MARINE LE PEN A TV3. Publico al Periódico una reflexió sobre la presència de la ultradreta als mitjans públics i l'entrevista a Marine Le Pen, que fa Ricard Ustrell, que s'emetrà diumenge al vespre

Ahir al vespre vaig assistir a la projecció prèvia a la sala Phenomena de Barcelona de la nova temporada d'entrevistes en profundidat de Ricard Ustrell en el programa Els Quatre Gats, que comença aquest diumenge, amb el programa sobre Marine Le Pen que es va projectar íntegre. 
Sobre la'entrevista, el programa i la polèmica si els mitjans públics com TV3 donen massa espai a grups ultres com Democracia Nacional, Vox o ara amb Marine Le Pen, publico aquest article al Periódico, penjat aquesta tarda a la web i que demà sortirà a l'edició en paper.

MARINE LE PEN A TV-3

A l'extrema dreta li agrada que els mitjans reprodueixin les seves consignes, però si aquestes s'aborden amb profunditat i crítica, no sol acabar gaire ben parada.

 Xavier Rius, dijous 22 de novembre de 2018 

L’anunci de l’emissió a TV-3 de l’entrevista amb Marine Le Pen, feta per Ricard Ustrell, al programa 'Els quatre gats', ha tornat desencadenar la polèmica sobre si la televisió catalana dona massa difusió als líders ultres. Hi ha qui pensa que els '30 Minuts' sobre ultradreta i mesquites, en els quals hi apareixia Democracia Nacional, i les entrevistes a 'FAQS' al dirigent de Vox José Ortega Smith eren gols en pròpia porta. I que el retorn d’Ustrell amb les seves entrevistes sigui amb Le Pen seria un nou error. Un servidor discrepa d’aquesta opinió, ja que el que dona ales als ultres no són els minuts que surten, sinó com es tracta la informació. I Ustrell intercala opinions i anàlisi de persones crítiques amb Le Pen, com el futbolista Lilian Thuram i l’actor Sergi López.

Afirmacions falses sense rebatre

Els líders ultradretans ofereixen propostes simplistes a problemes complexos. I tal com vam veure amb la campanya a favor del 'brexit', basen molts dels seus arguments en dades falses. Quan el 2011 Xavier García Albiol va obtenir l’alcaldia de Badalona i Plataforma per Catalunya va aconseguir 67 regidors, era habitual escoltar que si un immigrant obria un negoci tenia una exempció d’impostos de cinc anys. I lamentablement sovint es trobava a faltar que els qui entrevistaven dirigents ultres no deixessin clar que aquestes afirmacions eren falses.

Recordo un programa del 2013 d’'Equipo de investigación' centrat en Josep Anglada. Mentre l’entrevistaven a Vic li sonava el mòbil i una veïna li comunicava que unes immigrants musulmanes s’havien emportat menjar sense pagar d’un supermercat pròxim. Allà hi va acudir Anglada amb els reporters i van entrevistar aquesta veïna sense contrastar amb els empleats de l’establiment i sense adonar-se que la veïna és la mateixa ciutadana hispanoxilena, simpatitzant de Pinochet i col·laboradora de PxC, que havia protagonitzat la mítica enganxada, a TV-3 amb el Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Quan vaig publicar el 2011 el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', després dels èxits electorals d’Albiol i PxC, Anglada va arribar a assistir a una presentació del llibre per això que 'l’important és que es parli de mi encara que sigui malament’. Però un any més tard em va interposar diverses querelles per injúries i calúmnies que van arribar a l’Audiència de Barcelona, que les va desestimar. I és que als ultres els agrada que es reprodueixin en els mitjans les seves consignes, però si s’aborden amb profunditat, tal com fa Ustrell, no solen acabar ben parats.

De la ultradreta convé parlar-ne, i parlar-ne no necessàriament la beneficia. I ja que tenim a Vox en l’horitzó, amb qui Le Pen mostra proximitat al final de l’entrevista, em permeto apuntar que el que sí que la beneficia és que, com es feia en ocasions amb PxC, s’organitzin contramanifestacions davant dels seus actes. Tantes vegades m’ha preguntat Anglada abans d’un acte: ¿Saps si vindran els "guarros" a manifestar-se?. Ell volia que vinguessin, ja que així apareixia la Brigada Mòbil, hi havia encreuament d’insults i aquest acte de 50 persones segur que sortia als mitjans.      

