VÍDEOS, XARXES i ACTUACIONS POLICIALS. Analitzo al Triangle la marxa enrere de Macron de la llei que prohibia difondre imatges de policies, i de com queda a Espanya després de l'anul·lació parcial per part del TC de la limitació per fotografiar i difondre imatges que establia la Llei Mordassa

 

             

Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, 9 de desembre de 2020 

Pocs dies després que el Tribunal Constitucional espanyol anul·lés parcialment l’article 36, apartat 23, de la llei de Seguretat Ciutadana del 2015, coneguda com a llei mordassa, que castigava amb una sanció de 600 a 30.000 euros la difusió no autoritzada d’imatges de membres dels cossos de seguretat, el president francès, Emmanuel Macron, ha hagut retirar el projecte de llei de Seguretat, que, aprovat per l’Assemblea Nacional, estava pendent del seu tràmit al Senat. Projecte que en el seu article 24 castigava la difusió d’imatges i vídeos d’agents i actuacions policials a les xarxes socials.

El president francès ha fet marxa enrere després de la difusió del vídeo de la pallissa que va patir el productor musical negre Michel Zecler per part d’uns agents dins del seu estudi a París. Zecler era al carrer sense mascareta a pocs metres del seu estudi i en veure els policies va entrar-hi corrent. Els agents van seguir-lo fins a dins i li van propinar una pallissa que va ser enregistrada per les càmeres de seguretat. Macron ha condemnat els fets i ha anunciat que buscarà un redactat que no pugui emparar la impunitat davant els abusos. Dos dels policies han ingressat a la presó.

El marc legal francès que ha quedat ajornat i el que establia la llei mordassa espanyola no són iguals, donat que el que pretenia limitar l’article 24 de la llei francesa era la difusió a les xarxes, no les imatges que enregistressin periodistes i difoses pels mitjans. És un fet que, amb motiu de les protestes dels Armilles Grogues, molts agents s’han vist coaccionats en ser enregistrats per manifestants amb el mòbil que retransmetien en directe els operatius, o gravant els rostres dels agents.

Els policies i els gendarmes francesos pateixen una forta pressió per l’alerta terrorista i les manifestacions del moviment dels Armilles Grogues, i es queixen de la manca de dies de descans, la falta de mitjans, els sous baixos, i una criminalització a les xarxes. Pressió que motiva constants baixes mèdiques i que va fer que el 2019 hi hagués una mitjana d’un suïcidi d’un agent a la setmana. I tan cert com que els agents pateixen una manca de mitjans, és que continuen donant-se casos d’abusos. I en un moment que sovint qui està a prop dels abusos al carrer és un altre manifestant, un vianant o una càmera de seguretat, no un periodista identificat amb l’armilla o el braçal, sense les imatges dels no professionals no es podrien demostrar certs casos d’abusos policials. Ara Macron haurà de veure quin redactat troba per protegir la intimitat de l’agent per no veure’s després assenyalat, sense que aquesta probable limitació quebranti la llibertat de premsa, ni imposi una censura prèvia, ni sigui una cortina per tapar els abusos.

La no existència de censura prèvia és el que ha motivat que el TC hagi invalidat parcialment l’article 36-23 de la llei mordassa. Article que amb el seu redactat original considera infracció greu “l’ús no autoritzat d’imatges” de membres dels cossos policials “que poguessin posar en perill la seguretat personal o familiar dels agents, de les instal·lacions protegides, o en risc l’èxit d’una operació, amb respecte al dret fonamental a la informació”. El tribunal ha declarat no constitucional el terme “no autoritzat”, ja que en no haver-hi censura prèvia, no cal demanar autorització per enregistrar. Tal com queda l’article, està per veure com ho interpreta cadascú, també els jutges, quan un cos policial sancioni un manifestant, un vianant o un periodista per difondre imatges que el cos policial consideri que s’han enregistrat amb la intenció de perjudicar l’operatiu o posar en perill un agent.

Més enllà que no calgui demanar permís per enregistrar, poso un exemple senzill. Si una televisió informa que hi ha un control policial per comprovar el compliment del confinament, com fan tots els telenotícies, no ha de ser sancionable. Però si ho fa un ciutadà que informa per un grup privat de WhatsApp o per Twitter en obert, seria punible? I el mateix es pot dir d’imatges d’una càrrega policial en què els agents potser porten casc i buf. S’enregistren per informar o per identificar els agents? Senzillament crec que continuaran col·lisionant els drets d’uns i altres. I els tribunals hauran d’acabar definint el que és difícil de definir.

            

  Llegir en català al Triangle

 Leer en castellano en El Triangle

EMETRE IMATGES DE L'EBOLA O LA COVID, D'ALEP O BARCELONA? Ho analitzo a Comunicació21. Publicar o emetre imatges sobre conflictes o pandèmies llunyanes es considera periodisme solidari i compromès, però es desaconsella publicar-les si passen prop nostre

Comunicació21, divendres 20 de novembre de 2020 

 Xavier Rius Sant, periodista

 Hi ha un sentiment generalitzat de frustració entre gran part dels fotoperiodistes d’arreu de l’Estat espanyol, i m’atreveixo a dir que de bona part d’Europa, per no haver pogut recollir imatges de la pandèmia de la Covid-19 sense sentir-nos criticats, qüestionats o fiscalitzats. De la mateixa manera, molts fotògrafs professionals o amateurs que van obtenir imatges dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils van haver d’autocensurar la seva difusió o els hi van censurar els mitjans, en ser titllats de poc ètics, fer premsa groga, fer el joc als gihadistes, vulnerar la intimitat o no respectar el dolor de les víctimes.

