Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Front Nacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Front Nacional. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de setembre del 2024

Desitja Sílvia Orriols que li facin moció de censura, per poder centrar-se en el Parlament? Publico a El 9 Nou

 


Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 30 de setembre de 2024



Aquest setembre, un cop el Parlament ha començat a funcionar amb normalitat i s’han posat en marxa les diferents comissions, s’ha publicat que a la majoria de comissions ha quedat buida la cadira del diputat del Grup Mixt que hi havia d’assistir. Recordem que molta de la feina dels parlaments no es fa en les sessions plenàries sinó en les comissions. En començar la legislatura la CUP, que va baixar a només quatre diputats, i els dos d’Aliança van quedar integrats en el Grup Mixt, cosa que els obligava a repartir-se les comissions a les quals assistirien i els temps de paraula en els plens, més enllà de repartir-se també diners i assessors i compartir espais. Però donat l’antagonisme entre els dos grups, el Parlament va modificar el reglament per tal que la CUP formés el seu propi. Canvi que va tenir la irònica resposta en el ple de Sílvia Orriols dient: “Senyores de la CUP, no fugin esperitades del Grup Mixt, que juntes ens ho passarem d’allò més bé!”.


Però ironies a part, això ha significat que els dos diputats d’Aliança, Ramón Abad, de Lleida, i Orriols, de Ripoll, han d’assistir a totes les comissions. En legislatures passades quan la CUP o el PP només tenien tres diputats, que per cert es dedicaven exclusivament a la cambra catalana, era habitual que un mateix diputat hagués d’estar alhora a dues o tres comissions i anés entrant i sortint d’una i l’altra per exercir el seu torn de paraula i ser a les diverses votacions. I la realitat és que Sílvia Orriols, que sí que intenta assistir a tots els plens del Parlament i aprofitar els seus minuts per abocar un discurs xenòfob, encara que el que es parli no tingui res a veure ni amb immigració ni amb seguretat –recordem la rèplica relativa a les sancions de l’Agència Catalana de l’Aigua que ho va barrejar amb el fet que s’omplien les piscines a les presons catalanes–, donat que és alcaldessa i presideix l’equip de govern més minoritari de totes les capitals de comarca catalanes i més a més no té possibilitat de amb el seu propi cotxe plantar-se de Ripoll a la Ciutadella en 90 minuts, se li està fent molt difícil complir amb la seves responsabilitats parlamentàries. Per més que certament és llevi a les 5 de la matinada cada dia, no té el do de la ubiqüitat.

A Orriols, de qui discrepo en gairebé tot, li reconec una virtut: que habitualment no enganya. I en el ple de constitució de la cambra catalana del 26 de juny, afirmà que havia aconseguit allò que anhelava, el micròfon, l’altaveu del Parlament. Rectifico, sí que va enganyar o mentir una vegada, declarant després de prendre possessió de l’alcaldia que no repetiria el que ella creia que era un error que van fer anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús de ser a la vegada alcaldes i diputats, per la dedicació que exigia la batllia. I mentre aquests dos eren alcaldes amb un equip de govern format per més regidors, cosa que els permetia fàcilment delegar i, sobretot, eren diputats del primer o segon grup més nombrós de la cambra, pel que no havien d’anar a totes les comissions. Aquesta no és la situació ni del grup municipal d’Aliança a Ripoll, amb només sis regidors, ni del Grup Mixt al Parlament, amb només dos diputats.

Com sabem, el ple municipal de gener va tombar els pressupostos de l’Ajuntament de Ripoll per al 2024, i dimarts passat per 11 vots contra 6 Orriols va veure com li tombaven el pla de sanejament econòmic. Com li van dir regidors d’altres grups, el que ha de fer el govern municipal és presentar i pactar un pressupostos per al proper any, i resulta evident que en l’actual context de manca de voluntat d’entesa els hi tornaran a tombar.

