¿Habrá una nueva guerra árabe-persa, sunitas y Estados Unidos contra chiítas en la que casi todos saldremos perdiendo? El verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el Palestino-Israelí, sinó la pugna entre árabes, persas y turcos.

Foto que hice en Basora, Iraq, en enero de 2003. Estatuas junto al Shat al Arab (Confluencia Eúfrates y Tigris) señalando al enemigo, a Irán.

Comienzo este análisis sobre la actual crisis entre Irán y otros países y milicias del eje chiíta de un lado, con los Estados Unidos, Arabia Saudita e Israel por otro, con esta  fotografía que hice en enero de 2003 en Basora, en el Shat el Arab, tramo final del Eúfrates y Tigris, que hace a la vez de frontera entre Irak e Irán. Allí comenzó la guerra en 1980 iniciada por Saddam Hussein animado, parece, por Estados Unidos y las monarquías árabes. Guerra que sólo consiguió hundir a los dos países -Irak e Irán- que eran fuertes, produjo un millón de muertos y dos millones de herídos, y una escalada de los precios del petroleo a causa de la llamada guerra de los petroleros. 
Frente bélico que consistió en el hundimiento de buques atracados deliberadamente o que chocaban con minas y en los ataques aéreos de instalaciones petroleras. La estatuas (retiradas por el gobierno chiïta de Bagdad en 2005) fueron colocadas por de Saddam Husseín tras la guerra con Irán en 1989, señalando al otro lado del río, al enemigo, Irán. 

Dicha guerra, con un gobierno de mayoría sunita en Bagdad, pese a ser la mayor parte de la población iraquí es chiíta, fue un nuevo episodio sangriento de la pugna histórica milenaria entre árabes y persas. Sadam Husein se lanzó a la guerra para derrotar a la potencia persa, animado o con el visto bueno de las monarquías árabes que le facilitaron armas para hacerla y que creía que no le cobrarían. Pero de esas deudas y el empobrecimineto que significó para el régimen de Bagdad, surgiria en 1991 la siguiente guerra, la de la invasión de Kuwait.

Ahora, tras el ataque con drones del sábado perpetrado por los rebedes chiítas hutíes de Yemen contra instalaciones petroleras sauditas, que ha motivado un fuerte crecimiento del perecio del crudo, se vive un nuevo capítulo del conflicto árabe persa. Capítulo que comenzó en mayo del pasado año con la retirara de Estados Unidos del acuerdo nuclear con Irán. Y que comenzó a tener consecuencias hace cuatro meses, con Benyamin Netanyahu solicitando reiteradamente a Trump que atacara militarmente a Teherán.  Estados Unidos anunció que sancionaría a países y empresas que siguieran comprando petroleo iraní o comerciando con Irán. E Irán respondió  que si el resto de firmantes no le daban alternativas para evitar las sanciones y restricciones comerciales y financieras impuestas, comenzaría a incumplir las restriciones de almacenamiento y enriquecimiento de uranio. 

Paralelamente se han producido incidentes como el apresamiento de un petrolero iraní en Gibraltar que tuvo como respuesta el apresamiento de otro británico por parte de Irán en el Estrecho de Ormuz; el ataque con drones israelíes a objetivos de Hezbolá en el Líbano; el derribo por parte de Teherán de un dron estadounidense que sobrevolaba Irán que estuvo a punto de motivar un respuesta de Washington cancelada en el último minuto. Y tras el ataque con drones a instalaciones petroleras sauditas, reivindicado por los rebeldes hutíes del Yemén, Irán ha capturado un petrolero con bandera de Emiratos Árabes bajo la acusaciónde hacer contrabando de petroleo iraní.  

Donald Trump, Netanyahu y Mohamed Bin Salman desean aplastar a Irán, pero todos tenemos mucho que perder si se produce un ataque militar contra Irán. La historia ha confirmado una y otra vez, más allá de las simpatías que se tengan con quien gobierna en Irán, que la potencia persa resiste y persiste. Mientras los árabes siempre han estado divididos, las otras dos potencias milerarias que han luchado por la hegemonía y el control de la región, los trucos y los persas, en numerosas ocasiones han salido ganando. Porque el verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el palestino, sinó la pugna entre turcos, árabes y persas. Los persas ya eran fuertes mucho antes de la aparición del islam, y los árabes pese a expanderse por Oriente y Occidente gracias al islam, no han podido mantener mucho tiempo su dominio.  Cuando los árabes era sólo un conjunto de tribus divididas en Arabia, Ciro el Grande ya conqusitó Babilonia en 538 antes de Cristo liberando a los judíos apresado por Nabucodonosor. Los árabes conquistaron Persia en el 637 después de Cristo, pero no pudeiron eliminar la religión zoorozastra que siempre se ha continuado practicando y ni siquiera Khomeini se atrevió a prohibir.    

