Entrevista al Pentàgon de 8TV amb Vicent Sanchis i Pilar Rahola, sobre el meu llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" y la moció de censura

 

Entrevista al Pentàgon de 8TV amb Vicent Sanchis i Pilar Rahola, Joan Julibert y Pere Rusinyol, sobre el meu llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" y la moció  de censura. Divendres 17 de març de 2023

Vídeo de l'entrevista i debat al Fax de 8TV sobre Vox i el meu nou llibre amb Eduard Pujol i Pilar Rahola

 Vídeo de l'entrevista i debat al Fax de 8TV sobre Vox i el meu nou llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron", amb Eduard Pujol, Pilar Rahola, Joan Julivert, Jordi Cabré i Josep Martí Blanch

AFIRMAR QUE LA CAMPANYA DEL "BDS" DE BOICOT A INSTITUCIONS, PERSONES I EMPRESES IMPLICADES EN L'OCUPACIÓ DE CISJORDÀNIA I EXPULSIÓ DELS PALESTINS ÉS ANTISEMITA, SERIA COM DIR QUE LA CAMPANYA INTERNACIONAL CONTRA EL RÈGIM D'APARHEID A SUDÀFRICA ERA RACISME ANTIBLANC. Reflexions sobre la polèmica pel boicot al defensor de les campanyes de l'exèrcit jueu, Matisyahu

 

 La campanya del BDS contra la participació del cantant Matisyahu, defensor de l'expansionisme d'Israel, els assentaments a Cisjordània i les ofensives militars de l'exèrcit hebreu a Gaza i Cisjordània al Rototom Sunsplash de Benicàssim, ha generat una sèrie d'acusacions d'antisemitisme cap els promotors del boicot.

El BDS (Boicot, Desiversions i Sancions) als interessos israelians i a les empreses i institucions que col·laboren amb l'ocupació de Cisjordània, és una campanya d'àmbit mundial impulsada per centenars d'organitzacions que, després de les reiterades negatives d'Israel a negociar la creació d'un estat palestí territorialment viable, i front la continuïtat de la colonització de Cisjordània i Jerusalem Oriental, amb l'expulsió dels seus habitants palestins, propugnen un boicot econòmic, cultural i esportiu vers aquelles institucions, empreses i persones que promouen la colonització de Cisjordània i l'ofec de la població a Gaza. 

No és una campanya anti-semita, ni defensora d'un nou Holocaust vers els jueus, donat que també la recolzen jueus que reconeixen l'estat d'Israel, però són contraris a la seva política, i jueus antisionistes, és a dir que creuen que la solució al conflicte és la creació d'un sol estat per tothom a la Palestina històrica. 

El BDS és una campanya similar la que es va fer front el règim racista de Sudàfrica, i llavors -tret dels racistes sudafricans i els seus defensors internacionals-, ningú la va qualificar de promoure el racisme anti blanc o de propugnar l'extermini de la població blanca.

 El Rototom Sunsplash de Benicàssim és un  fetsival que promou uns valors de pau i solidaritat entre pobles, totalment oposats als que ha defensat Matisyahu. Ell ha actuat reiterades vegades en  actes de l'exercit israelià i del lobby jueu americà AIPAC, que defensa la política d'aparheid a Palestina, l'extensió de l'ocupació a Cisjordània, la destrucció de pobles i expulsió de la població. Té cançons com Height, en la que  canta: “Vinc amb la meva espasa. Jo us mataré a tots, assassins bojos. Estem llençant bombes sobre les vostres mares, fins que uns rendiu". Si els organitzadors del festival coneguessin la trajectòria de Matisyahu, sabrien que va justificar publicament l'atac en aigües internacional a la flotilla Rumb a Gaza, que el 2010 portava ajut humanitari a a Gaza, i va acabar amb deu activistes morts pel foc israelià.

Prego que després de llegir això no es caigui en l'infantilisme dement de qualificar-me d'antisemita o de di que vull un nou holocaust dels jueus. Un servidor ha escrit dotzenes d'articles en favor de la persecució penal dels qui neguen, minimitzen o justifiquen l'holocaust jueu (veure aquest article a El País amb motiu del primer judici a Pedro Varela) i en diferents moments he rebut amenaces de diferents tipus (fins i tot trobar-me un bala a la ranura del capó del meu cotxe), seria una falsedat acusar-se d'anti-semita o anti jueu o de còmplice intel.lectual dels qui volen abocar a la població nouvinguda del que avui és Israel a un nou Holocaust. Però tot i això, alguns intel·lectuals catalans, que tenen Israel com la seva Itaca com Pilar Rahola o Joan B Culla, ho han fet diverses vegades.

MANIFEST EN FAVOR DE LA CANCEL·LACIÓ DEL CONCERT DE MATISYAHU

"Coherencia ante todo: no al defensor del ejército israelí en el Rototom",19 agosto, 2015

Las organizaciones firmantes denunciamos públicamente que la dirección del Festival Rototom haya tenido que retractarse e invitar nuevamente al cantante estadounidense Matisyahu ante el chantaje, la difamación y las presiones políticas ejercidas contra su dirección, y las acusaciones de antisemitismo vertidas por Israel y el poderoso lobby sionista, que llega a las más altas esferas institucionales del estado español.

Recordamos que la petición de cancelación formulada por BDS País Valencià no guarda relación ninguna con la identidad étnica, religiosa o nacional del cantante. Es en base a a su apoyo al ejército israelí, a su incitación al odio contra el pueblo palestino y a su defensa del ataque contra la Flotilla de la Libertad, en el que el ejército israelí mató a 10 activistas por la paz y sustrajo material humanitario destinado a la asediada Franja de Gaza, que muchas organizaciones y artistas que participan en el Festival han solicitado que el cantante se pronunciara a favor del derecho internacional en Palestina.

No deja de sorprender que El País nuevamente se haya apresurado a hacerse eco de las difamaciones del Consejo Mundial Judío sin contactar con los organizadores de la campaña, y que en pleno mes de agosto, un Ministro salga a cuestionar la cancelación de un concierto en un festival internacional de reggae y no lo haga para denunciar las continuas violaciones de derechos humanos que el ejército israelí comete en Palestina.

Somos muchas las organizaciones, colectivos y artistas que hemos participado en las sucesivas ediciones del Festival, quienes consideramos que la participación de Matisyahu no tiene cabida en un festival dedicado a la promoción de la paz, los derechos humanos y el derecho de autodeterminación de los pueblos. La libertad de expresión no puede amparar la defensa de crímenes de guerras y violaciones del derecho internacional.

Por todo ello, recibimos con satisfacción el anuncio de la cancelación de la actuación del cantante sionista y pedimos nuevamente al Festival a que siga adelante con su ideario impidiendo la presencia de Matiyashu en el Sunsplahs 2015. También invitamos a productoras, festivales y centros culturales a solidarizarse con el pueblo palestino a través de la campaña Espacio Libre de Apartheid Israelí.

