FALTEN MITJANS I POLÍTICA D'ASIL COMPARTIDA, article publicat ahir al Periódcio sobre les últimes tragèdies a la Mediterrània i la política d'asil i fronteres de la UE

Mentre que Jordània, el Líban, Turquia i l'Iraq acullen més de tres milions de refugiats sirians, la Unió Europea (UE) n'acull menys de 100.000. Aquesta és una dada que haurien de tenir present els ministres d'Exteriors i Interior de la UE, que ahir es van reunir a Luxemburg, en el moment d'acordar mesures per afrontar la tragèdia que es dóna al Mediterrani. Certament, han coincidit en el temps diversos conflictes i conjuntures que han multiplicat la magnitud del desastre: la guerra de Síria, la fugida per fam i conflictes de població d'Eritrea, Etiòpia i Somàlia, on actua la milícia islamista d'Al- Xabab; la necessitat d'abandonar Líbia d'aquells centenars de milers de treballadors immigrants que eren allà amb Gaddafi i van creure que després del canvi de règim podrien seguir guanyant-se la vida; i els que fugen d'altres zones de conflicte dominades per grups islamistes com Mali o Nigèria. Els que s'enfilen a les barcasses originaris del Senegal o de Gàmbia, abans majoritaris de la immigració subsahariana que venia a Europa, ja són una minoria.
El caos i la guerra civil de Líbia han facilitat el sorgiment d'àmplies xarxes que han convertit la tronada flota pesquera en una ruta de sortida per a centenars de milers de persones i una manera d'enriquiment ràpid per als que hi aporten les seves barques. Des d'Occident es qualifica de màfies i traficants tots els que aprofiten aquesta conjuntura per traslladar milers de desesperats cap a Itàlia i Malta. Però responsabilitzar únicament de la situació els que controlen les rutes seria com culpar els que, de manera honrada o enganyosa, passaven fugitius del nazisme pels Pirineus ara fa set dècades. És una actitud autista relacionar les imatges de l'últim vídeo del Daesh executant a Líbia un grup de cristians etíops o les matances de les milícies d'Al-Xabab comeses a Etiòpia amb el que passa aquests dies al mar Mediterrani, sense oferir alternatives als que pateixen aquesta violència.
Itàlia, Grècia i Malta exigeixen la implicació de la Unió Europea no només a l'hora d'aportar més mitjans per als rescats, sinó també per acollir a tota la UE els que hi arriben. El novembre passat Brussel·les va donar per tancada l'operació Mare Nostrum deixant a Itàlia sense els vaixells i helicòpters necessaris, cosa que va donar pas a l'operació Tritó, que no comptava amb vaixells per fer salvaments en alta mar. Hi ha qui diu que si Europa facilita el rescat a les barques que naufraguen a poques milles de Líbia, generaran un perniciós efecte crida.
Certament cal estabilitzar la situació de Líbia per acabar amb el caos que afavoreix aquestes sortides. També s'ha de treballar per sufocar els conflictes que viu el Pròxim Orient i l'Àfrica, vinculats alguns amb el gihadisme més radical. Però mentre  que les solucions a tot plegat són complexes i escapen de la responsabilitat exclusiva d'Europa, hi ha una cosa que només competeix a Europa: proporcionar més mitjans a Itàlia, Grècia i Malta, i aplicar una política d'asil que comprometi tothom i que estigui a l'altura de les tràgiques circumstàncies que vivim en l'actualitat.
Llegir en català al Periódico 

Mientras Jordania, Líbano, Turquía e Irak acogen a más de tres millones de refugiados sirios, la Unión Europea (UE) acoge a menos de 100.000. Este es un dato que deberían tener presente los ministros de Exteriores e Interior de la UE, que ayer se reunieron en Luxemburgo, a la hora de acordar medidas para afrontar la tragedia que se da en el Mediterráneo. Ciertamente han coincidido en el tiempo diversos conflictos y coyunturas que han multiplicado la magnitud de desastre: la guerra de Siria, la huida por hambre y conflictos de población de Eritrea, Etiopía y Somalia, donde actúa la milicia islamista de Al-Shabaab; la necesidad de abandonar Libia de aquellos cientos de miles de trabajadores inmigrantes que estaban allí con Gadafi y creyeron que tras el cambio de régimen podrían seguir ganándose la vida; y los que huyen de otras zonas de conflicto dominadas por grupos islamistas como Mali o Nigeria. Los que se suben a las barcazas originarios de Senegal o Gambia, antes mayoritarios de la inmigración subsahariana que venía a Europa, son ya una minoría.

El caos y guerra civil de Libia han facilitado el surgimiento de amplias redes que han convertido la destartalada flota pesquera en una ruta de salida para cientos de miles de personas y un modo de enriquecimiento rápido para quienes aportan sus barcas. Desde Occidente se califica de mafias y traficantes a todos los que aprovechan esta coyuntura para trasladar a miles de desesperados hacia Italia y Malta. Pero responsabilizar solo de la situación a los que controlan las rutas sería como culpar a los que, de manera honrada o engañosa, pasaban fugitivos del nazismo por los Pirineos hace siete décadas. Es una actitud autista relacionar las imágenes del último vídeo del Daesh ejecutando en Libia a un grupo de cristianos etíopes o las matanzas de las milicias de Al-Shabaab en Etiopía con lo que ocurre estos días en el mar Mediterráneo, sin ofrecer alternativas a quienes padecen dicha violencia.