Molts dels periodistes que hem cobert conflictes bèl·lics i crisis humanitàries les últimes dècades als Balcans, el Pròxim Orient o l’Àfrica teníem l’estranya sensació de sentir-nos reconeguts socialment per la feina que vam fer allà, però sense la possibilitat de fer el mateix aquí, més enllà que ara molts dels que capten imatges d’un atemptat són ciutadans aliens a la professió, que en ser a prop del lloc ho fotografien i enregistren amb el seu mòbil.

Parlant aquests últims mesos amb diversos col·legues arribàvem sempre a la mateixa conclusió. Fotografiar o enregistrar tragèdies a Sarajevo o Alep o fer un reportatge sobre l’Ebola a l’Àfrica està considerat com a periodisme compromès, ètic, solidari i mereixedor de reconeixement social. Però publicar o emetre imatges d’un atemptat gihadista a Europa, fins i tot en el cas que no es puguin reconèixer les identitats de morts o ferits, o dels malats de la Covid en hospitals saturats, molta gent ho considera una falta de respecte a les víctimes i periodisme sensacionalista. Un col·lega m’ho definia com que ens permetem mostrar i retratar les desgràcies d’altres societats i països dels quals implícitament ens considerem superiors, però no volem ni ens agrada veure la nostra misèria i desgràcies en el nostre propi mirall, sigui un atemptat, siguin persones com nosaltres amuntegades en hospitals col·lapsats, com va passar en la primera onada de la pandèmia.

Durant el setge de Sarajevo, en què els radicals serbis massacraven la població de la ciutat amb bombardejos intermitents i trets dels franctiradors, es publicaven arreu imatges molt crues de les matances. Imatges que els bosnians demanaven que es fessin públiques. Jo vaig viure una experiència molt colpidora a Kosovo el juliol de 1999, dies després que es retiressin l’exèrcit i paramilitars serbis, i entrés l’ONU i l’OTAN per fer-se càrrec del territori, quan vaig ser present en l’obertura d’una fossa comuna d’albanokosovars assassinats unes setmanes abans per l’exèrcit i els paramilitars. I els familiars de les víctimes em demanaven que fes fotos dels cossos dels morts perquè el món ho sabés, i m’explicaven qui era cada mort.

Però tornant a la guerra de Bòsnia, es diu que Bill Clinton va decidir donar l’ordre de bombardejar les bateries sèrbies que assetjaven Sarajevo després que la CNN decidís emetre amb tota la seva cruesa les imatges del bombardeig del 28 d’agost de 1995 al mercat de la capital bosniana amb cossos mutilats, on moriren 43 persones. I amb aquell ‘ja n’hi ha prou’ de Clinton va començar una ofensiva internacional que posaria fi a la guerra. Emetre aquelles imatges va ser premsa groga, pornografia o periodisme compromès? Per mi va ser senzillament explicar i mostrar la veritat.

Mentre les imatges de les càrregues policials de l’1-O gairebé tothom volia que es publiquessin i sortissin a tots els informatius fora de casa nostra “perquè el món ho vegi” i conseqüentment actuï, no ha passat el mateix amb les imatges de la Covid-19 o dels atemptats del 17 d’agost. Aquesta setmana, amb motiu del judici relatiu als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, el Consell Audiovisual de Catalunya va demanar el dimarts 17, després que es difonguessin les imatges dels joves de Ripoll fabricant explosius i anunciant el que farien, “tenir cura de les imatges d’arxiu que s’emetien” i “abstenir-se de difondre imatges de cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer o si la cruesa és excessiva”. I l’endemà dimecres 18, en fer-se públic el vídeo recopilatori fet pels Mossos d’Esquadra de l’atropellament de la Rambla, el CAC va fer un segon comunicat demanant als mitjans “audiovisuals, digitals, i a les xarxes socials, la màxima cautela en la seva emissió”. El CAC recordava les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes, elaborades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I algunes televisions, alguns diaris de paper en la seva web i alguns digitals les van emetre, i d’altres, com TV3, no.

Resulta evident que el terrorisme de l’Estat Islàmic i altres grup gihadistes utilitzen les imatges d’assassinats, decapitacions i altres tipus d’atemptats com a propaganda per mostrar el seu poder als seus seguidors i als adeptes que capten o estan captant, i generar por i sensació de vulnerabilitat en les societats occidentals o orientals, laiques, de tradició cristianes o de majoria musulmana que volen destruir. I entre la censura absoluta i la difusió en hores de màxima franja horària segur que hi ha terme mig, tot i que un cop es pengen als digitals ja les pot veure tothom.