Xavier Rius, El Periódico 22 de noviembre de 2018

El anuncio de la emisión en TV-3 de la entrevista con Marine Le Pen, realizada por Ricard Ustrell, en el programa 'Els Quatre Gats', ha vuelto desatar la polémica sobre si la televisión catalana da demasiada difusión a los líderes ultras. Hay quién piensa que los '30 Minuts' sobre ultraderecha y mezquitas, en los que aparecía Democracia Nacional, y las entrevistas en 'FAQS' al dirigente de Vox José Ortega Smith eran goles en propia puerta. Y que el retorno de Ustrell con sus entrevistas sea con Le Pen, sería un nuevo error. Un servidor discrepa de esta opinión, ya que lo que da alas a los ultras no son los minutos que salen, sino cómo se trata dicha información. Y Ustrell intercala opiniones y análisis de personas críticas con Le Pen, como el futbolista Lilian Thuram y el actor Sergi López.

Afirmaciones falsas sin rebatir

Los líderes ultraderechistas ofrecen propuestas simplistas a problemas complejos. Y como vimos con la campaña a favor del 'brexit', basan muchos de sus argumentos en datos falsos. Cuando en el 2011 Xavier García Albiol obtiene la alcaldía de Badalona y Plataforma per Catalunya consigue 67 concejales, era habitual escuchar que si un inmigrante abría un negocio tenía una exención de impuestos de cinco años. Y lamentablemente se echaba en falta en ocasiones que quienes entrevistaban a dirigentes ultras no dejaran claro que dichas afirmaciones eran falsas.

Lo que sí beneficia a los ultras es que, como pasaba a veces con PxC y deseaba Anglada, se convoquen protestas delante de sus actos 

Recuerdo un programa del 2013 de 'Equipo de Investigación' centrado en Josep Anglada. Mientras le entrevistaban por Vic, sonó el móvil y una vecina le comunicó que unas inmigrantes musulmanas se estaban llevando comida sin pagar de un supermercado cercano. Allí acudió Anglada con los reporteros y entrevistaron a dicha vecina sin contrastar con los empleados del establecimiento y sin percatarse de que dicha vecina es la misma ciudadana hispanochilena, simpatizante de Pinochet y colaboradora de PxC, que había protagonizado la mítica enganchada en TV-3 con Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Cuando publiqué en el 2011 el libro 'Xenofòbia a Catalunya', tras los éxitos electorales de Albiol y PxC, Anglada llegó a asistir a una presentación del libro por aquello que 'lo importante es que se hable de mí aunque sea mal'. Pero un año más tarde me interpuso diversas querellas por injurias y calumnias que llegaron a la Audiencia de Barcelona, que las desestimó. Y es que a los ultras les gusta que se reproduzcan en los medios sus consignas, pero si se abordan con profundidad, como hace Ustrell, no suelen acabar bien parados.

De la ultraderecha hay que hablar, y hablar de ella no necesariamente le beneficia. Y ya que tenemos a Vox en el horizonte, con quien Le Pen muestra cercanía al final de la entrevista, me permito apuntar que lo que sí le beneficia es que, como se hacía en ocasiones con PxC, se organicen contramanifestaciones delante de sus actos. Tantas veces me ha preguntado Anglada antes de un acto: ¿Sabes si vendrán los "guarros" a manifestarse?. Él deseaba que vinieran, dado que así aparecía la Brigada Mòbil, había cruce de insultos y ese acto de 50 personas seguro que salía en los medios.      

 Leer en castellano en El Periódico

 

A l'edició de paper sur publicat el divendres 23 de novembre

EL REPTE D'EUROPA: DESACTIVAR DISCURS DE LE PEN. Publico a Nació Digital

«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»

Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017

"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.

Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals.  I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.


Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.

Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.

Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan.  I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.

Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.

Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.


 Llegir a Nació Digital

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar

 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA

“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.

Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.

Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.

Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

¿LOS VOTANTES DE IZQUIERDAS CON FILLON? El rechazo de la izquierda a las propuestas sociales y económicas del candidato conservador, podría dar la victoria a Le Pen, dado que es dudoso que comunistas, ecologistas y socialistas se movilicen masivamente por el candidato conservador como en 2002 en la segunda vuelta para evitar la victoria del FN. Publico en El Periódico

Xavier Rius, periodista

El Periódico, 1 de diciembre de 2016

En las elecciones presidenciales francesas del 2002, Jean-Marie Le Pen obtuvo en la primera vuelta 4.804.713 votos, frente a los 5.665.855 del conservador Jacques Chirac. En esa primera vuelta, con un amplio abanico de candidatos, votaron 28.498.471 franceses, un 71,6% del censo. El hecho de que el candidato de Frente Nacional superase al socialista, Lionel Jospen, conmocionó a centristas e izquierdistas, que en la segunda vuelta, en la que participaron 31.062.988 franceses --el 79’71% del electorado--, votaron masivamente por Chirac, que venció con 25.537.956 votos frente a Le Pen, que obtuvo 5.525.032. Dichas cifras, con más participación en la segunda vuelta, confirmaron que socialistas, ecologistas y trotskistas se movilizaron, dando su voto al candidato conservador para evitar la victoria de Le Pen.