L’actual legislació municipal ja preveu un mecanisme per tal que equips de govern que estan en minoria aprovin en segona volta els pressupostos. Un mecanisme al qual han acudit a Barcelona Trias, Colau i també Collboni quan estaven en minoria. Un cop t’han rebutjat els pressupostos demanes la confiança del ple municipal, i si no te la donen els grups de l’oposició tenen un mes per presentar una moció de censura vers l’alcalde amb una proposta de candidat alternatiu. I la llei fixa que si aquesta moció no es presenta o en cas de presentar-se fracassa, els pressupostos queden aprovats automàticament. Colau, Trias i Collboni ho van fer, ja que sabien que era improbable un pacte entre Ciutadans i Vox amb Esquerra i CUP per proposar un candidat i un programa comú. Però Orriols al gener no ho va fer perquè era com demanar a la resta de grups que acabessin amb les diferències que van impedir un govern majoritari el juny de 2023 encapçalat per Chantal Pérez o Manoli Vega.

Ara que plega Vega de regidora, s’està especulant si Junts, ERC, el PSC i la CUP es posaran d’acord per fer una moció de censura a Sílvia Orriols. I penso que en el fons la mateixa Orriols ho desitja. Ja que si la moció de censura hagués vingut incitada per ella mateixa quan li van tombar el pressupostos, ella hagués reconegut el seu fracàs, ara serien la resta de grups, “els del processisme i el 155”, que la farien fora. Podria victimitzar-se i sobretot dedicar més temps al Parlament que, com diu, és l’altaveu que desitjava per fer créixer el seu projecte amb el qual creu que salvarà Catalunya. De fet, crec que el seu subconscient la va trair al ple del dimarts 24, i en un moment de rifi-rafe va exclamar: “Jo encara soc l’alcaldessa de Ripoll!”, com si ja tingui assumit que aviat, per sort també per ella mateixa, deixarà de ser-ho. Personalment penso que tot i aquesta victimització que ella sacsejaria ja ha arribat l’hora de fer-ho, perquè ni Ripoll ni cap municipi pot passar-se quatre anys sense pressupostos. Però si Orriols acaba sent apartada de l’alcaldia, si us plau que no passi com a Badalona amb Xavier García Albiol. Que la incapacitat d’entendre’s dels altres grups va provocar que Albiol tornés per la porta gran amb majoria absoluta.

Llegir a El 9 Nou






divendres, 5 de gener del 2024

Natalitat i populisme identitari. Escric a Nació(Digital) sobre la polèmica sacsejada per la ultradreta de Vox i l'identitarisme independentista xenòfob en relació als primers nadons de 2024 a Catalunya

 

Xavier Rius Sant, Nació, 4 de gener de 2024

 Llegir a Nació (Abans NacióDigital)

El vicepresident primer de Vox, el català Jorge Buxadé, va tuitejar el primer dia de l'any la imatge d'una fitxa amb els noms dels primers nadons nascuts aquest 2024 i dels seus pares a vuit regions sanitàries catalanes, acompanyat d'aquest comentari en castellà "Llistat dels primers nadons nascuts a les regions sanitàries de Catalunya. Es comenta per si sola la situació. La distròpia globalista i la promoció de modus de vida autoreferenciats desplega tots els seus efectes". També ha penjat aquest llistat al seu compte de Twitter l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, si bé ella ho ha fet retuitejant la piulada del dirigent del seu partit Lluís Areny, que acompanya la imatge d'aquests noms amb el comentari "Aquí teniu el llistat dels primers nascuts a Catalunya. Però no hi ha substitució demogràfica. Salvem Catalunya". 

La majoria dels noms d'aquest nadons i els seus paren indiquen que els progenitors probablement són d'origen llatinoamericà com suggereixen en algun cas també les fotos fetes públiques. Pel que fa al primer nou nat de la Catalunya Central sí que hi ha imatges. És una nena, Inass, i en el vídeo es veu la mare, Rachah Odda, que mostra lliurement el seus cabells, és a dir que no porta el vel islàmic, fet que suggereix que la mare no segueix les ordres de cap imam fonamentalista. I pel que fa al primer nascut a Girona s'hi veu la mare sense mocador al cap, si bé sí en porta el pare, de nom Rupindar, el que indica no que sigui àrab ni musulmà, com equivocadament han dit alguns a les xarxes, sino indi de religió sikj.