Jo, que estic acostumat a escriure sobre gihadisme i que he publicat molts articles sobre els atemptats del 17 d’agost, he de dir que tant el vídeo del joves de Ripoll somrients fabricant bombes, com el de la furgoneta fent ziga-zagues, m’han fet percebre els fets des d’una perspectiva més emocional i crec més popera al que realment va passar. Afortunadament, jo no he hagut de decidir si emetre aquí o allà les imatges, que dono per segur que hauran provocat dolor a algunes de les víctimes i dels familiars. I almenys des del meu punt de vista –jo que trobo totalment equivocats eslògans enfront la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 com “Tot anirà bé!”, que crec que són una falta de respecte per a les víctimes i els que quedaran arruïnats de per vida–, les imatges com la dels nois fabricant explosius amb alegria sabent que van a morir i les de les ziga-zagues de la furgoneta m’han ajudat a comprendre a què ens enfrontem realment.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

 Llegir-ho a Comunicació21

Llegir-ho a Exterior.cat 

                     

 

REIS, SOGUES i SALVAVIDES. Analitzo al Triangle la fugida de Joan Carles I

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle 6 d'agost de 2020
Llegir en català al Triangle

Sembla que els tallafocs que està fent el rei Felip VI per salvar la institució de la Monarquia, l´últim fer marxar a Joan Carles I a l’estranger, no estan funcionant gaire, perquè la imatge que es transmet és que Felip actua a destemps desbordat pels les revelacions periodístiques i judicials que mostren el seu pare com un depredador de fons aliens, que deixa en engrunes el saqueig de fons públics que va fer Iñaki Urdangarin amb la complicitat de la infanta Cristina. Si Joan Carles hagués marxat sense fer cap comunicat, confirmant només la Casa del Rei si algun mitjà ho preguntava, que tornava a passar una temporada a l’estranger convidat per uns amics, no hagués donat la imatge que fugia o s’amagava. Però en fer el comunicat la Zarzuela, just en el moment que les revelacions judicials i periodístiques pugen de graó, la imatge que ha transmès és que com el seu avi Alfons XIII, fuig d’Espanya.

TV3 la nit de dimarts 4 d’agost, l’endemà que la Casa Reial fes pública la marxa del rei emèrit, va emetre de nou el documental produït amb motiu de la seva abdicació, “De Peó a Rei”. Documental que ofereix una perspectiva històrica del retorn de la Monarquia potser poc coneguda pels menors de cinquanta anys. TV3 també va emetre el  reportatge del programa 360 Grados de la televisió basca, ETB, "El virus de la corona”, dirigit i presentat per la periodista Eider Hurtado. Programa que ja es va emetre el mes de març, que  s'endinsa en les investigacions de la Fiscalia suïssa per un blanqueig de capitals a través de societats  i fundacions opaques, amb la intenció d'ocultar pagaments de comissions. Revelacions periodístiques i judicials que molts mitjans de comunicació espanyols van preferir inicialment passar per alt, donant més importància als afers amorosos del rei amb Corinna Larsen, cosa que l’humanitzava, que al delictiu cobrament de suborns i comissions.

Perquè el que fa diferent i més greu el cas de suborns que s’han hagut de pagar a Joan Carles per aconseguir que un país no democràtic com l’Aràbia Saudita adjudiqui una obra pública, és que no s’ha hagut de pagar comissions als qui han de decidir a qui s’adjudica l’obra, la família reial saudita, sinó al cap de l’estat del país de les empreses que executen l’obra. Que empreses de França o el Japó paguessin una comissió a la gens transparent familia reial saudita per decantar la balança cap el seu projecte, seria lamentablement normal. Però que les empreses públiques i privades franceses haguessin de subornar al President de la República de francesa, per tal que l’obra se’ls hi adjudiqui a ells i no al Japó és, diguem, un suborn a la inversa fora de tota lògica.

Mentre PP, Ciudadanos i Vox fan costat sense fissures a la institució hereditària, el debat deixa en un mala situació als PSOE amb una bases sociològicament republicanes. Perquè ningú es creu el que diu Pedro Sánchez que la mala praxis o possibles delictes d’un dels seus membres no ha d’afectar a la institució. La monarquia es basa en la transmissió hereditària d’una família inicialment predestinada per la gràcia de Déu. Però a Espanya va ser retornada per la dictadura franquista. Si es deia que Joan Carles es va guanyar la corona el 23-F, Felip se la va guanyar el 3 d’octubre de 2017 legitimant l’A por ellos!. Poders fàctics de l’Estat com la judicatura liderada pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional es van sentir legitimats el 3 d’octubre per tractar l’independentisme català com si es tractés de la desapareguda ETA. I justificant la mà dura contra l’independentisme, Felip VI es va coronar de facto el 3 d’octubre de 2017. I per això Felip VI té el suport incondicional del PP, Ciudadanos i Vox.  

La gent té dret a preguntar-se en base a quin sentit històric i moral se sustenta la monarquia. Però els predecessors de Joan Carles i Felip, Alfons XII i XIII, a diferència d’altres cases reals europees com la d’Anglaterra, Holanda, Dinamarca, no es van destacar per defensar la democràcia i aglutinar la nació, sinó tot el contrari. La reina Guils germina d’Holanda es recordada i va passar a la història perquè des de l’exili va liderar la resistència contra l’ocupació nazi. El rei Jordi VI del Regne Unit, s’humanitzava amb la seva tartamudesa que aconseguia superar, es mostrava com un líder que aglutinava el país en la lluita contra Hitler, i gestionava la traumàtica però inevitable desaparició de l’imperi, mantenint el llegat històric i la influència mundial, en crear-se la Commonwealth o comunitat d’uns països independents dels que ell en continuaniarien sent el sobirà.