EL PROGRAMA DE FILLON

Dado que parece casi seguro que Marine Le Pen, cuyo partido fue el más votado en las europeas del 2014, llegará a la segunda vuelta de las presidenciales, y que el otro candidato será el conservador François Fillon, que el domingo ganó las primarias, asaltan dudas de si, como ocurrió en el 2002, los votantes de izquierda se movilizarán en la segunda vuelta por el candidato conservador.

El programa social y económico de Fillon, con sus propuestas de alargar la edad de jubilación, recortar el Estado del bienestar, despedir a medio millón de funcionarios --mayoritariamente profesores y médicos, dado que no debilitará a la Policía ni al Eejército--, es rechazado por toda la izquierda. Fillon, además de acercarse a las políticas de Trump, May y Putin, hace propuestas que contentan a los sectores más conservadores, como prohibir las adopciones a las parejas gais, restringir la llegada de refugiados y una serie de medidas para controlar no sabemos si al islam como religión o a los musulmanes como colectivo. Propuestas que son atractivas para posibles votantes del Frente Nacional, pero que son rechazadas por los votantes de izquierda que deberían darle su apoyo en una segunda vuelta.

LA IZQUIERDA DESENCANTADA

Y sus propuestas relativas al recorte del Estado del bienestar, subsidios, jubilación y drásticos recortes en sanidad y educación no son compartidas por Le Pen, que, como toda ultraderecha que niega serlo, defiende unas ideas sociales de mantenimiento del Estado benefactor que debe proteger a la clase media y trabajadora castigada por las políticas de Bruselas y las grandes corporaciones y la globalización. Una globalización que según la encuesta de la fundación Bertelsmann, millones de ciudadanos ven como un problema. El Frente Nacional, como otras ultraderechas y populismos que crecen, se nutre no solo de votantes conservadores o rurales, sino sobre todo de votantes de izquierda desencantados. Por ello, quedando ya en segundo plano las ideas de Le Pen y Fillon sobre el islam o los refugiados, que se asemejan, es posible que muchos votantes de izquierdas desencantados opten en la segunda vuelta por el programa económico y social de Le Pen frente al de Fillon. Y que el votante ecologista y comunista que en el 2002 se movilizó sin dudarlo por Chirac no acuda a las urnas. Ello puede tener como consecuencia que Le Pen sea la próxima presidenta de la República.

Leer en castellano en El Periódico

ULTRADRETA, EL FRACÀS D'EUROPA. Reflexió després de les eleccions a França

 
Grups ultres de tot el continent es preparen per commemorar el proper 20 d'abril el 125 aniversari del naixement de Hitler. Commemoracions que en la majoria de casos només s'anuncien en fòrums privats de la xarxes socials.
El llegat de Hitler a Europa va ser un continent destruït de nou per la guerra. I precisament, per evitar noves guerres en què guanyés qui guanyés perdíem tots, el 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer que donaria pas al Mercat Comú, i anys més tard a la Unió Europea en què els estats cedirien part de la seva sobirania econòmica, monetària i de fronteres a la Unió, en el marc d'un espai comú en el qual els ciutadans estarien emparats per l'anomenada Carta de Drets Fonamentals de la UE .

Cinc setmanes després de l'aniversari de Hitler se celebraran les eleccions europees. Unes eleccions que segons tots els sondejos, i com hem vist aquest diumenge a França a les eleccions municipals, la ultradreta xenòfoba i eurófoba ha obtingut excel·lents resultats. Hi ha qui diu que és exagerat qualificar el Front Nacional de Marine Le Pen de racista o nostàlgic del nazisme. Però el seu pare Jean Marie Le Pen va ser condemnat el 2008 per minimitzar la barbàrie nazi, el 1998 per negar la igualtat de les diferents races, i el 1989 per negar l'existència de les cambres de gas .