 Enllaç del manifest (clica)

L'EX CONVERGENT RUBEN NOVOA D' "ISRAEL A CATALUNYA" DENUNCIA AL C.A.C. A JOAN ROURA DE TV3, PER APOLOGIA DEL TERRORISME I DEMANA EL SEU CESSAMENT. És una de les veus del catalanisme que s'identifica i emmiralla amb Israel i la seva política.

Rúben Novoa, editor del Bloc "Israel a Catalunya", antic responsable de la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació de CDC, i excap de premsa de Solidaritat per la Independència, ha iniciat una  recollida de signatures pel cessament del periodista de TV3 Joan Roura, i va interposar ahir una queixa contra ell al Consell Audiovisual de Catalunya. 

El motiu de la queixa i de la recollida de signatures pel seu cessament són les informacions emeses el 14 d'agost que, per Novoa, no s’ajusten a la normativa sobre mitjans audiovisuals vigent. 

En el Telenotícies del proppassat 14 d'agost, els Serveis Informatius de TVC van oferir una crònica relacionada amb l'alliberament per part d'Israel de diversos presoners palestins en el marc del procés previ a les converses de pau iniciades. Per Novoa podria cometre un delicte tipificat "a l'article 578d el Codi Penal d'Espanya regula aquest delicte com “l'enaltiment o la justificació per qualsevol mitjà d'expressió pública o difusió dels delictes de terrorisme".

 Segons Novoa "la crònica emesa desinforma a la ciutadania titllant de “presos” aquests terroristes, donant a entendre que es tracta de “presos polítics” i no de criminals i assassins amb delictes de sang. Altres mots emprats per definir aquests terroristes són “compatriotes” o “herois” i fins i tot s'ofereix una entrevista, entre d'altres, amb el terrorista Mohammed Hamdiyeh."

 

Imatge de la campanya pel cessament de Roura a change.org/es/peticiones
 

Novoa va deixar CDC el juny de 2010, en protesta per haver votar CiU en favor d'una resolució al Parlament de Catalunya que condemnava l'actuació d'Israel contra la Flota de la Llibertat cap a Gaza, en la que van morir vàries persones en atacar Israel el vaixell solidari en aigües internacionals. Posteriorment va treballar com a cap de premsa de Solidaritat per la Independència. Novoa és un dels nacionalistes catalans més incodicionalment defensors de l'estat d'Israel i de la seva política vers els palestins. 

Rubén Novoa amb l'estelada, amb jaqueta marró i samarreta vermella manifestant-se amb altres catalanistes favorables a la política d'Israel

      A la denúncia presentada contra Joan Roura diu que: "Difama a les víctimes del terrorisme islàmic-palestí titllant els seus assassins d' “herois” amb la finalitat de cercar l'animadversió dels catalans envers Israel fonamentant-se en informacions esbiaixades, manipulades, incompletes i falses. Considero que s'ha de tallar d'arrel amb aquesta falta d'honestedat informativa continuada que practica la secció d'Internacional dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya envers al conflicte àrabo-israelià, atès quegenera un sentiment judeofòbic en la societat catalana i que fins i tot pot derivaren violència d'arrel antisemita".  

     També denúncia que  Roura podria cometre un delicte tipificat "a l'article 578d el Codi Penal d'Espanya regula aquest delicte com “l'enaltiment o la justificació per qualsevol mitjà d'expressió pública o difusió dels delictes de terrorisme o dels qui hagin participat en la seva execució, o la realització d'actes que comportin descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes dels delictes terroristes o dels seus familiars es castigarà amb la pena de presó d'un a dos anys”.

 

       Novoa, que sembla que vol competir amb Pilar Rahola (que a mi, tot i haver estat jo amenaçat per l'extremadreta per denunciar i investigar sobre els grups neonazis, m'ha acusat diverses vegades d'antisemita i de tenir judeofòbia!) és un dels periodistas o intel·lectuals catalans que lideren la idea que els catalans som un poble perseguit com el poble jueu a causa de l'enveja de la resta del món pel nostre caràcter emprenedor. Evidentment jo considero fora de lloc les opinions i denúncies de Novoa vers les cròniques i informacions de Joan Roura.

                                SIONISME CATALANISTA

    Crec que va ser Josep Pla, amb el seu llibre "Israel 1957", qui iniciaria una analogia entre Catalunya i Israel, una admiració cap a l'estat hebreu que senten alguns intel·lectuals i polítics nacionalistes que va sortir de nou a la llum després de les manifestacions contra l'atac a Gaza de desembre de 2008. 

     Es preguntava Pla: "Com és possible que puguin viure dos milions d'homes i dones en un espai de terra que durant 2.000 anys ha estat un desert? Com ​​ha estat possible establir en aquest espai, que fa quatre dies era un desert de sorra i roques, 1,5 milions de persones de totes les més diverses procedències i donar-los un to general de vida a què no han arribat encara alguns espais europeus? (...) Israel, un territori que va ser abandonat durant gairebé dos mil·lennis, rep, ara, una immigració a cabal ". En el llibre Pla mostra aquesta admiració cap a aquests pioners que convertirien en verger un lloc que per ell estava buit a excepció d'uns pocs pastors. D'alguna manera troba un poble que compleix aquest refrany que s'atribueix als catalans, que de les pedres en fem pans. Però seria Jordi Pujol qui descobriria a Israel una qualitat que desitjava per als catalans. Aquesta consciència de poble, aquesta capacitat de fer ressuscitar un idioma, l'hebreu, que de ser una llengua morta passa en pocs anys a ser parlada per milions de persones. Al costat d'aquesta tenacitat en defensa de la identitat i capacitat de renéixer, hi ha una altra identificació entre el caràcter català i el jueu relatiu a la capacitat de crear riquesa.  Per aquest sionisme català els palestins són una mena de pastors primitius que vagaven per aquest espai durant dos mil anys buit.

       Per més que fa 11 anys ERC visqués un debat intern en relació al conflicte palestí que generaria canvis en els responsables de relacions internacionals del partit, aquest corrent d'opinió proisraelià dins del catalanisme no es donaria a conèixer suficientment fins el 2003, sumant-se a les veus que repetien que el culpable de que no s'hagués aconseguit la pau era Arafat, que no permetia als palestins expressar-se en democràcia, tot i quedesprés, quan van haver-hi eleccions, ves per on, va guanyar Hamás. Concorren així en el nacionalisme català diverses veus, algunes tot i ser radicalment prosionistes amb un coneixement i rigor del conflicte, com és el cas de J. B. Culla, al costat d'altres que defensen la política d'Israel des de posicions incodicionals totalment emocionals i negacionistes de la història del poble palestí, amb les que es fa difícil debatre des de la lògica. Dir que el serveis informatius de TV3 fan apologia del terrorisme islamista és una d'aquestes opinions. 

 Novoa amb l'anterior ambaixador d'Israel, Raphael Schutz. Quan escoltava a Schutz a la tele parlant dels palestins, jo tenia la mateixa sensació que quan escoltava als líders dels radicals serbis justificant o negant els seus actes a Bòsnia o Kosovo.