Que Vox lamenti que la majoria de nounats a Catalunya siguin de pares llatinoamericans o d'origen llatinoamericà és una paradoxa ja que sense cap mena de dubte, per sorprenent que sembli, Vox és el partit amb més dirigents fills de progenitors estrangers. No només el seu secretari general, Ignacio Garriga, fill de mare africana, sinó que la lideressa del partit a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, és hispano cubana. I l'anterior secretari general, ara vicepresident tercer, Javier Ortega Smith, és fill de mare Argentina i ell s'ha casat amb una dóna mexicana. Des de la ultradreta i el populisme identitari xenòfob es sacseja la idea que les elits globalistes o els enemics de Catalunya i Europa promouen el reemplaçament demogràfic per acabar amb la nostra identitat. Quan la realitat el que passa a Catalunya i Espanya és que, tot i la caiguda de l'índex de natalitat dels últims trenta anys, cap govern ni espanyol ni català s'ha atrevit a aplicar polítiques valentes d'ajuts a la maternitat, de la mateixa manera que tret de l'època de Jose Luis Rodríguez Zapatero no es van fer polítiques realistes per facilitar l'arribada d'immigrants amb papers per cobrir les demandes del mercat laboral. L'any 2000 a Espanya tàcitament es va decidir facilitar la integració al mercat laboral de moltes dones autòctones que eren o volien ser mares, contractant de paraula, a una immigrant llatina sense papers perquè es fes càrrec dels fills i les feines de la llar. Així a aquesta dona autòctona de trenta i tants anys que guanyava mil o mil cinc-cents euros a la feina, li sortia a compte treballar fora de casa per que tenia una estrangera sense papers que n'hi pagava poc més de 500 o 700 euros. A Espanya no es van dissenyar com a altres estats europeus ajuts a la maternitat econòmics i de marc laboral per tal que les mares poguessin continuar treballant o per tenir un subsidi digne per tal que un dels progenitors es quedés a casa per fer-se càrrec dels fills. I aquesta caiguda de la natalitat per la manca d'ajuts provoca l'envelliment demogràfic que patim, que no és més greu, gràcies que l'índex de fertilitat de les dones d'origen estranger és més alt que el de les dones dites autòctones. 

Vox aprofita aquest problema demogràfic per sacsejar la teoria conspiranoica del "gran reemplaçament" planificat per suposades elits globalistes. Però a Catalunya tenim dues formacions polítiques Identitàries que també ho sacsegen, si bé a diferència de Vox no en culpen ni a Soros, ni a l'Agenda 20/30 i les polítiques de planificació familiar i la gratuïtat de l'avortament, ni a la suposada promoció de l'homosexualitat, sinó a la mà negra d'Espanya que com deia la líder d'un d'aquest partits "ens envia la pitjor immigració de manera deliberada" per desnacionalitzar i fer mal a Catalunya. Em refereixo a Aliança Catalana liderada des de Ripoll, bressol de Catalunya, i el Front Nacional de Catalunya, que té a Manresa, cor de Catalunya, la seva major presència institucional. No sé si qualificar aquests dos partits independentistes de clarament ultres, però sí, al menys, d'ideari populista xenòfob. I no m'estranyaria que malgrat la divisió caïnita d'aquest espai entre el Front Nacional i Aliança Catalana, molt similar al que va viure la ultradreta espanyolista fins que va irrompre Vox, el partit de Sílvia Orriols sí que pugui obtinir representació al Parlament d'aquí un any defensant l'independentisme màgic de "proclamem i marxem!", proposat per molts durant el Procés i del que Junts i ERC ara reneguen, i prometent també capgirar la irreversible presència nous catalans fills d'immigrants en la nostra societat.





dimarts, 31 de març del 2020

La regidora de Ripoll del FNC, partit independentista contrari a la immigració i a la multiculturalitat, trenca amb el partit si bé continuarà com a regidora no adscrita. Desitjava que el FNC tingués una actitud més dura front el fenòmen migratori i també front la legalitat espanyola




 (Actualitzat a 1 d'agost de 2020: Sílvia Orriols legalitza en el Ministeri de l'Interior el partit Aliança Catalana)
 