Es diu que el Front Nacional de Marine Le Pen no és d'ultradreta sinó senzillament identitari. Però fins fa un any el número tres del partit, l'eurodiputat Bruno Gollnisch, era president de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals de la qual forma part l'antisemita i antigitano, Jobbik hongarès que reivindica el règim feixista de la Creu Flechada que va exterminar als jueus d'Hongria.
Certament Marine Le Pen ha volgut donar una nova imatge de moderació i ha aconseguit amb èxit que al FN convisquin negacionistes de l'Holocaust antisemites amb islamòfobs que consideren a Israel el baluard d'Occident davant l'islam. I en aquesta línia Marine s'ha aliat amb l'holandès Geert Wilders del Partit per la Llibertat, marcant distància amb els que no amaguen la comprensió o enyorança dels diferents feixismes i totalitarismes. Així Marine Le Pen i Geert Wilders centren el seu discurs en un rebuig a la immigració, sobretot la islàmica i proposen sortir de l'euro i recuperar el control de les fronteres nacionals .

Però no ens enganyem. Per més que l'espai econòmic i ciutadà europeu no sigui com vam somiar, les propostes del FN són inviables sense un gran consens de tota la classe política i implicarien grans costos econòmics i comercials a curt i mig termini. És cert que la Unió Europea va pecar d'ingenuïtat en pactar les condicions d'ingrés de Romania i Bulgària en no plantejar prèviament unes polítiques d'integració de les seves comunitats gitanes que, després de caure el comunisme, es van convertir en el boc expiatori de les seves febles democràcies, retornant aquests ciutadans a unes maneres de vida endogàmiques i a un nomadisme que, gràcies a la llibertat de circulació europea, va multiplicar per deu la distància geogràfica per la que es movien els seus besavis. Però una cosa és reconèixer la problemàtica derivada de l'assentament d'uns milers de gitanos romanesos a França i una altra sobredimensionar el problema i fer-ne bandera mediàtica i electoral.

De la mateixa manera, una cosa és discrepar d'interpretacions de l'islam contràries a la interculturalitat i la laïcitat, de les que en són víctimes principals les noves generacions descendents de magribins a Europa, i una altra és la islamofòbia ètnica i cultural que criminalitza milions de persones i els empeny a tancar-se al gueto ètnic com a defensa d'una societat que els assenyala .

La qüestió que ha de preocupar no és únicament que a França el Front Nacional hagi guanyat en 11 ciutats, sinó que la dreta o la mateixa esquerra assumeixin part de les seves tesis. Manuel Valls ara nomenat Primer Ministre, va destacar com a Ministre de l'Interior per les expulsions de gitanos romanesos o kosovars, generant tempestes mediàtiques que van legitimar el discurs de duresa, per més que aquestes mesures siguin políticament poc o gens eficaços sinó van acompanyades d'un pacte europeu per afrontar la situació de marginalitat i precarietat d'aquests col·lectius .

A les pròximes eleccions europees la ultradreta concorrerà amb tres cartells de campanya . El de Le Pen i Geert Wilders, amb un discurs islamòfob, antiimmigració, partidari de recuperar fronteres nacionals i contrari a Brussel·les; el dels clarament neonazis liderats per hongaresos i grecs que diuen sense embuts el que Marine Le Pen demana al seu pare que es calli. I en tercer lloc els identitaris euroescèptics que, sense fer bandera de la xenofòbia, demanaran restriccions a la immigració, la sortida de la Unió Europea i l'euro. Però la principal conseqüència d'aquest ascens de la ultradreta no serà que aquesta tripliqui els seus escons a Estrasburg, sinó que, per la pressió que genera i per la desafecció dels votants de centre i esquerra, aquests partits assumeixin part del seu discurs.

El cavall de Troia de l'Europa que es va unir per evitar noves guerres i nous totalitarismes i ha generat una economia que certament els ciutadans i parlaments no sempre controlen, no seran únicament 45 eurodiputats diputats ultres. El cavall de Troia és aquest centre i aquesta esquerra desorientada que, davant la desafecció dels seus votants, i dubtosa de les eines i brúixoles necessàries per donar un gir a les polítiques econòmiques, assumeix part de discurs dels que d'una manera explícita o maquillada enyoren o valoren idees, gestos o valors dels que van portar a Europa als totalitarisme i la guerra. I, com ja va passar llavors, fan de certs col · lectius el boc expiatori de problemàtiques complexes .

Llegir en català a El Periódico
Leer en castellano en El Periódico