 EL TEXT DE LA DENÚNCIA O QUEIXA CONTRA JOAN ROURA PRESENTADA AL CAC:

AL CONSELL DE L'AUDIOVISUAL DE CATALUNYA
RUBÈN NOVOA I ARRANZ, XXXX XXXXX XXXXXXX XXX XXXXXXXXXXX XXXXXXXXX XXXXXXXXX XXXXXXXX XXXXXXXX XXXXXXXX XXXXXXXXXXX XXXXXX XXXXXXXXXXXXXXX XXXXXXXX XXXXX, editor del blog ISRAEL A CATALUNYA (http://israelacatalunya.blogspot.com) d’acord amb el que estableixen els articles10 i 11 de la Llei 2/2000, del 4 de maig, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya(CAC), formula mitjançant aquest escrit la següent
QUEIXA
al Consell de l'Audiovisual de Catalunya contra la Secció d'Internacional dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya (TVC) per “falta d'honestedat informativa”, matèria sobre la qual és competent aquest CAC, en base a unes informacions emeses al Telenotícies amb data 14 d'agost de 2013 relatives al conflicte àrabo-israelià i l'alliberament de terroristes palestins, i que el sotasignant considera que les susdites informacions no s’ajusten a la normativa sobre mitjans audiovisuals vigent, i tot això d'acord i en base als següents
F E T S

PRIMER.-
En el Telenotícies del proppassat 14 d'agost, els Serveis Informatius deTVC ofereixen una crònica relacionada amb l'alliberament per part d'Israel dediversos terroristes en el marc del procés de pau iniciat que es pot visionar enaquest enllaç:http://www.tv3.cat/videos/4654912/Lalliberament-del-primer-grup-de-26-presos-palestins Entre altres coses, la crònica emesa desinforma a la ciutadania titllant de “presos”aquests terroristes, donant a entendre que es tracta de “presos polítics” i no de criminals amb delictes de sang. Altres mots emprats per definir aquests elements són “compatriotes” o “herois” i fins i tot s'ofereix una entrevista amb el terrorista Mohammed Hamdiyeh. Mohamed Hamdiyeh fou detingut el 1989 quan era un adolescent després d'assassinar amb arma blanca i a sang freda un home de negocis de 64 anys pel sol fet de ser jueu, Zalman Shlein. Aquest crim formava part del ritus d'iniciació a una organització terrorista palestina.( http://www.jta.org/1989/07/17/archive/family-of-murdered-businessman-tries-to-keep-extremists-away).
Tota aquesta informació ha estat omesa  deliberadament en la susdita crònica per convertir en “herois” el que simplementsón terroristes, tots ells amb delictes de sang.És evident doncs que aquesta crònica no ha estat elaborada sota criteris estrictament informatius i veraços. De fet, vulnera els criteris definits per al'exercici de la professió recollides al “Codi Deontològic” del Col·legi de Periodistes de Catalunya (conegut com “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”) especialment en allò que afecta als seus punts primer i segon.L'objectiu de la crònica subjecte d'aquesta queixa no és altra que legitimar els actes terroristes palestins contra l'Estat d'Israel i els seus ciutadans En definitiva, els fets objectes d'aquesta queixa, suposen per sí sols, una
faltad'honestedat informativa
sobre la qual és competent aquest CAC. El sotasignantconsidera una irresponsabilitat que des dels serveis informatius d'un ens públic com és TVC es difami a les víctimes del terrorisme islàmic-palestí titllant els seusas sassins d' “herois” amb la finalitat de cercar l'animadversió dels catalans envers Israel fonamentant-se en informacions esbiaixades, manipulades, incompletes ifalses. Considero que s'ha de tallar d'arrel amb aquesta falta d'honestedat informativa continuada que practica la secció d'Internacional dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya envers al conflicte àrabo-israelià, atès que genera un sentiment judeofòbic en la societat catalana i que fins i tot pot derivaren violència d'arrel antisemita. Per contra, sóc de l'opinió que és responsabilitat dels mitjans de comunicació públics la presentació dels fets de forma acurada i fidel a la veritat, amb professionalitat i donant a les diferents parts l'oportunitat de contrarestar els seus punts de vista. 

SEGON.-
És per tot això que seria oportú recordar que els Serveis Informatius deTVC no poden aplicar criteris discrecionals d'àmbit subjectiu que per més inri,siguin contraris al què preveu la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya que recull en el seu article 26.3.b que són missions específiques del servei públic de comunicació audiovisual decompetència de la Generalitat “la transmissió d'una informació veraç, objectiva i equilibrada, respectuosa amb el pluralisme polític, social i cultural, i també amb l'equilibri territorial”, justament tot el contrari de l'actuació de TVC en relació al tractament informatiu que efectua del conflicte àrabo-israelià. 

TERCER.-
Finalment, la Llei 2/2000, del 4 de maig, del Consell de l'Audiovisual deCatalunya, entre d'altres funcions, aquest CAC “exerceix la potestat sancionadora que les lleis reguladores de la comunicació audiovisual i de la publicitat atorguen ala Generalitat pel que fa l'àmbit d'actuació i les funcions del Consell establertes per aquesta Llei”.

QUART.-
El biaix de les informacions contingudes en aquesta crònica podrien suposar un delicte d'enaltiment del terrorisme tipificat al Codi Penal
. L'article 578del Codi Penal d'Espanya regula aquest delicte com “l'enaltiment o la justificació per qualsevol mitjà d'expressió pública o difusió dels delictes de terrorisme o dels qui hagin participat en la seva execució, o la realització d'actes que comportin descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes dels delictes terroristes o dels seus familiars es castigarà amb la pena de presó d'un a dos anys”. 

Per tot això i en conseqüència, D'acord amb les facultats que atorga la Llei al CAC, 
el Sr. RUBÈN NOVOA I ARRANZ   SOL·LICITA:
i) Que es tingui per admesa aquesta QUEIXA.
ii) Que s'obri un expedient administratiu sobre els fets objecte d'aquestaQUEIXA.
iii)Que d'acord amb la potestat reguladora i sancionadora d'aquest CAC:
a) Es reprovi la Secció d'Internacional dels Serveis Informatius de TVC per la crònica objecte d'aquesta queixa en quedar constatat que la informació presentada a l'audiència no ha estat elaborada amb criteris estrictament informatius, veraços, objectius i equilibrats i que per contra s'han regit des de la més absoluta falta d'honestedat informativa.
b) S'instrueixi a la Secció d'Internacional dels Serveis Informatius de TVC perquè posi especial èmfasi en oferir una informació veraç, objectiva,contrastada i equilibrada en relació al conflicte àrabo-israelià.Girona, 20 d'agost de 2013
Rubèn Novoa i Arranz
Editor d'Israel a Catalunya

Article a El Triangle, ISRAEL DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT

 