Italia, Grecia y Malta exigen la implicación de la Unión Europea no solo a la hora de aportar más medios para los rescates, sino también para acoger en toda la UE a los que llegan. El pasado noviembre Bruselas dio por concluida la operación Mare Nostrum dejando a Italia sin los barcos y helicópteros necesarios, lo que dio paso a la operación Tritón, que carecía de buques para hacer salvamentos en alta mar. Hay quien dice que si Europa facilita el rescate a las barcas que zozobran a pocas millas de Libia, generarán un pernicioso efecto llamada.

Ciertamente hay que estabilizar la situación de Libia para que acabar con el caos que favorece estas salidas. También hay que trabajar para sofocar los conflictos que vive el Oriente Próximo y África, vinculados algunos con el yihadismo más radical. Pero mientras las soluciones a todo ello son complejas y escapan de la responsabilidad exclusiva de Europa, hay algo que solamente compete a Europa: proporcionar más medios a Italia, Grecia y Malta, y aplicar una política de asilo que comprometa a todos y que esté a la altura de las trágicas circunstancias que vivimos en la actualidad.

 Llegir en castellà al Periódico

UNA EUROPA POC SOLIDÀRIA, publico al Punt Avui sobre les morts a la Mediterrània i la crisis humanitària

  UNA EUROPA POC SOLIDÀRIA

 El Punt Avui, dissabte 18 d'abril de 2015

L'Estat espanyol tampoc està tenint una política gens solidària amb els refugiats i els migrants

La mort aquesta setmana de més de 450 persones que intentaven arribar per mar a Itàlia, i el fort increment del nombre de morts des de començaments d'any tant a Grècia com a Itàlia, posen un cop més damunt la taula la falta d'una política coherent de la Unió Europea (UE), no només pel que fa a la immigració i el dret d'asil, sinó a la manera d'afrontar la crisi humanitària derivada dels conflictes de Síria i Líbia, i la fugida de ciutadans d'Eritrea i Somàlia que escapen d'atacs de la milícia islamista Al-Shabaab. El 30% dels arribats aquest any a Itàlia i el 60% dels que han entrat a Grècia són sirians. I mentre que Jordània, el Líban, Turquia, Egipte i fins i tot l'Iraq acullen tres milions de refugiats sirians, la Unió Europea n'acull menys de 100.000.

A més a més, el conflicte de Líbia ha obligat a intentar passar cap a Europa bona part dels treballadors immigrants africans que vivien en aquest país i aquells que eren allà procedents de l'Àfrica subsahariana i que esperaven fer el salt.

Fins al novembre passat, la Unió Europea finançava el dispositiu Mare Nostrum de salvament marítim, creat arran del naufragi en què van morir 366 persones l'octubre del 2013 prop de Lampedusa. Però Brussel·les i l'Agència Europea de Fronteres Exteriors, Frontex, van donar per acabat el programa, cosa que va obligar Itàlia a posar en marxa l'operació Tritó. Operació que no pretén rescatar els que són al mig de la Mediterrània, sinó protegir fronteres i que no té vaixells ni helicòpters per fer rescats en alta mar. Aquesta és una de les causes de l'increment del nombre de morts.

Sorprèn que els estats de la UE, entre els quals ara hi ha Espanya, parlin en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides (ONU) de solidaritat amb les víctimes de Síria i del gihadisme a l'Àfrica, però després no obrin les seves fronteres als refugiats. Sorprèn també que tant l'anterior president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, com l'actual, Jean-Claude Juncker, així com l'anterior responsable de l'Interior, Cecilia Malmström, i l'actual, Dimitris Avramópulos, s'omplin la boca de boniques paraules, però deixin Grècia i Itàlia soles per afrontar la tragèdia i no exigeixin als estats una política d'asil d'acord amb la magnitud de la crisi.

Els discursos sobre bon veïnatge i solidaritat que es van pronunciar en la cimera de ministres d'Afers Estrangers de la Mediterrània, celebrada dilluns passat a Barcelona, en què es va parlar de terrorisme gihadista, de la guerra a Síria i l'Iraq, i de polítiques migratòries, després no es plasmen ni amb una política europea solidària d'asil vers els que fugen ni d'ajut econòmic als països que acullen la majoria dels que arriben. Tampoc, de moment, s'ha plantejat recuperar instruments de salvament com l'operació Mare Nostrum.

I, pel que fa a l'Estat espanyol, tampoc està tenint una política gens solidària amb els refugiats i els migrants. I és que mentre que a Itàlia i Grècia la classe política afronta l'arribada d'immigrants parlant de crisi humanitària, aquí el govern que presideix Mariano Rajoy i el seu ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, afronta els salts de Ceuta i Melilla, que són una anècdota comparats amb les dades dels que arriben a Itàlia, parlant d'assalt a les fronteres d'Espanya.