Fotos que hice en Iran en enero de 2009 con m otivo de oración y manifestación contra Estados Unidos y el ataque isarelí a Gaza           

Después de la conquista musulaman de Persia, los iraníes se sumaron a la rama chiíta que consideran que tras Alí, se incumplió la voluntad de Mahoma, siendo el chiísmo un islam mucho más social que el sunismo tutelado por Arabia Saudita. Y el conficto actual es la lucha entre monarquía petro-medieval saudita que lidera Mohamed Bin Salmán y el eje o luna xiíta que va des de el Irán Persa, a los hutíes chíes del Yemen, la minoría chiíta del sur de Arábia, los chiítas alauies de Bashar al Asad -vencedores en Siria-, la mayoría chiíta de Iraq y las milicias de Hezbolá en el Líbano.
Hoy esos dos mundos y concepciones diferentes del Islam chocan de nuevo en el Estrecho de Ormuz, fuente del petroleo. Con un Trump ignorante e ireflexivo y su yerno judío Jared Kushner, los halcones de Israel, y el principe carnicero saudita, que desean retornar a la edad de piedra a la milenaria Persia, toda la región peude estallar, rompiendo de nuevo Irak, poniendo en peligro la fragil situación de Siria, quebrando el Líbano y provocando más hambruna en Yemen. 
E irresponsables que desean que eso ocurra lo hay en ambos bandos y todos creen que si mueren en el intento irán al Paraíso. Los chiítas que creen el que Mahdi, el doceavo imán o imán oculto regresará a la tierra a imponer la justicia y el Jucio Final cuando se produzca un momento de gran confusión. Y los judíos y los evángelicos que apoyan a Trump que esperan y rezan por la pronta venida o retorno del Mesías que acabará con su Arganmedón  con el caos en Tierra. 
Yo no digo, que Dios nos coja confesados, porque Aleluya, gracia a Dios,  alhamdulilá,  soy ateo. 
  

Unos y otros creen que si mueren en el intento, irán directos al Paraíso. Foto que hice en el 2008 en el Museo de Guerra de Hezbolá, en Balbelk, Líbano

 
------------

d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant, periodista, fotos,

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "NAKBA, 48 RELATS DE VIDA I RESISTÈNCIA A PALESTINA" DE SALAH JAMAL

Ahir es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el nou llibre del metge palestí, Salah Jamal, "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina", editat per Tigre de Paper. Llibre que acompanya cada relat amb una il·lustració del dibuixant Miquel Ferreres.

Els relats de Jamal, escrits en primera persona des de la seva veu i mirada com a nen i adolescent, recullen la seva infantesa i joventut a Nablus, ciutat Cisjordana on neix el 1951, a la que aniria la seva família el 1948 en haver de marxar de Beisan, un poble més al nord proper al llac Tiberíades, que passà a mans israelianes pel pla de partició de l'ONU. I el llibre acaba amb la seva marxa de Palestina el 1968 i 1969 després de la Guerra dels Sis Dies i l'ocupació israeliana de Cisjordània. Ens mostra, des del més quotidià d'un nen i un adolescent que esdevé un adult en territori en conflicte i guerra, fins els avatars familiars o els seus conflictes amb el mestre de religiò islàmica de l'escola. I a diferència d'anteriors llibres seus com "Alló que cal saber sobre els àrabs" (Edicitorial Flor del Viento Viento, 2012) o  Palestina, Ocupació i resistència (2002) no fa un resum històric polític, històric o sociològic del que es pot trobar a altres llibres, sinó que seguint el fil conductor de les seves vivències, els seus sentiments i les seves emocions, ens explica la seva pròpia història personal, la de la seva família i la del poble palestí.

I tot i escriure des de l'òptica d'un nen o un jove, farceix els relats amb reflexions, narracions i contextualitzacions de l'evolució dels països àrabs, la pugna entre monarquies més o menys religioses i repúbliques laiques, i les esperances que van representar els intents de panarabisme laic impulsat per Nasser des d'Egipte al que en alguns moments s'hi van sumar Iraq i Síria, i les esperances amb el lideratge d'OLP i Arafat. "El fracàs del nacionalisme àrab, encarnat per la figura de Nasser, i el de la guerrilla palestina, així com la ineptitud del comunisme, van empènyer les masses musulmanes a abraçar l'islamisme com a nou referent. "L'islam és la solució" repetien els islamistes, que anaven en augment"

Els últims capítols, ja en veu d'adolescent que s'ha fet adult, ens narra com viu la guerra del 67, l'ocupació israeliana i la seva marxa des de Beirut cap Europa el 8 d'octubre de 1969. I acaba amb un epíleg escrit ja des del present on mostra la seva melanconia, la seva visió que la Nakba, expulsió o "desastre" ha continuat fins ara. "Tenia visats per entrar (com estudiant) a molts països europeu -diu en l'últim relat- Pero vaig recalar a Barcelona perquè la seva universitat oferia més facilitats i perquè cada dia hi sortia el sol".