Clica per obri PDF primera pàgina i llegir
Clica per obrir PDF segona pàgina i llegir
Clica per obrir PDF tercera pàgina i llegir

Avui publicdo aquest article a El Triangle

                       ISRAEL, DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI 

Xavier Rius

Reconeixen la majoria d’escoles de psicologia i psiquiatria que aquells que foren maltractats quan eren nens, si no fan net de les ferides, és molt probable que repeteixin en major o menor mesura els comportaments agressors dels que van ser víctimes. Sense generalitzar, justificar ni trivialitzar, és un fet que molts maltractadors adults, de petits, van ser maltractats i, per més que se’ls vulgui fer veure que ara ells són els agressors, neguen i justifiquen front els altres i, també davant d’ells mateixos els seus actes sense sentiment de culpa ni capacitat d’autocrítica. Això es pot aplicar també amb matisos al comportament de certs pobles o col·lectius que van ser maltractats. Els radicals serbis justificaven els assassinats i crims als Balcans, en nom del que havien patit els seus avis, sense ser conscients que els agressors eren ells, o l’estat d’Israel que tanca en guetos i aboca a l’exili a la població autòctona –musulmana o cristiana— de Palestina, seguiria fil per randa aquest patró.

Aquesta dificultat d’autocrítica del nen maltracta li impedeix sovint comprendre els canvis que es produeixen el seu entorn. Canvis que en Pròxim Orient a causa de les anomenades primaveres àrabs, les noves potències emergents, els nous lideratges de Qatar, Turquia i Egipte i, també, el paper dels Estats Units amb Obama reelegit president fan que tot el paradigma hagi canviat.

I a la vista del que com reaccionat Israel després de l’acceptació de Palestina com estat observador no membre de l’ONU, ingrés que ha estat aplaudit també per Hamas, cosa que significa de facto que els islamistes de Gaza accepten l’existència del mateixa Israel, sembla que l’estat jueu ha respost com si res no hagué canviat.

Respon amb més càstigs caps els palestins amb la decisió d’ampliar els assentaments de Ma’ale Adumim a l’Est de Jerusalem, cosa que dinamita l’única solució raonable –dos estats- que garantiria la seva pròpia existència d’Israel, i tanca encara més en el gueto als palestins. Així amb l’ampliació de les colònies i assentaments a l’est de Jerusalem fins el riu Jordà dividiria definivament en dos les parts de Cisjordània que controla l’Autoritat Palestina, fent inviable territorialment l’estat i les fronteres que ha reconegut l’ONU. I amb la decisió de congelar els traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, Israel ofega encara més la població civil palestina.

 Israel es torna a posar en contra de la comunitat internacional, fins i tot d’aquells que, com els Estats Units, no van votar a l’ONU l’ingrés de Palestina com a observador. Si fa un any, quan Palestina va ser admesa a la UNESCO, els Estats Units es van posar al costat d’Israel retirant temporalment la seva aportació econòmica a l’organisme internacional, ara, tot hi haver votat en contra, Mark Toner, portaveu del Departament d’Estat dels EUA lamentava que l’ampliació de les colònies donat que complicava els esforços per reiniciar les negociacions directes de pau. Recordem que Hillary Clinton es va implicar molt fa tres setmanes per desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar amb una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven ja míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la desactivació de la crisi. Una crisis que es tancava amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

Però Israel, enlloc d’aprofitar el vot contrari dels Estats Units a l’ingrés de Palestina com a observador per la necessària negociació, desafiant Washington, decideix castigar als palestins, sense ser conscient que tot ha canviat i si fracassa ara el procés de pau, potser ja serà massa tard per aconseguir el futur de dos estats. I llavors, donat que Palestina ha estat reconeguda per l’ONU, podrà denunciar la potència ocupant, Israel, a la Cort Penal Internacional.  

                        QUÈ SIGNIFICA “ESTAT OBSERVADOR NO MEMBRE” ?

   Fins ara l’Autoritat Palestina disfrutava dels reconeixement internacional com a part del conflicte i representant legítim del poble palestí, poden participar com a “part” a totes les conferències internacionals sobre el Pròxim Orient

Es fa difícil aventurar què representarà en la pràctica ser admès com estat no membre. Hi estats de facto com Kosovo –que controlen el seu territori—, o com la República Àrab Saharauí —que no el controla—, que no tenen aquest estatut a l’Assemblea General de l’ONU, però tenen ambaixades arreu i expedeixen passaports vàlids pels estats que els han reconegut. La diferència substancial, en la que gairebé tothom està d’acord, és que ara l’Autoritat Palestina, amb el territori reconegut de les fronteres de 1967, podrà denunciar a Israel a la Cort Penal Internacional pels fets que passin en el futur. I sense cap mena de dubtes, encara que no hi hagi de moment cap nou enfrontament armat, els càstigs col·lectius de la població civil que aplica Israel serien motiu d’una denuncia a la Cort Penal.

            Però més enllà d’aquest accés a la justícia internacional es fa difícil saber les conseqüències d’aquest reconeixement donat que no es pot comparar Palestina amb les altres dos estats observadors que tenen el mateix status. L’un és el Vaticà que només té un minúscul territori d’unes hectàrees a la ciutat de Roma. Però és un territori que va ser respectat fins i tot durant la Segona Guerra Mundial i expedeix passaports. L’altra cas, desconegut i estrany, és l’Ordre de Malta, creada el Segle XI, sense territori, però que el 2004 va obtenir de l’Assemblea General un estaus idèntic al del Vaticà, té seient a l’Assemblea General de l’ONU, expedeix passaports i està subjecte al dret internacional.

                    ELECCIONS A ISRAEL, EL PES DELS COLONS

Però tornant al que deia en començar l’article, Israel, a un mes de les eleccions en les que sembla que Benjamin Netanyaju tornarà a guanyar, anunciant l’ampliació de les colònies els líders israelians no han entès els canvis substancial haguts al Pròxim Orient els últims dos anys. Els colons que surten de casa armats amb llicència de disparar qualsevol palestí, són l’exemple més clar d’aquest poble maltractat que en base a uns fets dels que el palestins no en van ser responsables –l’Holocaust- i a un suposat dret diví a posseir una terra, dificultaran la consecució d’un futur en pau. Els líders israelians van analitzar malament les conseqüències d’unes decisions polítiques que Israel creia que afavorien Hamas i al conflicte permanent, però ara per ara, ha beneficiat al president palestí Mahmud Abbas.