El mateix podríem dir de les cases reals nòrdiques. Però la monarquia espanyola històricament es va posar del cantó de les dictadures i el feixisme, com va fer la italiana o la grega. I va ser gràcies a Franco que la institució va tornar el 1975. I amb un passat històric gens exemplar, només li donaria legitimitat els seus actes. I com hem vist la família real, començant per la infanta Cristina i acabant per Joan Carles, no han sigut gens exemplars en haver entès la institució com una eina pe lucrar-se, o com es va dir d’Urdangarin, per robar per sobre de les seves possibilitats. I Felip VI, a diferència de Joan Carles, que com vam veure dimarts al documental de TV3, en el primer viatge que va fer a Catalunya l’any 1976, davant de les autoritats encara franquistes va fer part del seu discurs en català, lluny de voler curar ferides, va voler prendre partit. Felip VI enlloc de dir el 3 d’octubre de 2017 en català “Parlem i posem-nos d’acord que Espanya us estima”, va  fer un discurs només en castellà recolzant l'A por ellos!. I Per això la judicatura, la Guàrdia Civil, Vox, Ciudadanos y el PP li donen suport incondicional, mentre Pedro Sánchez trampeja la crisi com pot amb unes bases republicanes, i uns socis de govern com Unidas Podemos, manifestament republicans.

Pedro Sánchez insisteix en no barrejar aquesta institució monofamiliar hereditària, amb les males praxis o delictes d’alguns dels seus membres. Però podrà aguantar-se aquest argument si la bola de neu dels escàndols econòmics de Joan Carles continua creixent i s’acaba demostrant no només que Felip VI durant molt temps va mirar cap a l’altra banda, sinó que també es va lucrar directament o indirecta de les comissions que recaptava el seu pare o va imitar els seus mètodes?  Perquè no ens hem d’enganyar. Encara que fos cert que inicialment Joan Carles I acaparés diners per si Espanya esdevenia república i tenir un racó pels seus, com li va passar a Jordi Pujol que guardava uns diners opacs per ell i la seva família si les coses anaven malament i havien d’exiliar-se, un cop et creus legitimat per fer-ho i ho repeteixes amb impunitat, aquest salvavides familiar que esdevé un transatlàntic, acaba sent la soga que els ofega a tots. Jo sóc republicà i la compassió i respecte que em genera Jordi Pujol, no me’l generen els Borbons. 

 Leer en castellano

Concentració de la Xarxa de Suport Mutu del Moianès

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 2 de juny de2020 

Una seixantena de persones s'han manifestat aquest dimarts a la Plaça Sant Sebastià de Moià, davant l'Ajuntament, convocats per la Xarxa de Suport Mutu del Moianès, sota el lema "La vida abans que el capital, canviem els balcons per les places", acte que s'ha fet a una setantena de pobles i ciutats de Catalunya. Els manifestants, que guardaven les distàncies de seguretat i portaven mascaretes, mostraven cartells amb lemes com "Combatem el virus de la submissió, escampem la revolta", "Expropiem Nissan", "Pensions dignes", "Nacionalitzem la sanitat privada" o "Que la crisi la paguin els rics".

 S'ha llegit el manifest de la campanya, similar al que s'ha llegit a altres places i viles de Catalunya, al que s'hi ha afegit alguna referència a la situació del Moianès. Els organitzadors han emplaçat a repetir la protesta els propers dimarts, que es farà a altres municipis del Moianès.

BADALONA I L'ESQUERRA CAÏNITA. Analitzo al Triangle el ple d'avui que ha portat a Xavier García Albiol a recuperar l'alcadia de Badalona

El Triangle, 12 de maig de 2020

Xavier Rius sant, periodista

No hi ha qualificatius per definir l’esperpent viscut a Badalona que ha portat de nou a Xavier García Albiol ser alcalde, després de la dimissió del socialista Álex Pastor que, tot i ser cap de llista de la tercera candidatura en nombre de vots, fa onze mesos va aconseguir l’alcaldia. Però és que si una cosa caracteritza històricament a les esquerres d’aquesta ciutat són les seves lluites caïnites que venen ja dels enfrontaments entre el PSC i el PSUC dels anys vuitanta. Lluites dins del PSC que va tenir episodis esperpèntics com quan l’alcalde socialista Joan Blanch l’any 1999, decidí presentar-se amb una nova sigla que no va obtenir cap regidor, però va fer molt de mal al PSC. O les rivalitats al voltant de l’alcaldessa Maite Arqué, que van tenir molt a veure que a les eleccions municipals del 2007, un terç dels electors del PSC s’abstinguessin. I mentre, elecció rere elecció, incrementava el nombre de regidors el PP d’un Xavier García Albiol que cada dia trepitjava el carrer.

Badalona, pel seu fort creixement dels anys seixanta i setanta, tenia dues ànimes. La de la ciutat catalanoparlant dels barris propers al mar, i la dels nous barris de blocs de pisos de població castellanoparlant. Dues ànimes que un PSC i PSUC catalanistes havien treballat perquè no s’enfrontessin ni fracturessin. Però Albiol farà el contrari amb la percepció que tindrà aquest sector de la població castellanoparlant vers la nova immigració estrangera. I mentre el PP als llocs de l’Estat on governa, intenta no confrontar la població autòctona amb la nouvinguda, pel cost social que pot tenir, el PP d’Albiol vincularà immigració amb delinqüència i incivisme, i repetirà dia a dia, que molts immigrants s’aprofiten dels ajuts.

