Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicto. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de gener del 2022

Presentació del meu nou llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox", dimecres 19 de gener a les 19 hores, Llibreria Byron

                       

                       


El proper dimecres 19 de gener a les 19 hores es presenta el meu nou llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox", editat per Pòrtic, Grup62, a la Llibreria Byron, carrer Casanova 32 (sota Gran Via) de Barcelona (metro Urgell o Universitat). No cal fer reserva però quan s'omplin les cadires de la sala, no es deixarà entrar més gent.

Intervindran:

Carles Campuzano, ex diputat al Congrés

Dolors Sabater, diputada al Parlament de Catalunya i ex alcaldessa de Badalona

Xavier Rius Sant, autor  

     



NacióDigital publica com avançament el capítol 12 del llibre

                                                 



            Clicar per llegir el Capítol 12

 

 Ja és a les llibreries 

                                       


Comprar el llibre a la Llibreria Byron

Comprar el último libro de Xavier Rius Sant en la Librería Byron 

dimecres, 18 de setembre del 2019

¿Habrá una nueva guerra árabe-persa, sunitas y Estados Unidos contra chiítas en la que casi todos saldremos perdiendo? El verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el Palestino-Israelí, sinó la pugna entre árabes, persas y turcos.


Foto que hice en Basora, Iraq, en enero de 2003. Estatuas junto al Shat al Arab (Confluencia Eúfrates y Tigris) señalando al enemigo, a Irán.

Comienzo este análisis sobre la actual crisis entre Irán y otros países y milicias del eje chiíta de un lado, con los Estados Unidos, Arabia Saudita e Israel por otro, con esta  fotografía que hice en enero de 2003 en Basora, en el Shat el Arab, tramo final del Eúfrates y Tigris, que hace a la vez de frontera entre Irak e Irán. Allí comenzó la guerra en 1980 iniciada por Saddam Hussein animado, parece, por Estados Unidos y las monarquías árabes. Guerra que sólo consiguió hundir a los dos países -Irak e Irán- que eran fuertes, produjo un millón de muertos y dos millones de herídos, y una escalada de los precios del petroleo a causa de la llamada guerra de los petroleros. 
Frente bélico que consistió en el hundimiento de buques atracados deliberadamente o que chocaban con minas y en los ataques aéreos de instalaciones petroleras. La estatuas (retiradas por el gobierno chiïta de Bagdad en 2005) fueron colocadas por de Saddam Husseín tras la guerra con Irán en 1989, señalando al otro lado del río, al enemigo, Irán. 

Dicha guerra, con un gobierno de mayoría sunita en Bagdad, pese a ser la mayor parte de la población iraquí es chiíta, fue un nuevo episodio sangriento de la pugna histórica milenaria entre árabes y persas. Sadam Husein se lanzó a la guerra para derrotar a la potencia persa, animado o con el visto bueno de las monarquías árabes que le facilitaron armas para hacerla y que creía que no le cobrarían. Pero de esas deudas y el empobrecimineto que significó para el régimen de Bagdad, surgiria en 1991 la siguiente guerra, la de la invasión de Kuwait.

Ahora, tras el ataque con drones del sábado perpetrado por los rebedes chiítas hutíes de Yemen contra instalaciones petroleras sauditas, que ha motivado un fuerte crecimiento del perecio del crudo, se vive un nuevo capítulo del conflicto árabe persa. Capítulo que comenzó en mayo del pasado año con la retirara de Estados Unidos del acuerdo nuclear con Irán. Y que comenzó a tener consecuencias hace cuatro meses, con Benyamin Netanyahu solicitando reiteradamente a Trump que atacara militarmente a Teherán.  Estados Unidos anunció que sancionaría a países y empresas que siguieran comprando petroleo iraní o comerciando con Irán. E Irán respondió  que si el resto de firmantes no le daban alternativas para evitar las sanciones y restricciones comerciales y financieras impuestas, comenzaría a incumplir las restriciones de almacenamiento y enriquecimiento de uranio. 