A l'epíleg ens fa una reflexió, no només de la situació a Palestina, sinó a altres països àrabs, i ens recull la seva conversa amb un soldat israelià amb motiu d'una de les seves vistes posterior a Palestina i Nablus. El soldat israelià, com volent posar traves a la seva entrada a Cisjordània, si en tenia dret o no, l'interrogà sobre on havia nascut ell, on havien nascut els seus pares i els seus avis, i li fa repetir una i altre vegada a quin lloc de Palestina van néixer. Llavors Salah li pregunta a aquest soldat, que parla un perfecte castellà, on va néixer ell i els seus pares i avis, i li respon que ell va néixer a Argentina i el seus avis a Ucraïna. Una bona metàfora de l'autisme històric dels qui es van creuer amb un dret superior per expulsar als palestins de la seva terra. 

L'alcaldessa, Ada Colau, Salah Jamal i Joan Roura

Precisament en com han fet uns i altres el relat sobre la Nakba, l'expulsió dels palestins en les diferents guerres i de com Israel ha justificat l'expulsió dels palestins en base l'Holocaust fets pels nazis alemanys i altres règims europeus,  va centrar la seva intervenció ahir Salah Jamal a la seva intervenció a sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès davant de tres centes persones que ocupaven la platea i l'afiteatre. Salah va criticar la divisió dels països àrabs que només ha beneficiat a Israel que primer negava el drama palestí i després aconseguí que el problema palestí fos nomes "un petit apendeix del drama principal i superior que va ser l'Holocaust". Salah denuncià que Israel criminalitzi i acusi d'antisemitisme als qui defensen els palestins, fet pel que va conèixer i iniciar l'amistat amb Miquel Ferreres que il·lustra el llibre amb 48 il·lustracions, donat que a causa d'un acudit publicat al Periódico, l'ambaixada israeliana l'acusà publicament d'antisemita.

Jamal, acabà la seva intervenció lamentant que la Nakba continuï, i lamentà que ara s'hagi produït una nova Nakba a Síria on un milió de palestins i sis milions de sirians han hagut de fugir de les seves terres i les seves cases. Així ho explica en el fragment final del llibre:
"La Nakba del 1948 és un fet històric que encara no ha finalitzat. La tragèdia inacabada afecta no tans sol els palestins a la mateixa Palestina, sinó també els que viuen a l'exili: Recentment a Síriam arran de la Primavera Àrab, avortada a matadegolla pel règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al Yarmouk va ser destruït i el seu mig milió d'habitants es van tornar a trobar vagant pel món. No hi ha cap dubta que la Nakba Palestina es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia" 

La presentació d'ahir que va ser oberta per l'alcaldessa Ada Colau, tot just s'anunciava des de la taula la posada en llibertat de Carles Puigemenot. I Colau, després de recordar que ella renuncia a assistir a moltes presentacions de llibres que se la conviada, havia decidit participar-hi  tot i que "alguns ho voldran tergiversar i ho voldran confondre amb antisemitisme", però va insistir que "no té res a veure amb això". Colau va fer referència a la implicació de Barcelona en la resolució de conflictes i la col·laboració humanitària i manifestar que la col·laboració que havia iniciat Barcelona amb la ciutat de Gaza fa uns mandats, i que es va deixar de fer en l'anterior, s'havia reactivitat.
Per la seva banda el periodista de TV3, Joan Roura, va explicar com va conèixer el conflicte palestí quan de jove va anar un estiu a un kibutz israelià, fet a prop d'on hi havia hagut unes cases de palestins expulsats, però que a Europa no es va conèixer aquest drama fins el 1986. I referint-se a Salah Jamal, el va presentar com "un amic, un escriptor, un cuiner, un dermatòleg i un barceloní de pro", afegint "ell sí que és un Senyor de Barcelona, no com alguns altres que diuen ser-ho i ja sabeu..."

Per la seva banda el dibuixant Miquel Ferreres, autor de les il·lustracions, explicà que molts eviten posicionar-se, però ell va fer-ho amb un acudit, l'ambaixada l'acusa d'antisemita i va ser llavors quan va coneixer a Salah i es van fer amics. L'acte va acabar a amb la interpretació dúna canço per part de Paco Ibáñez.

Miquel Ferreres

Paco Ibáñez va cantar una cançó

Salah Jamal