.
Salvador Illa fa créixer Sílvia Orriols? Analitzo al Més Nit amb Marina Romero l'enquesta CEO que anuncia una forta pujada d'Aliança i l'estratègia de Salvador Illa, penso equivocada, front Aliança Catalana
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvador Illa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvador Illa. Mostrar tots els missatges
divendres, 10 de juliol del 2026
Illa potencia Orriols com a cap de l'oposició? Analitzo al Punt Avui si Salvador Illa aprofita l'absència dels líders de Junts i ERC al Parlament, per potenciar Orriols, replicant-la, fent que ella acabi ocupant l'espai de cap de l'oposició
El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras. El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.
El 16 de juliol, el Tribunal de
Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei
d’amnistia, que segurament avalarà. Ara bé, com que es una incògnita el que
faran els tribunal espanyols, no es pot fixar data per al retorn de Carles
Puigdemont o per aixecar les inhabilitacions a Jordi Turull i Oriol Junqueras.
El Parlament viu una situació anòmala que fa que els líders d’ERC i Junts no
puguin fer de portaveus i, en el cas de Junts, exercir el paper de cap de
l’oposició. I tinc la impressió que Salvador Illa segueix el joc a Sílvia
Orriols, afavorint que ella ocupi aquest espai.
Fa un any, després de publicar el
llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa
a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com
gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo
qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui
preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques,
pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos
que són virals.
No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.
Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
Xavier Rius Sant, periodista´
després de publicar el llibre Aliança Catalana, els nostres ultres, vaig ser cridat pel president Illa a reunir-me amb ell, ja que volia conèixer el meu punt de vista de com gestionar el discurs d’Aliança i Vox. Per aquell o altres llibres he estat jo qui he volgut conèixer l’opinió de molts polítics. Però amb Illa no era jo qui preguntava, sinó ell, i li vaig dir que Orriols és molt hàbil en les rèpliques, pel que, si s’entra en un cos a cos, ella s’envalentona i aconsegueix vídeos que són virals.
No valoro menys la feina dels diputats de Junts que interpel·len el govern, ni tampoc el que des del suport parlamentari fa Esquerra. Però la realitat és que els líders d’aquests partits no són al Parlament. En canvi, Orriols esprem els seus minuts de pregunta i rèplica amb Illa i els consellers emergint, per l’absència dels altres, com a cap de l’oposició. I Illa, en lloc d’ignorar les provocacions, li respon i es genera una espiral en què ella triomfa.erò Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
Però Orriols no només es fa gran en les contrarèpliques. Ho fa explotant els errors dels altres. Fa setze mesos, en tombar-li l’oposició els pressupostos, va obrir la porta que preveu la llei per a quan a un alcalde li rebutgen els comptes, perquè se li presenti una moció de censura. Però, si no es formalitza, els comptes queden aprovats. Tot feia pensar que la moció de censura es faria donant l’alcaldia a Junts amb el suport d’ERC, el PSC i la CUP. Però, després de cinc setmanes de fulletó, Junts es va fer enrere i Orriols va sortir reforçada. Llavors, tant els regidors d’ERC com els del PSC van dir que, si ho haguessin sabut, hauria estat millor abstenir-se en la votació, estalviant-se el circ mediàtic. Precisament per no tornar a caure en el parany, fa quatre mesos tant ERC com el PSC van anunciar que en la votació dels comptes potser s’abstindrien per no regalar-li de nou cinc setmanes de protagonisme. Finament, l’abstenció d’ERC no calia, en absentar-se una regidora, havent-n’hi prou amb l’abstenció del PSC, com va fer. Però Illa va desautoritzar els seus regidors, va forçar la seva dimissió i tots els membres de la llista van renunciar. I el PSC –aplicant un procediment pensat per quan ETA matava un regidor del PP a Euskadi i tota la llista renunciava, que estableix que el partit pot designar persones alienes per ocupar el lloc– va nomenar dos militants de la UGT. I Orriols en va treure profit titllant-los d’esquirols. Sincerament, dubto si Illa actua així convençut que la desactivarà o si la potencia pensant que com més creixi Aliança més baixarà Junts.