Paralelamente se han producido incidentes como el apresamiento de un petrolero iraní en Gibraltar que tuvo como respuesta el apresamiento de otro británico por parte de Irán en el Estrecho de Ormuz; el ataque con drones israelíes a objetivos de Hezbolá en el Líbano; el derribo por parte de Teherán de un dron estadounidense que sobrevolaba Irán que estuvo a punto de motivar un respuesta de Washington cancelada en el último minuto. Y tras el ataque con drones a instalaciones petroleras sauditas, reivindicado por los rebeldes hutíes del Yemén, Irán ha capturado un petrolero con bandera de Emiratos Árabes bajo la acusaciónde hacer contrabando de petroleo iraní.  

Donald Trump, Netanyahu y Mohamed Bin Salman desean aplastar a Irán, pero todos tenemos mucho que perder si se produce un ataque militar contra Irán. La historia ha confirmado una y otra vez, más allá de las simpatías que se tengan con quien gobierna en Irán, que la potencia persa resiste y persiste. Mientras los árabes siempre han estado divididos, las otras dos potencias milerarias que han luchado por la hegemonía y el control de la región, los trucos y los persas, en numerosas ocasiones han salido ganando. Porque el verdadero conflicto del Próximo Oriente no es el palestino, sinó la pugna entre turcos, árabes y persas. Los persas ya eran fuertes mucho antes de la aparición del islam, y los árabes pese a expanderse por Oriente y Occidente gracias al islam, no han podido mantener mucho tiempo su dominio.  Cuando los árabes era sólo un conjunto de tribus divididas en Arabia, Ciro el Grande ya conqusitó Babilonia en 538 antes de Cristo liberando a los judíos apresado por Nabucodonosor. Los árabes conquistaron Persia en el 637 después de Cristo, pero no pudeiron eliminar la religión zoorozastra que siempre se ha continuado practicando y ni siquiera Khomeini se atrevió a prohibir.    

Fotos que hice en Iran en enero de 2009 con m otivo de oración y manifestación contra Estados Unidos y el ataque isarelí a Gaza           

Después de la conquista musulaman de Persia, los iraníes se sumaron a la rama chiíta que consideran que tras Alí, se incumplió la voluntad de Mahoma, siendo el chiísmo un islam mucho más social que el sunismo tutelado por Arabia Saudita. Y el conficto actual es la lucha entre monarquía petro-medieval saudita que lidera Mohamed Bin Salmán y el eje o luna xiíta que va des de el Irán Persa, a los hutíes chíes del Yemen, la minoría chiíta del sur de Arábia, los chiítas alauies de Bashar al Asad -vencedores en Siria-, la mayoría chiíta de Iraq y las milicias de Hezbolá en el Líbano.
Hoy esos dos mundos y concepciones diferentes del Islam chocan de nuevo en el Estrecho de Ormuz, fuente del petroleo. Con un Trump ignorante e ireflexivo y su yerno judío Jared Kushner, los halcones de Israel, y el principe carnicero saudita, que desean retornar a la edad de piedra a la milenaria Persia, toda la región peude estallar, rompiendo de nuevo Irak, poniendo en peligro la fragil situación de Siria, quebrando el Líbano y provocando más hambruna en Yemen. 
E irresponsables que desean que eso ocurra lo hay en ambos bandos y todos creen que si mueren en el intento irán al Paraíso. Los chiítas que creen el que Mahdi, el doceavo imán o imán oculto regresará a la tierra a imponer la justicia y el Jucio Final cuando se produzca un momento de gran confusión. Y los judíos y los evángelicos que apoyan a Trump que esperan y rezan por la pronta venida o retorno del Mesías que acabará con su Arganmedón  con el caos en Tierra. 
Yo no digo, que Dios nos coja confesados, porque Aleluya, gracia a Dios,  alhamdulilá,  soy ateo. 
  
Unos y otros creen que si mueren en el intento, irán directos al Paraíso. Foto que hice en el 2008 en el Museo de Guerra de Hezbolá, en Balbelk, Líbano

 
------------

d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant, periodista, fotos,

dimecres, 11 d’octubre del 2017

DIES DE TREVA. Però segons què digui Puigdemont pot trencar-se el bloc sobiranista i molta gent sentir-se enganyada, i dubto que Rajoy pugui liderar una reforma constitucional que resolgui, com diu Margallo, algunes demandes de Catalunya. Cal ara que demà no hi hagi incidents als carrers a Barcelona ja que Rajoy els voldria utilitzar per justificar l'estat d'excepció




Sembla que s'ha desvetllat el trenca closques de no saber ahir al vespre què estava passant, després de proclamació o no de la Declaració Unilateral d'Independència. Declaració que per la part de la Generalitat s'anava a fer amb el vertigen de la fugida d'empreses i l'èxit de participació de la manifestació unionista de diumenge i les diverses crides internacional a aturar màquines i negociar.