Sílvia Orriols, regidora del Font Nacional de Catalunya a Ripoll, partit identitari, contrari a la immigració, de l'àmbit 33, "Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana", ha anunciat aquest matí que deixa el partit, si bé continuarà com a regidora no adscrita.  En el comunicat que reprodueixo a sota íntegre, lamenta que “la por i els complexes de l’actual directiva del partit a l’hora d’afrontar la greu crisi nacional i el problema de la immigració, he decidit no fer-me’n militant i sortir del grup municipal”. “El que no han pogut aturar a les urnes de Ripoll no ho podran desfer en passadissos a Barcelona”. 
A Ripoll el FNC, amb el seu programa contrari a la immigració, sobretot la islàmica, en favor de la indepèndència de Catalunya i partidari de limitar les expressions i manifestacions culturals espanyoles o en castellà, va obtenir fa deu mesos  503 vots, el 9,44%, entrant Orriols com a regidora. I hagués aconseguit un segon representant si no hagués hagut de competir amb una altra candidatura independentistas contària també a la immigració, Som Catalans, d'Ester Gallego, que va obtenir 112 votos, un 2,10%. I és que tant la candidatura d'Orriols com la de Gallego van voler rendabilitzar la por de part de la ciutadania de Ripoll pel fet que els autors dels atemptats de Barcelona I Cambrils de l'agost de 2017 fossin o visquessin a Ripoll.
I Orriols volia enfatitzar més el discurs contrari a la immigració i a l'acollida refugiats i de trencar ja amb Espanya en l'actual crisi sanitària i econòmica del Covid-19 o coronavirus, però la direcció del partit, segons ella, no estava d'acord en agafar unes postures més radicals, entenc similars a les del Front Nacional de Le Pen, ni de ser més crítics amb el president Quim Torra per no trencar amb Espanya. Sembla que altres membres de la candidatura del FNC a Ripoll també han deixat el partit.


El projecte de recuperar la sigla del desaparegut Front Nacional de Catalunya, partit d'esquerres independentista i autogestionari, per convertir-lo en un partit independentista amb un missatge similar al Front Nacional de Marine le Pen vers la immigració, es va gestar l'abril de 2013, presentant-se un manifest pel que reapareixia amb unes idees properes a l'identitarisme xenòfob, però que no va concretar-se fins fa un any i mig, quan va crear grups locals a diversos municipis com Sabadell, Llagostera, Sant Feliu de Guixols o Ripoll, on van presentar-se a les eleccions. 
Així reivindicava el català com a única llengua oficial i la "voluntat d’aglutinar tothom que vulgui viure en una societat més justa, d’acord amb la manera de ser tradicional catalana, recuperant la vigència dels usos i costums propis del país". El manifest afegia que "no estem disposats a tolerar l’exempció de les mateixes normes que ens obliguen a tots per preservar una falsa pau multicultural, ni a renunciar a un pam del nostre territori esperant passivament la integració. La garantia de la convivència es fonamenta en el respecte de tothom a les normes, i a fer-les complir".
I pel que fa a seguretat propugnava "la creació d’una nova policia i d’una milícia, enteses com a instrument de participació i de corresponsabilització dels ciutadans propi de les societats democràtiques avançades com la suïssa o l’escandinava".  Proposava "reforçar la seguretat pública recuperant la institució tradicional i centenària del sometent allí on calgui. Pel que fa a la defensa, ha de ser  garantida per professionals i reservistes voluntaris".
El projecte va ser impulsat inicialment per Pere Soler i Miquel Àngel Rodríguez, exmembres d'Unió Democràtica de Catalunya, de l'exregidor de PxC a Olot, Moisés Font i de Jordi Casacuberta, exdirigent d'Estat Català. Segons el Registre de Partits Polítics, Jordi Casacuberta és el seu responsable i Secretari General. Fa dos mesos el FNC va convocar un acte a Girona que motivà que es fes una  contramanifestació antifeixista.  I és l´únic partit xenòfob de l'àmbit 33 amb representació municipal. 





dimecres, 22 de gener del 2020

Grups antifeixistes gironins convoquen a contramanifestar-se dissabte contra l'acte del "Font Nacional de Catalunya", partit independentista de l'àmbit identitari, contrari o crític amb la immigració, considerat proper a l'àmbit ultra 33, "Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana"


Pel proper dissabte el Front Nacional de Catalunya, partit polític independentista de l'àmbit 33, i manifestament defensor de la política d'Israel, contrari a la diversitat cultural i crític o contrari a la immigració i l'acollida de refugiats, que té representació a l'ajuntament de Ripoll, ha organitzat un acte a porta tancada a Girona. Com a protesta per la presència d'aquest partit considerat per molts com xenòfob, grups antifeixistes han convocat a manifestar-se a les 18 hores a la Plaça Miquel de Palol de Girona, a prop on aquest partit farà l'acte. 
A l'acte del FNC hi intervindran Marc Gafarot, Sílvia Orriols, Jordi Casacuberta i Jordi Aragonès.