El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) farà pública la sentència sobre la llei d’amnistia, que segurament avalarà.
diumenge, 31 de maig del 2026
Anant a les fonts. De cara a una actualització del llibre sobre Aliança Catalana que vol superar electoralment a Junts i ERC, he anat a una de les fonts. Llarga conversa amb Carles Puigdemont a Waterloo. Penso que Salvador Illa, amb qui vaig reunir-me fa mesos, podria estar potenciant Orriols per enfonsar a Junts i els altres partits
Fa ja quinze mesos de la publicació del meu llibre Aliança Catalana, els nostres ultres (Icaria) i de cara a una futura actualització i ampliació he volgut parlar amb un persona que cito diverses vegades al llibre, el president Carles Puigdemont, per conèixer el seu punt de vista i intercanviar impressions. La trobada ha estat aquest divendres 29.
De fet el llibre el tancava amb la negativa al febrer de 2025 a sumar-se Junts a la moció de censura a Sílvia Orriols després d'unes vídeoconferències entre la Direcció de Junts, els regidors de Ripoll i Carles Puigdemont des de Waterloo, sense haver parlat jo llavors amb Puigdemont.
Posteriorment al juny de 2025 vaig rebre la invitació de reunir-me amb Salvador Illa al seu despatx a la Generalitat que volia conèixer el meu punt de vista sobre com afrontar la irrupció d'Aliança i, lamentablement, veig que el President Illa, polemitzant amb ella al Parlament com si en absència de Puigdemont i Junqueras, Orriols fos la cap de l'oposició, està fent el contrari del que li vaig recomenar. La desarticulació del PSC de Ripoll que ha fet més gran a Orriols, és l'últim exemple. Per això em pregunto si Salvador Illa vol fer com el president socialista de França, François Mitterrand, l'any 1985, que va potenciar la visibilització de Jean Marie Le Pen i va canviar la llei electoral per tal que entrés al Parlament, per enfonsar al centre dreta. I efectivament Le Pen el 1986 va entrar a l'Assemblea Nacional amb 35 escons.
dimecres, 15 d’abril del 2026
NUDO CORREDIZO EN RIPOLL. La Vanguardia, El PSC se ahoga con su cordón sanitario
No entiendo la que se ha liado en Ripoll por la abstención de los dos concejales del PSC a los que el partido obliga a dimitir por haber permitido con su abstención que Sílvia Orriols apruebe los presupuestos, cuando la conclusión a la que llegaron el PSC y ERC hace poco más de un año, cuando Junts se descolgó en el último momento a sumarse a una moción de censura que iba a dar a los de Puigdemont la alcaldía, fue que más hubiera valido permitir con alguna abstención que se aprobaran las cuentas en Ripoll y evitarse dos meses de culebrón y exposición mediática de Orriols, tras los que las cuentas quedaron aprobadas.
No es lo mismo investir a un presidente o un alcalde ultra o votar leyes que castigan a los inmigrantes o recortan libertades que desencallar con una abstención unos presupuestos municipales, más cuando lo relativo a las ayudas sociales se decide en el consejo comarcal. Y es que si hay una diferencia en España entre la administración local y la de los gobiernos autonómicos o del gobierno central es que los ayuntamientos, si quedan bloqueados al no conseguir aprobar los presupuestos, no pueden disolverse y convocar elecciones.
El alcalde, cuando ve rechazada la aprobación de los presupuestos, tiene un mecanismo para evitar el bloqueo: la moción de confianza vinculada a la aprobación de los presupuestos. Es decir, el alcalde o alcaldesa al que el pleno le rechaza los presupuestos puede plantear una moción de confianza para que el pleno se posicione sobre su continuidad. Y, si la gana, los presupuestos quedan aprobados. Pero si la pierde no queda cesado. Se abre un plazo de un mes para que la oposición plantee una moción de censura con un candidato que tenga el apoyo de la mayoría absoluta. Y, si pasado ese mes no se ha presentado la moción, el alcalde o alcaldesa queda revalidado y los presupuestos aprobados. Así los aprobaron en Barcelona en diversas ocasiones estando en minoría Xavier Trías, Ada Colau y Jaume Collboni, ya que para ser desbancados hubiera sido necesario que partidos antagónicos pactaran candidatos de consenso.