              Certament l’alliberament d’ara fa un any de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va ser una victòria de Hamas. I portes enfora també ho va ser la visita de fa dos mesos de l’emir de Qatar, Hammad Bin Khalifa al Thani a Gaza. Això va ser interpretat per Israel com a mostres de la debilitat de l’Autoritat Palestina d’Abbas. I afavoria d’una manera o altra a Hamas i la seva dinàmica d’acció reacció com estratègia per desactivar tot el procés de pau derivats dels moribunds Acords d’Oslo

Aquesta estratègia li va anar bé a Israel a partir de setembre de 2000 quan Ariel Sharon amb la seva visita a l’Explanada de les Mesquites desencadena la Segona Intifada que trenca tot el procés d’Oslo que havia permès el retorn d’Arafat i la creació del govern palestí a Ramala. I si de les cendres de la primera guerra d’Iraq havien nascut els Acords d’Oslo, després de la guerra d’Iraq de 2003 vindria l’anomenat Full de Ruta que fracassaria i tindria l’últim intent amb la Cimera d’Anàpolis de 2007 que havia de concloure un any després amb la creació d’un estat palestí que tenia dins seu ja 250.000 colons. Una cimera que se celebrava gairebé després que Hamas hagués guanyat legítimament les eleccions legislatives, amb l’unitat palestina trencada i Hamas controlant la franja.  

            Però ara les coses han canviat. No només pel poder del president egipci Muhhamad Mursi, la Turquia islamista d’Erdogan i de la cada cop més poderosa Qatar. Sinó perquè la comunitat internacional i els països àrabs s’han adonat que calia reforçar més que mai l’Autoritat Palestina, després que Hamas ha demostrat tenir capacitat de bombardejar Jerusalem i Tel Aviv. Sorprenentment la capacitat de foc de Hamas ha reforçat Abbas. I Al Fatah i Hamas han anat aquestes últimes setmanes de la mà. Per primera vegada les banderes grogues de Fatah celebraven la victòria palestina al costat de les verdes de Hamas pels carrers de Gaza en retirar Israel les tropes de les fronteres de Gaza, de la mateixa manera que l’acceptació de la Palestina de Mahmud Abbas a l’ONU –amb les fronteres teòriques de 1967— i el govern i parlament de Ramalà, era celebrat també com una victòria a Gaza.

El fet que hagin passat ja les eleccions americanes donen a Obama i Hilary Clinton més llibertat d’acció. Els nous actors d’Egipte, Turquia i Qatar marquen un full de ruta totalment nou, sigui quin sigui el final del conflicte sirià i els pols que es viu dins d’Egipte per la deriva islamista de la Constitució que proposa Mursi. I si Israel rebutja ara l’existència d’un estat palestí negociat, amb Jerusalem capital dels dos estats, amb l’excusa que Palestina, tot i reconèixer Israel, no el reconeix com “estat jueu”, no només Palestina, amb seient podrà denunciar a la Cort Penal, sinó que potser ja serà massa tard per nous processos de pau. I l’única realitat serà que per més colons armats amb fusells que hi hagi a Cisjordània, demogràficament els palestins més tard o més d’hora seran majoria.

CONTRA HAMAS I L'EGIPTE DE MURSI, publico aquest article al Punt Avui

Xavier Rius, periodista.
Si l'última ofensiva d'Israel contra Gaza va tenir lloc el gener del 2009, dos mesos abans de les eleccions israelianes, ara, també a dos mesos de les eleccions, amb l'escalada de llançaments de coets des de Gaza, respostes implacables d'Israel i míssils palestins caient a Tel Aviv i Jerusalem, tot fa pensar que estem en el preludi d'una nova ofensiva terrestre. I una guerra amb coets caient sobre les ciutats d'Israel aconseguirà un cop més la cohesió la societat jueva al voltant dels que volen eternitzar la política de fer impossible l'existència d'una petita Palestina independent en pau amb Israel. Però, a diferència del que va passar fa quatre anys, l'escenari és diferent, tant pel que fa als palestins com a la situació de la regió, on Israel ha perdut el règim amic que tenia en l'Egipte de Mubàrak i l'enemic pacífic de la veïna Síria d'Al-Assad.
Pel que fa a Palestina, aquesta escalada té lloc un any després de l'alliberament de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, cosa que fou una victòria dels islamistes de Hamas enfront del debilitat president palestí Abbas. Passa també un mes després de la visita de l'emir de Qatar, Hammad bin Khalifa al-Thani, i la seva glamurosa esposa a Gaza. I Qatar és, sens cap mena de dubte, la nova potencia regional que ha sortit beneficiada de tots els canvis que hi ha hagut en l'anomenada primavera àrab. La visita de l'emir de Qatar era una legitimació de la Gaza de Hamas, partit que, recordem-ho, va guanyar democràticament les eleccions legislatives palestines del 2006, que la comunitat internacional no va acceptar. I l'escalada militar entre Gaza i Israel té lloc també dies abans –serà el 29 de novembre– que la Palestina de Mahmud Abbas demani la admissió, encara que només sigui com a observador, a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
 L'ofensiva té lloc un mes després
de la visita de l'emir de Qatar a Gaza
Però qui s'ho juga tot si el conflicte de Gaza continua amb una invasió és el president egipci, l'islamista Muhammad Mursi, que va enviar el seu primer ministre, Hixam Qandil, a Gaza per donar suport al líder de Hamas Ismail Haniya. Mursi s'havia compromès a complir els acords signats per Mubàrak amb Israel, però està pressionat no només pel carrer egipci, totalment favorable als palestins, sinó també pels Germans Musulmans i pels salafistes de Nur, que consideren que Mursi continua sotmetent-se a Occident, tant pel que fa a les relacions amb Israel com pel poc pes que, des del seu punt de vista, té la xara a la Constitució que es redacta. Si Israel provoca un altre cop centenars de morts a Gaza, l'Egipte de Mursi, porta d'entrada i sortida de Gaza, amo del canal de Suez i lligat pels acords que va fer Mubàrak, haurà de prendre postures en un altre sentit.

 Llegir a El Punt Avui, clica 

RECOMANO AQUEST ARTICLE DE SAID EL KADAOUI SOBRE L'ISLAM I POLÍTICA

Recomano aquest article de Said El Kadaoui al Periódico

DIMECRES 20 DE JUNY DE 2012

LA IZQUIERDA Y EL ISLAM POLÍTICO, La religión el en debate público

 La socialdemocracia debe ser una alternativa a los movimientos islamistas, no su aliada
Saïd El Kadaoui 

Quien escribe estas líneas tiene ideas políticas. Cree que la socialdemocracia –es decir, visión progresista de la sociedad, participación ciudadana en la cosa pública e inclusión de las minorías sociales– es la opción política que mejor puede garantizar la justicia social. Y observa con
 preocupación la confusión, por no decir miedo, con que la socialdemocracia y la izquierda en general se relacionan con el islam político.
 Una primera idea básica debería ser, a mi juicio, el punto de partida: el islam político es, en el mejor de los casos, un adversario político para la socialdemocracia. Y cuando cruza las líneas rojas con propuestas que cuestionan la organización democrática de la sociedad deja de ser un adversario y se convierte directamente en un enemigo a combatir.