 .


 A les passades eleccions municipals de  maig 2019 el FNC es va presentar a Ripoll -municipi d'on eren o vivien els autors dels atemptats del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils- i va obtenir una regidora, Sílvia Orriols, amb 503 vots i un 9,44% dels vots. Amb 50 vots més hagués obtingut un segon regidor. Però a Ripoll també s´hi va presentat Ester Gallego de Som Catalans que va obtingut 112 vots, un 2,10%, sense entrar a l'Ajuntament.  




El tres grups actius de l'independentisme considerat ultra, xenòfob o islamòfob "Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana" són el partit SOM Catalans, creat per exmembres de PxC i liderat per Ester Gallego, el Moviment Independentista Català (MIC), i el Front Nacional de Catalunya. 
  


divendres, 12 de maig del 2017

EL REPTE D'EUROPA: DESACTIVAR DISCURS DE LE PEN. Publico a Nació Digital

«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»


Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017

"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.

Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals.  I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.


Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.

Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.

Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan.  I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.

Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.

Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.


 Llegir a Nació Digital



dimecres, 3 de maig del 2017

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar




 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

dijous, 1 de desembre del 2016

¿LOS VOTANTES DE IZQUIERDAS CON FILLON? El rechazo de la izquierda a las propuestas sociales y económicas del candidato conservador, podría dar la victoria a Le Pen, dado que es dudoso que comunistas, ecologistas y socialistas se movilicen masivamente por el candidato conservador como en 2002 en la segunda vuelta para evitar la victoria del FN. Publico en El Periódico


Xavier Rius, periodista

En las elecciones presidenciales francesas del 2002, Jean-Marie Le Pen obtuvo en la primera vuelta 4.804.713 votos, frente a los 5.665.855 del conservador Jacques Chirac. En esa primera vuelta, con un amplio abanico de candidatos, votaron 28.498.471 franceses, un 71,6% del censo. El hecho de que el candidato de Frente Nacional superase al socialista, Lionel Jospen, conmocionó a centristas e izquierdistas, que en la segunda vuelta, en la que participaron 31.062.988 franceses --el 79’71% del electorado--, votaron masivamente por Chirac, que venció con 25.537.956 votos frente a Le Pen, que obtuvo 5.525.032. Dichas cifras, con más participación en la segunda vuelta, confirmaron que socialistas, ecologistas y trotskistas se movilizaron, dando su voto al candidato conservador para evitar la victoria de Le Pen.

EL PROGRAMA DE FILLON

Dado que parece casi seguro que Marine Le Pen, cuyo partido fue el más votado en las europeas del 2014, llegará a la segunda vuelta de las presidenciales, y que el otro candidato será el conservador François Fillon, que el domingo ganó las primarias, asaltan dudas de si, como ocurrió en el 2002, los votantes de izquierda se movilizarán en la segunda vuelta por el candidato conservador.


El programa social y económico de Fillon, con sus propuestas de alargar la edad de jubilación, recortar el Estado del bienestar, despedir a medio millón de funcionarios --mayoritariamente profesores y médicos, dado que no debilitará a la Policía ni al Eejército--, es rechazado por toda la izquierda. Fillon, además de acercarse a las políticas de Trump, May y Putin, hace propuestas que contentan a los sectores más conservadores, como prohibir las adopciones a las parejas gais, restringir la llegada de refugiados y una serie de medidas para controlar no sabemos si al islam como religión o a los musulmanes como colectivo. Propuestas que son atractivas para posibles votantes del Frente Nacional, pero que son rechazadas por los votantes de izquierda que deberían darle su apoyo en una segunda vuelta.