Varios ediles reconocían el año pasado que más les hubiera valido una abstención para que se aprobaran los presupuestos
Orriols fue investida alcaldesa en 2023 con solo seis de los diecisiete concejales, al negarse Junts a apoyar un gobierno de coalición que tuviera la mayoría absoluta. Gobernando en minoría en 2024 prorrogó los presupuestos del anterior gobierno de Junts. Y en 2025, al serle rechazados, se arriesgó y presentó la moción de confianza a su continuidad que perdió. Pero tras semanas en que Ripoll y ella misma estuvieron en primera plana de los informativos, cuando Junts, ERC, PSC y la CUP habían pactado ya la moción de censura proponiendo a la concejal de Junts, Maria Soldevila, como alcaldesa, en el último momento Junts se echó atrás. Y, al no formalizarse la moción de censura, Orriols salió victoriosa revalidándose como alcaldesa frente a una oposición dividida, y los presupuestos aprobados.
En aquel momento, en público y privado, concejales de los diversos grupos, también del PSC y ERC, reconocieron que más les hubiera valido ahorrase el culebrón permitiendo con la abstención de algún concejal que se aprobaran los presupuestos.
Eso es lo que decidieron hacer la pasada semana los dos concejales del PSC para no regalarle a Orriols cinco o seis semanas de protagonismo, con el que posiblemente se victimizaría, para acabar alzándose de nuevo como vencedora ante una oposición que es incapaz de unirse para desbancarla.
Ciertamente la presencia de grupos como Vox o Aliança y sus propuestas disruptivas hace difícil la gobernabilidad y el alcance de mayorías. Por activa o por pasiva, la mayoría de partidos han cometido errores.
La CUP, por no desmarcarse de los escraches a carpas y mesas de Vox y Aliança que en ocasiones acaban con violencia y solo refuerzan a dichos partidos.
Junts, asumiendo algunas propuestas de Aliança, pactando en Manresa con el Front Nacional, partido con el que Orriols saltó a la política, o ganándose en Vic a Josep Anglada, que esta legislatura ha sido el comodín fácil para conseguir la mayoría en muchas votaciones, u oponiéndose en 2023 en Ripoll a un gobierno de coalición, con lo que hizo grande a Orriols.
Pero el PSC, desde que la ultraderecha irrumpió en Catalunya a nivel municipal con Josep Anglada, también ha cometido notables errores. Y ahora se ha enredado en su propio cuello con el cordón sanitario.
dimecres, 5 de novembre del 2025
Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia
Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.
Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.
No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.
Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron.
Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.
Clica para leer en La Vanguardia
divendres, 16 d’agost del 2024
ELS MOSSOS, A 7 ANYS DELS ATEMPTATS. SENSE ELS ATEMPTATS NO HAGUÉS NASCUT ALIANÇA CATALANA. Ho analitzo al Triangle
Es compleixen set anys dels atemptats de La Rambla i Cambrils del 17 d’agost de 2017, que van tenir lloc setmanes abans del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Atemptat de Barcelona en el que Younes Abouyaaqoub va decidir atropellar els vianants que anaven per La Rambla, matant-ne catorze i deixant un centenar amb ferides. Acció que improvisà després que per culpa de l’explosió d’Alcanar, fallés el pla de fer detonar a la Sagrada Família, el Camp del Barça o potser també a París sota la Torre Eiffel, unes furgonetes carregades de bombones de butà i centenars de quilos de Triperòxid de Triacetona (TATP) conegut com la “Mare de Satan”.