 Boualem Sansal,el escritor argelino, sostiene que el islamismo es una forma de fascismo. Partiendo de esta premisa es más fácil blindarse ante él como se hace con los partidos xenófobos (o quizá sería más exacto decir «como se hacía antaño») porque, no lo olvidemos, los radicales –salafistas et alter – son tan intransigentes o más que los xenófobos (odian a la mujer, a los homosexuales, a los no musulmanes y mucho más a los musulmanes laicos y a los ateos, y toleran como impuros a todos aquellos musulmanes que practican su religión de forma más relajada).
 En un reciente artículo, Félix de Azúa ( Decadencia del intelectual demócrata, El País, 29 de mayo) reseñaba elogiosamente el último libro de Paul Berman, un ensayo que, según Azúa, denuncia las trampas del progresismo que celebra, en virtud de la equidistancia, postulados islamistas como los de Tariq Ramadan , un ortodoxo que aprecia la modernización y la considera compatible con la religión coránica.
 Estaría de acuerdo con Berman (siempre a través de Azúa , puesto que no he tenido oportunidad todavía de leer su libro) en que Ramadan tiene una estudiada ambigüedad sobre temas como la lapidación por adulterio o la ablación, por ejemplo. A mi parecer, Ramadan es un encantador de serpientes peligroso. No creo que sus ideas tengan que ser defendidas, protegidas y mucho menos asumidas por la socialdemocracia.
 Mario Vargas Llosa es otro de los intelectuales que han criticado en más de una ocasión el silencio o el poco empeño que a su juicio ha puesto la izquierda en defender la democracia ante las embestidas del islam más retrógrado.
  Cito a estos autores y no a muchos otros que han escrito sobre el tema porque a estos dos los admiro y porque pienso que la izquierda no puede despachar a la ligera sus opiniones, pero lo hago también porque son dos intelectuales con algunos de cuyos planteamientos políticos discrepo profundamente. En el tema que nos ocupa hoy, me llama la atención, entre otras muchas cosas, que ambos elogien tan desmesuradamente a Ayaan Hirsi Ali, que, aun siendo una mujer extremadamente valiente, independiente y admirable, tiene ideas sumamente estereotipadas del islam, al que presenta todo él como una ideología tribal. Más interesantes me parecen las opiniones mucho más contrastadas y rigurosas de dos intelectuales como Fatima Mernissi y Nawal El Sadawi (cito a estas dos autoras porque tienen obra traducida al catalán y al castellano), cuyos textos no dejan duda de su adscripción en la izquierda política pero que no necesitan cargarse el islam como religión.
 Me encuentro entre los que en su momento creyeron que la elección como parlamentario de un socialista catalanomarroquí, Mohamed Chaib, contribuiría a clarificar y fortalecer el discurso de la izquierda con respecto al islam. Me equivoqué. Su paso por el Parlament y por el PSC ha sido, en este sentido, decepcionante. Algún día habrá que hacer un balance más frío y riguroso, pero lo cierto es que dio cancha al conservadurismo más recalcitrante de muchos de los marroquís y árabes que viven en Catalunya, no diferenció entre el islam como religión de muchos catalanes del islam político, y siempre se relacionó más cómodamente con la oficialidad de sus países de origen que con su sociedad civil.
 La socialdemocracia tiene que ser una alternativa al islam político. No su aliada. Y debe establecer lazos con los partidos de izquierda (haberlos, haylos) que llevan decenios luchando en todos los países amazigs –árabes, árabes y/o musulmanes– para tener una sociedad donde el laicismo sea la norma y donde no se regatee ningún derecho a la mujer, a los homosexuales y a todos los credos religiosos.

 Es conveniente recordar también que muchos de los que critican hoy la relación de la izquierda europea con el islam pretenden negar el pan y la sal al islam como religión de muchos europeos. Creo que incluso a nivel estratégico es mejor olvidarnos de nuestras propias filias y fobias (la religión, para mí, es algo totalmente prescindible) y no dar cancha a los radicales que, en un contexto de rechazo generalizado al islam, pueden aparecer como los únicos que no se pliegan ante dicho rechazo.
  Psicólogo y escritor. 

Anar al blog de Said el Kadaoui, clica

ACLARIMENT SOBRE ESCRITS SOBRE ISLAM I ANGLADA QUE JO NO HE ESCRIT

Fa tres setmanes la Maria Dantas d'ITACAT-comunicació va creure que em convidava a mi a un debat sobre la sanitat dels sense papers, però va parlar amb una altra persona que no li va dir que, evidentment, s'estava equivocant de persona, i jo m'assabento quan el debat ja s'ha fet. Fa uns dies una amiga de face em diu que ens veurem a unes jornades d'aquí a dues setmanes on "Xavier Rius Sant" hi és de ponent, però a mi ningú no m'havia trucat ni preguntat si puc o si vull participar-hi. El dilluns passat al Ple de Salt la regidora de PxC, Maria Osuna, em comenta agradablement un article de l'e-noticies que creu que jo he escrit i jo no l'he escrit. Avui en acabar la manifestació de Vic en Jamal Meziani de la mesquita de Vic i l'Abdelha Diyer de Manlleu em comenten molestos un suposat article meu. 

Em fa molta mandra parlar-me. Ho comento a la biografia meva d'aquest blog: (a diferència d'algú més jove de qui m'atrubueixen coses que jo no he dit, i que va començar a escriure en un diari -dels mateixos temes que jo- quan jo ja havia publicat varis llibres, jo no he canviat d'identitat). També ho explicava de passada en el meu últim llibre. Però demà explicaré en un post en aquest blog donat que aquesta persona que va canviar d'identitat fa 20 anys per passar a ser "Xavier Rius", en un moment que tots dos escrivíem del mateix, des que vaig treure el llibre Xenofòbia a Catalunya no para d'escriure d'aquesta qüestió en una línia contrària a la meva, derivant cap una línia propera a Intereconomía, Alertadigital, i proper a l'Anglada i l'Albiol.

Em fa mandra, però demà ho explicaré. Clica aquí per llegir-ho

TERTÚLIA A COMRÀDIO SOBRE LA VAGA GENERAL, RETALLADES I INCIDENTS

Economia, crisi i solidaritat

Escrit per TotsxTots el 03/4/12 • A la categoria Actualitat, Tertúlies

El “TotsxTots” d’avui té un marcat to econòmic. N’hem parlat amb el professor Alexandre Muns, amb Juan Hernández Vigueras, autor del llibre “El casino que nos gobierna” i amb Arcadi Oliveres. Ara, a la tertúlia solidària dels dilluns també hi dedicarem una bona estona. Hi participen: Manel Manonelles, director del Fòrum Ubuntu, Xavier Rius, analista de conflictes, Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització i Manel Vila, del departament de Cooperació, Pau i Solidaritat de l’Ajuntament de Barcelona.
Comentem els motius de la vaga, les retallades, la manifestació de Barcelona, els actes incívics i l'actuació dels mossos d'esquadra.

Clica aquí per escoltar el programa

ANGLADA VOL EXPORTAR PxC, TERCER INTENT

El passat dissabte Plataforma per Catalunya va celebrar un acte a la biblioteca Jordi Rubió de Sant Boi de Llobregat, amb la participació de regidors i militants propis i de simpatitzants d’altres llocs de l’Estat, en el que es va formalitzar l’extensió de Plataforma  fora de Catalunya. Malgrat que Anglada té registrada la sigla Plataforma X España, afegirien a la marca Plataforma X el nom de la comunitat autònoma o província segons el cas. 