El 2011 el PP serà per primera vegada la força més votada, i els quatre regidors de CiU es negaran a donar suport a un govern del PSC amb Iniciativa. I en no obtenir cap candidat la majoria absoluta al ple, Albiol serà alcalde com a força més votada a les urnes tal com preveu la llei. Quatre anys més tard, el 2015, Albiol tornarà a guanyar. Però irromp la candidatura de Guanyem Badalona amb Dolors Sabater, que serà segona força i aconseguirà l’alcaldia amb els vots del regidors d’ERC i Iniciativa, que entraran al govern municipal, i els del PSC i CDC que queden fora. L’exalcalde socialista, Jordi Serra, renunciarà a l’acta de regidor i un gens carismàtic Álex Pastor assumirà el lideratge del PSC.  Però el maig de 2018, després de tres anys de mandat de Sabater, Pastor decideix no donar suport als pressupostos que són tombats amb els vots del PP i PSC. I tal com estableix la llei, s’obre un període d’un més per presentar una moció de censura que, si no es produeix, els pressupostos queden aprovats automàticament. Això els hi va passar a Barcelona als alcaldes Trias i Colau, que algun any van aprovar els pressupostos d’aquesta manera, donat que una moció de censura necessitava que forces com PP, Ciutadans, ERC i la CUP s’aliessin amb un candidat comú. Però a Badalona Albiol proposa al PSC una moció de censura contra Sabater, regalant-li l’alcaldia a canvi de res a Álex Pastor. 

I arribaran les eleccions de 2019, i Albiol tornarà a guanyar amb onze regidors, en segon lloc queda la coalició de Guanyem amb ERC, encapçalada per Sabater, que obtindrà set regidors. El PSC de tindrà sis, Badalona en Comú, dos, i Junts per Cat, un. S’ha de dir que l’entorn de Podem es divideix, i uns han anat amb Sabater i altres amb Badalona en Comú. Dels set regidors de la llista de Sabater, quatre són de Guanyem i tres d’ERC. I el PSC anuncia que no vol pactar amb Sabater i no la votarà, pel que Pastor presentarà la seva pròpia candidatura al Ple. Així doncs fa onze mesos, en un ple d’infart, Sabater retira a última hora la seva candidatura no sabem si a canvi de res o d’uns acords verbals que Sabater diu que no es van complir. I Pastor obté l’alcaldia, però governarà en minoria amb Badalona en Comú, sense Guanyem ni ERC. Esquerra se separa de Guanyem que funciona de manera assembleària, i forma grup municipal per separat. En aquest context es produeix fa un mes l’esperpèntica dimissió d’Alex Pastor en ser detingut conduint begut.

I comencen les negociacions de cara al ple que ha de escollir nou alcalde, amb posicions enrocades. Guanyem diu que no votarà al nou portaveu del PSC, Rubén Guijarro, però sí que convida al PSC a formar part d’un govern liderat per Sabater. I Guijarro, que té sis regidors, diu que no farà alcaldessa a Sabater que només en té quatre regidors, però que Guanyem pot sumar-se al seu govern de coalició. I tots saben que si PSC i Guanyem van per separat votant al seu propi candidat, tindrà com a conseqüència que Albiol torni a ser alcalde.

Però dilluns, vint hores abans del Ple, el PSC anuncia que accepta fer un govern de coalició en que Guanyem i PSC es reparteixin l’alcaldia un any i mig cada un, primer Sabater i després Guijarro. Proposta que rep el suport d’ERC, de Badalona en Comú i de Junts per Cat. Però Guanyem posa dues objeccions. Vol per Sabater mig any més a l’alcaldia, i demana que un cop investida Sabater, l’assemblea de Guanyem ratifiqui o rebutgi la proposta. I aquesta segona qüestió no es acceptada pel PSC, donat que un cop Sabater sigui investida alcaldessa, si l’assemblea de Guanyem es nega a que doni el relleu a Guijarro del PSC, només se la podrà fer plegar amb una moció de censura que necessitaria el suport d’Albiol. I s’arriba al ple d’investidura amb l’acord de govern per compartir l’alcaldia Sabater i Guijarro, signat pels dotze regidors del PSC, ERC, Badalona en Comú i Junts per Cat, però sense el vistiplau del Sabater i els altres regidors de Guanyem. I el ple ha acabat com ha acabat, sense cap candidat amb la majoria absoluta i un García Albiol emocionat, investit alcalde com a força més votada a les passades eleccions. Després han vingut els retrets cap a Sabater que han estat molt durs per part de la portaveu de Badalona en Comú, Aida Llauradó, que ha demanat a Sabater que dimiteixi com regidora i portaveu de Guanyem per haver-se desentès a última hora del pacte i permetre que Albiol torni a ser alcalde. I és que  les lluites caïnites i les espases continuen ben en alt a les esquerres badalonines.  I el PP, un partit agònic a Catalunya, torna a trobar el seu lloc amb l’heterodox Xavier García Albiol.      

 Leer en El Triangle en castellano

Llegir a El Triangle en català 

Albiol en ser nomenat alcalde

La regidora de Badalano en Comú demanant quee s faci una pausa al ple per intentar tancar l'acord. En primer terme Rubén Guijarro del PSC

Confinament, Estat d'Alarma i Setmana Santa a Moià. Poso aquí fotos d'aquests dies tan estranys. Algunes s'han publicat a NacióDigital NacióManresa

NacióDigital NacióManresa, Xavier Rius Sant, 8 d'abril de 2020

Llegir a NacióDigital, 27 de març de 2020

 Llegir Nació Digital, Nació Manresa, 29 de març de 2020

Agents de la comissaria de districte del Moianès dels Mossos d'Esquadra

 Aquesta foto, es cedida per l'EAP de Moià. No l'he fet jo

Buch

Analitzo a NacióDigital els resultats de Vox i quin paper jugarà aquesta legislatura

NacióDigital, 13 de novembre de 2019 (Clica per llegir l'article des de NacióDigital)

Xavier Rius Sant, 13 de novembre de 2019 

La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.

No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit  "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.