Younes és Jonàs en àrab. La història de Jonàs de la Bíblia es recull amb algunes diferències a l’Alcorà i també al Llibre dels Profetes de la Tanaj o Micrà del jueus. A la Tanaj, la Bíblia i l’Alcorà se’ns narra que va rebre el mandat de Déu d’anar a Nínive, l’actual Mossul a l’Iraq, per avisar als seus ciutadans que serien castigats pels seus pecats. Segons la Bíblia, Jonàs va tenir por, desobeí Déu i fugí en un vaixell. Vaixell que es va veure sorprès per una gran tempesta. Els mariners el llençaren per la borda, sent engolit per una balena dins de la qual Jonàs es penediria d’haver actuat amb covardia i fugir. Després de viatjar dins la panxa de l’animal, Jonàs retornà a Nínive on anuncià als seus habitants que la ciutat seria destruïda en quaranta dies com a càstig col·lectiu pels seus pecats. Un càstig que Déu finalment perdonà. L’Alcorà en canvi ens diu que Younes no va fugir i sí que va anar a Nínive, va advertir als seus ciutadans que si continuaven adorant estàtues i deus equivocats, Al·là els castigaria. Però no li van fer cas, deixant Younes la ciutat i embarcant en un vaixell. Llavors el cel canvià de color, es va posar vermell com el foc i la sang, i els habitants de Nínive, recordant el que els havia dit Younes, convençuts que una gran bola de foc cauria sobre d’ells, es penediren de la seva idolatria. I quan Younes tornà a Nínive, els seus habitants el triaren com el líder que els ensenyà a adorar l’únic deu, Al·là, i a abandonar el desig de representar-lo en dibuixos o escultures.
La cèl·lula de Ripoll, creada per l’imam, Abdelbaki Es-Satty, es va dissenyar seguint les crides de l’Estat Islàmic fetes des de Mossul per tal d’atemptar a Europa. A Mossul, Nínive, Abu Baker al-Bagdadi s’havia proclamat el nou califa que anunciava que faria renéixer l’Islam, exportant a la pràctica sense matisos una visió de la religió que, interpretant literalment l’Alcorà, proposa tornar a la societat del segle VIII.
El dissabte 26 d’agost a la tarda, a la mateixa hora que es feia la manifestació de repulsa a Barcelona en la que Felip VI va ser escridassat, es celebrà una concentració a Ripoll en la que una de les que hi va intervenir va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa Oukabir, abatut a Cambrils, i de Driss Oukabir, detingut pels Mossos, en ser qui va llogar les furgonetes i que es va fer enrere a última hora d‘immolar-se com a màrtir. La germana del Moussa i Driss va fer una intervenció des de l’escenari en la que gairebé donà part de la culpa dels crims comesos pels nois a la societat d’acollida. I en acabar molta gent se li va abraçar demanant-li perdó per la nostra islamofòbia, que hauria provocat que el seus germans haguessin agafat el camí equivocat. Aquell 26 d’agost mentre Hafida Oukabir parlava des de la tribuna a Ripoll es feia la manifestació a Barcelona encapçalada per Mariano Rajoy, Felip VI, Carles Puigdemont i Ada Colau. I a primera fila entre el President espanyol i el Rei, els organitzadors hi posaren una nena musulmana coberta amb el vel i doble màniga llarga, i al costat de Colau una altra adolescent també amb vel i màniga llarga. Potser es volia comunicar que les nenes i noies musulmanes condemnaven els atemptats, però la imatge reforçava la tendència integrista que una nena musulmana s’ha de cobrir tot el cos.
Durant el judici a l’Audiència Nacional que començà el novembre de 2020 es va fer públic un vídeo gravat pels nois de Ripoll a la casa d’Alcanar en el que apareixen Younes Abouyaaqoub, el conductor assassí de la Rambla, Mohamed Hichamy, mort a Cambrils, i Youssef Aalla, mort a l’explosió d’Alcanar, preparant armilles explosives mentre en català, castellà i àrab fan tota mena d’amenaces i mostren el seu odi vers Occident. A Younes se’l veu somrient amb una armilla explosiva senyalant al cel i Youssef embolica amb cinta aïllant un cilindre d’explosius. “Al·là ens ha promès el Paradís, a vosaltres l’Infern”, diu Youssef Aalla mirant a càmera. Hichamy, que està en segon pla assegut sobre un matalàs intervé: “us penedireu d’haver nascut, sobretot vosaltres, Mossos d’Esquadra mal parits!” Younes en àrab afegeix “Protegirem la nostra religió”. Però a diferència de vídeos habituals de gihadistes en els que justifiquen els atemptats que es disposen a fer, sovint immolant-se, no hi ha cap referència als musulmans morts a Palestina o a Síria. Es disposen a matar pel simple fet de ser una societat infidel com explica la història de Younes-Jonàs a l’Alcorà.