        Propaganda d'Iniciativa Habitable i Alberto Grasa

Alberto Grasa, regidor d’Iniciativa Habitable al municipi madrileny de Galapagar és, ara per ara, l’únic càrrec públic fora de Catalunya del projecte de Plataforma. Iniciativa Habitable va obtenir el 2007 5 regidors al municipi de Talayuela, a Càceres, municipi on un terç dels habitants són immigrants magribins, si bé el projecte polític es trencà i a les eleccions de maig de 2011 Iniciativa Habitable, que va utilitzar també la sigla de Madrid Habitable, només va obtenir un regidor a Galapagar. En acabar la reunió Anglada va explicar que es presentarien a les eleccions Europees de 2014, qüestió que David Parada em va negar fa un mes. Enric Ravello, responsable de Relacions Internacionals de PxC serà, probablement, el cap de llista.

               Imatge de la reunió penjada al web de PxC

                    DOS INTENTS QUE NO VAN ACABAR BÉ 

                     Aquest serà, doncs, la tercera vegada que Anglada exporta el se projecte fora de Catalunya, iniciatives que no van acabar bé.

Com explico al meu llibre “Xenofòbia a Catalunya” la primera vegada va ser el 2004, quan PxC només tenia quatre regidors (Vic, Vendrell, Manlleu i Cervera) l’ex militant d’extrema dreta, César Román, crea Plataforma por Madrid i intervé en el segon Congrés de PxC a Vic de novembre de 2004. També es creen Plataforma por la Comunidad Valenciana, que presidia Damià S, i Plataforma por Castilla y León, que coordina Ignacio Moratinos. Totes faran de la immigració i la denúncia de la corrupció, els seu eix. Però l’estructura orgànica de les plataformes seria confusa perquè malgrat que PxC només estava legalitzada a Catalunya, les diferents Plataformes formaven part d’una mateixa Comisión Ejecutiva Nacional, i els diners de Plataforma por Madrid es controlaven des d’un compte de Plataforma Vigatana d’una oficina de La Caixa a Vic.

Així totes les Plataformas faran de la immigració i la denúncia de la corrupció, els seu eix. Però l’estructura orgànica de les plataformes seria confusa perquè malgrat que PxC només estava legalitzada a Catalunya, les diferents Plataformes formaven part d’una mateixa Comisión Ejecutiva Nacional, i els diners de Plataforma por Madrid es controlaven des d’un compte de Plataforma Vigatana d’una oficina de La Caixa a Vic.

Segons Román, al marge de les discrepàncies que sorgiran “tret d’August Armengol  no hi havia ningú amb formació superior i el partit era monotemàtic amb la immigració. Amb l’obertura de les plataformes a Madrid, Castella i València els mitjans de comunicació entengueren el salt que fèiem. Però al mateix temps Anglada va començar a ser convidat a sopars i sortides en vaixell per empresaris de l’entorn de CiU. Eren sobretot empresaris amb interessos immobiliaris. Per una persona que no havia sortit de Vic més que com a venedor d’estètica, va representar una novetat, i va començar endiosar-se i a tornar-se molt més despòtic” (Alerta Digital, 14 de juny de 2010).

Personalment jo no sé si és pitjor que aquests contactes amb empresaris existissin o que, fins i tot amb els seus, fos un fabulador. El fet que portaria a trencar amb Plataforma por Madrid serien irregularitats econòmiques i que Plataforma a Vic, Manlleu el Vendrell votés en favor de l’Estatut que va aprovar el Parlament. El que sorprèn és que si al ple municipal en el que Plataforma va donar suport a l’Estatut va tenir lloc el 7 de novembre de 2005, perquè Roman va esperar vuit mesos per trencar. Més aviat penso que inicialment les Plataformas van preferir no donar-se per assabentades i quan van veure que no podien continuar amb Anglada, van treure el tema de l’Estatut per justificar-se.

Quan són acomiadats els treballadors de Plataforma por Madrid al qui es devia endarreriments, aquests van posar una demanda als tribunals i llavors surt a la llum que no havien estat donats d’alta a la seguritat social. Al febrer de 2007 el Jutjat Social número 21 de Madrid va condemnar Plataforma per Catalunya a pagar 52.628 euros als tres treballadors. Això farà que la quantia mensual que els ajuntaments pagaven a PxC quedi embargada.

  

  PLATAFORMA DE LAS CLASES MEDIAS, SEGON INTENT

            Al maig de 2010, després d’uns mesos que Anglada té una gran notorietat mediàtica arreu de l’Estat, gràcies a la polèmica del padró de Vic, surt a la venda el llibre d’editorial Rambla, Sin mordaza y sin velos. Llibre, signat per Anglada, ple de cites de pensadors, historiadors i referències a l’islam, que molts que coneixen Anglada negaran que en sigui l’autor. Un dels que escamparà que no ho és, serà César Roman, de l’antiga Plataforma por Madrid. Es dirà que l’autor és el periodista d’Intereconomia, Enrique de Diego, i propietari d’editorial Rambla. De Diego acaba de crear Plataforma de las Clases Medias amb un discurs similar al d’Anglada, però la persona que escriurà la major part del llibre serà un sevillà que poc després també es distanciarà d’Anglada. El llibre està prologat per Strache i comença a l’any 2025 quan el Partit Islamista s’ha convertit en la tercera força, proposa la implantació de la sharia, mentre rep la invitació del PP i PSOE de formar govern.

PxC farà el 29 de maig un acte multitudinari a l’hotel City Park de Sant Just Desvern. L’acte organitzat a l’estil americà, serà sufragat pel nou Secretari General de PxC, l’hispanoalemany, Pablo Barranco Schnitzler al que hi assistiran diferents líders antiislàmics europeus. El bon parlar de Barranco i el seu domini d’idiomes espantarà a certs dirigents de PxC que creuen que escala massa ràpid. Barranco ha portat a les files d’Anglada a Yolanda Couceiro Morín, ex militant de la Falange i del PP basc i Directora de Minuto Digital que es posarà al servei d’Anglada i De Diego.

El dissabte, 8 d’octubre, sis setmanes abans de les eleccions catalanes Anglada presenta a Madrid el llibre Sin mordazas y sin velos, en companyia d’Enrique de Diego que aprofita per fer difusió de Plataforma de las Clases Medias. Aquella presentació serà el primer error garrafal de campanya d’Anglada. Hi serà el programa El Intermedio de la Sexta amb el reporter Gonzo.