LA IZQUIERDA DESENCANTADA


Y sus propuestas relativas al recorte del Estado del bienestar, subsidios, jubilación y drásticos recortes en sanidad y educación no son compartidas por Le Pen, que, como toda ultraderecha que niega serlo, defiende unas ideas sociales de mantenimiento del Estado benefactor que debe proteger a la clase media y trabajadora castigada por las políticas de Bruselas y las grandes corporaciones y la globalización. Una globalización que según la encuesta de la fundación Bertelsmann, millones de ciudadanos ven como un problema. El Frente Nacional, como otras ultraderechas y populismos que crecen, se nutre no solo de votantes conservadores o rurales, sino sobre todo de votantes de izquierda desencantados. Por ello, quedando ya en segundo plano las ideas de Le Pen y Fillon sobre el islam o los refugiados, que se asemejan, es posible que muchos votantes de izquierdas desencantados opten en la segunda vuelta por el programa económico y social de Le Pen frente al de Fillon. Y que el votante ecologista y comunista que en el 2002 se movilizó sin dudarlo por Chirac no acuda a las urnas. Ello puede tener como consecuencia que Le Pen sea la próxima presidenta de la República.


Leer en castellano en El Periódico

dimarts, 20 d’octubre del 2015

ANGLADA REGISTRA DEMÀ EL SEU NOU PARTIT "IDENTITARI" D'ÀMBIT ESTATAL MENTRE ESPAÑA 2000 ES DISPOSA A INICIAR LA CONFLUÈNCIA O UNIFICACIÓ AMB PxC I PxL. Competència per acaparar el vot xenòfob

(Actualitzat dimecres 21: La sigla que ha registrat Anglada és Frente Nacional Identitario, Front Nacional Identitari, que a cada comunitat podrà afegir l'adjectiu de la comunitat autonòma, sent així a Catalunya: Front Nacional Identitari Català)


 Imatge de poc després de signar en el notari a Vic la constitució del partit

---------------------  
Josep Anglada, fundador de PxC i ara regidor per Plataforma Vigatana, registrarà demà una nova sigla d'àmbit estatal de cara la recomposició de la ultradreta o àrea identitària catalana i espanyola, pensant, sobretot en les municipals de 2019.
Així Anglada, que va se destituït com a president i expulsat de Plataforma X Catalunya el febrer de 2014,  deixa de lluitar per la sigla amb la que va estar a punt d'entrar al Parlament i d'obtenir 67 regidors el 2011. I després de presentar-se a les municipals de 2015 i ser escollit regidor a Vic amb la sigla local de Plataforma Vigatana, legalitza una nova marca d'àmbit espanyol.  Tot i que fins demà o demà passat no farà públic el nom exacte, tindrà l'adjectiu d'Identitari i no portarà el substantiu ni de Partit ni de Plataforma.
Anglada confia en recuperar a bona part dels exregidors i militants de PxC descontents amb l'actual direcció, molts dels quals atribueixen la davallada de vots les passades municipals, que va passar de 67 a només 8 regidors, al fet que es destituís Josep Anglada i a la manca de carisma dels actuals dirigents. 

AMB RAFA RIPOLL, NOU PRESIDENT D'ESPANYA 2000, S'IMPULSA LA CONFLUÈNCIA AMB PxC I PxL
Tal com s'havia anunciat feia mesos, el IV congrés del partit ultra, España 2000,  que es va celebrar a València el passat 10 d'octubre, va nomenar nou president al regidor d'Alcalà d'Henares, Rafa Ripoll, que substitueix al líder històric de la ultradreta valenciana, José Luis Roberto. El congrés es va celebrar a l’Hogar Social María Luisa Navarro -on s'allotja i dona menjar a espanyols necessitats-, que després de ser desallotjats del xalet del carrer Campoamor, s'ha reubicat al carrer Serpi.


La desfeta de PxC, que ha passat de 67 regidors a només 8, i la ubicació del lideratge d'España 2000 a la comunitat de Madrid, unit a fets com la continuïtat del Hogar Social Madrid, confirma que l'epicentre de la ultradreta es concentrarà a Madrid, després de dècades on a Catalunya hi havia els sectors innovadors i oberts al que passava a Europa -la CEDADE dels anys 80 i 90 o la irrupció de Plataforma X Catalunya-, a València la ultradreta blavera anticatalana i exfranquista amb penetració municipal i presència al carrer, i a Madrid els nostàlgics del franquisme sense cap pes social ni polític.
La retirada de José Luis Roberto facilita una renovació i canvi d'imatge d'España 2000 i del projecte que surti de la confluència amb PxL i PxC, donat que el passat de Roberto i la seva vinculació durant anys a la patronal de locals de prostitució, era un llast que pesava sobre España 2000. També era un llast pel creixement del partit, fets com la imputació del fins fa quatre mesos regidor Alejandro Serrador per l'anomenada Operació Panzer. A Serrador se li va incautar a casa seva armament divers, entre el que destaca un llança granades que ell deia que era "de colecció".



