veí els hi donava una patata o un tros de pa. El seu pare Miguel, en canvi, va ser destinat al camp anomenat "el Matadero" i va morir poc després.
Alcubierre, Juan Camacho, mort a l'Uruguay dos mesos després, i Paco Ortiz, mort el juliol de 2013 a Perpinyà, i altres supervivent espanyols o d'altres nacionalitats explicaven in situ com van morir tants presoners pujant carregats a l'esquena amb pedres de 25 o 40 kilos els 186 esglaons de la pedrera. Explicaren també a baix a la pedrera l'anomenat "mur dels paracaigudistes" per on presoners de trens acabats d'arribar -jueus, polonesos, iugoslaus, soldats russos, comunistes, etc...- eren llançats al buit, obligats a saltar, o empentats de vegades per una altra membre de la pròpia família que se'ls obligava -sota l'amenaça que si no ho feien moririen tots- a escollir qui havia de morir i qui restaria amb vida per treballar. També explicaven com eren obligats a ficar-se grups de soldats russos a les anomenades piscines, nits d'hivern, amb la resta de presoners contemplant-ho, fins que morien de fred.

Alcubierre va explicar diverses vegades, sempre acompanyat de la seva esposa, de vegades en petit grup i a les xerrada col·lectiva que va fer, que quan ell entrava i sortida cada dia del camp per anar a treballar, va fer, sense gaires paraules donat que no podien aturar-se, "amistat" amb la noia austríaca d'una casa de pagés per la que passaven, que sovint li donava menjar.
Dins del camp el presoner català, Francesc Boix, va ser destinat a fotografiar els presoners, les execucions, les piles cadàvers i, també visites de caps de Reich com la que va fer Heinrich Himler, que van ser utilitzades al Tribunal de Nüremberg, per tombar el que deien els acusats que no sabien res del que passava als camps. Boix revelava les fotos i feia les còpies que li demanaven els alemanys, però de tant en tant "perdia" algun rodet i el feia desaparèixer, i va demanar a José Alcubierre, a Jesús Grau i a Jacinto Cortés, que sortien cada dia del camp, que els amaguessin fora en algun lloc segur. I, dit i fet, Alcubierre va aprofitar diverses vegades el lleu contacte físic amb les mans que mantenien quan aquesta noia li donava una mica de menjar, per passa-li el rodet. 
 El maig de 1945, en fugir els soldats de les SS i els guardians del camp,  ell va anar amb altres companys a casa de la seva amiga a recuperar els rodets. Jo, tot fent un cafè amb ell, li vaig preguntar què va passar amb la noia si aquella amistat tan especial va continuar. I assegut al costat de la seva dona, rient, em va dir: "Això no t'ho explicaré!".

Al viatge de maig de 2009 també hi va ser Jaime Vándor, un dels milers de jueus de Budapest salvats pel diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i els fals cònsul Giorgio Perlasca, que els hi van donat passaports espanyols. Vándor va morir de càncer a Barcelona el març de 2014. També va ser al viatge el publicista català, jueu sefardí, Lluís Bassat, la major part de la seva família morí a Auschwitz.

 José Alcubierre amb el publicista català sefardí, Lluís Bassat, al camp d'Ebensee, on els presoners treballaven a les mines d'on s'obtenia el combustible fossil per les bombes voladores que es llençaven des de França cap a Londres

Memorial del "Mur dels paracaigudistes", per on feien saltar o empentaven molts presoners.

Mesos després de l'alliberament, Alcubierre al fons. Al centre, el fotògraf, Francesc Boix

Boix, al Tribunal de Nüremberg senyalant i inculpant als acusats que van ser a Mauthausen

 Llegeix l'article a Nació Digital
Més informacions:
Mor Francisco Ortiz, un dels últims supervivents de Mauthausen. juliol 2013
Mor Juan Camacho

Mor Jaime Vandor

MOR FRANCISCO ORTIZ, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS ESPANYOLS DE MAUTHAUSEN

Francisco Ortiz, superviment de Mauthausen, dret amb la bandera de la República, mort fa uns dies.

Fa quatre anys vaig anar amb l'Amical Mauthausen i la delegació catalana i espanyola als actes de commemoració del 64 aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Llavors hi van participar sis supervivents espanyols, alguns amb nacionalitat francesa. Ara crec que només queden quatre vius. Fa uns dies va morir un dels últims, Paco Ortiz, a la seva casa de Perpinyà, notícia que ha passat gairebé desapercebuda. 

No puc transmetre en paraules els sentiments que vaig tenir en escoltar de la seva veu el testimoni del que van veure, van viure i van sobreviure. 

Quan algú m'escriu i em replica aquí al blog que "criminalitzo" a persones que relativitzen o qüestionen l'Holocaust o honoren als que el van perpetrar, o creen blogs com Divisionbarna88 (clica) -el 88 vol dir Heil Hitler!-, recordo el que em van explicar aquells supervivents de diferentes nacionalitats amb qui vaig compartir 4 dies a Mauthausen i altres camps el maig de 2009, recordo el que vaig veure de com s'admistristrava el mal, el patiment i la mort.  El temps s'endú la seva veu, però tot està recollit en llibres i fotografies (recomano el llibre de la Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis").

