NETANYAHU NO PERD RES. El primer ministre es beneficia de l'esclat del conflicte que s'ha escapat de les mans, sumant-se els àrabs israelians a les protestes, per evitar ser jutjat i perpetuar-se en el poder. Ho explico al Punt Avui

 Xavier Rius Sant, Periodista

 El Punt Avui, divendres 14 de maig de 2021

Que dilluns coincidís una de les últimes nits dels ramadà, que per als musulmans tenen una significació especial per pregar a l’Esplanada de les Mesquites i trobar-se després palestins residents a Jerusalem amb àrabs de ciutadania israeliana a la Porta de Damasc, amb el 10 de maig, data anomenada per grups jueus com el Dia de Jerusalem, en què fan una marxa que commemora la conquesta de la Ciutat Vella de Jerusalem, era només una inflamable coincidència en la cruïlla de religions i calendaris que és Jerusalem. Però la permissivitat de les autoritats amb la marxa que volia entrar al lloc sagrat del musulmans, la tensió que hi havia per la decisió de desallotjar famílies palestines de les seves cases al barri de Sheik Jarrah i la designació per part del president d’Israel del centrista Yair Lapid per que intentés aconseguir una majoria per fer govern, després d’un nou fracàs de Benjamin Netanyahu, podia fer pensar que Netanyahu preferia un nou esclat de violència per mantenir-se en el poder.

En totes les sumes possibles per formar una majoria després de les quatre eleccions celebrades els últims dos anys, eren decisius els diputats àrabs de la Kenésset. Després de les eleccions del passat 23 de març, els quatre diputats de Mansour Abbas, que es va presentar al marge de Llista Conjunta àrab, semblava que volien afegir-se a una coalició de govern conservadora encapçalada per Netanyahu, perquè comparteixen valors morals amb els partits jueus ortodoxes. En canvi, els sis diputats àrabs de la Llista Conjunta eren decisius per a un possible govern alternatiu a Netanyahu, cosa improbable en l’escenari actual. Si Netanyahu és desallotjat del govern perdrà les prerrogatives que el protegeixen contra el setge judicial per les causes per corrupció que pesen sobre ell. Per això, evitar que el Lapid pogués fer govern i anar a unes cinquenes eleccions, en un escenari de tensió amb els palestins, era la sortida més fàcil.

El problema és que, tal com ha evolucionat en cinc dies la violència que va començar per l’actuació policial a la Porta de Damasc i l’Esplanada de les Mesquites, s’aboca tant Israel com els palestins a un escenari desconegut que causarà molts de morts, no ajudarà a resoldre el conflicte i canviarà en part les tornes o el resultat habitual dels enfrontaments, atès que Hamas i la Gihad Islàmica han demostrat tenir capacitat per llançar 1.050 coets i míssils cap a les ciutats d’Israel en només 38 hores, quan en l’última crisis bèl·lica, la de 2014, aquests grups palestins només eren capaços de disparar un màxim de 150 coets per dia, la majoria dels quals eren interceptats per l’escut defensiu israelià. Ara, amb la potència de foc palestina, per més que se n’interceptin molts, les ciutats israelianes pateixen l’efecte del foc palestí i moren també civils israelians.

Israel, que ha respost bombardejant tota mena d’instal·lacions civils i militars de Gaza, sembla que portarà a terme una ofensiva terrestre amb tancs i tropes dins de la franja, que pot martiritzar de nou però no pot derrotar.

I, en aquest escenari, més enllà de debilitar l’Autoritat Nacional Palestina, que estava a punt de convocar unes necessàries eleccions que ja han estat ajornades, podria esclatar ara una nova intifada que, a diferència de les anteriors, no la protagonitzarien només joves palestins de la Cisjordània ocupada, sinó també àrabs de ciutadania israeliana, dins de les ciutats d’Israel, que aquesta setmana ja han sortit al carrer per enfrontar-se amb la policia i ciutadans jueus.

Llegir al Punt Avui

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

ARRIBARÀ A REGNAR EL PRÍNCEP BIN SALMAN? Analitzo al Punt Avui les conseqüències de l'assassinat de Jamal Khashoggi i explico com el príncep hereu amb seva política i els seus reiterats fracassos ha acabat enfortint als enemics perses i turcs

Xavier Rius - Periodista, diumenge 21 d'octubre de2018

No és inusual que en un país autoritari hi hagi opositors que morin en estranyes circumstàncies. Tampoc ho és que una potència faci caure el primer ministre d’un país de la seva àrea d’influència. Com tampoc ho és que, quan hi ha un relleu governamental el nou líder iniciï un guerra contra un veí més feble o vulgui modificar l’statu quo d’aliances i equilibris regionals.

