EL SÀHARA DESPRÉS D'ABDELAZIZ, Publico anàlisis al Punt Avui sobre el futur del conflicte del Sàhara després de la mort de líder sahrauí

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dijous, 2 de juny de 2016

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

"Si es torna a la guerra s'obrirà la porta a grups islamistes com EI" "La independència de la RASD va ser reconeguda per 80 estats" 

 

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris

Clica per llegir al Punt Avui 

 Llegir l'article de fa dos anys al Periódico, Sàhara el conflicte pendent

SÀHARA, EL CONFLICTE PENDENT. Tot i les traves a les delegacions que intenten visitar l'antiga província espanyola, molts ciutadans de l'Aaiun mostren la voluntat de ser independents. Aprovada una nova resolució de l'ONU prorrogant la missió sense donar-li atribucions sobre drets humans.

 

De vegades alguns conflictes bèl·lics territorials s'han resolt o apagat, després que la part militar o demogràficament guanyadora aconsegueix que passi una o dues generacions, invertint en el territori, i desplaçant-hi població nova. També es pot resoldre amb el cansament i envelliments del qui varen lluitar fa 30 o  40 anys, confiant que el nets d'aquests oblidaran el passat i apostaran per un futur en el que les antigues ferides quedaran en l'oblit. També pot acabar-se amb la pèrdua de suports externs o quan les condicions regionals fan que aquell conflicte sigui un llast pels països de la regió.

Sovint quan a Espanya, França, la Unió Europea o a Estats Units algú planteja la solidaritat amb el poble sahrauí o la necessitat de fer complir el dret internacional vulnerat per Marroc, escolta respostes com "encara amb el Sàhara?" o "per què no es conformen amb que el Marroc els doni una autonomia? o "no s'adonen que estan sols i han perdut?" Però la realitat, més enllà que l'ONU no tingui voluntat de pressionar al Marroc, que França recolzi incondicionalment la política marroquí i que Espanya -potència colonial que en tindria legalment la sobirania- no faci cap gest en favor dels sahrauís, és que el pas dels anys no ha fet minvar el rebuig de la majoria dels sahrauís que viuen sota l'administració marroquina a les ciutats de l'Aaiun, Smara o Dajla, i que, fins i tot, molts dels fills dels que varen ser portats com a colons des de 1976 a viure al territori, abracen la causa independentista.

Aquests primers dies de maig he pogut visitar l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental, i parlant amb la gent te n'adones que Marroc no només no ha aconseguit guanyar-se als sahrauís, sinó que també, molts de qui arribaren al territori després de l'ocupació marroquina de 1976, o els seu fills han abraçat la causa independentista. Certament hi ha un cansament entre part dels cent mil refugiats que viuen als campaments de Tinduf, a Algèria, però la situació política i social al territori ocupat i administrat pel Marroc no fa pensar que el conflicte pugui acabar a curt termini amb un jurament de vassallatge i submissió dels sahrauís al rei Mohammed VI.

UN TERRITORI PENDENT DE DESCOLONITZAR

Encara que la classe política i la premsa marroquí ho negui, el Sàhara, abandonat per Espanya el 1976,  es un dels 17 territoris d'arreu del món pendent de descolonitzar segons l'ONU. Després d'anys d'una guerra que només es va estabilitzar amb la construcció d'un mur de 2.700 kilómetres amb cent mil soldats desplegats, que divideix el territori, i representa un sagnia econòmica pel Marroc, el 1990  el Consell de Seguretat va reafirmar-se que era un problema de descolonització que devia ser resolt per la seva població. Es va signar un acord amb Marroc i els independentistes del Frente Polisario per enviar cascos blaus i celebrar un referèndum que s'hagués hagut de fer el 1996. La Missió pel Refèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, es va desplegar al territori el 1991, però el referèndum es va suspendre en exigir Marroc a última hora que votessin també els nous habitants traslladats al territori després de l'ocupació marroquí. I quan anys més tard el Polisario va acceptar que els anomenats colons també poguessin votar, Marroc també es va oposar a que es fes, donat que bona part de la nova població del Sàhara, originaris de les zones del sud del Marroc, entre Sidi Ifni i Tarfaya, són cultural i lingüísticamnent també sahrauís, i estaven abraçant les tesis independentistes. 