 

Un dels supervivents espanyols a qui vaig conèixer aquells dies, Juan Camacho, que moriria dos mesos després de la foto a l'Uruguay, posant una flor al monument de l'estació de tren de Mauthausen

 Ara escric aquestes ratlles perquè el 4 de juliol moria al seu domicili de Perpinyà el deportat andalús Francisco Ortiz Torres (Santisteban del Port, Jaén, 1919). De família camperola molt humil amb tot just 17 anys s'allista a les milícies per defensar la República i combat amb l'exèrcit republicà en diferents fronts abans del seu exili a França. Després del pas pels camps del Rosselló, ingressa, el maig de 1939, en els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'exèrcit francès i és destinat a la frontera belga. Amb la invasió alemanya de França, és capturat i conduït a un Stalag o camp de presoners i a l'abril de 1941 és deportat a Mauthausen amb el número de matrícula 4245. En el camp de Mauthausen desenvolupa una important tasca dins la lluita clandestina que preparava l'alliberament. Francisco Ortiz conserva la bandera republicana brodada en 1943 per companys del Komando d'Alliberament de Mauthausen. Amb aquesta bandera anava tots els anys amb la seva família als actes de commemoració del camp al mes de maig per donar testimoni viu de la causa antifeixista dels nostres deportats. 

 Francisco Ortiz, mort el 4 de juliol, fa quatre anys

Imatge de les mines on s'obtenia el combustible pels missils  V-2 (en alemany "Vergeltungswaffe 2", Represàlia) Es van construir 6.084 míssils V-2, el 95% d'ells durant els set darrers mesos de la guerra. Per aquesta tasca es van fer servir uns 20.000 treballadors forçats, molts dels quals moriren a la mina.

Els crematoris.

La pedrera. Des de dalt sovint feien saltar als presoners o feien que uns dels que arribaven en tren, si sobrava gent per treballar, si estaven massa flebles, o simplement per divertir-se, que empenyessin als altres amb l'esperança que ells sí se salvarien. Anomenaven cínicament aquell precipici com el "mur dels paracaigudistes"

Les escales de la pedrera on moria d'un tret o rodolant  tanta gent que no podia arribar a dalt amb la pedra de 25 o 40 quilos que portava

Amb José Alcubierre, que va aprofitar que sortia a treballar fora del camp per treure les fotos que feia Francesc Boix i servirien de prova al Judici de Nuremberg

MAUTHAUSEN, AVUI FA FA TRES ANYS

Ara fa tres anys vaig anar amb l'Amical Mauthausen i la delegació catalana i espanyola als actes de conmemoració del 64 aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Llavors hi van participar sis supervivents espanyols, alguns amb nacionalitat francesa. Ara crec que només resten dos en vida. No puc transmetre en paraules els sentiments que vaig tenir en escoltar de la seva veu el testimoni del que van veure, van viure i van sobreviure. No puc transmetre en paraules l'emoció de sentir allà de la seva veu l'himne de la República Espanyola. Un d'ells, Juan Camacho Ferrer moriria dos mesos després a l'Uruguay.
A la conmemoració d'enguany crec que només hi podran assitir un o dos. El temps s'endú la seva veu, però tot està recollit en llibres i fotografies (recomano el llibre de la Montserrat Roig).
 Adjunto aquí algunes fotos meves de fa tres anys i la mítica foto de l'alliberament i aprofito per escriure el que li vaig dir a l'Alberto Sánchez, regidor de PxC de L'Hospitalet i membre del Centre Militia, Casal Tramuntana ara fa dos mesos, dies després que es fes públic on era el local.
Vaig tenir amb Sánchez una llarga conversa de més de quatre hores. Primer ell em va parlar de la Casa Pound de Roma, experiència que voldria imitar el Casal Tramuntana, però la conversa anà cap a llocs on els dos hem estat: Bòsnia i Jerusalem. La conversa va ser plàcida i vam comentar tots dos experiències en aquests indrets (ell va estar com a militar a Bòsnia i com a pelegrí a Jerusalem). Però passades les 12 de la nit, quan tancaven el bar on xerràvem, la conversa va tornar a la Casa Pound de Roma que té el nom del poeta i assagista nord-americà Ezra Pound que el 1939 optà per Hitler i Mussolini i lluità amb la ploma i la ràdio al costat de l'Eix. Així, quan m'acomiadava de Sánchez li vaig dir: "Alberto, me niego a creer que los soldados estadounidenses que murieron en Normandia luchaban en el bando equivocado; me niego creer que los catalanes y españoles que lucharon con la República y murieron en Mauthausen estuvieran en el bando equivocado y los miembros de las SS en el de la justícia".    

Dret amb la bandera republicana a les mans, Francisco Ortiz, resident a Perpinyà

Juan Camacho Ferrer, posa una flor al mur de l'estació de tren de Mauthausen. Moriria a l'Uruguay dos mesos després.

Amb José Alcubierre, que va aprofitar que sortia a treballar fora del camp per treure les fotos que feia Francesc Boix i servirien de prova al Judici de Nuremberg.

Mor José Alcubierre. El supervivent que va treure les fotod de Boix 
 Mor Francisco Ortiz