El que és inusual és la manca de miraments i el fracàs absolut amb què ha fet tot això qui és, des del juny de l’any passat, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman. La guerra del Iemen, que ell va començar l’any 2015, presentant-la com una campanya que duraria unes setmanes, ha estat un fracàs, provocant una de les majors catàstrofes humanitàries contemporànies, sense que hagi aconseguit derrotar els rebels aliats amb l’Iran. També ha resultat un fracàs l’intent d’aïllament de Qatar, que molestava Riad per les seves bones relacions amb els Germans Musulmans i per la nosa que fa la cadena Al-Jazeera. Qatar ha resistit el boicot econòmic i polític amb l’efecte col·lateral que Turquia i l’Iran han resultat ser els més beneficiats d’aquest intent d’escalfar Qatar.

Però si hi ha dos fets que mostren la ineptitud de Bin Salman són, un, el segrest del primer ministre del Líban, Saad Hariri, que el va obligar a dimitir des de Riad en una declaració televisiva el 4 de novembre de l’any passat, com a represàlia per haver permès als xiïtes de Hezbol·là entrar en el govern libanès. Divuit dies després, Hariri, després de les moltes crítiques i pressions, va reaparèixer a Beirut com si no hagués passat res, continuant com a cap de govern. I dos, l’assassinat i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi.

Repeteixo que des de sempre molts serveis secrets han fet desaparèixer periodistes o opositors. Però la mort i esquarterament va succeir dins d’un consolat a l’estranger i hi ha gravacions dels fets. Bin Salman, amb els seus intents de debilitar l’Iran i les seves ingerències al Iemen i el Líban o capgirant els equilibris per aïllar Qatar, ha fracassat, ha incomodat molts dels seus socis, i ha fet més forta l’altra potència de la regió, Turquia, que ha jugat hàbilment les seves cartes a Síria, i ara no podrà o no voldrà maquillar l’assassinat del periodista.

Si donem per vàlida la teoria que el conflicte principal del Pròxim Orient no és el de Palestina, sinó la pugna mil·lenària d’àrabs, turcs i perses, Bin Salman només ha aconseguit debilitar els àrabs en benefici dels altres dos. I la fugida de líders polítics i econòmics d’arreu del món que han anunciat que no participaran en la cimera econòmica de “la Davos del desert” que se celebrarà la setmana vinent, podria ser una estocada mortal a aquest príncep que es creia que modernitzaria la monarquia dels Saud. Per això ara la pregunta és: permetrà la Casa dels Saud continuar aquest fracàs? Destituirà el rei Salman el príncep hereu?

 Llegir al Punt Avui

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "NAKBA, 48 RELATS DE VIDA I RESISTÈNCIA A PALESTINA" DE SALAH JAMAL

Ahir es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el nou llibre del metge palestí, Salah Jamal, "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina", editat per Tigre de Paper. Llibre que acompanya cada relat amb una il·lustració del dibuixant Miquel Ferreres.

Els relats de Jamal, escrits en primera persona des de la seva veu i mirada com a nen i adolescent, recullen la seva infantesa i joventut a Nablus, ciutat Cisjordana on neix el 1951, a la que aniria la seva família el 1948 en haver de marxar de Beisan, un poble més al nord proper al llac Tiberíades, que passà a mans israelianes pel pla de partició de l'ONU. I el llibre acaba amb la seva marxa de Palestina el 1968 i 1969 després de la Guerra dels Sis Dies i l'ocupació israeliana de Cisjordània. Ens mostra, des del més quotidià d'un nen i un adolescent que esdevé un adult en territori en conflicte i guerra, fins els avatars familiars o els seus conflictes amb el mestre de religiò islàmica de l'escola. I a diferència d'anteriors llibres seus com "Alló que cal saber sobre els àrabs" (Edicitorial Flor del Viento Viento, 2012) o  Palestina, Ocupació i resistència (2002) no fa un resum històric polític, històric o sociològic del que es pot trobar a altres llibres, sinó que seguint el fil conductor de les seves vivències, els seus sentiments i les seves emocions, ens explica la seva pròpia història personal, la de la seva família i la del poble palestí.