MANIFESTACIONS A LES CIUTATS DE L’AAIUN, SMARA I DAJLA
La proposta que sense gaire convicció fa Marroc de donar autonomia al Sàhara no resulta gens convincent, donat que ni hi ha les llibertats polítiques i d'expressió prèvies per tal que aquesta oferta sigui creïble, ni Marroc està disposat a acceptar una administració autònoma governada pels independentistes que probablement guanyarien les eleccions. Però, sobretot, Marroc no sabria com encabir en el territori els cent mil sahrauís que haurien de tornar des dels campaments de Tinduf a Algèria. I una mostra d'aquesta manca de llibertats prèvia, per fer creïble qualsevol proposta d'autonomia del Marroc, és que de manera reiterada reprimeix totes les manifestacións al territori, i la policia marroquí no deixa entrar, confina o expulsa a les delegacions d'observadors que es desplacen a l'Aaiun. L'última el passat 15 d'abril d'un grup de diputats i regidors catalans que varen ser confinats a l'hotel.

La resposta de l'exèrcit i la policia marroquina el novembre de 2010 a la protesta pacífica de Gdeim Izik, prop de l'Aaiun, on unes vint mil persones van acampar desmanant millores social i llibertats polítiques i d'expressió, que va acabar amb una dura repressió i deu morts, va demostrar la incapacitat de les autoritats marroquines per gestionar el conflicte, donat que el que inicialment era només una protesta ciutadana va acabar com una demostració de la força de l'independentisme sahrauí.  

 

 El que més em va sorprendre de la meva visita a l'Aaiun va ser com, sense por als vehicles i agents de policia marroquina que patrullen constantment per la ciutat, on la setmana passada van haver-hi diverses manifestacions independentistes coincidint amb l'aprovació d'una nova resolució de l'ONU, molta gent se m'atansava espontàniament per explicar-me el seu punt de vista. Uns em convidaven a casa seva a menjar o a prendre un te i poder parlar. Altres a anar a un cibercafè a veure vídeos de les manifestacions dels dies passats reprimides per la policia a l'Aaiun, Smara o Dajla. Tots explicaven sense embuts que molts joves -alguns fills de colons- anaven via Mauritània als campaments de Tinduf a fer instrucció amb el Polisario. I cada persona que s'atansava a parlar desmentia la versió oficial marroquina que l'independentisme saharauí és fruit dels interessos d'Algèria i dels líders del Frente Polisario que tenen com a ostatges als refugiats de Tinduf. I Internet i la telefonia mòbil no només facilita la convocatòria de manifestacion contra l'ocupació, sinó que ha reforçat el vincle i el sentiment de ser un sol poble entre els que viuen als camps de refugiats a Algèria i els que són a la part que controla el Marroc.

La resolució aprovada el passat dimarts pel Consell de Seguretat de l'ONU prorroga un any el mandat de la Missió de l'ONU pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), en la línia del que proposava l'infome del passat 10 d'abril, que no recollia la proposta d'atorgar a la MINURSO la competència de vetllar del compliment dels drets humans i les violacions als mateixos, com si tenen la majoria de missions de l'ONU en els conflictes o processos en que s'han desplegat tropes i/o observadors. Una resolució que no va agradar als independentistes sahrauís perquè no aporta res de nou, més que parlar de fer noves converses realistes, amb un nou enfoc, i sense condicions prèvies. 

Ningú no sap quan serà el proper esclat al territori, més enllà de les manifestacions habituals, i sembla evident que les noves converses dels enviats de l'ONU amb el Marroc i el Polisario no aportaran res. Afortunadament, ara per ara, el Polisario descarta tornar a la guerra, però el Marroc no pot continuar eternament administrant o ocupant un territori amb una població que diu que no és marroquina, sota la vigilància de tres cents mil soldats. Sí, ja sé que se'm dirà que políticament per la regió el millor seria que els sahrauís acceptessin tenir una autonomia dins del Marroc. Però, a manca d'un referèndum que digui el contrari, sembla que la majoria no volen ser marroquins i el dret internacional no reconeix a Marroc la sobirania del territori. 38 anys d'administració o ocupació marroquina d'una part, i d'exili de l'altra no han, ara per ara, doblegat la voluntat de que es culmini el procés de descolonització. El conflicte continua latent. 
Leer el artículo en castellano en El Periódico 

L'Aaiun, Laayoune, el passat 1 de maig

Un sahrauí mostra el documenst de l'ONU que l'acreditava per votar al referèndum que no s'ha fet.

L'entrada a l'Aaiun

Vídeo de les manifestacion de dimecres passat
   

Vídeos de EMSAHARA.COM

Mapa oficial de l'ONU, sobre el Sàhara. La línia vermella és el mur que separa la part occidental que controla Marroc, de la oriental en mans del Frente Polisario. Cent mil refugiats viuen als campaments de Tinduf, Algèria