La manera com es va gestionar l’endemà dels atemptats, on molta gent a Ripoll va tenir la sensació que es culpava més a la societat d’acollida que a les idees de l’Estat Islàmic i que s’empatitzava més amb les famílies dels assassins que amb les víctimes dels seus crims, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols aconseguís entrar com a regidora el 2019. I l’impacte d’aquelles imatges fetes públiques tres anys després durant el judici, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols ja com a líder d’Aliança Catalana guanyés les eleccions amb sis regidors el juny de 2023. Els dubtes sobre el paper dels serveis secrets espanyols o no haver-se respost perquè quan l’imam va sortir de la presó es va anul·lar l’ordre d’expulsió, evidentment van reforçar allò que va dir el comissari Villarejo que potser es volia donat un petit ensurt abans de l’1 d’octubre i se’ls en va anar de les mans. Sense els atemptats, Aliança Catalana no hagués arrelat políticament, però també ha tingut molt a veure en el seu èxit la frustració de molts independentistes per no haver-se culminat el viatge a Ítaca promès. Si Vox va necessitar afegir al discurs euroescèptic, xenòfob i ultracatòlic, l’element que els independentistes anaven a trencar Espanya, per enlairar-se electoralment, Aliança Catalana no hagués entrat al Parlament si només fos una nova versió de la desapareguda Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. Aliança ha necessitat de dos elements més. “Espanya ens envia islamistes per destruir-nos”, com diu Orriols, i el desengany per no haver culminat la independència.
Però més enllà que sense els atemptats no hagués irromput Aliança Catalana, el 17-A va ser l’inici d’un període convuls pels Mossos d’Esquadra. Primer desarticulant la cèl·lula, si bé sense fer autocrítica de perquè no es va intentar ferir sense matar -tècnicament hagués estat possible- a alguns dels seus membres per poder aclarir millor els dubtes i teories conspiranoiques sobre les seves autories. Però amb aquella desarticulació Mariano Rajoy i el ministre Zoido van agafar ganes als Mossos per haver deixat fora de joc a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Trapero es convertí en un símbol.
Després el paper del Mossos l’1 d’octubre, el 155 i el judici al Major del cos que finalment seria absolt en convèncer al tribunal que tenien un pla per detenir Puigdemont si ho ordenava un jutge. Després un canvi de consellers amb Joaquim Forn, Miquel Buch, Miquel Sàmper i Joan Ignasi Elena amb un procés de nomenament del Comissari Eduard Sallent com a nou Major suspès judicialment a petició dels sindicats. I uns Mossos emprenyats per les concessions fetes des del Palau de la Generalitat per no castigar penalment als manifestants que van actuar amb violència contra agents durant la Batalla d’Urquinaona i altres episodis de protesta. La Tocata i Fuga de Puigdemont de la setmana passada ha estat l’últim cop pel cos que, agradi o no, ara sí tenia una ordre judicial que havia de complir. Les cares de circumstàncies o de pomes agres de la cúpula dels Mossos amb la nova consellera Núria Parlon i el President Salvador Illa de dimecres al Complex Egara, parlen per elles soles. Ara el president Illa ha posat a l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, com a nova consellera i a Josep Lluís Trapero com a nou Director de la Policia de Catalunya. Considero encertat el retorn de Trapero. Tinc en canvi els meus dubtes que Parlon sigui la persona que necessita el Departament i el Govern per tornar l’estabilitat al cos i per governar amb dos partits ultres al Parlament als que es voldrà fer dins i fora de la Cambra cordons sanitaris, Vox i Aliança, que buscaran la polèmica. En tot cas set anys després dels atemptats i de l’1 d’octubre, toca ja que els Mossos deixin de ser motiu de controvèrsia política i puguin fer sense ensurts ni interferències la seva feina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)