 Rafael Ripoll és un històric militant de l’extrema dreta espanyola, que va arribar a España 2000 des del seu principal partit rival, Democracia Nacional (DN), on n’era el responsable de les relacions exteriors  i coneixedor del panorama ultra europeu. Ripoll fins i tot apareix a programes de cadenes de televisió vinculades a Iran i Veneçuela en llengua espanyola com a "expert en el  Pròxim Orient" i defensa la política del règim de Baixar al-Assad.
S'ha de dir que Democracia Nacional, liderada pel valencià Manuel Canduela, tenia la seu a "La Nave" a Alcalà de Henares, la qual va patir un incendi fa cinc anys del que alguns dirigents de DN van acusar a España 2000. El fet, però és alguns dels militants de  Democracia Nacional es van passar a España 2000, entre ells Rafa Ripoll que seria escollit el 2011 regidor en aquest municipi de l'anomenat Corredor d'Henares.
Aquest maig Ripoll va tornar a ser escollit regidor, obtenint a Alcalá 5.214 vots (5,82%), a la vegada que el partit s'expandia amb un regidor a San Fernando de Henares, tres a Velilla de San Antonio i un a Los Santos de Humosa. En canvi, el Partido X la Libertad (PxL) de José María Ruiz Puerta (força aliada de PxC) tot i l'àmplia campanya que van fer, va fracassar obtenint només dos regidors a tot Espanya.

Ara que els moviments xenòfobs creixen a Europa amb motiu de la vinguda de refugiats, amortitzat el projecte de La España en Marcha (els de Blanquerna), pot tornar a haver-hi dos projectes polítics competint a l'Estat espanyol per aquest espai social-populista, racista o identitari. 

dijous, 19 de desembre del 2013

ES DISSOL EL GRUP DE PxC DE LA CATALUNYA NORD PER DISCREPÀNCIES EN EL TEMA SOBIRANISTA

 La delegació de PxC de la Catalunya Nord es va dissoldre el passat diumenge 15 de desembre, per discrepàncies amb la postura contrària de la direcció de partit a Vic al moviment sobiranista que viu Catalunya des de l'11 de setembre de 2012. Aquest és doncs el segon grup de PxC que es dissol aquesta setmana, després de la sortida del partit dels 3 regidors de Manlleu dimarts passat.

 En el comunicat fet públic (clica per anar al seu blog)  informant de la seva dissolució afirmen que "El moviment identitari predica l’autodeterminació dels pobles, el despertat de la identitat cultural i l’instint nacional. Un instint nacional que ha de portar Catalunya cap a la voluntat d’alliberament nacional. Heus aquí un dels principals eixos de la doctrina identitària. En el cas contrari, el terme identitari és inapropiat". 

Així mateix manifesten el seu desconcert per "l'acostament de la PxC amb el Front National, un partit amb personatges com Louis Aliot, que no amaga la seva repulsió a propòsit del fort sentiment identitari a la nostra regió i que recentment s’ha inquietat força de la pujada del nacionalisme català"   No era cap secret que a la trobada d'Enric Ravello i Anglada amb Marine Le Pen a Xipre, setmanes després a la creació del grup de Perpinyà, Le Pen manifestà a PxC el seu malestar per l'irrupció del partit d'Anglada a França.

El grup de PxC de la Catalunya Nord, liderat per Llorenç Perrié Albanell, es va presentar a Perpinyà  el 28 de juliol de 2012 en un acte en que hi van ser presents, Josep Anglada, esl secretari general, Robert Hernado, i el Resposnable de Relacions Internacionals, el valencià Enric Ravello.  Aquell dia Albanell va voler destacar el caràcter identitari i catalanista de PxC, posicionant-se contra el “pseudocatalanisme esquerrà, multicultural i mundialista” i denuncià els efectes negatius, des del seu punt de vista, provocats per la immigració. 