Com es veu al vídeo del programa, davant d’un públic d’extremadreta dreta, després que De Diego acusi a Montilla de voler fer de Catalunya una república islàmica per haver cedit terreny per la mesquita de Cornellà, Anglada repetirà aquella famosa frase de quan commemorava l’aixecament franquista que “Cristo no nos abandonará porque es nuestro comandante y amigo. Y Cristo puede perder una guerra, pero nunca piede una batalla”. Però en lloc d’acabar amb “Arriba España!” com feia de jove, cridarà: “El islam no pasará, no pasará....!” Anglada i De Diego, carregaran contra “la casta política parasitària”.  Y serà aquí quan Anglada caurà a la trampa de Gonzo i demostrarà que desconeix el llibre. Gonzo dirà: “La cuestión no es si Anglada ha escrito o no el libro, lo que pasa es que no se lo ha leído” 

 Imatge de la presentació a Madrid, amb Barranco a l'esquerra i De Diego a la dreta. Tots dos plegarien poc després

Pocs dies després Pablo Barranco, que diu rebre mails amenaçadors, deixa PxC en negar-li un lloc entre els cinc primers de la llista. I Barranco explicarà que Anglada té a la llista gent, com el dirigent de Vilanova i la Geltrú, Gerard Bellalta, condemnat per vendre contractes falsos a immigrants. Yolanda C. Morín i Minuto Digital també deixen de donar suport a Anglada.  

Enrique de Diego, de Plataforma de las Clases Medias, continuarà donant suport a Anglada, donat que vol exportar a Madrid a les eleccions de maig el seu projecte. Però passades les eleccions catalanes De Diego denunciarà Anglada per mentider i incoherent, i criticarà les idees pagano-esotèriques, d’extraterrestres i neonazis d’Enrique Ravello, responsable de relacions internacionals.

Article al Periódico de demà, Entre Toulouse y Terrassa

 

 

Demá  dijous, em surt aquest article a El Peródico.

Casulament el 29 de setembre de 2010, també dia de vaga general, em va sortir un altre article a El Periódico....

 El islam y Occidente

Entre Toulouse y Terrassa

La masacre de Merah y la imputación de un imán alimentan los discursos que legitiman la xenofobia

XAVIER RIUS SANT La coincidencia de los asesinatos perpetrados por Mohamed Merah contra ciudadanos judíos y musulmanes en Toulouse y sus alrededores y la imputación judicial del imán de Terrassa, Abdeslam Laaroussi --por realizar sermones aconsejando pegar a las mujeres si se desvían de lo que él considera el camino correcto, manifestando además su inferioridad ante el hombre y la necesidad de evitar que la mujer trabaje fuera de casa--, ha vuelto a poner sobre la mesa el debate sobre la compatibilidad del islam con los valores democráticos. Han aparecido de nuevo opiniones que sin medias tintas culpan de los hechos al supuesto buenismo de las administraciones con la inmigración, convierten en presuntos sospechosos a los ciudadanos de origen magrebí y legitiman una islamofobia que, lejos de ayudar a solucionar los problemas de encaje cultural y precariedad que existen, solo benefician políticamente a quienes hacen de la xenofobia la base de su discurso electoral, y a aquellos que desde las propias colectividades de inmigrantes se oponen a la interculturalidad.

EL PERIÓDICO

LA MANERA de actuar de Mohamed Merah, con su planificación, frialdad, meticulosidad y falta de remordimientos, recuerda la de Anders Behring Breivik, autor de la masacre de Utoya y Oslo. La clase política y la sociedad noruegas reaccionaron unidas deslegitimando los argumentos de Breivik sobre el islam, defendiendo la esencia constitucional de la libertad religiosa en general y del islam en particular, y reafirmando la pertenencia de los inmigrantes a la sociedad local.
En el caso de Francia, a un mes de las elecciones presidenciales, Nicolas Sarkozy, ante unos crímenes que han segado la vida por igual de ciudadanos franceses judíos y musulmanes, ha realizado diversos gestos explícitos e implícitos, dando la razón a quienes desean convertir en sospechosos a los inmigrantes musulmanes. Así, ha hecho propuestas de difícil aplicación y de dudosa efectividad, como incluir en el Código Penal la consulta de ciertas webs o los viajes a ciertos países, asumiendo un lenguaje de sospecha más propio de la candidata del xenófobo Frente Nacional, ahora liderado por la más moderna Marine Le Pen. Un tono con tintes xenófobos que ya usó en verano del 2010 con sus propuestas inaplicables de expulsión de gitanos. Y está por ver si el anuncio de estas medidas le beneficiará electoralmente frente al socialista François Hollande o si, por contra, legitimará el discurso de Le Pen a quien, de alguna manera, Sarkozy está dando la razón.
Y es que, una vez más, cuando se lanzan mensajes de sospecha y se critica a quienes dudan de sus propuestas, como ha hecho Sarkozy con la izquierda a la que tacha de blanda, se está olvidando que el 95% de las víctimas que ha causado Al Qaeda en los últimos diez años son musulmanes, como también lo son, volviendo al debate generado en Catalunya por el imán, los principales perjudicados por sus prédicas..
El islam padece una dificultad institucional para adaptarse a los descubrimientos de la ciencia del último siglo, los avances sociales universales y la sustantividad de los derechos humanos porque, desde 1924, carece de la figura del Califa de la comunidad de creyentes, antes encarnada por el sultán de Estambul. Cuando la Turquía moderna de Atatürk abolió la figura del Califa, los musulmanes del mundo entero quedaron huérfanos de su cabeza visible que reinterpretara el Corán, como se hizo con el Antiguo Testamento. Reinterpretación que sí han hecho algunos países musulmanes sus propias leyes y constituciones.
Evidentemente, la mayoría de países islámicos tienen carencias a la hora de reconocer la libertad religiosa, sobre todo la de los nacidos musulmanes para dejar de serlo. Pero si comparamos la ley de la imperfecta democracia marroquí con lo que predica el imán de Terrassa, natural de Marruecos, sus palabras van en contra no solo del Código Penal marroquí, que prohíbe castigar a las mujeres, sino del Código de Familia o Mudawana del 2003. Un texto que equiparó en derechos y deberes a hombres y mujeres, en un país donde en las ciudades gran parte de ellas trabajan, algo que no gusta al imán de Terrassa. Y donde muchos admiten que han dejado de creer en Alá, mientras la mayoría aún cree: unos, relativizando sus preceptos; otros, siguiéndolos al pie de la letra.
ES CIERTO que en las banlieus francesas y en barrios de Terrassa, Mataró o Salt se mezclan situaciones sociales complejas con los problemas de identidad de muchos hijos de inmigrantes. Pero lo que ocurre en Terrassa y en otros lugares es que hay imanes que quieren imponer aquí a las mujeres unas costumbres que ya no cumplen en las ciudades marroquís. Y, ante esta disyuntiva, todos los discursos islamófobos, sean en contra de las palabras del imán, sean como respuesta al terrorismo de Merah, lo que generan es que las comunidades se cierren y que se refuerce el papel de guardianes como el imán de Terrassa, por lo que van en contra de la irreversible interculturalidad de ciudadanos iguales en derechos y obligaciones.
 link article a El Periódico