I tot i escriure des de l'òptica d'un nen o un jove, farceix els relats amb reflexions, narracions i contextualitzacions de l'evolució dels països àrabs, la pugna entre monarquies més o menys religioses i repúbliques laiques, i les esperances que van representar els intents de panarabisme laic impulsat per Nasser des d'Egipte al que en alguns moments s'hi van sumar Iraq i Síria, i les esperances amb el lideratge d'OLP i Arafat. "El fracàs del nacionalisme àrab, encarnat per la figura de Nasser, i el de la guerrilla palestina, així com la ineptitud del comunisme, van empènyer les masses musulmanes a abraçar l'islamisme com a nou referent. "L'islam és la solució" repetien els islamistes, que anaven en augment"

Els últims capítols, ja en veu d'adolescent que s'ha fet adult, ens narra com viu la guerra del 67, l'ocupació israeliana i la seva marxa des de Beirut cap Europa el 8 d'octubre de 1969. I acaba amb un epíleg escrit ja des del present on mostra la seva melanconia, la seva visió que la Nakba, expulsió o "desastre" ha continuat fins ara. "Tenia visats per entrar (com estudiant) a molts països europeu -diu en l'últim relat- Pero vaig recalar a Barcelona perquè la seva universitat oferia més facilitats i perquè cada dia hi sortia el sol".

A l'epíleg ens fa una reflexió, no només de la situació a Palestina, sinó a altres països àrabs, i ens recull la seva conversa amb un soldat israelià amb motiu d'una de les seves vistes posterior a Palestina i Nablus. El soldat israelià, com volent posar traves a la seva entrada a Cisjordània, si en tenia dret o no, l'interrogà sobre on havia nascut ell, on havien nascut els seus pares i els seus avis, i li fa repetir una i altre vegada a quin lloc de Palestina van néixer. Llavors Salah li pregunta a aquest soldat, que parla un perfecte castellà, on va néixer ell i els seus pares i avis, i li respon que ell va néixer a Argentina i el seus avis a Ucraïna. Una bona metàfora de l'autisme històric dels qui es van creuer amb un dret superior per expulsar als palestins de la seva terra. 

L'alcaldessa, Ada Colau, Salah Jamal i Joan Roura

Precisament en com han fet uns i altres el relat sobre la Nakba, l'expulsió dels palestins en les diferents guerres i de com Israel ha justificat l'expulsió dels palestins en base l'Holocaust fets pels nazis alemanys i altres règims europeus,  va centrar la seva intervenció ahir Salah Jamal a la seva intervenció a sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès davant de tres centes persones que ocupaven la platea i l'afiteatre. Salah va criticar la divisió dels països àrabs que només ha beneficiat a Israel que primer negava el drama palestí i després aconseguí que el problema palestí fos nomes "un petit apendeix del drama principal i superior que va ser l'Holocaust". Salah denuncià que Israel criminalitzi i acusi d'antisemitisme als qui defensen els palestins, fet pel que va conèixer i iniciar l'amistat amb Miquel Ferreres que il·lustra el llibre amb 48 il·lustracions, donat que a causa d'un acudit publicat al Periódico, l'ambaixada israeliana l'acusà publicament d'antisemita.

Jamal, acabà la seva intervenció lamentant que la Nakba continuï, i lamentà que ara s'hagi produït una nova Nakba a Síria on un milió de palestins i sis milions de sirians han hagut de fugir de les seves terres i les seves cases. Així ho explica en el fragment final del llibre:
"La Nakba del 1948 és un fet històric que encara no ha finalitzat. La tragèdia inacabada afecta no tans sol els palestins a la mateixa Palestina, sinó també els que viuen a l'exili: Recentment a Síriam arran de la Primavera Àrab, avortada a matadegolla pel règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al Yarmouk va ser destruït i el seu mig milió d'habitants es van tornar a trobar vagant pel món. No hi ha cap dubta que la Nakba Palestina es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia" 

La presentació d'ahir que va ser oberta per l'alcaldessa Ada Colau, tot just s'anunciava des de la taula la posada en llibertat de Carles Puigemenot. I Colau, després de recordar que ella renuncia a assistir a moltes presentacions de llibres que se la conviada, havia decidit participar-hi  tot i que "alguns ho voldran tergiversar i ho voldran confondre amb antisemitisme", però va insistir que "no té res a veure amb això". Colau va fer referència a la implicació de Barcelona en la resolució de conflictes i la col·laboració humanitària i manifestar que la col·laboració que havia iniciat Barcelona amb la ciutat de Gaza fa uns mandats, i que es va deixar de fer en l'anterior, s'havia reactivitat.
Per la seva banda el periodista de TV3, Joan Roura, va explicar com va conèixer el conflicte palestí quan de jove va anar un estiu a un kibutz israelià, fet a prop d'on hi havia hagut unes cases de palestins expulsats, però que a Europa no es va conèixer aquest drama fins el 1986. I referint-se a Salah Jamal, el va presentar com "un amic, un escriptor, un cuiner, un dermatòleg i un barceloní de pro", afegint "ell sí que és un Senyor de Barcelona, no com alguns altres que diuen ser-ho i ja sabeu..."

