Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mundo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mundo. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de desembre del 2018

VOX, ELS ULTRES QUE VAN BÉ AL PARTIT POPULAR. Analitzo al Punt Avui l'entrada de Vox al Parlament andalús i com el PP es beneficia, malgrat la seva baixada de vots, de la irrupció del partit ultra


Xavier Rius, El Punt Avui, 28 de desembre de 2018
Amb l’entrada dels dotze diputats de Vox al Parlament andalús, l’Estat espanyol ha deixat de ser una de les poques excepcions d’Europa, ja que la majoria de països feia anys que tenien diputats d’ultradreta als seus parlaments. En alguns llocs és una ultradreta neonazi i negacionista de l’Holocaust, com a Grècia amb Alba Daurada; en d’altres clarament pro-israeliana, com l’holandès Partit per la Llibertat, de Geert Wilders, que considera Israel com el baluard d’Occident enfront de l’islam; altres transiten d’una posició a l’altra, com fa Marine Le Pen; en alguns països de l’antiga Europa de l’Est són ultracatòlics i antisemites, i a Àustria i Itàlia formen part del govern. I tant els uns com els altres rebutgen la immigració, volen recuperar el control de les fronteres perdut amb la integració europea i s’oposen a les polítiques econòmiques de la Comissió Europea.
A l’Estat espanyol la ultradreta va perdre la seva oportunitat l’any 2010, quan Plataforma per Catalunya va estar a punt d’entrar al Parlament de Catalunya i mig anys més tard obtenien 67 regidors. Però les lluites caïnites habituals d’aquests grups o el fet que la societat sigui poc permeable a propostes racistes, el partit es va enfonsar quatre anys després. I la majoria de grups ultres espanyols estaven més preocupats per combatre l’independentisme, amb accions com l’atac a Blanquerna, que pel rebuig a la immigració. Mentre a Alemanya l’any 2016, quan va acollir el flux de refugiats, van haver-hi 3.500 atacs racistes, i el 2017, 2.200 amb agressions, pintades i incendis a centres d’acollida o mesquites, a l’Estat espanyol aquests atacs han sigut gairebé anecdòtics. Sembla que és cert que l’Estat espanyol és menys racista que altres veïns europeus.

La ultradreta acostuma a ocupar espais buits que deixen altres partits, i amb Mariano Rajoy se’n va crear un. Rajoy va prometre que derogaria la llei de l’avortament de Zapatero, però quan va ser a La Moncloa, no la va derogar. I aquí és on Vox, que havia quedat en la irrellevància el 2014 després de no aconseguir entrar al Parlament Europeu, comença a treballar-se aquests sectors de la dreta ultracatòlica, contrària a l’avortament o el matrimoni homosexual. Després, com també va fer el Front National a França, s’adreça a col·lectius sectorial com els defensors dels toros o la caça. I quan és detingut el president de Manos Limpias per les seves extorsions, l’advocat de Vox, Javier Ortega Smith, ocupa l’espai i comença a posar querelles contra l’independentisme, aconseguint rellevància mediàtica. Amb José María Aznar lloant Santiago Abascal, i Pablo Casado assumint els seus plantejaments, Vox va sortir reforçat. Ara el PP i Ciudadanos se serviran de Vox per governar Andalusia i no es plantegen aïllar-lo. Si tot i la davallada del PP, gràcies a Vox s’ha mobilitzat tota la dreta aconseguint la majoria, ja els anirà bé que Vox creixi en les municipals i autonòmiques del maig.


diumenge, 21 d’octubre del 2018

ARRIBARÀ A REGNAR EL PRÍNCEP BIN SALMAN? Analitzo al Punt Avui les conseqüències de l'assassinat de Jamal Khashoggi i explico com el príncep hereu amb seva política i els seus reiterats fracassos ha acabat enfortint als enemics perses i turcs



No és inusual que en un país autoritari hi hagi opositors que morin en estranyes circumstàncies. Tampoc ho és que una potència faci caure el primer ministre d’un país de la seva àrea d’influència. Com tampoc ho és que, quan hi ha un relleu governamental el nou líder iniciï un guerra contra un veí més feble o vulgui modificar l’statu quo d’aliances i equilibris regionals.

El que és inusual és la manca de miraments i el fracàs absolut amb què ha fet tot això qui és, des del juny de l’any passat, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman. La guerra del Iemen, que ell va començar l’any 2015, presentant-la com una campanya que duraria unes setmanes, ha estat un fracàs, provocant una de les majors catàstrofes humanitàries contemporànies, sense que hagi aconseguit derrotar els rebels aliats amb l’Iran. També ha resultat un fracàs l’intent d’aïllament de Qatar, que molestava Riad per les seves bones relacions amb els Germans Musulmans i per la nosa que fa la cadena Al-Jazeera. Qatar ha resistit el boicot econòmic i polític amb l’efecte col·lateral que Turquia i l’Iran han resultat ser els més beneficiats d’aquest intent d’escalfar Qatar.

Però si hi ha dos fets que mostren la ineptitud de Bin Salman són, un, el segrest del primer ministre del Líban, Saad Hariri, que el va obligar a dimitir des de Riad en una declaració televisiva el 4 de novembre de l’any passat, com a represàlia per haver permès als xiïtes de Hezbol·là entrar en el govern libanès. Divuit dies després, Hariri, després de les moltes crítiques i pressions, va reaparèixer a Beirut com si no hagués passat res, continuant com a cap de govern. I dos, l’assassinat i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi.


Repeteixo que des de sempre molts serveis secrets han fet desaparèixer periodistes o opositors. Però la mort i esquarterament va succeir dins d’un consolat a l’estranger i hi ha gravacions dels fets. Bin Salman, amb els seus intents de debilitar l’Iran i les seves ingerències al Iemen i el Líban o capgirant els equilibris per aïllar Qatar, ha fracassat, ha incomodat molts dels seus socis, i ha fet més forta l’altra potència de la regió, Turquia, que ha jugat hàbilment les seves cartes a Síria, i ara no podrà o no voldrà maquillar l’assassinat del periodista.

Si donem per vàlida la teoria que el conflicte principal del Pròxim Orient no és el de Palestina, sinó la pugna mil·lenària d’àrabs, turcs i perses, Bin Salman només ha aconseguit debilitar els àrabs en benefici dels altres dos. I la fugida de líders polítics i econòmics d’arreu del món que han anunciat que no participaran en la cimera econòmica de “la Davos del desert” que se celebrarà la setmana vinent, podria ser una estocada mortal a aquest príncep que es creia que modernitzaria la monarquia dels Saud. Per això ara la pregunta és: permetrà la Casa dels Saud continuar aquest fracàs? Destituirà el rei Salman el príncep hereu?