I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.

 

El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.

Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern,  era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.

Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.

Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb dels ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.

Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.

Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l’escenari que sorgeixi. Si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podemos, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l’abstenció d’ERC, en base al preacord signat ahir entre PSOE i Podemos, denunciarà suposats pactes amb l’independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Ciudadanos calcaran o no els arguments de Vox. Però si l’acord fracassa i s’entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado es plantegés valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l’oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.

 

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

ANALITZO AL SUPLEMENT DE CATALUNYA RÀDIO EL CREIXEMENT DE VOX. Aquest migdia Vox farà un acte a la Pça Espanya de Barcelona

Aquest matí he participat al Suplement de Catalunya Ràdio a un debat amb Roger Escapa i l'Helena Castellà sobre la ultradreta i el creixement de Vox. Partit que aquest migdia fa un acte a Barcelona.

Aquí pots escoltar l'àudio (clica)

 Els caps de llista de Vox per Madrid i Barcelona, Santiago Abascal i Ignacio Garriga 

 Javier Ortega Smith

Clica per escoltar l'àudio

LÓPEZ DIÉGUEZ DESMIENTE SU PASO A VOX EN UN MOMENTO QUE EL PARTIDO DE ABASCAL Y ORTEGA SMITH DEJA SIN ESPACIO AL RESTO DE GRUPOS ULTRAS, SOCIAL-PATRIOTAS O IDENTITARIOS. Vox anuncia que ya ha creado grupo en Mataró con críticas a aquellos que procedentes del PP o PxC "querían entrar para seguir viviendo de la política", cosa que podría entenderse como una referencia a Mònica Lora. PxC se reune este sábado para debatir su entrada o coalición con Vox. La coalición Vox la descarta y la entrada será con menos garantías de que los ex-PxC encabecen listas, por la cercanía electoral y la demora de PxC en tomar la decisión

l

En un momento que Vox, tras la obtención de doce escaños en Andalucía, está dejando sin espacio al resto de grupos de ultraderecha, y que militantes históricos y simpatizantes del área ultra, socialpatriota o identitaria (cada qual que la defina como quiera!) están ingresando en Vox de cara a la creación de grupos locales y provinciales, para formar parte de las listas municipales, autonómicas y europeas, y que coaliciones como ADÑ, ven como pierden militantes y no encuentran los apoyos económicos que esperaban, Rafael López Diéguez, el presidente de Alternativa Española (AES), que forma parte de la coalición ADÑ, ha dejado claro mediante una entrevista publicada en el digital Hispanidad.com que no piensa pasarse a Vox.
Y para ello arremete contra Vox por la ambiguedad de dicho partido en cuestiones como el aborto y el matrimonio homosexual. Y concluye que "por ello, no apoyaré con mi voto a ningún proyecto político que no defienda el fin de la UE y la vuelta a un concierto de Patrias que defiendan la independencia e identidad de cada una de ellas, además de la justicia social y las raíces cristianas de Europa. Esta es la razón de que mi apoyo y el de AES estará con la coalición euroescéptica ADÑ, donde se defienden todos los Principios a los que me vengo refiriendo". López Diéguez es abogado y yerno del fallecido Blas Piñar López.

ADÑ está formada por Democracia Nacional, Falange Española de las JONS (Norberto Pico), La Falange-FE (Manuel Andrino) y Alternativa Española (AES). Coincidiendo con el ingreso de DN en ADÑ -hitóricamente alejada Democracia Nacional de las posturas más moderadas de AES- algunos dirigentes de DN, como su fundador Manuel Canduela, dimitió y abandonó el cargo, a la vez que otros miembros del partido, como el delegado en Catalunya, Albert Bruguera, fue cesado. Bruguera fue reemplazado por el exmilitante del MSR, Ramón Corpas, que asumió la coordinación o dirección de DN en la provincia de Barcelona, pero Corpas hace un mes dejó el cargo.
(Me han llegado informaciones sin confirmar que el motivo de la dureza de López Diéguez hacia Vox, es que Vox ha rechazado que él entrara el partido) 

VOX ANUNCIA QUE HA CREADO GRUPO EN MATARÓ "DESCARTANDO PARÁSITOS QUE QUERÍAN SEGUIR VIVIENDO DE LA POLÍTICA"

José María Pérez Garrido, ex militante del PP, que también fue miembro de Vox en 2014 y 2015, ha anunciado hoy la creación del grupo de Vox en la comarca barcelonesa del Maresme. Lo significativo de sus declaraciones a La Vanguardia es que afirma que presentarán candidatura en Mataró y que para formar el grupo de Vox en el Maresme,  “hemos tenido que rechazar a muchos parásitos y desmentir a muchos candidatos falsos”. Personas procedentes de otras formaciones políticas, como PP, Plataforma per Catalunya o Ciudadanos “que pretendían seguir viviendo de la política”. 

Como es sabido Plataforma per Catalunya lleva dos meses demorando su ingreso en Vox, aspirando a una improbable coalición de igual a igual entre Vox y PxC. Antes de las elecciones andaluzas PxC se reunió con dirigentes de Vox, proponiéndo PxC una coalición o la integración de PxC en Vox, a lo que Ortega Smith respondió que les ofrecían que entraran en bloque a Vox, pero que primero debían romper con la España 2000 y la federación Respeto, cosa que PxC acordó por unanimidad en la Ejecutiva del 1 de diciembre, el día anterior a las elecciones andaluzas. Vox pidió que a continuación disolverieran Plataforma per Catalunya, dado que no puede haber doble militancia.