Xavier Rius, periodista

Llegir al Punt Avui,

LA PAH OCUPA UN BLOC DE PISOS BUITS DEL BANC MARE NOSTRUM A SALT

 Avui a les sis de la tarda hi havia convocada assemblea de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca l'Espai Marfà de Santa Eugènia, a Girona, prop de Salt. Des de feia dies s'anunciava que no seria una assemblea més, en la que es valora la situació dels desnonaments o subhastes judicials o notarials previstes o passades i les accions a fer. No havia de ser una assemblea més donat que s'havia de valorar els moviments del Govern espanyol i català, dels ajuntaments i dels estaments judicials després de la sentència del Tribunal de Justícia d'Estrasburg sobre la indefensió i clàusules abusives del sistema hipotecari espanyol, i com aconseguir el compliment de la sentència per aturar desnonaments. Però també s'havia demanat una participació especial donat que semblava que s'anava a fer una acció directa pacífica a Salt.

     A l'assemblea Marta Afuera ha explicat les converses d'aquesta setmana amb diferents diputats catalans, entre la que destaca la trobada amb la popular gironina, Concepció Veray. Afuera va repetir a Veray que les PAH estaven sent un mur de contenció de gent molt emprenyada que ho havia perdut tot, però per les respostes que a la reunió i fora de la reunió donava Veray a la demanada de la dació en pagament, a ella mateixa li generaven ganes de donar-li una bufetada, cosa que no faria, però digué Afuera que la gent estava molt empipada i desesperada pel que està passant i la manca de respostes del govern del PP, per la qual cosa les PAH, potser, ja no podrien seguir contenint ni canalitzant la desesperació dels desnonats. Afuera explicà que Veray abandonà la reunió i anà a parlar amb l'alcalde convergent de Girona, el periodista Carles Puigdemont, el qual acusaria a Afuera d'amenaçar de mort a Veray.

     Afuera, després de lamentar la poca reacció dels Govern espanyol i català per aturar els desnonaments, explicà davant dels assistents, entre els qui havia presència dels mitjans de comunicació i regidors del PSC, ICV i la CUP de Girona, i del PSC i Independents per Salt-CUP de Salt, que les PAH eren un grup d'autoajuda, on es creaven vincles entre els afectats i els que els  hi donen suport per tal que els desnonaments no siguin només xifres (100.000 l'any 2012), que l'objectiu era canviar el sistema econòmic i bancari que ho estava destruint tot, que les PAH exigien dedicació i compromís i, sobretot, recuperar el poder de cada persona, enlloc de delegar-lo a unes institucions que no defensen els ciutadans. Digué que calia aprendre a caminar en l'activisme amb formació i informació. 

       Un cop es preguntà quins desnonaments o subhastes hi havia previstes i anuncià dues accions a Girona dilluns i dimarts vinent, explicà que aquella tarda s'anava a fer una acció pacífica prop d'allà que marcaria una nova fita. Es pregà que tothom que volgués els seguís i anirien a fer una acció on cadascú podria involucrar-s'hi con cregués, bé participant-hi, bé donant suport.

 

Així, més de dues-centes persones sortiren al carrer en direcció a Salt, sense saber realment on anaven, arribant a un bloc desocupat del carrer Doctor Castany, 91, al costat de l'Hospital de Santa Caterina. 

Un cop allà, s'apartaren les tanques d'una de les entrades, mentre per l'altra banda minuts abans ja havien entrat un grup de membres de la PAH.
Acte seguit més gent entrà a dins, mentre unes dues-centes persones, es congregaven al carrer i s'han penjat pancartes als balcons amb els lemes "Lloguer social", "Obra social de  la PAH de Girona" i "Dret a l'habitatge, dació en pagament"

Marta Afuera i Joel Ferrer

Llavors Marta Afuera digué que l'acció seria indefinida, que inicialment membres de la PAH (llegeix comunicat de la PAH al seu blog) ocuparien els pisos, que serien cedits a famílies desnonades. Explicaren que el bloc era propietat del Banc Mare Nostrum, fusió de quatre entitats, (Caixa Penedès, Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra), entitat de la qual va ser vocal el ministre d'Economia, Luis de Guindos, banc que, tot i haver rebut 1.647 milions del FROP, continuava desnonat famílies. En Joel Ferrer, de l'Ateneu Naturalista de Girona, explicà que els terrenys dels voltants, ara tancats, serien ocupats a partir de demà dissabte per fer horts urbans i ajudar a l'emergència alimentària de moltes famílies de Salt i Girona. Així es demanà gent, tant per donar suport als que es quedarien als pisos, com per participar en els tallers d'horticultura que començarien dissabte.
       Tot i la presència, primer de la policia municipal i després dels mossos d'esquadra que no han intervingut, està clar que per desallotjar-los caldria una ordre judicial o un procés judicial similar al que s'utilitza quan ja hi viu gent a les cases okupes.   

Prop de tres centes persones s'han congregat a baix al carrer.

Als balcons

L'interior dels pisos i balcons

Anar al blog de la PAH de Girona (clica)