«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»
Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017
"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.
Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals. I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.
Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.
Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.
Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan. I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.
Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.
Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.
Llegir a Nació Digital