Más allá de argumentar los dirigentes de Plataforma que la disolución del partido no era conveniente al tener diversas causas penales abiertas y un pleito por la vía civil contra Josep Anglada, a quién acusan de apropiarse de fondos del partido, PxC exigió para disolver su partido, garantías a que determinados miembres de PxC, entre ellos la secretaria general, Mónica Lora, que es concejal en Mataró, pudieran encabezar la candidatura de Vox en sus municipios. Al no obtener PxC la garantía de que sus dirigentes podrían encabezar las listas en los muncipios que tienen presencia, dicha integración se ha demorado y, a medida que se acercan las elecciones (estamos a tres meses de la fecha de presentación de candidaturas), la situación de PxC empeora, no sólo porque ya hay más gente en los grupos locales de Vox, sinó también porque los dirigentes de Vox están centrados en cuestiones de más caldo como las negociaciones con el PP para la investidura en Andalucía, la aprobación de los programas electorales y la consolidación de los grupos provinciales y locales, haciendo casi irrelevente la negociación para el encaje de, como mucho, un centenar de militantes de PxC y ocho concejales. Por poner un ejemplo, si los dos concejales de PxC de Salt, el de Sant Miquel de Fluvià y el grupo, ahora sin representación de Olot, que lidera Nacho Mulleras, se hubieran integrado en Vox hace un mes, hubieran sido el núcleo fundador de Vox en la demarcación de Girona, pero ahora ese núcleo ya existe y más gente habrá delante de ellos como lo hagan en febrero. La opción de la coalición resulta poco probable. Y evidentement no es lo mismo económicamente ser cabeza de lista y concejal portavoz del grupo municipal en una ciudad -con dedicación exclusiva-, que ser el número tres de la lista, cobrando sólo 400 euros al mes más las dietas por cada pleno y comisión informativa.
Así están las cosas, y el próximo sábado PxC celebra otra reunión de su Ejecutiva para debatir qué hacer. Pero el tiempo pasa y muchos militantes o exmilitantes de PxC ya se han pasado por su cuenta a Vox, conscientes de que, cómo más se demore la decisión, en peores condiciones se hará la hipotética integración de los miembros de PxC en Vox. 

Ortega Smith y Mónica Lora en Girona, hace un mes (foto: Q Sallés)

Respeto (PxC-PxL-Esp2000) presenta candidatura para las elecciones andaluzas en Jaén y SOLUCIONA en Málaga. Falange de las JONS en 7 provincias y Vox en todas. DN, La Falange-FE, FE-JONS y AES continúan con su coalición para las europeas acusando a Vox de ser parte del sistema. PxL-PxC-España 2000 confían mantener concejales en las municipales en Catalunya y el Corredor de Henares y expandirse a otras provincias, mientras círculos y personas del ámbito ultra distanciados de estos partidos y coaliciones ayudan a Anglada a expandir Somos Identitarios fuera de Catalunya

Siendo consciente que hace cinco años, en los meses previos a las elecciones europeas, hubieron diversos intentos de formar candidaturas y coaliciones que finalmente no se formalizaron, a un mes de las elecciones andaluzas y medio año de las europeas, municipales y autonómicas en algunas comunidades, ésta es la situación de los grupos de extrema derecha, socialpatriotas o identitarios de cara a dichas citas electorales.

VOX DE CONSOLIDA Y ESTÁ CADA VEZ MÁS EN LOS MEDIOS GRACIAS A SU PAPEL DE ACUSACIÓN CONTRA LOS LÍDERES INDEPENDENTISTAS

Vox, gracias al eco mediático obtenido por su Secretario General, Javier Ortega Smith, con sus querellas y por personarse como acusación contra los líderes independentistas -que ocupa el espacio dejado por Manos Limpias tras su desarticulación-, se ha consolidado como partido situado a la derecha del PP con un discurso que exige mano dura contra el independentismo, la supresión de las autonomías, la derogación de las leyes de Violencia de género y Memoria Histórica, y una mayor soberanía nacional frente a una Unión Europea que no extradita a Puigdemont y que se muestra débil frente a la inmigración.

Se presenta en todas las provincias en las elecciones andaluzas, si bien su reválida será en la europeas y municipales de mayo. Como ya ocurrió hace cinco años, militantes destacados de la otros grupos ultras están ingresando ahora en Vox. A modo de ejemplo Daniel Clemente que era hace un año el delegado de PxC en L'Hospitalet de Llobregat, es el probable candidato a la alcaldía de dicha ciudad por Vox.

DEMOCRACIA NACIONAL QUE SE HA COALIGADO PARA LAS EUROPEAS CON LAS DOS FALANGES Y ALTERNATIVA ESPAÑOLA, ACUSA A VOX DE SIONISTA Y SER PARTE DEL SISTEMA

Sigue adelante la coalición para las europeas "Identidad Española ADÑ", formada por la ultracatólica Alternativa Española (AES), Democracia Nacional, La Falange-FE y Falange Española de las JONS.

Sorprendentemente el pasado 12 de octubre estos grupos se manifestaron separados en Barcelona. DN y FE en Montjuïc, mientras AES y Falange de las JONS lo hacía en Plaça Catalunya con los partidos constitucionalistas.  Falange de las JONS es el único grupo que concurre a las elecciones andaluzas presentando candidatura en todas las provincias excepto Granada.