Per la seva banda el dibuixant Miquel Ferreres, autor de les il·lustracions, explicà que molts eviten posicionar-se, però ell va fer-ho amb un acudit, l'ambaixada l'acusa d'antisemita i va ser llavors quan va coneixer a Salah i es van fer amics. L'acte va acabar a amb la interpretació dúna canço per part de Paco Ibáñez.

Miquel Ferreres

Paco Ibáñez va cantar una cançó

Salah Jamal

"EL FILM, L'EXCUSA", article al Punt Avui sobre les protestes antioccidentals

17/09/12 02:00 - XAVIER RIUS, periodista

He vist un fragment de La innocència dels musulmans (clica aquí), fet per cristians ultraconservadors, que ha generat aquests atacs arreu del món islàmic. El vídeo és lamentable i no té el nivell —ni la part de veritat que contenia— del curt Submissió (clica per veure), de l'holandès Theo van Gogh, assassinat l'any 2004. Però, tal com va passar amb el film de Van Gogh o amb les vinyetes de Mahoma l'any 2006, ha generat una histèria de conseqüències imprevisibles. I és evident que aquest film no desitja res més que encendre l'anomenat “xoc de civilitzacions” i torpedinar la reelecció d'Obama, i que està sent aprofitat pels que volen orientar les revoltes àrabs cap al salafisme.
Però, dit això, s'ha de reconèixer que les protestes posen de nou sobre la taula la realitat que la majoria de règims islàmics continuen tenint elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics. La principal d'aquestes dificultats ve de quan la majoria d'aquests estats van signar la Declaració Universal dels Drets Humans; van fer una reserva a l'article 18, que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que “aquest dret inclou el dret a canviar de religió”. És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar o reinterpretar l'Alcorà. Un nascut musulmà, en la majoria de països islàmics, no pot dir que Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni per a un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació i salvar una vida. Un musulmà no pot dir en molts països sí a Darwin. És la consideració que l'Islam oficial està ancorat en molts llocs a la interpretació que tenia abans dels descobriments científics del segle XX i de la Declaració Universal del Drets Humans. És la consideració de l'Islam com a única religió veritable i considerar qualsevol objecció feta des de dins o des de fora com una blasfèmia; tenint en compte que, des del 1924, quan Ataturk va abolir la figura del califa, llavors amb seu a Istanbul, no hi ha cap autoritat que pugui ressituar la fe, com han fet altres religions, en l'àmbit personal i posar-la per sota de les lleis, encara que es contradigui amb l'Alcorà.
Això no vol dir que la majoria de musulmans al Marroc, Tunísia, Egipte o Turquia estiguin d'acord amb l'Islam oficial. I, a més a més, en aquests països hi ha una gran quantitat de gent creient que relativitza la religió i una altra que reconeix que és agnòstica. Al Marroc, el rei Mohammad VI va imposar el 2003 un nou Codi de Família que igualava la dona a l'home, i hi ha la revista Telquel, (clica per anar-hi)que planteja coses com que milions de persones al Marroc no segueixin el Ramadà, o la realitat que molts marroquins no creuen en Déu. Al Líban, l'escriptora Jumana Haddad va treure fa tres anys la revista Jasad (clica)  –que en àrab vol dir cos—, que trenca els tabús. I un dels perills que veien els islamistes l'endemà de les revoltes àrabs era que aquesta llibertat de dir en veu alta el que es pensa és normalitzés. Per això, la islamofòbia barroera d'aquesta pel·lícula serveix perquè grups islamistes encenguin els carrers d'odi i per debilitar els dirigents dels Germans Musulmans que no donin suport a les protestes. Un odi i una croada que tindran com a primeres víctimes aquells que des dels mateixos països musulmans, creients o agnòstics, lluiten perquè la religió se sotmeti a la llibertat ideològica.

Llegir a El Punt Avui, clica

 Portada de Jasad.

Portades de la revista marroquina Telquel.
El discurs islàmofob occidental i el salafisme polític units en l'objectiu d'aturar que les revoltes àrabs dels joves i laics (creients o agnòstics) i certs mitjans de comunicació posin la llibertat ideològica, sexual i personal per sobre la religió.