Imatge de la presentació de PxC de la Catalunya Nord, el juliol de 2012


Comunicat sobre la dissolució de la delegació de la Plataforma per Catalunya Nord (PxCN)



 Després d’un any de silenci i de posada en vetlla de la nostra delegació, en resposta a una ona important de dimissions dels executius de PxCN en octubre de 2012, la delegació de la PxCN (Plataforma per Catalunya Nord) s’ha reunit el diumenge 15 de desembre de 2013.

Comprova que la Plataforma per Catalunya no evoluciona cap a un model de partit Nacionalista-Identitari-Català, ben al contrari! Ha estat doncs decidit de posar un terme a les activitats de la delegació nord-catalana. La dissolució s’ha votat per unanimitat el diumenge 15 desembre de 2013 i fa efecte el dia mateix.

Ningú no dubta de la determinació amb la qual els membres de la PxC i el seu president Josep Anglada combaten la immigració extra-europea, política que va motivar la nostra adhesió a aquest partit. Tanmateix, ens plantegem legítimament preguntes a propòsit de la posició de la PxC en matèria de catalanisme.
Lamentem les maquinacions tèrboles de la PxC en el moment de la jornada de l’11 de setembre de 2012. Un mes més tard, el 12 d’octubre, l’organització no vacil•larà a participar en una contra-manifestació clarament espanyolista.

En ocasió de la commemoració del Tractat de les Pirineus, el 7 de novembre de 2012, la PxC no va publicar cap comunicat per sostenir la nostra acció i la nostra voluntat d’unitat amb el conjunt del poble català. Tal acció hauria constituït tanmateix una penyora forta de catalanisme, sobretot amb la delegació del partit a Catalunya del Nord.

Som desconcertats de la temptativa d’acostament de la PxC amb el Front National, un partit amb personatges com Louis Aliot, que no amaga la seva repulsió a propòsit del fort sentiment identitari a la nostra regió i que recentment s’ha inquietat força de la pujada del nacionalisme català. Sorprenent postura per un responsable d’un partit clarament nacionalista!

L’oposició de PxC a la consulta-referèndum sobre l’autodeterminació del poble català del Principat i la defensa d’un ensenyament bilingüe, (documents emesos en reunió del consell executiu amb data de 12 de gener de 2013) com eixos més importants i entre d’altres, fa completament impossible la nostra continuïtat a PxC.

Algunes observacions :

Pensàvem que el fet de posseir una delegació nord-catalana constituïa per a la PxC una penyora de catalanisme polític. Som totalment enganyats.
Oposar-se a la voluntat del poble català significa condemnar-se a una mort política certa en un futur Estat català sobirà. Com es podria llavors en aquestes condicions lluitar contra la invasió migratòria que patim ?
Podem legítimament preguntar si la PxC és realment identitària. El moviment identitari predica l’autodeterminació dels pobles, el despertat de la identitat cultural i l’instint nacional. Un instint nacional que ha de portar Catalunya cap a la voluntat d’alliberament nacional. Heus aquí un dels principals eixos de la doctrina identitària. En el cas contrari, el terme identitari és inapropiat.
Finalment, si el nostre desig és d’ajuntar-nos en el futur conjunt ethno-cultural dels Països Catalans, no és per fer-se espanyols! És absurd intentar emancipar-se del domini francès per ser enganxat per un altre…
Catalunya del Nord, per ser reconeguda i ser sostinguda, per conservar la seva identitat i reafirmar la seva territorialitat, necessita un Estat Català al Principat. Per tant, els identitaris nord-catalans sostenen sense la menor ambigüitat el projecte d’una Catalunya independent, projecte àmpliament justificat per la història. La nostra visió d’Europa concorda amb aquesta tria!
L’assemblea provisional de la Plataforma per Catalunya Nord (PxCN)
 Perpinyà, 15 de desembre de 2013

 Imatge d'una reunió de PxC-Nord


Cartell de PxC-Nord
Llegir comunicat de dissolució al blog identitari Terra i Poble
Bloc de PxC-Nord
Facebook PxC Catalunya Nord