"Identidad Española ADÑ" por separado el 12 de octubre en Barcelona

AES de Rafael López-Diéguez (yerno de Blas Piñan López) no encaja exactamente en el patrón clásico de la ultraderecha dado que su posición ante la inmigración no es xenófoba, sinó más bien católica-conservadora-paternalista. Pero fue AES quien motivó que toda la ultraderecha hace cinco años adoptara la consigna de "aborto cero", es decir no permitirlo en ningún supuesto. Ello motivó que grupos que eran defensores de la eugenesia practicada en Alemania durante el Tercer Reich (eutanasia o asesinato generalizado de discapacitados y enfermos mentales) pasaran a pedir la prohibición del aborto incluso en caso de malformación del feto.

Democracia Nacional y La Falange-FE acusan a VOX de ser parte del sistema y de ser prosionista o pro Israel.

RESPETO,  FEDERACIÓN DE ESPAÑA 2000, PxL Y PxC DESEAN CRECER EN LAS MUNICIPALES

Si algún grupo pude resultar perjudicado por el crecimiento de Vox es la federación Respeto y sus partidos PxC, PxL, España 2000 y otras candidaturas independientes como la del Escorial o Iniciativa por Albacete. PxC pasó hace 4 años de 67 a sólo 8 concejales. Estas últimas semanas Vox ha realizado actos en cinco municipios del cinturón barcelonés, y en L'Hospitalet, como decía, el delegado de PxC ha entrado en Vox. Mi opinión es que dónde se presente Vox, PxC no tendrá nada que hacer. 

No me veo capaz de valorar qué pasará en el Corredor de Henares donde España 2000 tiene siete concejales liderados por Rafa Ripoll que impuso un discurso distinto al del líder histórico, el valenciano José Luis Roberto. El nombre de España 2000 está totalmente desfasado y dudo que eslogans como "Respeto, que somos españoles!" tengan el mínimo gancho electoral. Por otro lado el Partido por la Libertad  (PxL) de José María Ruiz Puerta jamás ha conseguido despegar. Dicho partido pasó a llamarse -con permiso de Miguel Bernad- "Partido por la Libertad con las Manos Limpias". Pero la desaticulación de Manos Limpias, acabó el intento de PxL de sacar rédito electoral del éxito mediático del seudo sindicato de funcionarios. Cuando Manos Limpias fue desarticulada por estafa y extorsión, el abogado José María Ruiz Puerta, presidente de PxL, que llevaba algunas de las acusaciones populares y querellas de Manos Limpias, se distanció de Bernad, afirmando que él era sólo un abogado contratado por Manos Limpias para llevar ciertos casos. Respeto presenta candidatura a las elecciones andaluzas por Jaén, encabezada por Mario Martos. 

PxC deberá competir en las municipales también con SOM Identitaris de Josep Anglada que presentándose por libre hace cuatro años, tras ser expulsado de Plataforma, revalidó su acta de concejal en Vic.

Candidatura de Respeto en Jaén.

ANGLADA PREDENDE EXPORTAR SOMOS IDENTITARIOS FUERA DE CATALUÑA CON EL APOYO DE MILITANTES ULTRAS AJENOS A RESPETO Y LA COALICIÓN ADÑ

Josep Anglada, fundador de Plataforma per Catalunya, expulsado de la misma hace cuatro años, ha mantenido estos últimos meses diversos contactos con destacados militantes ultras de varios lugares de España para que su nuevo partido Somos Identitarios (SOMI), presente candidaturas también en diversos municipios fuera de Cataluña. Son militantes que no apoyan a la federación Respeto-Partido por la Libertad, al considerar que José María Ruiz Puerta fracasó en su intento para crear un partido similar a PxC a nivel español. Así estas personas individuales y círculos ultras creen que la ultraderecha sólo ha tenido éxitos cuando ha estado liderada por Anglada. Evidentemente la irrupción de Vox puede hundir este nuevo intento de articular un partido ultra español de la mano del concejal de Vic. De momento Anglada ya ha hecho declaraciones con propuestas como la supresión del sistema autonómico -tal vez para competir con Vox- y acusando a Vox de pro-israelí, en la misma línea que lo hace Democracia Nacional. El próximo sábado 17 de noviembre Anglada presidirá una reunión en Madrid con gente de Aragón, Andalucía, Castilla la Mancha, Extremadura, Asturia, Madrid y el País Vasco en la que tal vez estará Armando Robles de Alerta Digital.
Se plasme o no esta extensión de Somos Identitarios fuera de Cataluña, la prueba de fuego para Anglada será si consigue de nuevo ser elegido concejal en Vic y si su partido, compitiendo con PxC y Vox obtiene representación en otros municipios catalanes.  

Josep Anglada en uno de sus viajes a Madrid

Para completar este mapa o artículo sobre la ultraderecha, hay que añadir que SOLUCIONA, el partido del director de Alerta Digital, Armando Robles, presenta candidatura en las elecciones andaluzas por Málaga, con Nuria Gutiérrez de cabeza de lista. Por útimo hay que añadir que por el momento Melisa Domínguez Ruiz, líder del Hogar Social Madrid, todavía no se ha posicionado de cara a las municipales. Hogar Social El Hogar Social ha ocupado hace una semana una antigua sede de CCOO en el barrio de Malsaña, en la Plaza Cristino Martos, número 4.
En relación a Soluciona hay que decir que, pese a que en el Boletín Oficial de la Junta de Andalucia del 6 de noviembre, que publica las candidaturas definitivas proclamadas por la Junta Electoral, no aparece el nombre de Armando Robles, dicho partido da a entender en algunos medios que Robles es su candidato.