Puigdemont i l'entorn del PDECAT estava rebent dels que demanen diàleg i negociacions a Mariano Rajoy, la petició de no fer la DUI. Determinants van ser les paraules de Donald Tusk a la cimera del Comité Europeu de les Regions demanat a Rajoy que  no apliqués una resposta violenta -reconeixent que ell com a membre d'una minoria ètnica sap que és ser tractat a cops de porra- i a Puigdemont que no fes res irreversible. Els estats de la Unió Europea no volen una Catalunya independent, per això donaven suporta  a la legalitat constitucional,  però sembla pel gest de Tusk -que no l'hauria fet sense consultar-ho a Merkel-, tampoc desitgen una evolució violenta o l'estat d'excepció a Catalunya, que es podria derivar d'una intervenció de la Generalitat o un empresonament de Puigdemont.
I mentre això passava, Pedro Sánchez assegurava a Rajoy que li donaria suport si s'iniciava una reforma constitucional que solucionés algunes de les causes que han portat a Catalunya on és ara. Proposta complexa donat que un sector del PP, a més de Ciudadanos, volen fer-la en un sentit totalment oposat. Aquest voldrien "no tornar a cometre l'error de deixar la seguretat pública (Mossos) i l'ensenyament ens mans d'independentistes". Així doncs, obrir el meló de la reforma pot acabar de maneres molt diferents, cosa que per anar bé, caldria que PSOE i Podemos anessin a una, i aquí ens trobem amb l'escull de la demanada del dret a decidir o d'autodeterminació i qui faria el paper de l'antiga CiU en aquesta negociació.

QUÈ RESPONDRÀ PUIGDEMONT?
Però primer de tot cal que la setmana vinent Puigdemont respongui al requeriment de Rajoy de si està dins la legalitat espanyola o fora, de si ha declarat o no la DUI. Si diu que no, por trencar-se Junts pel Sí i dinamitar-se la majoria que necessita de la CUP. I si diu que ni sí ni no, li pot caure a sobre la suspensió de l'autonomia, el 155 i una major pressió judicial. Evidentment en aquesta negociació també hi és la necessitat de frenar la pressió judicial, i si bé el govern ha jugat brut per accelerar-la, està per veure si donada la pretesa independència de jutges i fiscals, ara podria refredar-la. Un govern i 800 alcaldes imputats, molts d'ells negant-se fins i tot a anar a declarar forçant així la detenció és una bomba difícil de desactivar.
      La no proclamació de la DUI ha fet trontollar la relació de Junts pel Sí amb la CUP, i casualment o no, la diputada que va parlar d'un "corralito" a Catalunya, Eulàlia Reguant, ha renunciat avui a l'acta de diputada. I, sobretot, a creat una gran frustració en les bases independentistes que tot i ser conscients que podia haver-hi una brutal resposta de l'estat, volien jugar ja ara aquesta partida, encara que s'emtrés en una espiral repressiva que molts creuen que faria que Europa es mullés. 
La posada del fre per a mi és positiva perquè sembla que Rajoy  esperava que hi haguessin enfrontaments violents demà a Barcelona amb motiu del Dia la Hispanidad (cada any n'hi ha hagut agressions entre ultres i antifes, iniciats o provocats uns anys per uns i altre pels altres) i que aquest incidents es donessin també al voltant de la manifestació de Passeig de Gràcia, per justificar una possible declaració de l'estat d'excepció a Catalunya. I personalment tinc dubtes que el PP, més enllà de que ha dit avui l'exministre Margallo de resoldre a la reforma constitucional per respondre a demandes de Catalunya com finançament i llengua, sigui capaç de capgirar el rumb iniciat recollint milions de signatures contra l'Estatut.
Així doncs la resposta de Rajoy i possible aplicació de l'article 155 de la Constitució, dependrà de què respongui Puigdemont. Però si Puigdemont diu que no l'ha declarat segurament perdrà el suport de la majoria del Parlament i aniriem a unes eleccions catalanes que sembla que ni ERC ni el PDECAT desitgen.
Ara tenim una treva d'uns dies.